Relats en temps de Covid: Dra. Raquel Benavent

“He tingut el privilegi d’experimentar la bondat de les persones en una situació històrica excepcional”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

DRA. RAQUEL BENAVENT

Metgessa del Servei de Geriatria

Quan la Dra. Benavent fa memòria del que ha suposat la Covid per ella s’enfronta a una espiral d’emocions i records perquè l’ha hagut de viure com a metgessa i comandament intermedi, però també com a malalta i familiar d’un malalt de Covid.

La primera onada reflecteix imatges que relat rere relat es repeteixen: els carrers buits, extenuació a la feina, tothom en guàrdia, colpits pel que vivien, els vestuaris de l’hospital buits i en silenci. “Mirar per la finestra de les habitacions vestida amb l’EPI (equip de protecció individual) i fora tot buit, tot trist” recorda. La Covid ha estat “una època d’emocions a flor de pell”. Radiografies que quedaran per a la posteritat de tantes retines dels nostres professionals.

Com a geriatra, recorda la cruesa i la duresa d’aquells dies que ho han tragirat tot: “quan entràvem a les habitacions dels pacients Covid, semblava que estàvem en una altra dimensió: tot i portar els EPIs, al principi teníem por de tocar els malalts… Pobres pacients, sobretot els malalts geriàtrics: estaven sols, molts d’ells amb deteriorament cognitiu, sense poder entendre per què la seva família no estava amb ells, dependents… només infermeria i el personal de neteja que entrava a les habitacions els podia donar una mica de companyia i escalf humà, tan necessaris”.

En l’àmbit familiar, estant confinats no podia veure ni abraçar la família amb qui no convivia. “Va haver de passar més d’un any abans de poder abraçar els meus pares sense por, quan ja es van vacunar. No vam celebrar dinars familiars, aniversaris, ni Nadals… res. Només ens reuníem a espais oberts amb distància i mascareta, encara ara ho fem així”.

Una de les coses més dures que recorda d’aquells primers mesos era trucar a famílies amb qui no havia parlat mai, haver d’informar que el seu familiar estava molt malament i tornar a trucar al cap d’una estona per notificar la seva mort. “Plors al telèfon, molts plors… angoixa. Quedaves buit i esgotat intentant consolar per telèfon el que no tenia consol. I després la fredor de venir a veure la seva persona estimada uns moments, una vegada ja havia mort sol… duríssim”.

Una de les coses més dures era haver d’informar a famílies amb qui no havia parlat que el seu familiar estava molt malament i tornar a trucar al cap d’una estona per notificar la seva mort

També recorda establir lligams “telefònics” amb famílies a qui mai veien, a qui mai coneixerien, famílies amb qui parlaven diàriament durant una o dues setmanes. “Dins del patiment, ens animaven, ens desitjaven bon cap de setmana, ens deien que ens cuidéssim i sovint ens feien emocionar quan ens agraïen la feina feta”.

Al Servei de Geriatria es van haver de reinventar: fer reforços, canviar horaris, cobrir les baixes… El nivell d’estrès durant la setmana era tal que el cap de setmana que no treballava estava tan intranquil·la a casa que havia anat a treballar “per ajudar en el que fos, com molta gent de l’hospital feia”.

La Dra. Benavent també va viure la COVID com a comanament intermedi: “havia d’anar a les reunions de crisis diàries amb direcció medica, direcció d’infermeria i molts altres companys. Quina angoixa aquelles primeres reunions on es feia palès que ens mancava material, professionals, espais… Sortia amb l’estómac encongit i llavors anava a veure malalts i a intentar ajudar la resta de l’equip. Recordo l’emoció en aquestes reunions quan arribava material: EPIs per protegir-nos, ventiladors, llits!”. El que més por li feia, però, era pensar que es pogués morir algun treballador. “Les imatges repetides a les xarxes socials de comiats de sanitaris per culpa de la Covid m’aterraven, com es pot continuar amb pèrdues humanes de gent que coneixes…? Eren gent que feia el mateix que fèiem nosaltres en el dia a dia!”.

Perdre a algun treballador de l’equip era el que més por em feia

Per desgràcia, a banda de lamentar pèrdues personals per la Covid, l’Hospital va acomiadar persones molt estimades. La Raquel recorda especialment la Dra. Vicky Yetano, “persona molt estimada i admirada pels qui vam tenir la sort de conèixer-la, i la Pilar Castellanos, Piluca per nosaltres, també molt estimada a l’Hospital, formava part de la seva història. Vaig ser el seu metge quan va emmalaltir per Covid, vaig atendre-la durant quinze dies… no va poder ser i ens va deixar. Molta tristor”. També recorda patir molt quan algun company va estar greu i va haver d’ingressar a l’UCI o la UCRI.

En la primera onada quasi tot el Servei de Geriatria va entrar en contacte amb algun positiu i va haver de marxar a fer quarantena, la situació va esdevenir insostenible: “al final érem menys de la meitat de la plantilla i ens havíem de desdoblar, però el pitjor va ser quan vam anar caient malalts un per un, fins a onze dels catorze adjunts que som al servei, alguns amb símptomes menors, altres amb pneumònies (un va estar ingressat) però tots amb la por al cos de què podia passar”. Ella també es va contagiar a principis d’abril: “un dia em vaig sentir molt cansada, pensava que era normal amb el ritme que portàvem i l’endemà em vaig aixecar amb dolors ossis, vaig anar a treballar però no podia amb la meva ànima, tenia tos… Vaig passar visita com vaig poder i a la tarda ja tenia febre, a Urgències em van dir que tenia una pneumònia bilateral… Per sort vaig poder anar cap a casa”. Va ser dur per als seus pares que també patien per la seva germana, que és fisioterapeuta i també estava exposada al virus, i dur per ella, perquè també patia per la seva filla Leire de catorze anys, que va passar la malaltia al mateix moment que ella amb un quadre clínic digestiu d’un mes, “sort de la meva amiga i companya de l’hospital Maite Coll que per telèfon em va ajudar molt!”. Quan va tornar a la feina després d’un mes recorda especialment l’escalf de tothom “i l’abraçada del Dr. Barbeta, en aquella època en què no ens tocàvem per res! Em va dir que havien patit per mi”.

Quan va tornar a la feina recorda especialment l’escalf de tothom i l’abraçada del Dr. Barbeta

A banda del cansament i la tos, que van acabar marxant al cap de tres mesos, es va quedar sense olfacte ni gust durant setmanes, i quan va començar a recuperar-se va experimentar la paròsmia: “tenia absolutament distorsionats les olors i gustos de certs aliments i substàncies (cafè, xocolata, pa torrat, ceba, all, gasolina… inclús les olors corporals). Tot tenia una olor/gust semblant, molt desagradable”. Encara no està bé del tot, però va millorant, “ja he pogut prendre tres cafès en el darrer any!”.

La Dra. Benavent vol aprofitar aquest espai per donar les gràcies, i destacar “la increïble feina dels companys de l’UCI, que van viure situacions límit i molt dures, dels companys de Pneumologia, que de la mà del Dr. Barbeta van muntar la UCRI, dels anestesistes que es van posar a fer d’intensivistes, de les especialitats mèdiques que es van dedicar a veure malalts de Covid i a fer guàrdies, i dels quirúrgics que també es van arremangar per ajudar-nos. També vull recordar tots els serveis centrals, sense els quals no podríem haver treballat com ho vam fer, i també els companys de medicina, que van rebre el tsunami de malalts com nosaltres… el Dr. Bustamante, que feia poc que havia arribat com a Cap d’Urgències i va haver de reinventar el servei una i una altra vegada… i a l’estimat Dr. Cuquet, un dels metges probablement amb més pressió durant la pandèmia com a cap de Procés d’Infeccions. També el treball de tot l’equip d’infermeria va ser espectacular, dels fisioterapeutes i de l’equip d’higiene hospitalària, eren la connexió dels pacients amb el món exterior. També he d’agrair als meus comandaments la feina feta, les hores invisibles dedicades a organitzar el caos i haver dirigit el vaixell en uns moments molt difícils i plens d’incertesa. I sobretot vull donar les gràcies al meu equip, que una vegada més m’ha demostrat la vàlua que tenen com a persones i com a professionals. Sempre han estat allà, sempre ajudant i donant el millor de cada un. Sóc molt afortunada per formar part d’aquest equip humà”.

Mentre vivia la primera onada tenia clar que tot el viscut la canviaria: “probablement sóc una mica més dura, però també sóc conscient que he tingut el privilegi d’experimentar la bondat de les persones en una situació històrica excepcional que espero cap de nosaltres hagi de tornar a viure”.

Imatges de l’equip de Geriatria:

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: Maxi Garcia

“Ens hem enfrontat a un repte i és gratificant veure que l’estem superant gràcies a l’esforç que hem demostrat tots”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

MAXI GARCIA

Fisioterapeuta de l’equip d’hospitalització d’aguts

Treballa a l’Hospital des de fa 25 anys

Els fisioterapeutes són professionals sanitaris vitals en el tractament de persones infectades per la COVID-19. El seu treball als hospitals està sent clau per a la recuperació d’aquests pacients. L’equip dels que forma part el Maxi compta amb tres professionals fixes, i amb la Covid han rebut el suport d’un quart professional –que encara està a l’equip- que venia de l’equip de convalescència. Els metges demanen la seva intervenció i sempre donen resposta en menys de 24 hores. A banda, tenen companys de fisioteràpia-respiratòria que treballen a la planta de Pneumologia i amb qui treballen conjuntament compartint pacients.

“La Covid ens ha suposat un repte davant una cosa que no coneixíem, una situació nova, a tots els nivells, tant professional com de relacions humanes. El fet de venir aquí a treballar des de fa 25 anys, en què tot és més rutinari… de sobte tot va canviar i t’hi has d’enfrontar. Hem vist que la feina que fem serveix, i que realment ajudem als malalts” explica el Maxi. Des de la seva part de fisioteràpia intenten ajudar sempre en tot el que poden, perquè els pacients puguin mantenir autonomia i funcionalitat: “en altres èpoques els pacients es visitaven de manera més ràpida, la Covid ens ha portat malalts als qui hem hagut d’ajudar durant molt temps”.

El malalt Covid és un pacient amb una trajectòria més llarga i complexa. “Nosaltres tenim la sort de veure aquests pacients Covid des de l’inici fins que se’n van, perquè els comencem a visitar quan estan a l’UCI molt malalts i els anem fent seguiment durant tota l’evolució fins que marxen d’alta a casa seva” explica. “Sobretot els casos eren més complicats en la primera onada, perquè encara no sabíem gestionar la malaltia com ara: nosaltres treballem molt el tema múscul-esquelètic, de força, de capacitats de moviment, i veiem que aquests pacients poder no estaven tan malament, però de seguida que els posàvem drets i caminaven, feien tres metres i no podien seguir, no toleraven gens l’esforç”. L’aprenentatge de la malaltia s’ha anat adquirint amb el temps: s’han mantingut informats a través del Col·legi de Fisioterapeutes amb xerrades i formació, les xarxes socials i el contacte amb altres companys de professió.

En la primera onada l’equip es va reorganitzar per minimitzar riscos: “tenim pacients Covid i altres que no, i vam fer rotacions per setmanes i àrees de treball, de manera que la possibilitat de contagi per part nostra fos mínima per a pacients que no eren Covid. A mesura que ha anat passant la pandèmia, ho hem articulat tot d’una altra manera i avui primer fem tot el que no implica Covid i després passem a aquests pacients (higiene, dutxes, etc.) intentant sempre minimitzar el contacte entre pacients Covid i no Covid”.

La Covid ens ha fet reinventar els tractaments, hem estat molt flexibles

A l’hospital molts companys els coneixen perquè surten molt amb els pacients pel passadís, però amb la Covid van haver de reinventar els tractaments perquè els pacients es poguessin moure a les habitacions: “ho fèiem mitjançant la simulació: simulant que caminàvem, que pujàvem escales… la nostra tasca és valorar si el nostre pacient pot anar cap a casa o requereix altres cures, així que ho vam haver de decidir d’acord amb aquesta simulació, ens vam adaptar, hem estat molt flexibles”.

Després de més d’un any de pandèmia, el Maxi sent que ha après a valorar moltes coses que abans no valorava o no valorava en el grau que ho valora ara: “en la primera onada recordo els carrers buits, l’hospital desert, i això que sempre està ple de vida! De sobte es va establir el silenci, passadissos buits… semblava un escenari molt diferent. Quan venia cap a la feina pensava sovint en què els meus avis van viure la guerra i els meus pares una postguerra, i a nosaltres ens ha tocat això i hem de superar-ho! Ells ho van fer i nosaltres també podem. Hem tingut capacitat de superació d’aquest repte, sempre pots una mica més del que penses, és com a l’esport: quan sembla que no pots més, sempre pots una miqueta més!”.

La comunitat hospitalària ha donat una lliçó amb la seva capacitat d’adaptació: “Era molt sorprenent veure especialistes dedicats a altres especialitats. Recordo especialment un cap de setmana enviar-li un WhatsApp a la meva cap per oferir-me per ajudar en el que fos, va estar molt agraïda! Em va comentar que dilluns potser podia anar a repartir carros de farmàcia; al final no es va necessitar la meva ajuda, però crec que en general, igual que jo, els professionals de la casa van oferir la seva ajuda per fer el que calgués”.

Fent memòria, i igual que molts companys en aquests relats, el Maxi recorda que els moments més difícils van ser al principi, per la incertesa, el desconeixement, l’angunia i la por: “tinc nens petits i ja no era tant per mi, com pel contagi que hi podia haver quan tornava a casa. La gent del carrer no sabia si estava al costat d’una persona contagiada de Covid, jo sí que sabia que havia tractat amb pacients Covid, i malgrat les precaucions, tampoc tenies la certesa que fos suficient. A la feina també van ser molt dures les primeres setmanes: recordo entrar a l’UCI de la segona planta, posar-te l’EPI i fer 12 o 13 malalts durant tot el matí sense treure’t la protecció… van ser dies complicats”.

És impossible xerrar amb el Maxi i no contagiar-se del seu optimisme i esperit de superació. “Gratificant és saber que cap de l’equip ha desenvolupat la malaltia, ho parlem sovint entre nosaltres, potser ha estat sort o que alguna cosa hem fet bé. I saber que entre tots hem estat capaços de superar-ho. Veig el futur amb optimisme, sempre he pensat que la ciència havia de donar una resposta a aquesta pandèmia. Em quedo amb la capacitat d’adaptació que hem tingut tots a nivell personal, laboral, social… i l’esforç que hem demostrat tots, ens hem enfrontat a un repte i l’estem superant, és gratificant!”.

Equip de fisioteràpia de l’Hospital General de Granollers

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: Marta Checa

“Quan no tens medis, busques solucions ràpides i econòmiques amb el material del qual disposàvem”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

MARTA CHECA
Infermera de quiròfan, va engegar el projecte de cosidores a l’hospital. Els primers mesos de pandèmia va formar part de l’equip d’infeccions nosocomials i també va estar a l’UCI

La manca d’equipaments per al personal sanitari que estava abordant l’emergència per la Covid va ser una de les grans preocupacions els primers dies que esclatà la pandèmia.

L’hospital va rebre donacions de persones i empreses que van voler aportar el seu gra de sorra davant la propagació de la malaltia. En aquest context, l’hospital va iniciar un projecte entre els mateixos treballadors per cosir bates fetes a partir de bosses de plàstic. La iniciativa la va engegar la Marta, infermera de quiròfan, aficionada a cosir en el seu temps lliure.

Tot va sorgir quan la Tere Riu, coordinadora de Recursos Materials, li va demanar un cop de mà per afrontar la manca de material. “Com tinc el postgrau d’infeccions, vaig ajudar la infermera d’infeccions nosocomials. Quan portava allà un parell de dies, la Tere Riu, em va trucar per si se m’acudia alguna idea per fer material, una necessitat que en aquell moment era urgent”. Així va sorgir la idea de cosir aquestes bates perquè metges, infermeres i auxiliars poguessin treballar amb la suficient protecció.

“Com un dels meus hobbies és cosir, em van plantejar la possibilitat de fer tutorials. Se’m va acudir un patró senzill amb una bossa gran de plàstic, tallada pel mig: fem l’obertura i si tallem un tros fem el forat de les mànigues i amb una bossa petita partida per la meitat es fan les dues mànigues” explica. “Ens van cedir un espai davant del despatx de Comissions Obreres de l’hospital, moltes companyes es van apuntar, es va crear un grup de cosidores. Tot va anar molt de pressa!”, recorda.

Van fer una xarxa d’ajuda amb cosidores de l’hospital, però també gent de fora, la gent s’apuntava i va arribar a ser molt gran. Eren professionals que sortien de treballar a les tardes i s’unien al grup de cosidores i es quedaven fora de les hores de feina. Es van facilitar màquines i anaven cosint amb els plàstics, tot voluntàriament. Inclús van crear vídeos tutorials per fer extensiva la producció de bates fora de l’hospital. “Les monges de l’hospital també s’hi van sumar! Es va engrescar molta gent, inclús gent de fora, familiars o amics de treballadors que s’oferien per cosir des de casa”.

“Quan no tens medis i has d’inventar… busques solucions ràpides i econòmiques amb el material del qual disposàvem. El plàstic era un material que donava moltíssima calor, perquè no transpirava, però davant d’una situació tan límit com la que vam viure, sentíem que aquella bossa potser et podia salvar de no contagiar-te. Des del Servei de Compres ens subministraven les bosses i la gent de fora també venia a buscar-les i les cosia a casa” explica la Marta. Com no sabien el nivell de contagi aquelles primeres setmanes, el material que feien cosidores de fora el deixaven en quarantena en un espai airejat. També moltes empreses i botigues en van donar bosses per cosir.

El grup de cosidores va augmentar fins a la trentena de persones. Quan ja rodava sol, estava ben encarrilat i organitzat, la Marta va tenir un punt d’inflexió. “Un dia vaig pujar a quiròfan i a l’UCI i vaig veure a les companyes, una va sortir plorant, és una persona amb la qual treballo i conec molt bé, i vaig pensar que si ella estava així és que la situació era molt greu… em va impactar. Des que em van traslladar a processos infecciosos vaig veure una altra part del caos, però allò em va fer tornar al meu lloc, sóc infermera assistencial, i vaig sentir que el meu lloc era tornar a quiròfan, sóc una infermera de batalla! ” En aquell moment eren moltes les persones amb idees noves cosint no només bates sinó també mascaretes i davantals. “Vaig sentir que havia començat el projecte, però que era el moment que altres ho portessin, hi havia gent molt bona, i vaig entrar l’UCI i em vaig desconnectar del grup”.

Estant a l’UCI acabava tan desgastada que alguns dies em quedava a ajudar i cosir, però també necessitava marxar i desconnectar. “Arribaves a casa i tampoc tenies ganes de parlar… va ser una època molt caòtica. Tot el dispositiu de vestimenta era molt complexa: treballar amb doble ullera, la calor, ens posàvem noms a les bates per reconèixer als companys! Els dos mesos que vaig estar a l’UCI no anava ni al lavabo ni a esmorzar pel que suposava haver-te de vestir i desvestir… també recordo aquell neguit de si t’emportaves alguna cosa casa i veure de lluny als pares durant molt de temps…”.

Aquells primers mesos com a infermera d’infeccions i posteriorment a l’UCI els recorda molt durs: “el dia a dia era un malson, cada dia me n’anava a dormir i pensava que l’endemà seria igual, i no li veies un final… era horrorós. Suposo que els sanitaris ho portem a dintre, perquè al final pensaves que havies de seguir endavant, seguir treballant i donant el 100% i ho feies. Els meus fills ja són més grans i no em necessiten, i podia treballar els caps de setmana si em necessitaven, senties que havies de donar tot el possible. En aquella època van fer molt equip, vaig treballar amb gent amb què no havia treballat mai i vam estar molt bé, tothom va aportar la seva part d’experiència”.

Positivisme envers el futur, però amb un nou prisma: “m’he vacunat convençuda, però no acabo de veure que tornem a la normalitat, no acabo de gaudir de les coses com abans… espero que amb el temps vegem les coses diferents. Tornarem a una altra normalitat; la vida, però, la veig diferent. No m’agradaria tornar a passar una situació així, però sí, tornaria a fer tot el que he fet, com a sanitària ho portem a dins del nostre ADN”.

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: Terelu Rodríguez

“La Covid ha visibilitzat la feina de neteja, s’ha vist que fem una tasca essencial”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

TERELU RODRIGUEZ

Membre de l’equip de neteja de l’hospital des de fa més de vint anys. Estava a la 3a planta a Maternitat i ara treballa a la sala de parts

En primera línia de la lluita contra el coronavirus, el personal assistencial de l’hospital ha jugat un paper decisiu. Però no només metges i infermeres, també el personal administratiu i, sobretot, el de neteja: les netejadores són les que esborren el rastre del virus per evitar la seva propagació.

La Terelu fa més de dues dècades que treballa al nostre centre, on sempre s’ha sentit “molt estimada i respectada i això ho he valorat moltíssim”. No obstant això, estant dia rere dia a peu de canó considera que amb la Covid, la seva tasca “ha guanyat importància”. Una experiència que l’ha ajudat a créixer “hem desinfectat perquè ningú es contaminés, ens hem sentit importants”, però que també ha estat molt dura: “marxaves un dia a la tarda i entraves l’endemà i tota la planta era de pacients Covid. La meva planta de maternitat es va transformar en un espai per a pacients semicrítics… va ser molt impactant”.

La majoria de l’equip amb el qual treballa habitualment es va traslladar a la Mútua del Carme (a finals de març l’hospital va començar a prestar l’assistència als parts a aquesta clínica privada) pel que va haver de treballar amb altres professionals, “també meravellós! Va ser un xoc, però de seguida vaig sentir que m’havia d’activar i donar tot el que pogués i més, perquè no és cosa de metges, infermeres o neteja, he sentit que era una cosa d’equip, de tots a una. Ens hem sentit un conjunt en la lluita contra la Covid”.

Malgrat la manca de material dels primers dies de la primera onada, mai li ha faltat res per protegir-se: “al contrari, inclús m’han cedit bates blaves quan algunes infermeres en tenien per diversos dies, perquè entrés a netejar l’habitació. No m’ha faltat una mascareta… Tinc bones paraules per totes les persones amb les quals he treballat”.

No només ha estat haver-se de vestir “com si anessis a l’espai, de la primera onada recordo el contacte amb el pacient. Tu entraves a netejar i te’ls trobaves, moltes vegades desitjant poder saludar a algú… jo els preguntava com es trobaven, si els veia que estaven millor els hi deia… ha estat una experiència que m’ha fet sentir molt bé”.

Els primers dies quasi plorava, nerviosa per no saber si havia repassat o no la maneta de la porta de les habitacions, però mai ha sentit pànic: “entrava a l’habitació amb l’equip de protecció, li he tret el mocador a un pacient amb Covid i no he sentit mai por”.

Recorda que quan algú es moria, obrien la finestra, eren els moments més durs: “en la primera onada, va haver-hi un moment tan crític en què vaig sentir que hauríem de deixar la finestra oberta tot l’any… També quan venia la família a acomiadar-se, aquella por, aquell agafar la mà…”. Amb optimisme també recorda que són molts els pacients als qui s’ha donat d’alta i han marxat cap a casa: “semblarà mentida, però em poso a la planta i et dic el nom de les persones que hi havia ingressades amb la Covid el temps que vaig ser-hi. M’emporto aquesta part maca, d’haver estat amb aquelles persones, haver ajudat a fer que es recuperin una mica. I que em diguessin coses com ‘ahir no vas vindre, et vam trobar a faltar’”.

Quan arribava a casa el primer que feia en travessar la porta era desinfectar calçat i mans i dutxar-se. Al principi sí que estaven preocupats pel desconeixement general que hi havia, però amb el pas de les setmanes “aprens a anar fent vida normal”. Arribava esgotada i no tenia ganes de parlar amb ningú “perquè a la feina has donat més del 100%, i a casa sentia que em queia tot a sobre… em sentia esgotada no només físicament, també emocionalment. Tinc a la mare al poble i em trucava cada dia preocupada, però sempre l’he tranquil·litzat dient-li que no patís per mi, perquè anava ben protegida. La dutxa i la trucada. I de casa a la feina i de la feina a casa… era la nostra rutina… i encara sort que nosaltres podíem sortir!”.

Quan parles amb ella de seguida veus que és una persona forta, sincera, lluitadora i optimista. També sap prendre’s la vida amb bon humor, i bromeja “com estem sempre amb el lleixiu, el bitxo ens té por! Miro al futur amb optimisme, sento que les coses milloraran, i tornarem a ser els que érem abans”.

Per la Terelu, aquest any de pandèmia es resumeix en una paraula: “humanitat”, per com ha vist que les companyes cuidaven al pacient. “Ja no és un tema professional, és l’estima que he vist en el tracte… se’m posa la pell de gallina de recordar-ho. La part dolenta, tots la sabem, la gent meravellosa que s’ha emportat la Covid, tots aquells que no s’han pogut acomiadar de la seva família, els que no han pogut sentir una mà propera”.

“La nostra feina s’ha visibilitzat” explica fent balanç d’aquest últim any. “Amb la Covid la gent ens ha mirat diferent, s’ha adonat que la neteja és també una part important de la gestió d’aquesta malaltia. S’ha vist que fem una feina que també és essencial”. Al final, però, el més important “és fer les coses, cadascú les seves, però fer-les contenta i feliç. Jo treballo a la neteja i em sento molt contenta! No em fa vergonya dir que treballo a la neteja, al contrari, em sento orgullosa! Em sento una part important de l’Hospital”.

Relats en temps de Covid: Terelu Rodriguez — Amb l’equip de la tercera planta

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: Unitat de Psicologia

“La Covid ha posat de manifest la importància de la salut emocional”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull de vivències perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

***

UNITAT DE PSICOLOGIA

D’esquerra a dreta, començant per dalt: Marta López (psicòloga EAPS), Sara Carrillo (psicòloga), Raquel Cuevas (psicòloga, cap de la Unitat), Valérie Buscemi (psicòloga EAPS), Mar Montagud (psicòloga) i Jordi Ortiz (psicòleg).

***

La pandèmia de la COVID-19 ha alterat o paralitzat els serveis de salut mental essencials del 93% dels països del món, segons un estudi de ‎l’Organització Mundial de la Salut (OMS), mentre continua augmentant la demanda d’atenció en salut mental. L’estudi, que inclou 130 països, ha aportat les primeres dades mundials sobre els efectes devastadors de la COVID-19 en l’accés als serveis de salut mental.

“La Covid ha destapat la importància de la salut emocional, de l’acompanyament, d’una salut més global, no només física, de la importància del vincle amb les famílies i amb els professionals” explica la Raquel Cuevas, cap de la Unitat de Psicologia de l’Hospital.

Per donar resposta a les necessitats del moment, la Unitat va prioritzar l’atenció a pacients COVID+ i als seus familiars comptant amb el suport de l’EAPS Creu Roja, impulsat pel Programa d’Atenció integral a persones amb malaltia crònica avançada, i els psicòlegs de Benito Menni.

Quan va esclatar la primera onada, la Sara estava embarassada de vuit mesos i d’un dia per l’altre li van dir que treballés des de casa. “Al principi encara no estava establert fer teletreball, fet que va complicar una mica les coses” explica la Raquel. “Si alguna cosa defineix aquests dies de la primera onada era cuidar, ho vam fer amb la Sara perquè no corres cap risc atès que era la més vulnerable en aquell moment, sentia que havia de cuidar el meu equip”.

Ens vam adaptar sobre la marxa dia a dia, amb dedicació plena, entre els equips d’EAPS Creu Roja, Benito Menni i els propis de l’Hospital vam poder donar suport de 8-20h de dilluns a diumenge, a totes les Unitats, començant per Urgències i acabant per les plantes d’hospitalització, el propi personal, les famílies dels pacients, tothom qui podíem abastir.

El dia de l’entrevista és molt especial per la Mar, perquè just feia un any que va entrar a treballar a l’hospital, quan la Sara va agafar la baixa per maternitat. “Venia d’estar teletreballant i quan vaig arribar em vaig sentir segura, molt ben acollida a l’equip, això em va donar tranquil·litat des del primer dia”. Per ella també va ser una oportunitat per conèixer en profunditat el centre perquè feien rondes amb una forta presència, sobretot al principi, a les diferents plantes d’hospitalització i a Urgències. “Quan fèiem les rondes també donaven suport als professionals que ho necessitaven, recordo un dia que em van dir a la cinquena planta que passés a les vuit, i era una passada: es transformava la planta, ballaven, sortien al balcó… tothom aplaudia, era l’hora dels aplaudiments. Era la meva hora de plegar i recordo que aquells moments em feien sentir que estava on havia d’estar”. Aquells aplaudiments també emocionaven al Jordi i l’havien arribat a fer plorar de camí al tren per tornar cap a casa.

Vaig sentir que estava on havia d’estar

“Desbordament emocional” recorda en Jordi, “cansament, por”, però també companyia d’equip i amb altres sanitaris. Al principi vam estar amb la Marta a Urgències i recordo un ambient molt agradable malgrat totes les dificultats”. Per al Jordi, que ve de la neuropsicologia, el canvi a la psicologia d’emergències i de la salut “va ser abismal, però ens vam bolcar en això i va quedar palesa la capacitat de compatir i generar coneixements”.

La Marta va viure aquells primers moments amb molt desconcert, “però de seguida ens vam posar a disposició per poder atendre necessitats molt diferents. Donàvem continuïtat a l’atenció a persones amb malaltia crònica avançada i ens obríem a altres serveis per atendre a pacients COVID”.

“L’impacte de veure l’hospital buit” és una imatge de la qual li costarà despendre’ns a la Raquel, “la tinc gravada en els ulls de la ment”, com “les Consultes Externes amb llits, em va fer molta pena, i el patiment constant dels professionals de l’hospital”. Un impacte que ells assumien com a Unitat, ja que la seva tasca implicava donar tant el suport als professionals que ho necessitaven com l’acompanyament a pacients i familiars. Quan es va tancar l’hospital, el seu paper va ser cabdal: “teníem clar que els pacients havien de poder mantenir el vincle amb l’exterior” explica la Raquel, “tant a través del nostre equip com de les noves tecnologies, i amb l’ajut dels professionals”.

La Marta i la Valérie recorden que els pacients estaven sols, i l’acompanyament a la mort que elles ja feien, implicava una intervenció diferent, ja que faltaven les famílies en aquell procés de comiat. “El nostre paper intentava minimitzar els possibles efectes traumàtics d’aquest procés, sobretot al principi” refereix la Marta, i la Valérie afegeix que “tot i que l’emergència era sanitària, l’acompanyament i la necessitat d’humanització eren necessaris i donaven importància i sentit a la intervenció dels psicòlegs”.

“Vam haver de canviar la manera d’acompanyar” recorda la Marta, “nosaltres sempre hem treballat molt amb el contacte, recordo expressions de por en alguns malalts, que et preguntaven si moririen, i tu no et podies apropar, amb les distàncies i el material de protecció… vam haver de desenvolupar altres actituds i habilitats comunicatives per acollir i estar. Recordo una intervenció a l’UCI, amb les ulleres totalment entelades, no podia veure a la persona i el sentia plorar…”. “Es va intentar humanitzar i apropar-nos” afegeix la Raquel “i hi havia moments en què et tirava més la humanització que la protecció”, i després arribaves a casa i dubtaves si no suposaves un risc per la teva família…”.

“Quan es realitzava el comiat a través de videotrucada algunes famílies tenien la necessitat de saber que algú acariciava la mà del malalt, transmetia les paraules… de vegades el familiar cantava una cançó que era significativa o resava un Pare nostre…” explica la Marta “intentaves ser l’extensió del familiar, sabies que era l’últim moment que es veurien. Ens adaptaven als comiats que necessitaven les famílies i eren moments molt intensos”. També moments molt tendres com el que recorda la Raquel: “alguns familiars ens demanaven, per si no els tornaven a veure, que li donéssim un últim missatge… et trobaves aquells ulls del malalt, preguntant-te si s’anava a morir, i li donaves el missatge del seu ésser estimat… va ser molt intens. Va ser una gran responsabilitat”.

Érem l’extensió de les mans del familiar. Ens vam adaptar als comiats que necessitaven les famílies i van ser moments molt intensos

La Raquel també recorda especialment la imatge de les “bates penjades que havien rentat per reutilitzar i aquells carrers buits venint cap a l’Hospital, freds i grisos… no veia el final de la pandèmia”. I com també molts companys en relats anteriors, han sentit que han fet equip “i que els moments que compartia amb els companys eren els més enriquidors del dia”. També “valorar petits detalls com sentir-me afortunada per poder sortir de casa per anar a treballar o gaudir del camí a casa”.

La Marta recorda el “desgast, un cansament nou, físic i emocional, i …. ara em sento agraïda cap a la meva família, perquè hi havia algú a casa que s’encarregava dels fills perquè jo pogués centrar-me amb el que es vivia a l’Hospital”. També ressalta l’emergència d’una força nova en els equips, “de companyerisme, de disponibilitat, aquesta capacitat d’adaptar-nos”. La Valérie se situa en un espai temps diferent, tot i recordar aquell caos del principi, i aquell hall buit de Consultes Externes que la va fer emocionar-se. “Ens va costar situar-nos en aquest nou escenari perquè tot anava canviant, reunions, protocols, ubicació física… vam fer molta feina sense tenir horaris fixes. La nostra brúixola era la nostra necessitat d’intervenir, d’aportar el nostre coneixement, i cadascú tenia el seu rol i lloc a ocupar”.

Després de la primera onada, la més impactant, la Marta planteja que sorgeix la necessitat de reflexionar “sobre el que podíem canviar després del viscut, del que hem fet i del recorregut que ens queda per fer”.

La sensació del Jordi en el moment actual és que han intentat reprendre les tasques habituals, però “vivim amb una incertesa constant i uns canvis que ho compliquen tot, amb una sensació de certa estabilitat però en una situació que continua sent molt precària”.

“En els moments que estem tots, i parlem i compartim ens adonem que tenim cert estrès posttraumàtic” reflexiona la Raquel, “perquè hi ha situacions actuals que et recorden i tornes a connectar amb aquella incertesa inicial”. La nostra tasca és d’acompanyament, i a vegades et fa plantejar com podràs seguir acompanyant per donar salut emocional als equips i als usuaris, i aquest és un fet que segueix passant a dia d’avui i que et fa re connectar amb la situació viscuda”.

La Covid també ha posat de manifest la importància del servei de dol, explica la Marta, la necessitat de cuidar aquest aspecte i el seguiment que es fa amb les famílies. Aquest contacte ha estat molt reparador per les famílies. “Vam trucar a tots els familiars que van perdre un pacient a l’hospital durant la primera onada, els quals ens vam donar a conèixer la seva experiència i van expressar el seu agraïment” explica la Valérie.

Internament, a nivell del personal de l’Hospital, les necessitats han anat canviant a mesura que ha avançat la pandèmia. Si inicialment les persones manifestaven simptomatologia més ansiosa, després va arribar la més depressiva i el burnout, i ara hi ha més fatiga i estrès posttraumàtic a causa de totes les circumstàncies que estem vivint de manera sostinguda.

“Tenir cura a nivell emocional de tothom ha sigut i és la nostra màxima” comenta la Raquel. “Saber transitar per les emocions és una sort, saber reconèixer quan necessitem ajuda és una sort… i la Covid ens ha posat i ens segueix posant a prova cada dia”.

L’equip vol tancar el relat en positiu, perquè malgrat tot el que han viscut, com a equip “hem vist empoderada la nostra Unitat” explica el Jordi, i també s’ha fet més visible i ha guanyat importància el col·lectiu professional: “tinc la sensació que se’ns està valorant més la feina que fem”. La Raquel s’hi suma: “Som persones molt dúctils, el/la psicòleg/a és molt resilient, ens hem adaptat a tot el que ha vingut. És un valor que tenim com equip. Tenim sort d’exercir aquesta professió, crec que tots ens hem reafirmat en la nostra tasca, en la nostra identitat com a psicòlegs.”

Una paraula…

Acompanyar des de l’essencial… aquesta mirada, aquest silenci, aquest gest, aquesta carícia sense tocar-se… redescobrir-se en el ser i l’estar en l’acompanyament” – Marta

La importància de la cura. De l’autocura, la cura col·lectiva” – Jordi

Resiliència” – Mar

Adaptabilitat” – Valérie

… i totes alhora! Hem treballat amb la major eficiència amb el mitjans dels què disposem, resiliència perquè malgrat tot hem crescut, hem tingut cura de tothom qui hem pogut, i s’ha posat en evidència la necessitat bàsica de tenir cura de la salut emocional – Raquel.

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: Olga Navarro

“La Covid m’ha ensenyat a ser millor professional i millor persona”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull de vivències perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

***

OLGA NAVARRO

Infermera. Treballa des de fa quasi tres dècades a l’hospital i des de fa 11 anys és coordinadora assistencial a la planta de Medicina Interna (6a planta), la primera que va començar a tenir pacients Covid.

“Els tres primers mesos de pandèmia van ser caòtics. M’entristia veure com estava l’hospital, tot canviat, vam muntar plantes a Consultes Externes, cada dia eren protocols diferents, la sala de parts es va traslladar… i recordo que veníem amb por. A l’hospital me l’estimo molt i em feia molta pena veure’l així… porto tota la vida treballant aquí, quasi trenta anys!”.

Quan es va plantejar ser infermera no es va imaginar mai que arribaria a passar el que ha passat. “La pandèmia ens ha fet créixer. Crec que tot el col·lectiu d’infermeria ha estat donant el 100%: al principi va ser dur, però ens hem adaptat totes molt bé”. També, igual que companys en relats anteriors, destaca que el companyonia que ha estat sempre present. “Nosaltres ja treballem molt a gust i amb la Covid hem treballat molt durament però fent molta pinya, hem estat molt unides. Veies companyes que s’anaven contagiant, i no volíem fer-nos PCR per no haver d’agafar la baixa i deixar a les companyes soles!”. També recorda d’aquells primers mesos que “tot i que al sortir d’aquí estàvem esgotades, tan física com emocionalment, tot i no tenir por de contagiar-me a l’hospital sí que el tenia en arribar a casa, tenia por de contagiar als meus. En sortir extenuades , quan agafaves el cotxe i veies tot buit eres més conscient del que estava passant”.

L’Olga és sincera i transparent, quan parles amb ella ràpidament entreveus una persona molt treballadora, eficaç i optimista. Malgrat haver passat moments molt durs, té bones paraules per definir la seva experiència: “com a infermera sento que la Covid ha estat gratificant, perquè m’he sentit realitzada: he cuidat molt més del que ho feia abans, la nostra feina és cuidar i ho he fet molt perquè les persones en necessitaven moltes cures… Abans de la pandèmia molts malalts estaven acompanyats, i les necessitats les suplia la família; amb la Covid el malalt depèn només de tu, i malalts molt dependents de nosaltres… molta feina i molt dura, però gratificant”.

Les primeres setmanes va participar en l’adaptació de l’Àrea Ambulatòria per convertir-la en unitats d’hospitalització: “va ser un caos haver de muntar les habitacions, poder comptar amb el material per poder treballar… però ens vam en sortir. Gràcies a això vam poder ingressar molts malalts allà. Recordo lo ràpid que es va emplenar l’hospital de malalts Covid. La nostra planta la vam dividir en dos, per a malalts Covid i malalts no Covid, però en un dia ja estava la planta plena”.

Passats els dos-tres primers mesos, les coses van canviar perquè es van familiaritzar amb la malaltia i s’han acostumat a conviure-hi, i també a tractar els malalts, que havien d’estar aïllats. “Aquest punt és important perquè ens va costar molt, ja que els malalts ho passaven molt malament tot i que alhora, es van portar molt bé en tot moment, ja que no eren demandants per res. Veien que ens havíem de vestir d’aquella manera per anar a veure’ls, entenien la gravetat de la situació. Picaven molt poc al timbre, les famílies quan fèiem la videotrucada estaven molt agraïdes… al final va ser una experiència molt productiva i molt satisfactòria, tant a nivell professional com a nivell personal” recorda l’Olga.

Relats en temps de Covid: Olga Navarro — L’equip de la 6a planta de Medicina Interna a finals del mes d’abril de l’any passat

Intentaven trucar a les famílies cada dia, per rebaixar el seu neguit: “els metges ja intentaven fer la trucada diària, però nosaltres també quan fèiem la higiene o entràvem el menjar els hi preguntàvem si volien parlar amb els seus familiars i ens trobàvem a la gent molt agraïda. Sabíem la preocupació per la qual passaven i era una manera d’intentar minvar-la. També estar sol aquí dintre es fa molt dur i sense salut, t’impacta molt”. Això t’ensenya a tenir molta empatia: “n’has de tenir molta amb aquests pacients tan complexes. Estar a l’altre costat no és el mateix que estar al nostre, perquè a l’altre et falta la salut”.

Tot aquest esforç va revertir en agraïment, tant per part dels malalts com de la ciutadania: “increïble com s’han portat amb nosaltres: com et portaven les bates, amb missatges d’ànims que em fan posar la pell de gallina: seguiu endavant, vinga, moltes gràcies per tot… ens recordava que la nostra feina val la pena i que calia seguir treballant així. Hi havia gent que ens portava directament coses a la nostra planta. Sóc de Montmeló i hi havia gent que em trucava per dir-me que em deixaven pantalles que havien fet a la porta de casa meva”.

Les mostres d’agraïment ens recordaven que la nostra feina valia la pena i que calia seguir treballant així

Han viscut moments molt durs que quedaran per a la memòria. “Ens vam trobar amb situacions en què en només en una hora havies de baixar a un pacient a l’UCI, és el cas d’una noia embarassada que vam haver de portar corrents a crítics perquè se’ns ofegava i la vam haver d’intubar. També hem tingut malalts molts grans que no poden anar a UCI perquè no suportarien la intubació, els cuidem tot el que podem a la planta i alguns s’han en sortit, i altres no… que estiguessin ben cuidats era la nostra prioritat”.

La cap de la seva àrea, la Gemma Pérez, ens acompanya en aquest relat, i afegeix l’impacte que li va suposar veure professionals a fora de les habitacions plorant, assentats a terra, impactats per la situació: “els professionals tenien por. Mai havia vist a treballadors abatuts a terra com els primers mesos de pandèmia. També em van impactar molt els aplaudiments dels professionals que donaven l’alta, tenien llàgrimes als ulls perquè veiem que la gent se’n sortia, se m’ha quedat marcat”.

I també han viscut moments molt emocionants: és el cas del company Pedro, un cas amb que va acabar feliçment, ja que després de passar molts dies a l’UCI, el van traslladar a la seva planta: “quan va pujar ens va explicar que li van dir que truqués a la seva dona abans d’intubar-lo… li van dir que no es preocupés, que es despertaria, però ell no ho veia clar…”. Quan li van donar d’alta, l’hospital va viure un dels moments més emotius d’aquesta pandèmia: “va pujar molta gent a la planta per aplaudir-lo i acomiadar-lo… i quan va baixar es va trobar que a Consultes Externes estava quasi tot l’hospital per rebre’l i aplaudir-lo de nou, se’m posa la pell de gallina de recordar-ho! I també amb les gràcies de tots els malalts quan han marxat”.

Aquestes experiències i tot el que ha viscut l’han ensenyat a ser “millor professional i millor persona. Hem vist gent que ho ha passat molt malament, i això t’ensenya a valorar molt les coses. Famílies senceres ingressades… gent de totes les edats, també joves que han estat ingressats a l’UCI i quan han pujat a la nostra planta d’hospitalització encara ho han passat molt malament, a vegades sense poder ni respirar”. I això et fa valorar moltes coses, especialment la salut: “abans ja valorava molt la salut, però ara la valoro el triple. Ens queixem per coses insignificants, quan el que realment el que ens ha de preocupar és tenir salut. He après a valorar les coses més petites i a valorar més la vida. Ja li dic al meu fill: valors i respecte. Valorarem el que tenim, la família és el més important. No hi ha res més a la vida, valors i respecte, abans que els diners”.

La Covid, però, no ha marxat: “anem cap a la normalitat, però tindrem pacient Covid durant molt de temps. Estem cansats però veig el futur amb optimisme. Quan la població estigui vacunada tot serà molt diferent. Hem de ser positives, ens hem de vacunar, ho veig molt clar!”.

Com ha succeït amb altres companys amb qui hem compartit el seu relat en temps de Covid, l’Olga també vol donar gràcies sinceres a la Gemma Pérez “a vegades em queixo, però amb mi s’ha portat molt bé. Ha estat molt dur, però sort de la Gemma i de l’equip, estic molt agraïda” explica emocionada entre llàgrimes. Perquè al final, darrere de cada història, de cada professional, tenim la persona.

Relats anteriors:

Infermera de pràctica avançada (IPA) en diabetis

Aquest article parla del paper de la infermera de pràctica avançada (IPA) en diabetis.

La Unitat de Diabetis, Endocrinologia i Nutrició (UDEN) de l’Hospital General de Granollers està formada per un equip multidisciplinari que consta de metges especialistes amb endocrinologia, infermeres especialistes en educació terapèutica, dietistes, podòloga, psicòloga, auxiliar d’infermeria i administrativa. L’equip té un coordinador del qual depèn funcionalment tot l’equip. A més compta amb el suport de Treball Social i de l’equip de mediadors.

A la Unitat es tracten malalties molt variades unes cròniques com la Diabetis Mellitus (DM) i l’obesitat i altres agudes. La UDEN cobreix les necessitats sanitàries de les persones amb trastorns endocrinològics de tot el Vallès Oriental, tant adults com nens, també és referent de les Àrees Bàsiques de Salut (ABS) i fa suport dels equips d’Atenció Primària i d’altres nivells assistencials que ho requereixen.

La missió de la UDEN és la de diagnosticar i realitzar totes aquelles proves necessàries per completar el diagnòstic i tractament del pacient.

El maneig de la DM és molt complexa, va més enllà del control glucèmic: implica mantenir un tractament de per vida per part del pacient i moltes vegades canvis en el seu estil de vida. Per això és fonamental que els pacients i/o famílies rebin educació terapèutica en diabetis.

L’educació terapèutica en diabetis té com a objectiu donar al pacient i/o família els coneixements, habilitats, actituds i el suport necessari per a poder gestionar la seva malaltia i que puguin integrar-la a la seva vida diària. Tot això amb la finalitat de prevenir descompensacions agudes i reduir el risc de complicacions cròniques.

Objectius de les infermeres de la UDEN:

Atendre la demanda d’educació terapèutica que es genera a la comarca i a la resta de Serveis de l’Hospital, amb el màxim nivell de qualitat.
Fomentar el treball en equip i la comunicació fluida entre els diferents professionals de la Unitat.
Oferir una atenció complerta al pacient i/o família amb diabetis, en la qual s’integrin i es coordinin els esforços de tots els professionals que treballen a la Unitat, així com els diferents especialistes que visitin al pacient.
Facilitar i/o afavorir l’apoderament del pacient en la gestió de la seva malaltia.
Mantenir la comunicació i coordinació constant amb els equips d’Assistència Primària, i contribuir a la formació continuada dels seus metges i infermeres.
Col·laborar amb les Societats Científiques pròpies de l’especialitat.
Fomentar la formació continuada i la recerca clínica com a eina indispensable per l’excel·lència professional.

***

Altres articles relacionats amb la infermeria de pràctica avançada:

Relats en temps de Covid: Servei de Prevenció de Riscos Laborals

“Totes hem plorat al costat d’algun professional”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull de vivències perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

***

Relats en temps de Covid: Servei de Prevenció de Riscos Laborals — D’esquerra a dreta, Esther Medina (tècnica), Joana Guerrero (metgessa), Olga Lecina (cap del servei) i Dolors Porta (infermera)

Estan a peu de canó des del primer dia. El Servei de Prevenció de Riscos Laborals treballa de valent per garantir la seguretat dels professionals durant la pandèmia. Fa uns dies, es va complir un any del primer estudi de contactes que realitzaven a un professional de l’hospital. Recorden viure aquells primers moments amb incertesa, era una situació caòtica en què la informació, les directrius i els protocols que s’havien d’aplicar canviaven constantment. “Els procediments encara no estaven clars,” explica l’Olga, “trucaves al Servei d’Urgències de Vigilància Epidemiològica de Catalunya (SUVEC) i ningú contestava”. Es trobaven que parlaven amb professionals al matí en un sentit i a la tarda els passos a seguir ja s’havien modificat.

Conceptes amb el que hem après a conviure com saber què és un contacte estret i en quines situacions cal aïllament han anat prenent forma amb el temps. “Al principi no teníem la possibilitat de fer PCRs a qualsevol professional, havien de ser casos sospitosos que vinguessin d’Itàlia o la Xina, fins que no es va normalitzar era molt complicat demanar aquestes proves complementàries” explica la Dolors. També recorda d’aquells primers dies, que són un servei que la gent coneixia, però amb la pandèmia “vam veure passar a tot l’hospital en dies que es perllongaven de primera hora del matí a última hora del vespre, de dilluns a diumenge… recordo que van ser jornades de molta bogeria”. Totes van fer equip i van mirar d’anar resolent els casos que arribaven, que augmentaven exponencialment.

Un dia, era tard, van començar a sentir aplaudiments: “ens vam preguntar què estava passant, vam obrir la finestra i veure gent aplaudint a tots als balcons de cara a l’hospital i no enteníem si ens estaven aplaudint a nosaltres” recorden totes entre riures. “Passàvem aquí tantes hores, no veiem notícies, estàvem permanentment connectades a la feina… imagineu-vos que no sabíem ni per què estaven aplaudint!” recorda l’Esther. “Es passaven moltes hores a la voràgine de la feina, i quan sortíem de la nostra ‘bombolla’, aquella sensació de sortir al carrer i silenci total…”.

El servei no estava estructurat ni pensat per poder absorbir tota la tasca que han assumit, i per això han comptat amb suport de mans externes. Han pogut interaccionar amb altres professionals amb qui d’altra manera no haguessin tingut aquesta relació professional “i ha estat maco!” recorda l’Esther, “al ser un moment tan complicat també s’ha generat molta familiaritat, ja que hem conviscut en moments molt durs a nivell professional i personal. Més que companys, al final són família, s’ha generat un vincle: l’Araceli, la Maria José, la Lali, el Joan, l’Oriol, l’Anna. Una paraula per aquest any de pandèmia seria orgull: hem pogut i això ens ha unit”.

Les crisi s’han anat superposant: les mascaretes, els equips de protecció individual, la manca de professionals… cada dia s’acumulaven els problemes que calia resoldre. “Es localitzava un professional contagiat de Covid i en sorgien dos o tres més propers contagiats, vèiem que les coses anaven de pujada, però no sabíem fins a on arribaria” explica la Dolors. Ha estat un any d’alts i baixos, en què quan a cada onada aconseguien tenir les coses controlades, n’apareixia una de nova. El repte més gran per aquest servei, un repte sense precedents. “Un any de fluctuacions, en què hem anat capejant els problemes que s’ha anat succeint” puntualitza l’Olga.

Com a professionals de la prevenció, vam viure amb enorme preocupació la gran dificultat d’obtenir els EPIs necessaris

No poder donar la resposta que voldrien ha estat el més difícil. “Sobretot al principi, l’angoixa de no poder garantir mascaretes o aïllament quan eren necessaris, el no poder disposar de totes les vacunes més endavant… haver d’acceptar el que ens venia donat i gestionar-ho de la millor manera possible” explica l’Olga, i l’Esther afegeix: “com a professionals de la prevenció que som totes, vam viure amb enorme preocupació la gran dificultat d’obtenir els EPIs necessaris”. “Eren dies d’angoixa per als professionals que treballen a l’hospital, amb la por d’aquells que s’havien contagiat, per ells i per a les seves famílies”, explica la Joana. “Es van gestionar els equips com es podien en moments de dificultat” explica l’Olga.

Alguns pacients les recorden, encara avui dia, que eren de les poques persones que els trucaven. “Cada dia tenies una o dues trucades on senties que només escoltant estaves a ajudant a la persona que estava a l’altre costat del telèfon” recorda l’Esther. “Gent molt espantada que no sabia com evolucionarien, t’agraïen la trucada i l’empatia que els hi podies transmetre, estar amb ells encara que fos de veu, aquell suport… crec que totes hem plorat al costat d’algun professional. Hem compartit moltes angoixes amb ells”. I la Dolors afegeix “t’apropaves a aquella persona i l’agraïment era mutu”.

Entenien pel que estaven passant i els hi volien transmetre tranquil·litat. “Els professionals ens han deixat entrar més en la seva part personal, i això potser ha estat el més gratificant, és una recompensa després de les moltes hores de feina, és el que et queda. Hem vist facetes de les persones que d’una altra manera no haguéssim conegut i, en el fons, són un regal” explica la Joana, “ha sigut impressionant”.

Els professionals ens han deixat entrar més en la seva part personal, és una recompensa després de les moltes hores de feina, és el que et queda

Resiliència, la capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses, és una paraula que tendeix a repetir-se en aquests relats. “En general, perquè la pandèmia ens ha fet a tots aprendre a adaptar-nos i a tirar endavant, ens hem de quedar amb això. De tot se surt: quan penses que estàs tocant fons, tires endavant, ho hem viscut” explica la Dolors. “Tot arriba i tot passa” coincideixen a dir l’Olga i la Dolors.

I una percepció que conflueix: ha estat un any estrany. “Tinc la sensació d’haver viscut a un núvol” diu l’Esther, “que hi havia dues vides paral·leles, una sensació d’irrealitat, com un capítol d’una d’aquelles sèries inintel·ligibles”. Un any intens, dolorós, esgotador… “també hi ha hagut mesos que semblava que portaven la calma que precedeix a una tempesta… hem passat per les diferents onades de la intensitat a l’expectació” explica l’Olga.

La vacuna, el punt d’inflexió, albira esperança. “A nivell comunitari encara no ha arribat, però a nivell intern marca una fita tota la gent que tenim vacunada” explica l’Olga, “hem vist professionals que estan molt exposats, no aquí a la feina sinó a nivell personal, que s’han mantingut en negatiu vacunats amb les dues dosis, sentim que això funciona”.

La Joana també destaca la gratitud. “Hi haurà gent per qui aquest any s’hagi parat el món, però han passat moltes coses. Ens han passat moltes coses a totes tant en l’àmbit professional com en el personal. Ha estat un any de convulsió total. Malgrat tot, em quedo amb aquesta paraula, gratitud. Un gràcies perquè hem trobat retorn en els professionals que hem ajudat i, a tall personal, he madurat i, sense cap dubte, n’extrec coses positives. Tots aquests agraïments són els que ens han ajudat a seguir avançant”.

“Entre nosaltres quatre, que som el nucli més antic -a banda de tota la gent amb qui hem col·laborat i hem estat molt bé- s’han establert vincles que abans no teníem. Professional i personalment, perquè hem tingut situacions que no han estat gens fàcils…” explica la Dolors emocionada i agraïda “perquè els moments de gratitud també s’han de dir, això es queda amb tu”.

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: Merche Fernández

“Fas un petit dol per cada pacient que perds, els pacients curats els sents com una victòria”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull de vivències perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

***

MERCHE FERNÁNDEZ

Tècnica en Cures Auxiliars d’Infermeria (TCAI)
Treballa a la Unitat de Geriatria Aguts (UGA) al torn de matí. Durant la primera onada va estar a la planta de pacients Semicrítics

Fa molts anys que la Merche treballa a l’hospital i mai es va imaginar que passaria pel que ha passat.

Al març de l’any passat es va reincorporar d’unes angines (amb el temps va saber que era Covid), i va veure que a tot el seu equip l’enviaven a casa perquè havien estat en contacte amb un positiu de coronavirus. També la van aïllar com a mesura preventiva i va ser quan, veient que la situació empitjorava dia rere dia, “fas un replantejament de la situació: vaig decidir que la meva família havia de marxar, m’havia d’aïllar i quedar-me sola… tinc dos fills i ells són la meva bandera. Van marxar amb el meu marit sense saber per quant de temps, va ser dur i complex d’afrontar. Mai he tingut por de contagiar-me, mai, però sí que he tingut molta por de posar en risc a la meva família”, ens explica.

Mai he tingut por de contagiar-me, però sí de posar en risc a la meva família

“Quan em vaig reincorporar la nostra cap d’àrea, Noelia Galera (una líder espectacular, i no ho dic per dir), em va comentar que em mouria de planta i recordo especialment les seves paraules: em va dir que no em preocupés, que on ella m’enviés estaria bé”. De la Unitat de Geriatria d’Aguts la van traslladar a la planta per a pacients Semicrítics, amb la Lidia Hernández “una gran infermera que ho fa tot molt fàcil”.

“Crec que el treball que es va fer va ser brillant, perquè no érem personal d’UCI ni d’urgències, érem un equip format per personal de distintes plantes, però gent que va facilitar moltíssim la feina. Arribes a la conclusió què és igual el que vingui si entre tots ens ajudem i he tingut la gran sort de viure-ho. Hi haurà un abans i un després com a professionals i com a persones. Hem plorat, hem rigut, ens hem enfadat (no entre nosaltres, amb la situació d’impotència) però ho hem viscut” explica la Merche.

Quan parles amb ella de seguida veus que és una persona molt positiva i alegre. Enmig d’aquell dramatisme, van tenir la sort de viure una història d’amor, i quan ho explica, s’emociona: “el senyor Antonio era encantador. Al principi encara es podien acostar familiars, va pujar a l’habitació la seva dona, però no la podíem deixar entrar… venia a portar-li el mòbil i des de la porta es van passar deu minuts només dient-se “t’estimo molt”. Era una situació preciosa i molt trista a la vegada”.

L’Antonio és un d’aquells pacients que marquen: “ens va robar el cor a tots. Amb ell es va fer la primera trucada a Semicrítics. Recordo estar vestida amb l’equip de protecció individual (EPI), que no veus res i estàs suant sense parar, i plorar moltíssim. Segurament seria la primera videotrucada que la seva dona hauria rebut en la seva vida, perquè no sabia ben bé com anava, i era molt maco veure com es deien que s’estimaven.” El van haver de traslladar a l’UCI i el van “lluitar” fins al final. “A l’ascensor es va acomiadar de nosaltres dient-nos “noies, moltes gràcies per tot, però fins aquí he arribat”. Baixar a l’UCI va ser una imatge que tinc gravada a foc perquè en aquell moment semblava un campament de guerra, veient als companys corrents sense descans que no arribaven a tot, molts tubs, era una sensació d’ofec. Quin gran mèrit tenen els companys de l’UCI!”. Malauradament l’Antonio no es va recuperar, va ser un dels primers a perdre la batalla. “Va ser duríssim i vull quedar-me amb la història d’amor que ens van regalar”.

Cada dia tenia la sensació d’anar a la guerra

Anar a la guerra. Aquesta era la sensació que l’acompanyava cada dia quan anava a treballar. Una etapa “de moltes emocions, de veure situacions dantesques i molt dramàtiques: recordo que vam tenir una companya contagiada i aquella por als ulls… preguntant-se què havia fet malament. Se’t queda marcat a la retina”. Els vestuaris silenciosos és una de les imatges que l’acompanyen: “som molta gent, estàvem esgotats i es respirava una tristor… un lloc on ens canviem tantes dones, que acostumem a estar xerrant… aquell silenci, les cares de tristesa…”.

El procés cap a la mort en soledat és de les coses més dures que ha viscut. “Recordo un pacient que ens va demanar que truquéssim a la seva família per acomiadar-se perquè sentia que li havia arribat l’hora de marxar… el procés cap a la mort sol, i sense previ avís, és horrorós. I veure que estan sols i que no et pots quedar amb ells, agafant-los la mà… és molt dur que et preguntin si van a morir i no els puguis contestar”. La mirada era l’única manera de transmetre alguna cosa quan portaven l’EPI: “quan la boca no pot parlar, els ulls parlen per tu. Duríssima aquella lluita que veus que fas, i fan els pacients, però no aconsegueixen tirar endavant. Aquestes morts que hem vist, en soledat, són doloroses i tristíssimes. Als pacients els hi agafes estima, és el que ens fa humans i bons professionals. Fas un petit dol per cadascun que perds”. Però també han vist a molts pacients curar-se i ho sentien “com una victòria”.

Relats en temps de Covid — Amb els companys que van fer equip en la primera onada

Quan sortia de treballar se n’anava a casa i estava sola. “No descansàvem i no podíem dormir perquè veies tot el que havies vist durant el dia o en dies anteriors”. Venia esgotada a treballar: “crec que a la primera onada ningú va dormir bé, venies cansat sense poder descansar. Al principi ho pots portar perquè t’autoconvences què això passarà, però arriba un dia que arribes a casa i no pots parar de plorar. Senties moltíssima impotència i no hi eren els meus per consolar-me, només la meva gosseta”.

La Merche no volia que la seva família la veiés malament, es preparava les trucades: “al meu marit el trucava cada dia a la mateixa hora, i sabia que una horeta abans no es podia plorar, perquè ell em coneix molt bé i m’ho notaria als ulls. Va ser increïblement dur veure als teus fills i a la teva parella per videotrucada. Els sogres m’enviaven vídeos del nen, la meva filla m’enviava els vídeos dels aplaudiments de les 20 h on se sumava a animar als sanitaris…”. Ella ho va portar bé, però un dia li va dir que volia tornar a casa, que la que trobava molt a faltar. “Quan no veus la data final a tot plegat… al final t’ho replanteges: els hi vaig dir que podien tornar i ja veuríem com fer-ho per mantenir-los segurs. La retrobada va ser com una escena de pel·lícula!”.

La gent ens ha cuidat molt i no podem oblidar-ho, això et donava forces per no rendir-te

L’agraïment està a cada frase que comparteix al seu relat. “La gent ens ha cuidat molt i no podem oblidar-ho, això et donava forces per no rendir-te. No som herois, portàvem tota la vida fent el que fem. Hem de donar les gràcies!”.

Malgrat tot el que ha passat, se sent afortunada: “la pandèmia ens ha fet créixer a nivell personal i professional, i quan et toca viure-ho amb un equip així –tant el de la primera onada a Semicrítics, com el que estic ara-, les coses lletges ho són menys. A part de tenir una família meravellosa. Sóc una persona molt optimista, i sempre intento quedar-me amb les coses bones”. Encara, però, creu que queda molt per fer: “la Covid ha vingut per quedar-se i haurem de saber gestionar-ho. Ens estan donant una lliçó els nens! No es queixen, fan i s’adapten i ells són el futur, això em dóna esperances”.

Resiliència, la paraula que resumeix la seva experiència: “ens hem adaptat a les situacions que han anat donant el millor de nosaltres mateixos. Hi ha gent molt bona treballant a l’Hospital. Després de tres onades estem esgotats, però crec que si tirem endavant, a banda del suport a casa, és pels equips que fem. L’important a vegades no és al que t’enfrontes sinó amb qui t’enfrontes. I aquí només puc dir gràcies!”.

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: Glòria Floriach i Carme Ruiz

“Hem de posar en valor els drets dels residents”

Relats en temps de Covid. Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull de vivències perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

***

GLÒRIA FLORIACH
Responsable higiènic-sanitària

CARME RUIZ
Educadora social

En un moment en què els casos de covid-19 a les residències de gent gran de Catalunya han baixat, i amb els notables efectes positius del procés de vacunació de les darreres setmanes, la Glòria i la Carme, reunides de nou per aquesta entrevista, fan balanç d’aquest últim any. Volem saber com s’ha viscut l’impacte de la Covid-19 al centre geriàtric Adolfo Montañá.

“Amb molta angoixa, molta tensió emocional, molta por a la incertesa del que estava passant i, per descomptat, un cansament físic per la quantitat d’hores de treball” explica la Glòria. La Carme intenta buscar la part més positiva: “per mi ha estat dolorosament enriquidor. Sort he tingut de l’equip de treball i de la Glòria, de qui he après moltíssim i amb qui m’he coordinat molt bé. De la capacitat d’adaptació de totes nosaltres, amb les situacions canviants constant. Ens donaven una informació i al cap de deu minuts un altre. Les que no ens vam contagiar de Covid sabíem quan entràvem, però no quan sortiríem… Però he tingut sort de l’equip i del treball, de totes ser una i d’aconseguir arribar allà on hem d’arribar si anem totes juntes”.

Amb la primera onada es va tancar l’Hospital de Dia Sant Jordi de Granollers, on hi treballa la Carme com a educadora social promovent l’estimulació cognitiva, llavors va ser traslladada a la residència: “no havia estat mai i no coneixia com funcionava, tot i que tampoc m’hagués servit de gaire perquè la realitat era un altre: els residents estaven tots tancats a les habitacions i no podien sortir ni rebre visites de les famílies”.

L’equip que treballa dia a dia al centre està format per les auxiliars (principals cuidadores dels residents), infermeres, l’educadora social, el metge, la directora i el treballador social, però la Glòria ens explica que amb l’arribada de la pandèmia “l’organització va ser: cada dia faig amb el què disposi. Les infraestructures es van haver de canviar i els residents es van haver de quedar a les habitacions. Hi havia molt personal de baixa, contagiat. Als fisioterapeutes els vam demanar que no pugessin a les habitacions. No érem l’equip habitual i es va haver de contractar gent nova, que va entrar sense conèixer la residència ni el seu funcionament en un momentet com el que vam viure. Va ser dur”.

L’habitació per als residents és casa seva, i hem de tenir present tot el que això implica

La Carme va optar per intentar no planificar, ja que es feia quasi impossible: “els canvis eren constants, l’organització era diària i tenies molt poc temps per decidir. Els residents no tenien la culpa, estaven tancats a l’habitació i vam aconseguir que poguessin sortir al passadís. D’estar tancats a l’habitació a poder assimilar que podien sortir al passadís… per ells va ser un xoc”

Tot i el trasbals que va suposar l’arribada de la Covid, sempre es va intentar obrar de la millor manera possible, donades les circumstàncies. “Tothom ho vam voler fer a fi de bé, tothom va voler ajudar, però va arribar un moment que tothom donava directrius i instruccions sense tenir en compte al principal, que eren els avis. Salut Pública, el CatSalut, els Caps… Ens vam capficar en què els volíem protegir del coronavirus… però no vam pensar en la seva part emocional ni en el seu dia a dia” relata la Glòria. “L’habitació per als residents és casa seva, i hem de tenir present tot el que això implica”.

“Era una situació en la qual havies de pensar molt de pressa, et faltaven mans i a mi el que em faltava era cap, tenir temps per poder planificar. Però la situació t’exigia molta immediatesa. I en actuar molt de pressa vam perdre la perspectiva, i vam deixar de veure la persona a la què nosaltres anàvem a atendre. Vam organitzar una sèrie de coses que ens van suposar molta feina, i després vam haver de retrocedir. Ara potser ja no ens passaria” reflexiona la Glòria. I entre els aprenentatges que fan, n’hi ha un que és al centre de tot plegat: s’han de posar en valor els drets dels residents. “Crec que no s’ha pogut tenir prou en compte, per la situació i perquè era tot molt nou, però hi haurà coses que haurem de revisar”, diu la Glòria.

També és fonamental l’empatia, matisa: “treballant amb la persona que estàs atenent com amb les famílies, sempre has de tenir empatia. En aquell moment, on els mitjans de comunicació criminalitzaven a les residències, això era més necessari que mai, ja que es va crear en algunes famílies un sentiment de desconfiança que ens va donar algun problema, altres famílies en canvi ens donaven les gràcies i ens recolzaven en tot”.

La Carme inclús recorda que “el fill d’una resident ens va preguntar què volíem que ens portés perquè ens volia fer felices. Què voleu? Un dinar? Un pernil…?’”. Al final, ambdues coincideixen a dir que han après que cal posar una certa distància “i veure que malauradament no ho pots fer bé per tothom. En el nostre equip hem desenvolupat la nostra millor part, les que vam quedar no teníem més remei que tirar endavant i fer-ho el millor possible” explica la Glòria.

Van veure que era imprescindible tranquil·litzar les famílies, perquè necessitaven una resposta immediata a les seves preguntes: “tant la directora, Teresa Riera, com la Glòria anaven de bòlit, així que van desviar les trucades a dos mòbils que portava i anava traslladant els missatges que em donaven” diu la Carme, “cada setmana enviàvem un missatge de WhatsApp donant part de la situació, i també fèiem, mínim dos cops a la setmana, videotrucades amb elles. Quan fèiem cada activitat els enviàvem una foto del familiar… vam intentar cuidar molt a les famílies perquè aquest nivell d’estrès que els generava tota aquesta incertesa, baixés al màxim i nosaltres poguéssim treballar sense aquesta pressió externa i les famílies estiguessin més tranquil·les, perquè hi havia famílies molt angoixades”.

Vam intentar cuidar molt a les famílies perquè aquest nivell d’estrès que baixés al màxim i nosaltres poguéssim treballar sense aquesta pressió externa i les famílies estiguessin més tranquil·les

Per als residents, a la desorientació i el trencament de les rutines, s’hi va afegir l’enyorament de no veure els familiars des de fa mesos. Les residències són cases, són llars, són espais de convivència permanent entre les persones que hi viuen i les persones que les atenen. A banda de les famílies, també calia rebaixar el seu nivell d’estrès. La Carme relata que “vam intentar que tinguessin un espai on abocar tot aquell neguit que tenien: cada matí passava per cada habitació a les vuit del matí per parlar amb cadascú, almenys deu minuts, perquè sabessin que hi havia algú que podia escoltar-los”.

No es parla gaire de les conseqüències del que estan vivint les persones grans, tancades en uns pocs metres quadrats durant l’últim tram de les seves vides. “Fixa’t fins on arribava el punt de sentir-se tancats que delien per una llauna de sardines! Una càpsula de cafè, cent grams de pernil salat del bo… el tint del cabell! I nosaltres si podíem, els hi aconseguíem” explica la Carme. “A la gent de 90 anys què li queda? El menjar (on els guanyes habitualment), la seva visió estètica (“em vull veure guapa”) i els hi queda la família, si en tenen. A partir d’aquí els altres pilars no existeixen. I els hi vam treure els tres pilars que tenien! No podien veure a les famílies, ni comptar amb perruqueria o podòleg… i els menjars arribaven amb plats de plàstic, amb coberts de plàstic que no podien manejar perquè a la seva edat les mans ja estan maldestres…”.

Han estat molts els moments més durs viscuts, però les dues ho tenen clar: el moment més dur va ser quan al mes de juliol, després de mesos de contenció, van registrar el primer resident positiu de Covid. “Vaig veure la cara de la Glòria, i em vaig voler morir. Va ser un divendres al migdia, vam sortir a la tarda i recordo que aquell cap de setmana no vaig descansar” diu la Carme. La Glòria tot just començava les seves vacances aquell divendres: “com el vam poder traslladar ràpid, vaig marxar, però el dilluns ja em trucaven que hi havia més positius, i dimarts ja tornava. Va arribar el moment de pensar què fer, com avisar a les famílies per no espantar-los, com separar positius de negatius… canvis de plantes de residents, treure‘ls de casa seva… Pensaves que feia mig any que no havíem tingut cap cas, fent-los patir com els havíem fet patir, privant a les famílies de ser-hi…”.

El moment més dur va ser quan al mes de juliol, després de mesos de contenció, van registrar el primer resident positiu de Covid

Amb una situació tan estressant, d’esgotament físic i emocional, la Glòria recorda que també va viure especialment malament la mort d’un dels residents, l’Olegario: “no sóc una persona sensiblera. Tot el que passa la gent fora d’aquí, tu també ho passes, perquè tens família… t’agafa en un moment en què estàs molt cansada, i, jo que no sóc de plorar, vaig plorar molt”.

Jornades maratonianes. I a l’arribar a casa? La Glòria va passar una temporada llarga en què pràcticament no tenia vida fora de la residència: “els caps de setmana vaig haver de venir molt… no tenia vida, només volia intentar dormir. Encara no dormo bé…”.

En canvi la Carme arribava a casa i havia de canviar de dinàmica al travessar el llindar de la porta: “hi havíem les meves tres filles, havia de deixar la qüestió de feina a la porta. Elles estaven confinades i quan arribava els hi demanava deu minutets de silenci, i després ja amb la voràgine de com ha anat el dia, preparar dinars… sort que vaig tenir que la meva dinàmica a casa funcionés així perquè jo arribava i desconnectava absolutament de la feina. No vaig voler generar a casa més estrès del que ja suposava la situació i això em va obligar a portar una altra dinàmica que m’ha ajudat molt: sortia de la residència i feia de mare, i en tornar, feia d’educadora un altre cop. I així van passar els mesos”. “A mi això potser m’hagués anat bé” contesta la Glòria”, jo a casa no tenia cap obligació ni tenia cap problema, els fills viuen fora, el meu marit em va ajudar moltíssim fent tot el que s’havia de fer, i això també va fer que en arribar a casa seguís pensant en les meves coses de feina”.

“La Covid encara no ha passat!” reflexiona la Glòria. “Hi ha estones que penso que s’ha de veure en positiu, que tenim les vacunes, que això s’ha d’anar acabant i hem de tenir confiança en els científics… però quan rumio massa sento que anem molt a poc a poc… no sóc tan positiva. Vull pensar en certa normalitat”.

La Carme se situa a l’altre extrem: “doncs jo agraeixo moltíssim aquesta oportunitat a la senyora Covid. Ha sigut molt dur a nivell social i econòmic. A nivell d’experiència professional, a mi m’ha donat moltíssim. És cert que sóc positiva de mena, però haurem de pagar un preu molt alt, i l’estem pagant. Fa trenta anys que treballo amb gent gran i les he vist de tots colors… amb la Covid estic veient una part de la vellesa que no té nom”.

“En el moment en què la societat decideix que hi ha dues franges d’edat que no tenen drets, que són els infants i la gent gran, aquí tenim un problema important. Ambdós tenen emocions” conclou la Glòria. “Els que estem al costat de la gent gran i estem amb ells, volem que visquin amb la màxima qualitat de vida possible i amb un bon transit en aquesta darrera etapa. El que no pot ser és que la gent gran, pel fet de ser-ho, no tenen dret a protestar, perquè a ells no se’ls ha escoltat. Malgrat que nosaltres hem fet aquesta tasca d’escolta activa, d’intentar posar eines per solucionar els problemes que han anat apareixent per davant…”.

Hi ha una necessitat palesa de revisar el model assistencial i de trobar respostes a la sensació d’abandonament i de pèrdua de drets d’aquestes persones. Amb professionals com elles, i els equips amb qui treballen, tot és possible.

[aquesta entrevista s’ha realitzat uns dies abans de l’actualització del protocol d’actuació a les residències, recuperant activitats i flexibilitzant més les visites i sortides]

L’equip de treball del centre geriàtric Adolfo Montañá

Relats anteriors: