“Hem de posar en valor els drets dels residents”

Relats en temps de Covid. Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull de vivències perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

***

Relats en temps de Covid

Carme Ruiz i Glòria Floriach

GLÒRIA FLORIACH
Responsable higiènic-sanitària

CARME RUIZ
Educadora social

En un moment en què els casos de covid-19 a les residències de gent gran de Catalunya han baixat, i amb els notables efectes positius del procés de vacunació de les darreres setmanes, la Glòria i la Carme, reunides de nou per aquesta entrevista, fan balanç d’aquest últim any. Volem saber com s’ha viscut l’impacte de la Covid-19 al centre geriàtric Adolfo Montañá.

“Amb molta angoixa, molta tensió emocional, molta por a la incertesa del que estava passant i, per descomptat, un cansament físic per la quantitat d’hores de treball” explica la Glòria. La Carme intenta buscar la part més positiva: “per mi ha estat dolorosament enriquidor. Sort he tingut  de l’equip de treball i de la Glòria, de qui he après moltíssim i amb qui m’he coordinat molt bé. De la capacitat d’adaptació de totes nosaltres, amb les situacions canviants constant. Ens donaven una informació i al cap de deu minuts un altre. Les que no ens vam contagiar de Covid sabíem quan entràvem, però no quan sortiríem… Però he tingut sort de l’equip i del treball, de totes ser una i d’aconseguir arribar allà on hem d’arribar si anem totes juntes”.

Amb la primera onada es va tancar l’Hospital de Dia Sant Jordi de Granollers, on hi treballa la Carme com a educadora social promovent l’estimulació cognitiva, llavors va ser traslladada a la residència: “no havia estat mai i no coneixia com funcionava, tot i que tampoc m’hagués servit de gaire perquè la realitat era un altre: els residents estaven tots tancats a les habitacions i no podien sortir ni rebre visites de les famílies”.

L’equip que treballa dia a dia al centre està format per les auxiliars (principals cuidadores dels residents), infermeres, l’educadora social, el metge, la directora i el treballador social, però la Glòria ens explica que amb l’arribada de la pandèmia “l’organització va ser: cada dia faig amb el què disposi. Les infraestructures es van haver de canviar i els residents es van haver de quedar a les habitacions. Hi havia molt personal de baixa, contagiat. Als fisioterapeutes els vam demanar que no pugessin a les habitacions. No érem l’equip habitual i es va haver de contractar gent nova, que va entrar sense conèixer la residència ni el seu funcionament en un momentet com el que vam viure. Va ser dur”.

L’habitació per als residents és casa seva, i hem de tenir present tot el que això implica

Relats en temps de Covid

La Covid ha trasbalsat el dia a dia del residents per qui la residencia és casa seva

La Carme va optar per intentar no planificar, ja que es feia quasi impossible: “els canvis eren constants, l’organització era diària i tenies molt poc temps per decidir. Els residents no tenien la culpa, estaven tancats a l’habitació i vam aconseguir que poguessin sortir al passadís. D’estar tancats a l’habitació a poder assimilar que podien sortir al passadís… per ells va ser un xoc”

Tot i el trasbals que va suposar l’arribada de la Covid, sempre es va intentar obrar de la millor manera possible, donades les circumstàncies. “Tothom ho vam voler fer a fi de bé, tothom va voler ajudar, però va arribar un moment que tothom donava directrius i instruccions sense tenir en compte al principal, que eren els avis. Salut Pública,  el CatSalut, els Caps… Ens vam capficar en què els volíem protegir del coronavirus… però no vam pensar en la seva part emocional ni en el seu dia a dia” relata la Glòria. “L’habitació per als residents és casa seva, i hem de tenir present tot el que això implica”.

“Era una situació en la qual havies de pensar molt de pressa, et faltaven mans i a mi el que em faltava era cap, tenir temps per poder planificar. Però la situació t’exigia molta immediatesa. I en actuar molt de pressa vam perdre la perspectiva, i vam deixar de veure la persona a la què nosaltres anàvem a atendre. Vam organitzar una sèrie de coses que ens van suposar molta feina, i després vam haver de retrocedir. Ara potser ja no ens passaria” reflexiona la Glòria. I entre els aprenentatges que fan, n’hi ha un que és al centre de tot plegat: s’han de posar en valor els drets dels residents. “Crec que no s’ha pogut tenir prou en compte, per la situació i perquè era tot molt nou, però hi haurà coses que haurem de revisar”, diu la Glòria.

També és fonamental l’empatia, matisa: “treballant amb la persona que estàs atenent com amb les famílies, sempre has de tenir empatia. En aquell moment, on els mitjans de comunicació criminalitzaven a les residències, això era més necessari que mai, ja que es va crear en algunes famílies un sentiment de desconfiança que ens va donar algun problema, altres famílies en canvi ens donaven les gràcies i ens recolzaven en tot”.

La Carme inclús recorda que “el fill d’una resident ens va preguntar què volíem que ens portés perquè ens volia fer felices. Què voleu? Un dinar? Un pernil…?’”. Al final, ambdues coincideixen a dir que han après que cal posar una certa distància “i veure que malauradament no ho pots fer bé per tothom. En el nostre equip hem desenvolupat la nostra millor part, les que vam quedar no teníem més remei que tirar endavant i fer-ho el millor possible” explica la Glòria.

Van veure que era imprescindible tranquil·litzar les famílies, perquè necessitaven una resposta immediata a les seves preguntes: “tant la directora, Teresa Riera, com la Glòria anaven de bòlit, així que van desviar les trucades a dos mòbils que portava i anava traslladant els missatges que em donaven” diu la Carme, “cada setmana enviàvem un missatge de WhatsApp donant part de la situació, i també fèiem, mínim dos cops a la setmana, videotrucades amb elles. Quan fèiem cada activitat els enviàvem una foto del familiar… vam intentar cuidar molt a les famílies perquè aquest nivell d’estrès que els generava tota aquesta incertesa, baixés al màxim i nosaltres poguéssim treballar sense aquesta pressió externa i les famílies estiguessin més tranquil·les, perquè hi havia famílies molt angoixades”.

Vam intentar cuidar molt a les famílies perquè aquest nivell d’estrès que baixés al màxim i nosaltres poguéssim treballar sense aquesta pressió externa i les famílies estiguessin més tranquil·les

Per als residents, a la desorientació i el trencament de les rutines, s’hi va afegir l’enyorament de no veure els familiars des de fa mesos. Les residències són cases, són llars, són espais de convivència permanent entre les persones que hi viuen i les persones que les atenen. A banda de les famílies, també calia rebaixar el seu nivell d’estrès. La Carme relata que “vam intentar que tinguessin un espai on abocar tot aquell neguit que tenien: cada matí passava per cada habitació a les vuit del matí per parlar amb cadascú, almenys deu minuts, perquè sabessin que hi havia algú que podia escoltar-los”.

No es parla gaire de les conseqüències del que estan vivint les persones grans, tancades en uns pocs metres quadrats durant l’últim tram de les seves vides. “Fixa’t fins on arribava el punt de sentir-se tancats que delien per una llauna de sardines! Una càpsula de cafè, cent grams de pernil salat del bo…  el tint del cabell! I nosaltres si podíem, els hi aconseguíem” explica la Carme. “A la gent de 90 anys què li queda? El menjar (on els guanyes habitualment), la seva visió estètica (“em vull veure guapa”) i els hi queda la família, si en tenen. A partir d’aquí els altres pilars no existeixen. I els hi vam treure els tres pilars que tenien! No podien veure a les famílies, ni comptar amb perruqueria o podòleg… i els menjars arribaven amb plats de plàstic, amb coberts de plàstic que no podien manejar perquè a la seva edat les mans ja estan maldestres…”.

Han estat molts els moments més durs viscuts, però les dues ho tenen clar: el moment més dur va ser quan al mes de juliol, després de mesos de contenció, van registrar el primer resident positiu de Covid. “Vaig veure la cara de la Glòria, i em vaig voler morir. Va ser un divendres al migdia, vam sortir a la tarda i recordo que aquell cap de setmana no vaig descansar” diu la Carme. La Glòria tot just començava les seves vacances aquell divendres: “com el vam poder traslladar ràpid, vaig marxar, però el dilluns ja em trucaven que hi havia més positius, i dimarts ja tornava. Va arribar el moment de pensar què fer, com avisar a les famílies per no espantar-los, com separar positius de negatius… canvis de plantes de residents, treure‘ls de casa seva… Pensaves que feia mig any que no havíem tingut cap cas, fent-los patir com els havíem fet patir, privant a les famílies de ser-hi…”.

El moment més dur va ser quan al mes de juliol, després de mesos de contenció, van registrar el primer resident positiu de Covid

Relats en temps de Covid

La Carolina Serra rebent la segona dosi de la vacuna. És la resident que porta més anys al centre

Amb una situació tan estressant, d’esgotament físic i emocional, la Glòria recorda que també va viure especialment malament la mort d’un dels residents, l’Olegario: “no sóc una persona sensiblera. Tot el que passa la gent fora d’aquí, tu també ho passes, perquè tens família… t’agafa en un moment en què estàs molt cansada, i, jo que no sóc de plorar, vaig plorar molt”.

Jornades maratonianes. I a l’arribar a casa? La Glòria va passar una temporada llarga en què pràcticament no tenia vida fora de la residència: “els caps de setmana vaig haver de venir molt… no tenia vida, només volia intentar dormir. Encara no dormo bé…”.

En canvi la Carme arribava a casa i havia de canviar de dinàmica al travessar el llindar de la porta: “hi havíem les meves tres filles, havia de deixar la qüestió de feina a la porta. Elles estaven confinades i quan arribava els hi demanava deu minutets de silenci, i després ja amb la voràgine de com ha anat el dia, preparar dinars… sort que vaig tenir que la meva dinàmica a casa funcionés així perquè jo arribava i desconnectava absolutament de la feina. No vaig voler generar a casa més estrès del que ja suposava la situació i això em va obligar a portar una altra dinàmica que m’ha ajudat molt: sortia de la residència i feia de mare, i en tornar, feia d’educadora un altre cop. I així van passar els mesos”. “A mi això potser m’hagués anat bé” contesta la Glòria”, jo a casa no tenia cap obligació ni tenia cap problema, els fills viuen fora, el meu marit em va ajudar moltíssim fent tot el que s’havia de fer, i això també va fer que en arribar a casa seguís pensant en les meves coses de feina”.

“La Covid encara no ha passat!” reflexiona la Glòria.  “Hi ha estones que penso que s’ha de veure en positiu, que tenim les vacunes, que això s’ha d’anar acabant i hem de tenir confiança en els científics… però quan rumio massa sento que anem molt a poc a poc… no sóc tan positiva. Vull pensar en certa normalitat”.

La Carme se situa a l’altre extrem: “doncs jo agraeixo moltíssim aquesta oportunitat a la senyora Covid. Ha sigut molt dur a nivell social i econòmic. A nivell d’experiència professional, a mi m’ha donat moltíssim. És cert que sóc positiva de mena, però haurem de pagar un preu molt alt, i l’estem pagant. Fa trenta anys que treballo amb gent gran i les he vist de tots colors… amb la Covid estic veient una part de la vellesa que no té nom”.

“En el moment en què la societat decideix que hi ha dues franges d’edat que no tenen drets, que són els infants i la gent gran, aquí tenim un problema important. Ambdós tenen emocions” conclou la Glòria. “Els que estem al costat de la gent gran i estem amb ells, volem que visquin amb la màxima qualitat de vida possible i amb un bon transiten aquesta darrera etapa. El que no pot ser és que la gent gran, pel fet de ser-ho, no tenen dret a protestar, perquè a ells no se’ls ha escoltat. Malgrat que nosaltres hem fet aquesta tasca d’escolta activa, d’intentar posar eines per solucionar els problemes que han anat apareixent per davant…”.

Hi ha una necessitat palesa de revisar el model assistencial i de trobar respostes a la sensació d’abandonament i de pèrdua de drets d’aquestes persones. Amb professionals com elles, i els equips amb qui treballen, tot és possible.

[aquesta entrevista s’ha realitzat uns dies abans de l’actualització del protocol d’actuació a les residències, recuperant activitats i flexibilitzant més les visites i sortides]

L’equip de treball del centre geriàtric Adolfo Montañá

 

Relats anteriors:

By |2021-03-08T14:12:56+00:00març 8th, 2021|General, Relats en temps de Covid|Comentaris tancats a Relats en temps de Covid: Glòria Floriach i Carme Ruiz