“Fas un petit dol per cada pacient que perds, els pacients curats els sents com una victòria”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull de vivències perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

***

MERCHE FERNÁNDEZ

Tècnica en Cures Auxiliars d’Infermeria (TCAI)
Treballa a la Unitat de Geriatria Aguts (UGA) al torn de matí. Durant la primera onada va estar a la planta de pacients Semicrítics

Fa molts anys que la Merche treballa a l’hospital i mai es va imaginar que passaria pel que ha passat.

Al març de l’any passat es va reincorporar d’unes angines (amb el temps va saber que era Covid), i va veure que a tot el seu equip l’enviaven a casa perquè havien estat en contacte amb un positiu de coronavirus. També la van aïllar com a mesura preventiva i va ser quan, veient que la situació empitjorava dia rere dia, “fas un replantejament de la situació: vaig decidir que la meva família havia de marxar, m’havia d’aïllar i quedar-me sola… tinc dos fills i ells són la meva bandera. Van marxar amb el meu marit sense saber per quant de temps, va ser dur i complex d’afrontar. Mai he tingut por de contagiar-me, mai, però sí que he tingut molta por de posar en risc a la meva família”, ens explica.

Mai he tingut por de contagiar-me, però sí de posar en risc a la meva família

“Quan em vaig reincorporar la nostra cap d’àrea, Noelia Galera (una líder espectacular, i no ho dic per dir), em va comentar que em mouria de planta i recordo especialment les seves paraules: em va dir que no em preocupés, que on ella m’enviés estaria bé”. De la Unitat de Geriatria d’Aguts la van traslladar a la planta per a pacients Semicrítics, amb la Lidia Hernández “una gran infermera que ho fa tot molt fàcil”.

“Crec que el treball que es va fer va ser brillant, perquè no érem personal d’UCI ni d’urgències, érem un equip format per personal de distintes plantes, però gent que va facilitar moltíssim la feina. Arribes a la conclusió què és igual el que vingui si entre tots ens ajudem i he tingut la gran sort de viure-ho. Hi haurà un abans i un després com a professionals i com a persones. Hem plorat, hem rigut, ens hem enfadat (no entre nosaltres, amb la situació d’impotència) però ho hem viscut” explica la Merche.

Quan parles amb ella de seguida veus que és una persona molt positiva i alegre. Enmig d’aquell dramatisme, van tenir la sort de viure una història d’amor, i quan ho explica, s’emociona: “el senyor Antonio era encantador. Al principi encara es podien acostar familiars, va pujar a l’habitació la seva dona, però no la podíem deixar entrar… venia a portar-li el mòbil i des de la porta es van passar deu minuts només dient-se “t’estimo molt”. Era una situació preciosa i molt trista a la vegada”.

L’Antonio és un d’aquells pacients que marquen: “ens va robar el cor a tots. Amb ell es va fer la primera trucada a Semicrítics. Recordo estar vestida amb l’equip de protecció individual (EPI), que no veus res i estàs suant sense parar, i plorar moltíssim. Segurament seria la primera videotrucada que la seva dona hauria rebut en la seva vida, perquè no sabia ben bé com anava, i era molt maco veure com es deien que s’estimaven.” El van haver de traslladar a l’UCI i el van “lluitar” fins al final. “A l’ascensor es va acomiadar de nosaltres dient-nos “noies, moltes gràcies per tot, però fins aquí he arribat”. Baixar a l’UCI va ser una imatge que tinc gravada a foc perquè en aquell moment semblava un campament de guerra, veient als companys corrents sense descans que no arribaven a tot, molts tubs, era una sensació d’ofec. Quin gran mèrit tenen els companys de l’UCI!”. Malauradament l’Antonio no es va recuperar, va ser un dels primers a perdre la batalla. “Va ser duríssim i vull quedar-me amb la història d’amor que ens van regalar”.

Cada dia tenia la sensació d’anar a la guerra

Anar a la guerra. Aquesta era la sensació que l’acompanyava cada dia quan anava a treballar. Una etapa “de moltes emocions, de veure situacions dantesques i molt dramàtiques: recordo que vam tenir una companya contagiada i aquella por als ulls… preguntant-se què havia fet malament. Se’t queda marcat a la retina”. Els vestuaris silenciosos és una de les imatges que l’acompanyen: “som molta gent, estàvem esgotats i es respirava una tristor… un lloc on ens canviem tantes dones, que acostumem a estar xerrant… aquell silenci, les cares de tristesa…”.

El procés cap a la mort en soledat és de les coses més dures que ha viscut. “Recordo un pacient que ens va demanar que truquéssim a la seva família per acomiadar-se perquè sentia que li havia arribat l’hora de marxar… el procés cap a la mort sol, i sense previ avís, és horrorós. I veure que estan sols i que no et pots quedar amb ells, agafant-los la mà… és molt dur que et preguntin si van a morir i no els puguis contestar”. La mirada era l’única manera de transmetre alguna cosa quan portaven l’EPI: “quan la boca no pot parlar, els ulls parlen per tu. Duríssima aquella lluita que veus que fas, i fan els pacients, però no aconsegueixen tirar endavant. Aquestes morts que hem vist, en soledat, són doloroses i tristíssimes. Als pacients els hi agafes estima, és el que ens fa humans i bons professionals. Fas un petit dol per cadascun que perds”. Però també han vist a molts pacients curar-se i ho sentien “com una victòria”.

Relats en temps de Covid

Amb els companys que van fer equip en la primera onada

Quan sortia de treballar se n’anava a casa i estava sola. “No descansàvem i no podíem dormir perquè veies tot el que havies vist durant el dia o en dies anteriors”. Venia esgotada a treballar: “crec que a la primera onada ningú va dormir bé, venies cansat sense poder descansar. Al principi ho pots portar perquè t’autoconvences què això passarà, però arriba un dia que arribes a casa i no pots parar de plorar. Senties moltíssima impotència i no hi eren els meus per consolar-me, només la meva gosseta”.

La Merche no volia que la seva família la veiés malament, es preparava les trucades: “al meu marit el trucava cada dia a la mateixa hora, i sabia que una horeta abans no es podia plorar, perquè ell em coneix molt bé i m’ho notaria als ulls. Va ser increïblement dur veure als teus fills i a la teva parella per videotrucada. Els sogres m’enviaven vídeos del nen, la meva filla m’enviava els vídeos dels aplaudiments de les 20 h on se sumava a animar als sanitaris…”. Ella ho va portar bé, però un dia li va dir que volia tornar a casa, que la que trobava molt a faltar. “Quan no veus la data final a tot plegat… al final t’ho replanteges: els hi vaig dir que podien tornar i ja veuríem com fer-ho per mantenir-los segurs. La retrobada va ser com una escena de pel·lícula!”.

La gent ens ha cuidat molt i no podem oblidar-ho, això et donava forces per no rendir-te

L’agraïment està a cada frase que comparteix al seu relat. “La gent ens ha cuidat molt i no podem oblidar-ho, això et donava forces per no rendir-te. No som herois, portàvem tota la vida fent el que fem. Hem de donar les gràcies!”.

Malgrat tot el que ha passat, se sent afortunada: “la pandèmia ens ha fet créixer a nivell personal i professional, i quan et toca viure-ho amb un equip així –tant el de la primera onada a Semicrítics, com el que estic ara-, les coses lletges ho són menys. A part de tenir una família meravellosa. Sóc una persona molt optimista, i sempre intento quedar-me amb les coses bones”. Encara, però, creu que queda molt per fer: “la Covid ha vingut per quedar-se i haurem de saber gestionar-ho. Ens estan donant una lliçó els nens! No es queixen, fan i s’adapten i ells són el futur, això em dóna esperances”.

Resiliència, la paraula que resumeix la seva experiència: “ens hem adaptat a les situacions que han anat donant el millor de nosaltres mateixos. Hi ha gent molt bona treballant a l’Hospital. Després de tres onades estem esgotats, però crec que si tirem endavant, a banda del suport a casa, és pels equips que fem. L’important a vegades no és al que t’enfrontes sinó amb qui t’enfrontes. I aquí només puc dir gràcies!”.

Relats en temps de Covid

L’actual equip de la UGA de la 4a planta, del que forma part

Relats anteriors:

 

By |2021-03-18T09:31:17+00:00març 17th, 2021|General, Relats en temps de Covid|Comentaris tancats a Relats en temps de Covid: Merche Fernández