“Totes hem plorat al costat d’algun professional”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull de vivències perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

***

Relats en temps de Covid: Servei de Prevenció de Riscos Laborals

D’esquerra a dreta, Esther Medina (tècnica), Joana Guerrero (metgessa), Olga Lecina (cap del servei) i Dolors Porta (infermera)

Estan a peu de canó des del primer dia. El Servei de Prevenció de Riscos Laborals treballa de valent per garantir la seguretat dels professionals durant la pandèmia. Fa uns dies, es va complir un any del primer estudi de contactes que realitzaven a un professional de l’hospital. Recorden viure aquells primers moments amb incertesa, era una situació caòtica en què la informació, les directrius i els protocols que s’havien d’aplicar canviaven constantment. “Els procediments encara no estaven clars,” explica l’Olga, “trucaves al Servei d’Urgències de Vigilància Epidemiològica de Catalunya (SUVEC) i ningú contestava”. Es trobaven que parlaven amb professionals al matí en un sentit i a la tarda els passos a seguir ja s’havien modificat.

Conceptes amb el que hem après a conviure com saber què és un contacte estret i en quines situacions cal aïllament han anat prenent forma amb el temps. “Al principi no teníem la possibilitat de fer PCRs a qualsevol professional, havien de ser casos sospitosos que vinguessin d’Itàlia o la Xina, fins que no es va normalitzar era molt complicat demanar aquestes proves complementàries” explica la Dolors. També recorda d’aquells primers dies, que són un servei que la gent coneixia, però amb la pandèmia “vam veure passar a tot l’hospital en dies que es perllongaven de primera hora del matí a última hora del vespre, de dilluns a diumenge… recordo que van ser jornades de molta bogeria”. Totes van fer equip i van mirar d’anar resolent els casos que arribaven, que augmentaven exponencialment.

Relats en temps de Covid: Servei de Prevenció de Riscos Laborals

Dies de col·laboració del Dr. Joan Serra

Un dia, era tard, van començar a sentir aplaudiments: “ens vam preguntar què estava passant, vam obrir la finestra i veure gent aplaudint a tots als balcons de cara a l’hospital i no enteníem si ens estaven aplaudint a nosaltres” recorden totes entre riures. “Passàvem aquí tantes hores, no veiem notícies, estàvem permanentment connectades a la feina… imagineu-vos que no sabíem ni per què estaven aplaudint!” recorda l’Esther. “Es passaven moltes hores a la voràgine de la feina, i quan sortíem de la nostra ‘bombolla’, aquella sensació de sortir al carrer i silenci total…”.

El servei no estava estructurat ni pensat per poder absorbir tota la tasca que han assumit, i per això han comptat amb suport de mans externes. Han pogut interaccionar amb altres professionals amb qui d’altra manera no haguessin tingut aquesta relació professional “i ha estat maco!” recorda l’Esther, “al ser un moment tan complicat també s’ha generat molta familiaritat, ja que hem conviscut en moments molt durs a nivell professional i personal. Més que companys, al final són família, s’ha generat un vincle: l’Araceli, la Maria José, la Lali, el Joan, l’Oriol, l’Anna. Una paraula per aquest any de pandèmia seria orgull: hem pogut i això ens ha unit”.

Les crisi s’han anat superposant: les mascaretes, els equips de protecció individual, la manca de professionals… cada dia s’acumulaven els problemes que calia resoldre. “Es localitzava un professional contagiat de Covid i en sorgien dos o tres més propers contagiats, vèiem que les coses anaven de pujada, però no sabíem fins a on arribaria” explica la Dolors. Ha estat un any d’alts i baixos, en què quan a cada onada aconseguien tenir les coses controlades, n’apareixia una de nova. El repte més gran per aquest servei, un repte sense precedents. “Un any de fluctuacions, en què hem anat capejant els problemes que s’ha anat succeint” puntualitza l’Olga.

Com a professionals de la prevenció, vam viure amb enorme preocupació la gran dificultat d’obtenir els EPIs necessaris

No poder donar la resposta que voldrien ha estat el més difícil. “Sobretot al principi, l’angoixa de no poder garantir mascaretes o aïllament quan eren necessaris, el no poder disposar de totes les vacunes més endavant… haver d’acceptar el que ens venia donat i gestionar-ho de la millor manera possible” explica l’Olga, i l’Esther afegeix: “com a professionals de la prevenció que som totes, vam viure amb enorme preocupació la gran dificultat d’obtenir els EPIs necessaris”. “Eren dies d’angoixa per als professionals que treballen a l’hospital, amb la por d’aquells que s’havien contagiat, per ells i per a les seves famílies”, explica la Joana. “Es van gestionar els equips com es podien en moments de dificultat” explica l’Olga.

Alguns pacients les recorden, encara avui dia, que eren de les poques persones que els trucaven. “Cada dia tenies una o dues trucades on senties que només escoltant estaves a ajudant a la persona que estava a l’altre costat del telèfon” recorda l’Esther. “Gent molt espantada que no sabia com evolucionarien, t’agraïen la trucada i l’empatia que els hi podies transmetre, estar amb ells encara que fos de veu, aquell suport… crec que totes hem plorat al costat d’algun professional. Hem compartit moltes angoixes amb ells”. I la Dolors afegeix “t’apropaves a aquella persona i l’agraïment era mutu”.

Entenien pel que estaven passant i els hi volien transmetre tranquil·litat. “Els professionals ens han deixat entrar més en la seva part personal, i això potser ha estat el més gratificant, és una recompensa després de les moltes hores de feina, és el que et queda. Hem vist facetes de les persones que d’una altra manera no haguéssim conegut i, en el fons, són un regal” explica la Joana, “ha sigut impressionant”.

Els professionals ens han deixat entrar més en la seva part personal, és una recompensa després de les moltes hores de feina, és el que et queda

Resiliència, la capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses, és una paraula que tendeix a repetir-se en aquests relats. “En general, perquè la pandèmia ens ha fet a tots aprendre a adaptar-nos i a tirar endavant, ens hem de quedar amb això. De tot se surt: quan penses que estàs tocant fons, tires endavant, ho hem viscut” explica la Dolors. “Tot arriba i tot passa” coincideixen a dir l’Olga i la Dolors.

I una percepció que conflueix: ha estat un any estrany. “Tinc la sensació d’haver viscut a un núvol” diu l’Esther, “que hi havia dues vides paral·leles, una sensació d’irrealitat, com un capítol d’una d’aquelles sèries inintel·ligibles”. Un any intens, dolorós, esgotador… “també hi ha hagut mesos que semblava que portaven la calma que precedeix a una tempesta… hem passat per les diferents onades de la intensitat a l’expectació” explica l’Olga.

La vacuna, el punt d’inflexió, albira esperança. “A nivell comunitari encara no ha arribat, però a nivell intern marca una fita tota la gent que tenim vacunada” explica l’Olga, “hem vist professionals que estan molt exposats, no aquí a la feina sinó a nivell personal, que s’han mantingut en negatiu vacunats amb les dues dosis, sentim que això funciona”.

La Joana també destaca la gratitud. “Hi haurà gent per qui aquest any s’hagi parat el món, però han passat moltes coses. Ens han passat moltes coses a totes tant en l’àmbit professional com en el personal. Ha estat un any de convulsió total. Malgrat tot, em quedo amb aquesta paraula, gratitud. Un gràcies perquè hem trobat retorn en els professionals que hem ajudat i, a tall personal, he madurat i, sense cap dubte, n’extrec coses positives. Tots aquests agraïments són els que ens han ajudat a seguir avançant”.

“Entre nosaltres quatre, que som el nucli més antic -a banda de tota la gent amb qui hem col·laborat i hem estat molt bé- s’han establert vincles que abans no teníem. Professional i personalment, perquè hem tingut situacions que no han estat gens fàcils…” explica la Dolors emocionada i agraïda “perquè els moments de gratitud també s’han de dir, això es queda amb tu”.

Relats en temps de Covid: Servei de Prevenció de Riscos Laborals

Enviant suport a una companya que passava un moment difícil

Relats anteriors:

By |2021-03-24T09:38:45+00:00març 24th, 2021|General, Relats en temps de Covid|Comentaris tancats a Relats en temps de Covid: Servei de Prevenció de Riscos Laborals