“Ens hem enfrontat a un repte i és gratificant veure que l’estem superant gràcies a l’esforç que hem demostrat tots”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.


Relats en temps de Covid: Maxi Garcia

MAXI GARCIA

Fisioterapeuta de l’equip d’hospitalització d’aguts

Treballa a l’Hospital des de fa 25 anys


Els fisioterapeutes són professionals sanitaris vitals en el tractament de persones infectades per la COVID-19. El seu treball als hospitals està sent clau per a la recuperació d’aquests pacients. L’equip dels que forma part el Maxi compta amb tres professionals fixes, i amb la Covid han rebut el suport d’un quart professional –que encara està a l’equip- que venia de l’equip de convalescència. Els metges demanen la seva intervenció i sempre donen resposta en menys de 24 hores. A banda, tenen companys de fisioteràpia-respiratòria que treballen a la planta de Pneumologia i amb qui treballen conjuntament compartint pacients.

“La Covid ens ha suposat un repte davant una cosa que no coneixíem, una situació nova, a tots els nivells, tant professional com de relacions humanes. El fet de venir aquí a treballar des de fa 25 anys, en què tot és més rutinari… de sobte tot va canviar i t’hi has d’enfrontar. Hem vist que la feina que fem serveix, i que realment ajudem als malalts” explica el Maxi. Des de la seva part de fisioteràpia intenten ajudar sempre en tot el que poden, perquè els pacients puguin mantenir autonomia i funcionalitat: “en altres èpoques els pacients es visitaven de manera més ràpida, la Covid ens ha portat malalts als qui hem hagut d’ajudar durant molt temps”.

El malalt Covid és un pacient amb una trajectòria més llarga i complexa. “Nosaltres tenim la sort de veure aquests pacients Covid des de l’inici fins que se’n van, perquè els comencem a visitar quan estan a l’UCI molt malalts i els anem fent seguiment durant tota l’evolució fins que marxen d’alta a casa seva” explica. “Sobretot els casos eren més complicats en la primera onada, perquè encara no sabíem gestionar la malaltia com ara: nosaltres treballem molt el tema múscul-esquelètic, de força, de capacitats de moviment, i veiem que aquests pacients poder no estaven tan malament, però de seguida que els posàvem drets i caminaven, feien tres metres i no podien seguir, no toleraven gens l’esforç”. L’aprenentatge de la malaltia s’ha anat adquirint amb el temps: s’han mantingut informats a través del Col·legi de Fisioterapeutes amb xerrades i formació, les xarxes socials i el contacte amb altres companys de professió.

En la primera onada l’equip es va reorganitzar per minimitzar riscos: “tenim pacients Covid i altres que no, i vam fer rotacions per setmanes i àrees de treball, de manera que la possibilitat de contagi per part nostra fos mínima per a pacients que no eren Covid. A mesura que ha anat passant la pandèmia, ho hem articulat tot d’una altra manera i avui primer fem tot el que no implica Covid i després passem a aquests pacients (higiene, dutxes, etc.) intentant sempre minimitzar el contacte entre pacients Covid i no Covid”.

La Covid ens ha fet reinventar els tractaments, hem estat molt flexibles

A l’hospital molts companys els coneixen perquè surten molt amb els pacients pel passadís, però amb la Covid van haver de reinventar els tractaments perquè els pacients es poguessin moure a les habitacions: “ho fèiem mitjançant la simulació: simulant que caminàvem, que pujàvem escales… la nostra tasca és valorar si el nostre pacient pot anar cap a casa o requereix altres cures, així que ho vam haver de decidir d’acord amb aquesta simulació, ens vam adaptar, hem estat molt flexibles”.

Després de més d’un any de pandèmia, el Maxi sent que ha après a valorar moltes coses que abans no valorava o no valorava en el grau que ho valora ara: “en la primera onada recordo els carrers buits, l’hospital desert, i això que sempre està ple de vida! De sobte es va establir el silenci, passadissos buits… semblava un escenari molt diferent. Quan venia cap a la feina pensava sovint en què els meus avis van viure la guerra i els meus pares una postguerra, i a nosaltres ens ha tocat això i hem de superar-ho! Ells ho van fer i nosaltres també podem. Hem tingut capacitat de superació d’aquest repte, sempre pots una mica més del que penses, és com a l’esport: quan sembla que no pots més, sempre pots una miqueta més!”.

La comunitat hospitalària ha donat una lliçó amb la seva capacitat d’adaptació: “Era molt sorprenent veure especialistes dedicats a altres especialitats. Recordo especialment un cap de setmana enviar-li un WhatsApp a la meva cap per oferir-me per ajudar en el que fos, va estar molt agraïda! Em va comentar que dilluns potser podia anar a repartir carros de farmàcia; al final no es va necessitar la meva ajuda, però crec que en general, igual que jo, els professionals de la casa van oferir la seva ajuda per fer el que calgués”.

Fent memòria, i igual que molts companys en aquests relats, el Maxi recorda que els moments més difícils van ser al principi, per la incertesa, el desconeixement, l’angunia i la por: “tinc nens petits i ja no era tant per mi, com pel contagi que hi podia haver quan tornava a casa. La gent del carrer no sabia si estava al costat d’una persona contagiada de Covid, jo sí que sabia que havia tractat amb pacients Covid, i malgrat les precaucions, tampoc tenies la certesa que fos suficient. A la feina també van ser molt dures les primeres setmanes: recordo entrar a l’UCI de la segona planta, posar-te l’EPI i fer 12 o 13 malalts durant tot el matí sense treure’t la protecció… van ser dies complicats”.

És impossible xerrar amb el Maxi i no contagiar-se del seu optimisme i esperit de superació. “Gratificant és saber que cap de l’equip ha desenvolupat la malaltia, ho parlem sovint entre nosaltres, potser ha estat sort o que alguna cosa hem fet bé. I saber que entre tots hem estat capaços de superar-ho. Veig el futur amb optimisme, sempre he pensat que la ciència havia de donar una resposta a aquesta pandèmia. Em quedo amb la capacitat d’adaptació que hem tingut tots a nivell personal, laboral, social… i l’esforç que hem demostrat tots, ens hem enfrontat a un repte i l’estem superant, és gratificant!”.

Equip de fisioteràpia de l’Hospital General de Granollers

Relats anteriors:

By |2021-06-08T11:00:36+00:00juny 8th, 2021|General, Relats en temps de Covid|Comentaris tancats a Relats en temps de Covid: Maxi Garcia