Relats en temps de Covid: nous rols dels administratius sanitaris

“Amb les donacions hem constatat que la gent estima l’Hospital General de Granollers, que és el seu hospital”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

D’esquerra a dreta: Carolina Ondoño, Judit Albalat i Minerva Bogallo

Judit Albalat, Carolina Ondoño i Minerva Bogallo

Administratives de Gestió de Clients Privats. Durant la primera onada de la pandèmia van formar part de l’equip que va organitzar els donatius, el voluntariat i la gestió de l’hotel-hospital

La pandèmia causada per l’expansió del coronavirus SARS-CoV-2 va arribar de forma inesperada el març de 2020. La primera onada d’aquesta crisi sanitària va portar la institució a una transformació global per poder donar resposta a les noves necessitats assistencials. En paral·lel, destaca la tasca i esforç dels professionals no assistencials, com els serveis administratius, de neteja o infraestructures, que van tenir també un paper fonamental en aquest treball en equip. Dins de l’hospital, els professionals han descobert capacitats, nous rols i un potencial d’organització sense precedents.

“El divendres 13 de març acabava la nostra jornada i a la tarda semblava que s’acabés el món, tot va anar de pressa” recorda la Judit. Un cop tancada la seva tasca a la gestió de clients privats, es van posar al servei de l’hospital per cancel·lar activitat no urgent i per ajudar en allò que es pogués necessitar. “Vam començar a donar suport a la gestió de donatius i de voluntariat. A tothom que se’ls hi anul·lava la visita (perquè es podia anul·lar) ho entenia, ningú s’enfadava i inclús et donaven les gràcies. Va ser molta feina i ens ho van agrair, sabíem que estàvem fent el que s’havia de fer i et senties bé amb tu mateixa”.

El dimarts 17 ja tenien quasi enllestida la seva feina de cancel·lar visites trucant als pacients, i a la Minerva la van traslladar a Compres, on només arribar li van dir “no tenim material” i que calia demanar-ne a les empreses i que ens enviessin el que tinguessin. “Vaig entrar a Google i pensant en quines empreses podien tenir material sanitari, vaig buscar els contactes i començar a trucar a tot el Vallès Oriental. Quan trucaves per telèfon i deies que eres de l’Hospital General de Granollers i necessitem material sanitari tothom et deia ‘SÍ’, i se’t posava la pell de gallina. També rebíem molts ànims amb aquelles trucades, i se’t saltaven les llàgrimes moltes vegades”.

El bus de KH7 que es va habilitar per centralitzar les donacions que arribaven a l’Hospital

A la setmana, es va habilitar un número per gestionar les donacions, i es van començar a rebre centenars de donacions, tant d’empreses com de particulars: “era molt emocionant, no podia desconnectar el telèfon! Veure tota aquella xarxa t’emocionava” recorda la Judit, i la Minerva afegeix: “es va córrer la veu de què necessitàvem material i les donacions no paraven d’arribar i al cap d’uns dies vam posar el bus de KH7 per centralitzar les recollides. Va començar un col·lapse de trucades de particulars, botigues petites, autònoms… tothom volia ajudar!”. Coincideixen que els primers dies van ser d’impactes i emocionants constants.

La Minerva rebent donacions a l’entrada del centre

Era tant el material que rebia l’hospital, que en uns dies el magatzem es va col·lapsar. La Minerva aprofita per ressaltar la tasca del Santi i tot el seu equip, que el van organitzar en temps rècord. “Arribava moltíssim material, pensaves que això els podia anar bé als meus companys que atenien a pacients Covid i ho agafaves. Tot el que fes falta era benvingut!”. No deixaven escapar ni una trucada, perquè sabien que rere de cada trucada hi havia una donació de material que els seus companys podien necessitar. “La gent va ser extremadament solidària, des de la gran empresa com Ikea o Pastas Gallo, per posar un exemple, al petit autònom d’estètica que et donava la seva caixa de mascaretes, o algú que passava per davant i et portava l’impermeable dels seus fills, per si podia servir… et donaven tot” explica la Minerva.

També estaven en contacte amb els ajuntaments que diàriament organitzaven quin material necessitava el centre i coordinaven els grups de cosidores de cada localitat per fer arribar el material, ja fossin davantals o mascaretes. Els agents cívics i la policia local també van ser de gran suport: ajudaven que la gent no hagués de sortir de casa a fer les donacions, les centralitzaven i ho feien arribar a l’Hospital. Destaquen el paper de l’Anna Pareja, infermera del nostre centre, que va coordinar tots els grups de cosidores i va facilitar tutorials perquè ja fossin grups o particulars, poguessin fer el material que es necessitava per protegir als companys assistencials. “I després que la gent donés tot el que era necessari i les empreses tot el que van poder, vam arribar els agraïments als treballadors per l’esforç que s’estava duent a terme: les pizzes, els xuixos, els xurros, les flors, cremes per la cara i les mans…”, recorda la Minerva.

L’equip de voluntaris amb el Josep Maria Fernández (a l’esquerra), cap d’atenció sanitària privada que, durant la crisi de la Covid-19, va estar coordinant les donacions, els voluntaris i l’hotel-hospital

La Minerva estava a donacions i la Carol es va encarregar de coordinar els voluntaris: “la gent s’oferia amb la seva experiència. Infermeres o metges que estaven estudiant, associacions de veïns, constructors, gent de l’obra… vam muntar un equip per muntar l’hotel-hospital”. I s’emociona en recordar una anècdota: “a banda de l’allau de gent per web i telèfon, no tothom va poder col·laborar en la mida que va voler perquè eren moltíssims. Em va emocionar un correu d’un nen de catorze anys, l’edat del meu fill, que entenia que fos petit, però que estava disposat a ajudar-nos en el que fos possible. Increïble!”.

La primera setmana d’abril, en el marc de les mesures per a la prevenció i el control de la infecció per la Covid, es va posar en marxa l’Hotel B&B de Les Franqueses del Vallès com un equipament sanitari addicional als espais que té disponibles l’hospital. Disposava de 80 habitacions individuals per a pacients amb perfil d’hospitalització a domicili que no puguin estar a casa per no complir els criteris socials necessaris. Aquest dispositiu es va muntar des de 0 i va suposar desallotjar un hotel amb voluntaris i professionals del centre, “espectacular la feina dels companys de Manteniment!” recorden.

S’encarregaven cada dia de les admissions i les altres, de passar informació diària al CatSalut de les PCR… “Per mi l’hotel era com una família: el metge, infermera, personal de la neteja, seguretat administratius… estàvem molt units!” recorda la Judit. Una de les tasques de l’equip era portar les FFP2 i portar un control a qui li donaven i quin dia “els havien de donar una setmana, s’havien d’anar racionant” diu la Carol, “els pacients que estaven a l’hotel estaven ingressats dues o tres setmanes, sense poder veure a ningú. Els familiars venien fins a la porta amb menjar, roba neta i tu havies d’anar amb guants i posar-ho a una bossa i pujar-ho a l’habitació. El malalt et tornava els tapers o la roba bruta, i tu li baixaves al familiar perquè li rentés” explica. “La Dra. Rodríguez que estava a l’hotel ens va explicar molt bé com havíem de fer la nostra feina i protegir-nos amb brides i bosses d’escombraries, i aquí estem, totes estem bé!” afegeix la Judit.

Carles Munzón i Judit Albalat, a l’esquerra de la imatge, amb companyes de l’equip de l’hostel-hospital i la pissarra amb les altes

De l’hotel també recorden la pissarra de l’entrada, s’anaven apuntant les altes: “era molt emocionant quan baixava el pacient i el familiar l’esperava a la porta!” recorda la Judit. I moltíssimes anècdotes, que quedaran amb un somriure per al record: “recordo un senyor que venia a portar els diumenges xurros amb xocolata a un familiar, i també ens va portar a nosaltres” explica la Carol; la Judit recorda la imatge de l’alta d’un pacient un dia a la tarda que plovia molt. “El taxi va arribar, nosaltres li vam oferir el paraigües, però ell es va posar sota la pluja amb els braços oberts sentint que estava viu i era lliure!”. Totes, però, coincideixen en el bon record que tenen d’aquella etapa, de la unió que vam fer entre companys, infermeria, metges, neteja, seguretat, restauració… senten que van fer equip. I no es volen deixar de citar el paper d’un company administratiu, en Carles Munzón, que “va anar amb el cotxe amunt i avall per entregar medicació als pacients que ho necessitaven”.

Dies estranys d’impactats carrers buits, sortir tard i saber que eren les 20 h pels aplaudiments i d’estar molt a prop del malalt Covid, i això generava pors, sobretot per les seves famílies. Quan arribaven a casa es treien tota la roba i anaven directes a la dutxa. “Teníem els nens a casa. En aquell moment de la dutxa molt cop era el moment en què t’aturaves en dies vertiginosos, i et senties marejada de la tensió acumulada” explica la Carol, i “la sensació de no poder-te relacionar o poder-te abraçar, veure els teus pares… les videotrucades no són el mateix, aquesta part ha estat molt dura”. Dies que quedaran marcats a la retina, també amb imatges dures, però reals: “feia por veure els ascensors marcats com a “Covid” però a vegades, quan estava al moll per recepcionar material, veia com traslladen els èxitus. Això també era la pandèmia, la gent que ens ha deixat i veure-ho en primera persona era una bufetada de realitat brutal” afegeix la Minerva.

Cinc onades després, la Judit veu el futur amb optimisme “continuarà, però ho afrontarem amb coneixement”, la Carol considera que hem guanyat en experiència i sabrem entomar-ho, però creu que “ens agafarà igual de cop i volta”. Per la Minerva sigui aquesta pandèmia o un altre, ”comptarem amb l’avantatge de material, normativa i circuits establerts”.

3 frases

“Una experiència vertiginosa però emocionant. Tinc clar que la gent estima l’Hospital, que és el seu hospital”, Judit.

“Una feina molt gratificant veure com va sortir la part bona de les persones i les empreses”, Minerva.

“Vam deixar de fer tot el que fèiem aquí i vam fer coses noves que no ens imaginàvem i vam aprendre, però que també ens van omplir, hem treballat amb gent que no coneixíem i amb qui ara mantenim el contacte” Carol.

Relats anteriors:

Tanquem aquest cicle de relats i seguim en la pandèmia. Malgrat que la situació és complexa i el futur incert, afrontem el futur amb més coneixement, recursos i planificació. L’Hospital General de Granollers segueix el Pla de Contingència on es coordinen els diferents dispositius per poder oferir la millor atenció assistencial a les nostres usuàries i usuaris.

Relats en temps de Covid: Inma Castillo i Júlia Tàrrega

“El pitjor que li pot passar a un pacient és que es quedi sense fisioterapeuta”

relats covid pneumologia fisioteràpia — La Dra. Júlia Tàrrega i Ia fisioterapeuta Inma Castillo

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

Dra. Júlia Tárrega, metgessa consultora de la Unitat de Pneumologia
Inma Castillo, fisioterapeuta respiratòria

En la primera onada de la pandèmia es van registrar 655 pacients COVID al nostre hospital, 120 crítics, i es va convertir la planta de Maternoinfantil en una Unitat de Cures Respiratòries Intermitges (UCRI) amb 16 llits, que posteriorment es va traslladar a la sisena planta. En la UCRI ingressaven pacients amb pneumònia COVID19, amb insuficiència respiratòria aguda greu, que precisaven de sistemes de suport ventilatori.

“Es va dur a terme un treball multidisciplinar treballant de costat amb pneumòlegs, infermeres, auxiliars…” explica la Inma, que fa més de vint anys que treballa a l’Hospital. El paper de la fisioteràpia respiratòria ha esdevingut imprescindible a la UCRI, però també a l’UCI: allà s’encarregaven de l’adaptació al suport ventilatori, i del control tècnic dels ventiladors. A més, aplicaven tècniques de treball ventilatori amb dispositius PEEP (Positive End Expiratory Pressure – pressió positiva al final de l’espiració) i entrenament del diafragma i pautes d’entrenament cardiorespiratori per optimitzar l’estat funcional del pacient i qualitat de vida. “El paper del fisioterapeuta respiratori en aquesta pandèmia ha sigut cabdal. Si no hagués estat per elles no hauríem pogut assumir tota la feina que s’ha assumit extra i amb aquest tipus de pacient” matisa la Júlia.

La pandèmia va arribar de cop “sense avisar, i sense saber què fer, com i si ho sabríem fer bé” recorda la Inma. “Ha estat un treball molt intensiu, cada dia amb casos nous, una manera de treballar molt diferent, amb equips de protecció individual (EPIs)… mai havia suat tant amb un vestit!”. Els EPIs les permetien treballar segures, però eren equips que donaven molta calor i que dificultaven la feina. “Una tarda em vaig marejar amb aquella calor” recorda la Inma, “les infermeres em van venir a buscar perquè feia més d’una hora que estava a dins de l’habitació d’un pacient amb COVID que no s’adaptava al suport ventilatori … se t’entelava tot, era complicat treballar així, però teníem clar que faríem tot el possible per ajudar aquells pacients”.

De les primeres setmanes recorden el caos i els canvis constants: “no era anar dia a dia, era anar de cinc minuts en cinc minuts, van ser dies molt caòtics. Ens vam trobar amb nous equips, amb professionals provinents de diferents especialitats, que ens vam organitzar per tirar la feina endavant” diu la Júlia. Els primers dies no sabien ni tan sols el tractament, els protocols canviaven del matí a la tarda. “Un cop entraves a l’Hospital et centraves en la feina, però tenies preocupacions afegides: la família, la logística dels menjars, arribar a fer la compra abans que tanquessin el supermercat…” recorda la Júlia. Van deixar de fer el que estaven fent i posar-se a fer “una cosa nova, que no saps ni on arribaràs ni com” recorda, “amb aquella satisfacció en arribar a casa i constatar que no estava contagiada. Tenia més preocupació per la gent que m’envoltava que per mi mateixa”.

“El Dr. Barbeta, cap de Pneumologia, es va mobilitzar per aconseguir els respiradors, imprescindibles per el tractament d’aquest pacients, i va contactar amb col·legues italians, que anaven unes setmanes per davant, per dissenyar els protocols de suport respiratori. En la primer onada, vam tenir dos pneumòlogues de baixa, i estàvem les doctores Yolanda Galea, Núria Angrill, jo mateixa i tres fisioterapeutes” recorda la Júlia. Van rebre el suport de professionals de Geriatria i Anestèsia. Estem agraïts perquè malgrat ser tan pocs i l’esforç que ha suposat hem pogut tirar la feina endavant i això ha repercutit en el maneig dels pacients”.

Malgrat ser tan pocs i l’esforç que ha suposat hem pogut tirar la feina endavant i això ha repercutit en el maneig dels pacients (Júlia)

La Inma s’emociona inevitablement quan li preguntem pels primers dies. “Ha sigut molt estressant però també molt emocionant. Estic acostumada a poder valorar el pacient, juntament amb els metges, saber qui són. Dels primers quinze dies no recordo els seus noms… anava per les plantes i veia molts pacients, ajustava els aparells de suport ventilatori i en una estona et podien dir que el pacient havia mort o l’havien baixat a l’UCI perquè estava molt greu, va ser molt dur no poder fer el seguiment dels pacients, de saber qui eren, de conèixer quines necessitats tenien”.

Al principi s’enfrontaven a una situació nova i no sabien si aniria bé, la Inma estava a disposada a ajudar en el que fos possible, però després es va veure va ser útil, vam tirar molta pacients endavant i van evitar el col·lapse de la UCI: “això va suposar buscar màquines per on fos, trucar a les empreses… Es necessitaven quantitat de ventiladors. Van poder recuperar alguns ventiladors en desús i finalment no vam tenir problemes de falta d’aparells ni material fungible. Va suposar un logística important pels fisioterapeutes respiratoris tenir material sempre preparat i al dia. Veure que podíem ajudar als pacients et donava esperances”.

Em sentia molt recolzada per tothom, es va tenir en compte en tot moment el meu criteri (Inma)

La Inma també es va formar en el tipus de circuits per evitar la dispersió de partícules i evitar el contagi possible entre els professionals a l’entrar a l’habitació amb pacients COVID i amb el suport ventilatori. Era un risc alt de contagi. Em quedava hores aprenent i coneixent tots els canvis de materials. He après moltíssim. El tema a més m’apassionava, i tot el que aprenia ho retenia. Recordo, a les nits a casa, fer protocols d’informació sobre el funcionament dels ventiladors, canvis de circuits, pautes de tractament de fisio respi pels pacients COVID quan marxaven a casa. Em sentia molt recolzada per tothom, es va tenir en compte en tot moment el meu criteri”.

En la primera onada els pacients estaven molt commoguts: “en veure’t entrar en l’habitació amb un ventilador s’espantaven molt, però també es mostraven molt agraïts pel fet de tenir-ne un, perquè aleshores era molt difícil poder disposar-ne. M’agafaven la mà i em preguntaven si això els ajudaria. T’agafaven amb tanta força que era impossible no emocionar-se! És un sentiment que notes a tot el teu cos. I com a fisioterapeuta és gratificant pensar que potser li estàs salvant la vida en aquell moment, o que potser no l’intubaran o no el sedaran i en unes setmanes podrà estar a casa amb la seva família”.

La Inma és una conjunció equitativa de professionalitat i emoció a flor de pell. Quan els pacients trucaven a les seves famílies, alguns per acomiadar-se per últim cop, ella es protegia sota l’EPI “i sort que el portava i no em veien molt perquè m’emocionava moltíssim! Quan arribava el dia de descans a casa m’enfonsava de pensar en la situació que estàvem passant”. Incertesa, cansament físic i mental, angoixa, por… “Però també ets sents reconfortada quan estàs amb els pacients. Molts cops no sabies què dir… només que tot anirà bé”.

El seu torn acabava a les 10 de la nit, però molts dies allargava fins a les 12, “quan estava de guàrdia me la trobava sovint i l’obligava a marxar a casa!” recorda la Júlia. La Inma no portava rellotge en aquella època, recorda que els dies passaven molt de pressa i que sabien que eren les 20 h, pels aplaudiments. Amb el confinament, els seus fills estaven a casa, es tornava els horaris laborals amb el seu marit per estar amb ells i entre l’estrès, el caos, la feina afegida (estava de tardes, però als matins també treballava, fent seguiment de tot el que succeïa) “em vaig arribar a aprimar 8 quilos!”.

La Júlia també recorda que quan arribava a casa no podia dormir, “era impossible desconnectar. Fèiem jornades maratonianes i no tenies ni temps ni forces per fer res més”. Quan la Inma arribava a casa era el moment del “baixó”, de parlar amb la mare (viu sola) i acabar plorant per la por que tenia la seva mare que es contagiés la seva filla, recorda commocionada.

Ens costarà afrontar una nova onada. Això ha vingut per quedar-se. Sempre estarà present a qualsevol dispositiu assistencial, ens hem d’organitzar en aquesta línia (Júlia)

Ara, després de cinc onades, es palpa el cansament acumulat dels equips. “Al principi l’estrès, l’emoció, el no saber, és el que et fa tirar endavant… però a la llarga ha guanyat el cansament i en aquesta cinquena onada ho hem notat molt” explica la Júlia. “En les diferents onades hem anat aprenent, organitzant, recuperat el temps per veure al pacient. Hem pogut descansar físicament aquestes vacances, però els que estem atenent pacients COVID greus encara no hem fet el “reset”, no hem descansat mentalment d’aquesta pandèmia. Ens costarà afrontar una nova onada. Això ha vingut per quedar-se. Sempre estarà present a qualsevol dispositiu assistencial, ens hem d’organitzar en aquesta línia”.

Per a la Inma seguiran havent-hi casos de COVID, però és positiva i vol creure que no hi haurà una altra onada com la del passat estiu: “crec que ens arribarem a adaptar com ho hem fet amb la grip, que hi hauran alguns casos, però seran més limitats”.

Tanmateix, si haguessin de posar una paraula al que ens ha portat la COVID seria constatar la polivalència que han mostrat tant l’equip de fisioteràpia respiratòria com el de Pneumologia: “perquè tan bon punt has de visitar pacients a la UCI, a la UCRI, fer guàrdies, sortir en diferents horaris…” comenta la Júlia, “i s’han establert vincles més propers entre professionals de l’Hospital i hem vist que en situacions crítiques som capaços de treballar per un objectiu comú i s’ha corroborat que les coses tiren endavant”. I la Inma afegeix: “ha quedat una estima especial, diferent, la COVID també ha portat coses positives, ens ha unit!”

La pandèmia també ens deixa un aprenentatge per a la posteritat: “el pitjor que li pot passar a un pacient és que es quedi sense fisioterapeuta”. Són paraules que recupera la Inma d’un company de l’Hospital, el Dr. Montull, que també va passar per la malaltia: “ara ens veiem cada dia i ens tenim una estima molt especial. Sempre el tindré al meu cor! Perquè vaig patir molt perquè va estar molt greu… però per sort va sortir endavant”.

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: Lluïsa Bancó i Cristina Pedrós (UCI)

“Veiem que anàvem tirant endavant pacients i senties cada pacient com una victòria”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

LLUÏSA BANCÓ, coordinadora d’infermeria UCI
DRA. CRISTINA PEDRÓS, metgessa especialista en Medicina Intensiva

Les Unitats de Cures Intensives (UCI) dels hospitals han pres el pols a la pandèmia. Els professionals que hi treballen han viscut des de primera línia la lluita contra la Covid-19 en el seu vessant més dur. Més de 350 pacients han passat avui dia per aquesta unitat de l’Hospital que va veure incrementats els seus llits de 10 a 60 en la primera onada, una transformació sense precedents.

“Al principi es va viure de manera molt caòtica, mancava el material i no podíem donar l’assistència a la qual estàvem acostumades, a banda de la manca de personal, va ser horrorós. Vam viure casos molt durs… no teníem un monitor central i la resta projectaven molt soroll, hi havia plàstic a les portes… es va fer dur de gestionar. També va suposar un esforç bestial. Al principi recordo molta por, ho vivia com si fos una pel·lícula. Espantats a no tenir material, a contagiar-nos tant nosaltres com a les nostres famílies… recordo aquest sentiment de protecció més cap als altres que cap a tu mateixa. Ho vaig viure molt malament” explica la Lluïsa en recordar la primera onada de la pandèmia.

Durant la primera onada de la pandèmia es va transformar tot l’hospital i també els espais que es van destinar a cures intensives. Per entendre la magnitud de la transformació, s’ha de visualitzar que es va arribar a sextuplicar els llits d’intensius: “teníem l’UCI “mare” plena, la Sala de Reanimació (RE) també la vam fer servir com a UCI no Covid, més trenta llits a planta (hospitalització), la tercera planta d’hospitalització C va ser per pacients de Pneumologia… vam arribar a més d’una seixantena de pacients crítics, tenint en compte que l’UCI preCovid comptava amb deu llits” explica la Cristina. La Lluïsa es va encarregar d’organitzar la infermeria d’UCI en quatre sectors i a cada sector hi havia una infermera experta. Als equips hi havia infermeria no especialitzada, però tenien aquella figura com a referent: “em van demanar que habilités la REA com a UCI en dues hores, i es va muntar un hospital de campanya, amb els materials que teníem en aquell moment”.

Els espais transformats en temps rècord van ser molt “impactants” no només a nivell d’estructures sinó pels pacients que acollien: “mai els havia vist amb aquella cara de por, d’estar sols, un ulls… A la zona que es va habilitar de la REA estava tot obert, potser estaven intubant un pacient i el del costat ho veia perquè no hi havia ni biombo, i ens veiem a nosaltres que anàvem vestits d’aquella manera…” recorda la Lluïsa.

“Nosaltres mai no havíem viscut la sensació dels pacients que estaven ingressats i que no sabien si tornarien a veure les seves famílies, això ens costa perquè no és l’habitual” explica la Cristina. “Estem acostumats a donar informació a les famílies, però no a aquell pacient amb por, de no saber si se’n sortiria, del context de no estar acompanyats pels seus essers estimats, veient als pacients del costat que estaven molt greus, amb la gent vestida amb els EPIs, tot molt fred… a mi això avui dia encara em costa. Aquelles videotrucades plorant amb les famílies… duríssim”.

“Vam fer un gran equip i per mi és el millor que he viscut”, Lluïsa

La segona planta de l’edifici C, un espai d’hospitalització, es va convertir en una UCI en què l’equip va destacar per fer molta pinya. “Era necessari, si no, no tiraves endavant. Havíem de fer equip i el vam fer improvisadament, en vam fer un molt bo i per mi és el millor que he viscut” diu la Lluïsa, i això li ha fet canviar la manera de veure l’Hospital: “hem estat capaços de seguir endavant, quedo parada del que vam arribar a fer”. A aquesta planta habilitada va aparèixer en Jordi, un auxiliar que disposava del títol, però que no exercia: “havien tancat el centre d’arts escèniques on treballava i va venir a donar un cop de mà” recorda la Cristina, “i així es va sumar a l’equip, i van haver-hi més casos com aquest!”

Treballar al límit, per salvar vides: “funcionàvem amb respiradors de trasllat, respiradors per ventilació no invasiva els fèiem servir per a respiració invasiva… es va fer tot el que es va poder” recorda la Cristina. “Recordo el cas d’un pacient acabant d’intubar in extremis, amb cinquanta anys i sense antecedents mèdics, a punt de morir… el vam connectar al respirador (ens arribaven amb comptagotes, però moltes vegades no sabíem d’on) i no va funcionar… recordo sortir al passadís corrents i demanar un respirador… i trobar-lo allà, com un regal! Havia sortit de l’habitació de davant que havien estubat un pacient, i l’havien deixat allà davant per netejar. I això li va salvar la vida a aquella persona”. Al principi, la informació de la qual disposaven era de què es moria el 50% dels pacients ingressats “però nosaltres anàvem veient que els tiràvem endavant, i senties cadascun com una victòria” recorda la Cristina.

“Tothom associa UCI amb tot urgent i és al contrari: la feina a UCI és una feina molt pacient i controlada”, Cristina

A un altre pacient, el Salvador, l’havien d’anar canviant d’habitació perquè no ventilava bé a causa de problemes amb el flux de l’aire: “el sistema no existia i es va muntar per poder posar ventiladors, increïble feina de Manteniment!” diu la Cristina, “són coses que explico que ara mateix serien impensables. Tothom associa UCI amb tot urgent i és el contrari: la feina a UCI és una feina molt pacient i controlada, les coses les has de fer tranquil·lament perquè si vas ràpid van malament… pot arribar a semblar caòtic, però és una feina molt controlada, i amb la primera onada de la Covid aquest mecanisme es van canviar, et portaven diversos pacients per intubar i no tenies temps de situar-te”.

La companyonia, fer equip, l’ajuda dels altres, tothom es va bolcar: “recordo parlar amb una companya, la Dolors, i que em digués com em podia ajudar” explica la Lluïsa, “trucaves per qualsevol problema i tenies la gent de seguida allà. Hem après a entendre que és sortir de la teva zona de confort i posar-te a la pell d’altres serveis, i altres han entès també la nostra feina”. I totes les donacions que vam tenir… va ser impressionant. La meva mare va aplegar a totes les jubilades de Sant Feliu de Codines i van fer moltíssimes mascaretes, bates de plàstic… tota la població ens va donar suport i per això vam tirar endavant”. I és que per la Cristina, “malgrat ser part d’una societat capitalista, aquesta pandèmia ha demostrat molta empatia, la gent ha demostrat ser molt humana”.

Estar a l’UCI ha sigut molt dur, però per la Cristina la família és el que ha portat pitjor: “vaig estar aïllada un mes i mig, tenia el meu raconet al menjador i dormia a l’habitació dels nens, i el meu home i els dos nens dormíem junts en una altra habitació, fèiem vida a part. A banda que no em veien en tot el dia perquè feia torns de 12 hores! I això era cada dia, perquè el dia que descansaves era perquè havies fet el de nit, i tampoc era descansar… aprofitaves per llegir articles, fer protocols… recordo que al mes i escaig la meva filla es va plantar i va dir que no podia ser, els nens són molt carinyosos i ho estaven passant realment malament… sabien que estava passant alguna cosa greu”. L’ajuda de la família de la Lluïsa va ser crucial: “si no hagués estat per ells no hauria ni menjat. El meu home cada dia em feia el dinar i me’l posava a la carmanyola, estava morta, no tenia ganes de res”.

És impossible no emocionar-se sentint-les recordar el que han viscut. Una experiència que et canvia per sempre: “les coses les mires ara diferent. Prioritzes les coses d’una altra manera” diu la Lluïsa. “Tots els que hem viscut això ara som diferents. Ara que he estat de baixa, tothom m’ha enviat missatges, gent que abans no devien saber ni qui era o no en teníem cap mena de relació… i et sents molt estimada, recolzada per tothom”. Una experiència “brutal a tots els nivells” com diu la Cristina.

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: Àrea de Recerca i Innovació

“Facilitar participar en estudis clínics COVID i respiradors es va convertir en una prioritat”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

ÀREA DE RECERCA I INNOVACIÓ

A la imatge, d’esquerra a dreta:

Gemma Armengol, bibliotecària
Marc Jofre, tècnic
Mireia Gustà, secretària
Diana Navarro, cap d’àrea

L’Àrea de Recerca i Innovació de l’Hospital dona resposta a les necessitats dels professionals i de la institució en recerca i innovació i la gestió del coneixement generat per aquestes activitats. L’àrea engloba també el Servei de Biblioteca.

La situació provocada per la COVID-19 ha estat una oportunitat perquè el nostre hospital, a banda d’atendre pacients, busqui respostes a aquesta emergència sanitària a través de la recerca clínica i innovació. El Comitè d’Ètica d’Investigació de l’Hospital (CEI) ha aprovat diversos projectes de recerca sobre el SARS-CoV-2 i Covid-19 on participen els nostres professionals, donant resposta a moltes de les preguntes clíniques per tal de poder avançar en el coneixement d’aquesta infecció i millorar-ne els resultats.

Amb l’esclat de la pandèmia, la feina no assistencial també va canviar, van començar a arribar estudis exclusivament centrats en la Covid que calia gestionar. “Va canviar la dinàmica totalment, i en la primera onada la feina anava principalment destinada a aconseguir respiradors” recorda la Diana “hi havia molta angoixa pel col·lapse de les UCI i la manca de respiradors, així que es va convertir en una prioritat. Amb l’equip de l’UCI hi parlàvem sovint per assegurar-nos que entràvem als assajos clínics amb diferents respiradors”. Les gestions per aconseguir els respiradors van intensificar la feina, recorda la Mireia: “havíem de parlar amb les empreses, amb els promotors de l’estudi, signar els contractes i assegurances, se’ns va magnificar la feina, se’ns va multiplicar d’un dia per un altre, i tenies la sensació d’estar permanentment connectat”.

Es van gestionar nous contractes d’assajos clínics involucrant diferents serveis i especialitats mèdiques, es van habilitar per primera vegada els comitès d’ètica d’investigació virtuals, sessions extraordinàries per agilitzar els tràmits… la dinàmica de treball va fer un gir de 360 graus. “Sempre havíem funcionat presencialment i l’aparició de nous estudis, la flexibilització dels circuits, el canvi constant de la normativa reguladora… t’havies d’adaptar al nou marc regulador que suposava facilitar al màxim les gestions” explica la Diana, i “hores, moltes hores. També recompensades, s’ha de dir: el Dr. Iglesias, de l’UCI, per exemple, ens va estar molt agraït amb els respiradors que s’havien aconseguit. I aquest agraïment i aquesta companyonia que fas amb la gent, amb la que no ens veiem presencialment, però estàvem, hi havia una connexió, és un bon record amb què quedar-se”.

En Marc també recorda les gestions que es van fer amb els grups que van sorgir per a subministrar material fungible obtingut per via de la impressió 3D, els anomenats makers, una iniciativa que sorgeix de la comunitat d’Internet www.foro.coronavirusmakers.org. En el seu web es podien trobar els plans per a imprimir tota mena de material sanitari. Malgrat que no era material homologat oficialment, el disseny comptava amb l’aprovació del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. “Parlaves amb molta gent vinculada a aquest col·lectiu cada dia. T’avisaven de què el Parc Taulí havia penjat els plànols d’un respirador, per exemple, va ser una nova manera de treballar tots en obert”, recorda la Diana. “Des de la nostra àrea coordinàvem també tot el tema de donacions d’impressions en 3D. Parlàvem amb els companys assistencials per saber quines necessitats hi havia”. La Biblioteca també es va adaptar: “per facilitar tots els estudis i protocols que anaven sorgint que eren molt canviants i facilitar un espai Covid en obert constantment actualitzat”, explica la Gemma, de medicina basada en l’evidència.

La Covid va comportar molta feina, molt esforç, i també molts conflictes emocionals. “Vam veure que el personal assistencial estava posant el risc la seva salut i vam viure un conflicte emocional, no estàvem a la trinxera, però volíem contribuir com fos possible” recorda la Diana. “Senties que havies d’estar connectat tota l’estona perquè sabies que l’hospital ho estaven, que la gent no descansava, i tu volies estar igual, volies oferir com a mínim això, ja que no podies estar tractant pacients o en primera línia”.

Tots recorden per igual l’angoixa que van sentir davant una situació desconeguda. “Angoixa per alguns familiars i coneguts grans o d’edat avançada, que són els més vulnerables” afegeix Marc Jofre, “i desconnexió. Tinc la família a una altra ciutat i els tancaments perimetrals em van deixar aïllat”. En canvi la Mireia té la família a Granollers i va poder sentir la família més a prop “però el no estar en primera línia com els companys assistencials et feia sentir malament, volies estar donant suport malgrat que la teva aportació en aquesta lluita era un altre”.

Del teletreball van passar a un model mixt de teletreball i presencial durant un temps; ara ja fa temps que tornen a estar al 100% presencial: “a nivell de canvis organitzatius o de maneres de funcionar també ha estat un experiment, vist amb retrospectiva ha permès incorporar dinàmiques que no haguéssim incorporat si la Covid no hagués estat aquí, com a coses en positiu a treure” afegeix la Diana.

“La Covid ha suposat un fet inèdit al qual tots ens hem hagut d’adaptar. Som resilients” coincideixen

Van fer un recull de projectes que s’anava actualitzant a la intranet perquè tot el personal assistencial sabés en quins projectes relacionats amb la Covid estàvem participant.

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: Telèfons d’Atenció a les Famílies

“Vam sentir que allò que fèiem ajudava les famílies”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

FRANCESCA PÉREZ I ANNA PADRÓS
Psicòlogues de formació, treballen a l’Àrea d’Experiència Pacient

L’Anna i La Francesca són dues de les quatre professionals que van participar en els Telèfons d’Atenció a les Famílies en la primera onada de la pandèmia, juntament amb l’Anna Barrado i la Maria José Rodríguez. Aquests telèfons, que van ser el nexe entre l’hospital i el carrer, van tenir la funció de donar sortida a totes aquelles consultes que s’acostumen a atendre, d’una manera personalitzada, a l’Oficina d’Atenció a l’Usuari i l’Oficina de Lliurament de Documentació Clínica, i que requereixen la realització de gestions internes per tal de donar resposta. Amb el seu relat donem visibilitat a tasques que no són assistencials, però que han tingut un paper cabdal en la gestió de la crisi.

La pandèmia ha comportat un canvi en la manera de funcionar de les Oficines d’Atenció a l’Usuari i Lliurament de Documentació Clínica de l’Hospital. “El telèfon i el correu electrònic van ser un gran suport per atendre els pacients i les seves famílies” explica l’Anna, en una àrea de treball que durant la primera onada sempre tenia algun professional fent atenció presencial. En el cas de la Francesca, el tracte presencial és un valor afegit per poder atendre l’usuari, “però malgrat que presencialment pots donar un missatge de tranquil·litat o donar certa informació, hem pogut constatar que la comunicació no verbal també et dóna molta informació”.

Van aconseguir ajudar a molts pacients i les seves famílies, angoixats per la desconeixença, donant informació quan la van necessitar. Si en aquell moment no la tenien, “els hi dèiem que intentaríem trobar una solució” recorda la Francesca. “I el telèfon no ho posava fàcil d’entrada: perds tota la comunicació gestual i només tens la veu, el to, les pauses, les paraules… volíem transmetre que els estàvem entenent i escoltant, ens comprometíem a trucar-los quan poguéssim resoldre cada casuística. En una situació en què no tenien informació del seu familiar, buscàvem tota la informació sobre el pacient, qui era el metge de referència… per donar algun tipus d’informació”. Va ser complicat “i fred” però van aprendre a transmetre els missatges per aquesta via “i la gent estava agraïda” recorda l’Anna. I no va ser una tasca fàcil: “havíem de buscar l’equilibri entre la informació què es podia donar i la que no, cercar les paraules més adients…” diu la Francesca. “Teníem clar que alguna informació havíem de donar a aquelles famílies que no tenien una altra manera de saber dels seus éssers estimats. Em quedo amb les gràcies de tot cor que et donava la gent. Hagués estat més especial amb una mirada en persona, però per telèfon ho reiteraven i moltes vegades se sabien els nostres noms”.

Feien el possible perquè un pacient pogués rebre el seu mòbil per comunicar-se amb la família, o en cas de no saber com fer-ho, amb les coordinadores de planta, s’asseguraven que pogués fer una videotrucada; feien d’enllaç. “Nosaltres no podíem donar informació mèdica, que pertany a l’àmbit assistencial, però sovint ens informaven que el pacient estava estable i era la informació que traslladàvem als seus familiars… Al final es tractava de traslladar molta tranquil·litat, intentar pal·liar el neguit i l’angoixa de les famílies que estaven a casa, i fer de pont entre el personal assistencial i la família perquè els telèfons estaven saturats i no sabien amb qui comunicar-se” recorda la Francesca.

Traslladar molta tranquil·litat, intentar pal·liar el neguit i l’angoixa de les famílies, i fer de pont perquè els telèfons estaven saturats i no sabien amb qui comunicar-se.

En el cas de documentació clínica, es va ampliar una mica la flexibilitat donada les circumstàncies especials que va implicar la primera onada, i es va poder enviar excepcionalment documentació, garantint la confidencialitat, evitant així circulació d’usuaris per l’hospital, en el moment crític de la pandèmia.

El telèfon d’atenció a famílies va atendre un total de 582 trucades, que van provocar la realització de 1157 tràmits interns per donar resposta a les famílies, durant el període del 25 de març fins al 17 de maig. Del total de trucades, la manca d’informació assistencial als familiars va suposar un 44% de les trucades, seguida de la sol·licitud de documentació clínica (24% de les trucades) i de la recuperació d’objectes personals dels pacients (11%).

Cal destacar la importància de la recuperació dels objectes personals de pacients. “A aquelles famílies que no es van poder acomiadar, l’únic que els quedava era allò amb què havien vingut a l’hospital els seus familiars, una joia, la cartera, inclús una peça de roba… vam rebre trucades de gent que no trobava aquestes pertinences. En quasi el 80% dels casos sí que es van poder recuperar. A vegades, fins i tot, dos mesos després les vam localitzar, perquè no vam deixar de fer seguiment de tot el que es perdia” explica la Francesca. “La gent, però, estava molt conscienciada què estàvem fet tot el possible i més” afegeix l’Anna.

Un dels moment més emotius era haver d’explicar a un familiar, que havia perdut algú, què és el que havia de fer, recorda la Francesca. “També veies gent que coneixies que s’havia recuperat, i això t’emociona” diu l’Anna, “i la recuperació del nostre company Pedro, molt emocionant!”. En l’àmbit personal, recorden aquella primera onada amb por. Quan havien de venir presencialment patien per les seves famílies: “les dues tenim nens petits, quan tornàvem a casa ens despullàvem a l’entrada, teníem por de contagiar-los, evitava que la meva filla m’abraces fins que hagués passat per la dutxa”, recorda la Francesca.

I un dels aprenentatges és, precisament, que la por s’ha d’afrontar” explica l’Anna. “I a buscar alternatives sempre” afegeix la Francesca, “perquè sempre n’hi ha! Estaves obligat a ser més flexible en algunes coses, i quan trobaves un problema buscaves la solució, fos com fos”.

A banda de facilitar la informació i ser un nexe, moltes famílies el que volien era ser escoltades. Empatitzar amb elles va ser clau.

L’estrès que suposava gestionar la feina i l’àmbit familiar, compaginar l’angoixa… és un punt en què ambdues coincideixen. “L’objectiu dels telèfons va ser fer un suport, ser un mur de contenció amb les famílies. Era essencial atendre al pacient malalt… però no ens podíem oblidar de la família” diu la Francesca. “Volíem que tots els pacients tinguessin un referent i, a banda de facilitar la informació i ser un nexe, moltes famílies el que volien era ser escoltades. Empatitzar amb elles va ser clau. El telèfon d’atenció a les famílies ens va donar valor afegit a la feina que ja realitzem amb l’usuari, vam sentir que el que fèiem ajudava a les persones, i amb el seu agraïment, vam constatar que va ser feina ben feta” conclou la Francesca. “Al final es tracta d’acollir a la persona perquè se senti recolzada, escoltada, i que puguis donar-li resposta” afegeix l’Anna.

Menció al suport que van rebre de les seves companyes de centraleta i punt d’informació qui, en rebre les trucades de l’exterior, feien una tria prèvia del que elles mateixes podien solucionar, en primera instància.

Abraçades de paper. L’Àrea d’Experiència Pacient va gestionar la bústia d’abraçades de paper: va rebre, i repartir (entre els pacients i els professionals) les cartes i els dibuixos que va fer arribar la ciutadania.

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: infermeres de la planta de Medicina Interna

“Emociona veure com som de forts els treballadors de l’Hospital”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

Laura Almansa (estudiant d’Infermeria)
Mar Busquets (DUI)
Marta Cladellas (DUI)
Montse Francàs (TCAI)
Ana B. Rodríguez (DUI)
Núria Sala (TCAI)

Treballen a la sisena planta de Medicina Interna (planta COVID) en el torn de nit

“Silenci”. Aquesta és la primera paraula que els hi ve al cap en recordar els primers dies de la pandèmia que ja dura més d’un any. La Laura, la Mar, la Marta, la Montse, l’Ana i la Núria treballen a la sisena planta d’hospitalització de Medicina Interna de l’Hospital en el torn de nit, la primera planta destinada als pacients COVID.

“El silenci, però, no era una paraula que hagués definit la sisena o cap altra planta” recorden, “timbres, familiars, malalts passejant pels passadissos… tot allò es va esborrar en qüestió de pocs dies. Ja no érem Medicina Interna, érem planta COVID com la resta de l’hospital i d’altres hospitals arreu del món”.

Cada nit que passava entenien una mica més aquest virus, “eren nits llargues on no hi havia més que silenci i trucades a les famílies per donar males notícies. La soledat dels malalts i la por reflectida a les seves cares era una sensació que traspassava les bosses d’escombraries i les mascaretes reciclades amb les què havíem de treballar durant dies”.

“Veiem famílies senceres i sabíem que un dels membres mai podria tornar a casa i havíem de dir-li que ja no hi havia res a fer… que aquest virus havia guanyat”. Tot això anava acumulant-se a la por, angoixa i tristesa que patien com a treballadores fins que no podien més i ploraven “per alliberar-nos d’aquesta càrrega que ens havíem auto imposat; no parlar per no preocupar a les nostres famílies es va convertir en rutina”. I és que les seves famílies era precisament el que els feia perdre la son: “aquells dies el terror a contagiar era latent i era una de les converses més escoltades entre nosaltres. Separar-nos físicament d’elles era dolorós, però necessari, ens dèiem, perquè teníem la certesa que ens contagiaríem, l’únic que no sabíem era quan”. Aquesta separació física també era una realitat a la feina: “decidíem no ajuntar-nos per minimitzar el risc ja important de contagi, aquells descansos en el que ens ajuntàvem que encara trobem a faltar” expliquen.

Recorden també les onades de solidaritat: “van inundar el nostre centre del material tan necessari, i, abans de venir a treballar escoltàvem els aplaudiments de la gent, de les forces i cossos de seguretat de l’estat, bombers, etc. estarem sempre agraïts”.

Així van passar les nits, fins que van poder respirar una mica “però al carrer ja no era igual, la sensació d’irrealitat i perplexitat va deixar pas a una realitat que no era la nostra, però que es quedaria amb nosaltres durant molt temps. La culpabilitat que sentíem per intentar fer una vida normal després de tot el que havíem viscut es va instal·lar amb nosaltres i no hi va haver temps a recuperar-nos que ja teníem aquí la segona onada, i amb aquesta, una nova transformació de la sisena, aquest cop en una unitat d’UCRI (Unitat de Cures Intermèdies Respiratòries)”. De la nit al dia van passar a portar malalts greus, i malgrat que no hi havia el problema inicial manca de materials “novament havíem d’aprendre a marxes forçades. El sentiment de ràbia i esgotament per tornar a viure les cares de terror dels malalts i les morts cruelment solitàries començava a aparèixer. Tornàvem a haver de cuidar dels nostres propis companys, havíem de viure els nostres propis contagis i tot això amb la sensació que mai acabaria”.

Han passat molts mesos després d’això, i noves onades han arribat i han marxat, però hi ha un fet immutable: “la cara de por dels malalts quan els rebem a la nostra unitat i l’alegria i agraïment que senten i sentim quan marxen recuperats”.

Amb la perspectiva que dóna el temps no es poden creure tot el que han viscut i tot el que han aconseguit: “emociona veure com som de forts els treballadors i dels grandíssims professionals que formen part d’aquest hospital”.

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: Dra. Raquel Benavent

“He tingut el privilegi d’experimentar la bondat de les persones en una situació històrica excepcional”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

DRA. RAQUEL BENAVENT

Metgessa del Servei de Geriatria

Quan la Dra. Benavent fa memòria del que ha suposat la Covid per ella s’enfronta a una espiral d’emocions i records perquè l’ha hagut de viure com a metgessa i comandament intermedi, però també com a malalta i familiar d’un malalt de Covid.

La primera onada reflecteix imatges que relat rere relat es repeteixen: els carrers buits, extenuació a la feina, tothom en guàrdia, colpits pel que vivien, els vestuaris de l’hospital buits i en silenci. “Mirar per la finestra de les habitacions vestida amb l’EPI (equip de protecció individual) i fora tot buit, tot trist” recorda. La Covid ha estat “una època d’emocions a flor de pell”. Radiografies que quedaran per a la posteritat de tantes retines dels nostres professionals.

Com a geriatra, recorda la cruesa i la duresa d’aquells dies que ho han tragirat tot: “quan entràvem a les habitacions dels pacients Covid, semblava que estàvem en una altra dimensió: tot i portar els EPIs, al principi teníem por de tocar els malalts… Pobres pacients, sobretot els malalts geriàtrics: estaven sols, molts d’ells amb deteriorament cognitiu, sense poder entendre per què la seva família no estava amb ells, dependents… només infermeria i el personal de neteja que entrava a les habitacions els podia donar una mica de companyia i escalf humà, tan necessaris”.

En l’àmbit familiar, estant confinats no podia veure ni abraçar la família amb qui no convivia. “Va haver de passar més d’un any abans de poder abraçar els meus pares sense por, quan ja es van vacunar. No vam celebrar dinars familiars, aniversaris, ni Nadals… res. Només ens reuníem a espais oberts amb distància i mascareta, encara ara ho fem així”.

Una de les coses més dures que recorda d’aquells primers mesos era trucar a famílies amb qui no havia parlat mai, haver d’informar que el seu familiar estava molt malament i tornar a trucar al cap d’una estona per notificar la seva mort. “Plors al telèfon, molts plors… angoixa. Quedaves buit i esgotat intentant consolar per telèfon el que no tenia consol. I després la fredor de venir a veure la seva persona estimada uns moments, una vegada ja havia mort sol… duríssim”.

Una de les coses més dures era haver d’informar a famílies amb qui no havia parlat que el seu familiar estava molt malament i tornar a trucar al cap d’una estona per notificar la seva mort

També recorda establir lligams “telefònics” amb famílies a qui mai veien, a qui mai coneixerien, famílies amb qui parlaven diàriament durant una o dues setmanes. “Dins del patiment, ens animaven, ens desitjaven bon cap de setmana, ens deien que ens cuidéssim i sovint ens feien emocionar quan ens agraïen la feina feta”.

Al Servei de Geriatria es van haver de reinventar: fer reforços, canviar horaris, cobrir les baixes… El nivell d’estrès durant la setmana era tal que el cap de setmana que no treballava estava tan intranquil·la a casa que havia anat a treballar “per ajudar en el que fos, com molta gent de l’hospital feia”.

La Dra. Benavent també va viure la COVID com a comanament intermedi: “havia d’anar a les reunions de crisis diàries amb direcció medica, direcció d’infermeria i molts altres companys. Quina angoixa aquelles primeres reunions on es feia palès que ens mancava material, professionals, espais… Sortia amb l’estómac encongit i llavors anava a veure malalts i a intentar ajudar la resta de l’equip. Recordo l’emoció en aquestes reunions quan arribava material: EPIs per protegir-nos, ventiladors, llits!”. El que més por li feia, però, era pensar que es pogués morir algun treballador. “Les imatges repetides a les xarxes socials de comiats de sanitaris per culpa de la Covid m’aterraven, com es pot continuar amb pèrdues humanes de gent que coneixes…? Eren gent que feia el mateix que fèiem nosaltres en el dia a dia!”.

Perdre a algun treballador de l’equip era el que més por em feia

Per desgràcia, a banda de lamentar pèrdues personals per la Covid, l’Hospital va acomiadar persones molt estimades. La Raquel recorda especialment la Dra. Vicky Yetano, “persona molt estimada i admirada pels qui vam tenir la sort de conèixer-la, i la Pilar Castellanos, Piluca per nosaltres, també molt estimada a l’Hospital, formava part de la seva història. Vaig ser el seu metge quan va emmalaltir per Covid, vaig atendre-la durant quinze dies… no va poder ser i ens va deixar. Molta tristor”. També recorda patir molt quan algun company va estar greu i va haver d’ingressar a l’UCI o la UCRI.

En la primera onada quasi tot el Servei de Geriatria va entrar en contacte amb algun positiu i va haver de marxar a fer quarantena, la situació va esdevenir insostenible: “al final érem menys de la meitat de la plantilla i ens havíem de desdoblar, però el pitjor va ser quan vam anar caient malalts un per un, fins a onze dels catorze adjunts que som al servei, alguns amb símptomes menors, altres amb pneumònies (un va estar ingressat) però tots amb la por al cos de què podia passar”. Ella també es va contagiar a principis d’abril: “un dia em vaig sentir molt cansada, pensava que era normal amb el ritme que portàvem i l’endemà em vaig aixecar amb dolors ossis, vaig anar a treballar però no podia amb la meva ànima, tenia tos… Vaig passar visita com vaig poder i a la tarda ja tenia febre, a Urgències em van dir que tenia una pneumònia bilateral… Per sort vaig poder anar cap a casa”. Va ser dur per als seus pares que també patien per la seva germana, que és fisioterapeuta i també estava exposada al virus, i dur per ella, perquè també patia per la seva filla Leire de catorze anys, que va passar la malaltia al mateix moment que ella amb un quadre clínic digestiu d’un mes, “sort de la meva amiga i companya de l’hospital Maite Coll que per telèfon em va ajudar molt!”. Quan va tornar a la feina després d’un mes recorda especialment l’escalf de tothom “i l’abraçada del Dr. Barbeta, en aquella època en què no ens tocàvem per res! Em va dir que havien patit per mi”.

Quan va tornar a la feina recorda especialment l’escalf de tothom i l’abraçada del Dr. Barbeta

A banda del cansament i la tos, que van acabar marxant al cap de tres mesos, es va quedar sense olfacte ni gust durant setmanes, i quan va començar a recuperar-se va experimentar la paròsmia: “tenia absolutament distorsionats les olors i gustos de certs aliments i substàncies (cafè, xocolata, pa torrat, ceba, all, gasolina… inclús les olors corporals). Tot tenia una olor/gust semblant, molt desagradable”. Encara no està bé del tot, però va millorant, “ja he pogut prendre tres cafès en el darrer any!”.

La Dra. Benavent vol aprofitar aquest espai per donar les gràcies, i destacar “la increïble feina dels companys de l’UCI, que van viure situacions límit i molt dures, dels companys de Pneumologia, que de la mà del Dr. Barbeta van muntar la UCRI, dels anestesistes que es van posar a fer d’intensivistes, de les especialitats mèdiques que es van dedicar a veure malalts de Covid i a fer guàrdies, i dels quirúrgics que també es van arremangar per ajudar-nos. També vull recordar tots els serveis centrals, sense els quals no podríem haver treballat com ho vam fer, i també els companys de medicina, que van rebre el tsunami de malalts com nosaltres… el Dr. Bustamante, que feia poc que havia arribat com a Cap d’Urgències i va haver de reinventar el servei una i una altra vegada… i a l’estimat Dr. Cuquet, un dels metges probablement amb més pressió durant la pandèmia com a cap de Procés d’Infeccions. També el treball de tot l’equip d’infermeria va ser espectacular, dels fisioterapeutes i de l’equip d’higiene hospitalària, eren la connexió dels pacients amb el món exterior. També he d’agrair als meus comandaments la feina feta, les hores invisibles dedicades a organitzar el caos i haver dirigit el vaixell en uns moments molt difícils i plens d’incertesa. I sobretot vull donar les gràcies al meu equip, que una vegada més m’ha demostrat la vàlua que tenen com a persones i com a professionals. Sempre han estat allà, sempre ajudant i donant el millor de cada un. Sóc molt afortunada per formar part d’aquest equip humà”.

Mentre vivia la primera onada tenia clar que tot el viscut la canviaria: “probablement sóc una mica més dura, però també sóc conscient que he tingut el privilegi d’experimentar la bondat de les persones en una situació històrica excepcional que espero cap de nosaltres hagi de tornar a viure”.

Imatges de l’equip de Geriatria:

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: Maxi Garcia

“Ens hem enfrontat a un repte i és gratificant veure que l’estem superant gràcies a l’esforç que hem demostrat tots”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

MAXI GARCIA

Fisioterapeuta de l’equip d’hospitalització d’aguts

Treballa a l’Hospital des de fa 25 anys

Els fisioterapeutes són professionals sanitaris vitals en el tractament de persones infectades per la COVID-19. El seu treball als hospitals està sent clau per a la recuperació d’aquests pacients. L’equip dels que forma part el Maxi compta amb tres professionals fixes, i amb la Covid han rebut el suport d’un quart professional –que encara està a l’equip- que venia de l’equip de convalescència. Els metges demanen la seva intervenció i sempre donen resposta en menys de 24 hores. A banda, tenen companys de fisioteràpia-respiratòria que treballen a la planta de Pneumologia i amb qui treballen conjuntament compartint pacients.

“La Covid ens ha suposat un repte davant una cosa que no coneixíem, una situació nova, a tots els nivells, tant professional com de relacions humanes. El fet de venir aquí a treballar des de fa 25 anys, en què tot és més rutinari… de sobte tot va canviar i t’hi has d’enfrontar. Hem vist que la feina que fem serveix, i que realment ajudem als malalts” explica el Maxi. Des de la seva part de fisioteràpia intenten ajudar sempre en tot el que poden, perquè els pacients puguin mantenir autonomia i funcionalitat: “en altres èpoques els pacients es visitaven de manera més ràpida, la Covid ens ha portat malalts als qui hem hagut d’ajudar durant molt temps”.

El malalt Covid és un pacient amb una trajectòria més llarga i complexa. “Nosaltres tenim la sort de veure aquests pacients Covid des de l’inici fins que se’n van, perquè els comencem a visitar quan estan a l’UCI molt malalts i els anem fent seguiment durant tota l’evolució fins que marxen d’alta a casa seva” explica. “Sobretot els casos eren més complicats en la primera onada, perquè encara no sabíem gestionar la malaltia com ara: nosaltres treballem molt el tema múscul-esquelètic, de força, de capacitats de moviment, i veiem que aquests pacients poder no estaven tan malament, però de seguida que els posàvem drets i caminaven, feien tres metres i no podien seguir, no toleraven gens l’esforç”. L’aprenentatge de la malaltia s’ha anat adquirint amb el temps: s’han mantingut informats a través del Col·legi de Fisioterapeutes amb xerrades i formació, les xarxes socials i el contacte amb altres companys de professió.

En la primera onada l’equip es va reorganitzar per minimitzar riscos: “tenim pacients Covid i altres que no, i vam fer rotacions per setmanes i àrees de treball, de manera que la possibilitat de contagi per part nostra fos mínima per a pacients que no eren Covid. A mesura que ha anat passant la pandèmia, ho hem articulat tot d’una altra manera i avui primer fem tot el que no implica Covid i després passem a aquests pacients (higiene, dutxes, etc.) intentant sempre minimitzar el contacte entre pacients Covid i no Covid”.

La Covid ens ha fet reinventar els tractaments, hem estat molt flexibles

A l’hospital molts companys els coneixen perquè surten molt amb els pacients pel passadís, però amb la Covid van haver de reinventar els tractaments perquè els pacients es poguessin moure a les habitacions: “ho fèiem mitjançant la simulació: simulant que caminàvem, que pujàvem escales… la nostra tasca és valorar si el nostre pacient pot anar cap a casa o requereix altres cures, així que ho vam haver de decidir d’acord amb aquesta simulació, ens vam adaptar, hem estat molt flexibles”.

Després de més d’un any de pandèmia, el Maxi sent que ha après a valorar moltes coses que abans no valorava o no valorava en el grau que ho valora ara: “en la primera onada recordo els carrers buits, l’hospital desert, i això que sempre està ple de vida! De sobte es va establir el silenci, passadissos buits… semblava un escenari molt diferent. Quan venia cap a la feina pensava sovint en què els meus avis van viure la guerra i els meus pares una postguerra, i a nosaltres ens ha tocat això i hem de superar-ho! Ells ho van fer i nosaltres també podem. Hem tingut capacitat de superació d’aquest repte, sempre pots una mica més del que penses, és com a l’esport: quan sembla que no pots més, sempre pots una miqueta més!”.

La comunitat hospitalària ha donat una lliçó amb la seva capacitat d’adaptació: “Era molt sorprenent veure especialistes dedicats a altres especialitats. Recordo especialment un cap de setmana enviar-li un WhatsApp a la meva cap per oferir-me per ajudar en el que fos, va estar molt agraïda! Em va comentar que dilluns potser podia anar a repartir carros de farmàcia; al final no es va necessitar la meva ajuda, però crec que en general, igual que jo, els professionals de la casa van oferir la seva ajuda per fer el que calgués”.

Fent memòria, i igual que molts companys en aquests relats, el Maxi recorda que els moments més difícils van ser al principi, per la incertesa, el desconeixement, l’angunia i la por: “tinc nens petits i ja no era tant per mi, com pel contagi que hi podia haver quan tornava a casa. La gent del carrer no sabia si estava al costat d’una persona contagiada de Covid, jo sí que sabia que havia tractat amb pacients Covid, i malgrat les precaucions, tampoc tenies la certesa que fos suficient. A la feina també van ser molt dures les primeres setmanes: recordo entrar a l’UCI de la segona planta, posar-te l’EPI i fer 12 o 13 malalts durant tot el matí sense treure’t la protecció… van ser dies complicats”.

És impossible xerrar amb el Maxi i no contagiar-se del seu optimisme i esperit de superació. “Gratificant és saber que cap de l’equip ha desenvolupat la malaltia, ho parlem sovint entre nosaltres, potser ha estat sort o que alguna cosa hem fet bé. I saber que entre tots hem estat capaços de superar-ho. Veig el futur amb optimisme, sempre he pensat que la ciència havia de donar una resposta a aquesta pandèmia. Em quedo amb la capacitat d’adaptació que hem tingut tots a nivell personal, laboral, social… i l’esforç que hem demostrat tots, ens hem enfrontat a un repte i l’estem superant, és gratificant!”.

Equip de fisioteràpia de l’Hospital General de Granollers

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: Marta Checa

“Quan no tens medis, busques solucions ràpides i econòmiques amb el material del qual disposàvem”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

MARTA CHECA
Infermera de quiròfan, va engegar el projecte de cosidores a l’hospital. Els primers mesos de pandèmia va formar part de l’equip d’infeccions nosocomials i també va estar a l’UCI

La manca d’equipaments per al personal sanitari que estava abordant l’emergència per la Covid va ser una de les grans preocupacions els primers dies que esclatà la pandèmia.

L’hospital va rebre donacions de persones i empreses que van voler aportar el seu gra de sorra davant la propagació de la malaltia. En aquest context, l’hospital va iniciar un projecte entre els mateixos treballadors per cosir bates fetes a partir de bosses de plàstic. La iniciativa la va engegar la Marta, infermera de quiròfan, aficionada a cosir en el seu temps lliure.

Tot va sorgir quan la Tere Riu, coordinadora de Recursos Materials, li va demanar un cop de mà per afrontar la manca de material. “Com tinc el postgrau d’infeccions, vaig ajudar la infermera d’infeccions nosocomials. Quan portava allà un parell de dies, la Tere Riu, em va trucar per si se m’acudia alguna idea per fer material, una necessitat que en aquell moment era urgent”. Així va sorgir la idea de cosir aquestes bates perquè metges, infermeres i auxiliars poguessin treballar amb la suficient protecció.

“Com un dels meus hobbies és cosir, em van plantejar la possibilitat de fer tutorials. Se’m va acudir un patró senzill amb una bossa gran de plàstic, tallada pel mig: fem l’obertura i si tallem un tros fem el forat de les mànigues i amb una bossa petita partida per la meitat es fan les dues mànigues” explica. “Ens van cedir un espai davant del despatx de Comissions Obreres de l’hospital, moltes companyes es van apuntar, es va crear un grup de cosidores. Tot va anar molt de pressa!”, recorda.

Van fer una xarxa d’ajuda amb cosidores de l’hospital, però també gent de fora, la gent s’apuntava i va arribar a ser molt gran. Eren professionals que sortien de treballar a les tardes i s’unien al grup de cosidores i es quedaven fora de les hores de feina. Es van facilitar màquines i anaven cosint amb els plàstics, tot voluntàriament. Inclús van crear vídeos tutorials per fer extensiva la producció de bates fora de l’hospital. “Les monges de l’hospital també s’hi van sumar! Es va engrescar molta gent, inclús gent de fora, familiars o amics de treballadors que s’oferien per cosir des de casa”.

“Quan no tens medis i has d’inventar… busques solucions ràpides i econòmiques amb el material del qual disposàvem. El plàstic era un material que donava moltíssima calor, perquè no transpirava, però davant d’una situació tan límit com la que vam viure, sentíem que aquella bossa potser et podia salvar de no contagiar-te. Des del Servei de Compres ens subministraven les bosses i la gent de fora també venia a buscar-les i les cosia a casa” explica la Marta. Com no sabien el nivell de contagi aquelles primeres setmanes, el material que feien cosidores de fora el deixaven en quarantena en un espai airejat. També moltes empreses i botigues en van donar bosses per cosir.

El grup de cosidores va augmentar fins a la trentena de persones. Quan ja rodava sol, estava ben encarrilat i organitzat, la Marta va tenir un punt d’inflexió. “Un dia vaig pujar a quiròfan i a l’UCI i vaig veure a les companyes, una va sortir plorant, és una persona amb la qual treballo i conec molt bé, i vaig pensar que si ella estava així és que la situació era molt greu… em va impactar. Des que em van traslladar a processos infecciosos vaig veure una altra part del caos, però allò em va fer tornar al meu lloc, sóc infermera assistencial, i vaig sentir que el meu lloc era tornar a quiròfan, sóc una infermera de batalla! ” En aquell moment eren moltes les persones amb idees noves cosint no només bates sinó també mascaretes i davantals. “Vaig sentir que havia començat el projecte, però que era el moment que altres ho portessin, hi havia gent molt bona, i vaig entrar l’UCI i em vaig desconnectar del grup”.

Estant a l’UCI acabava tan desgastada que alguns dies em quedava a ajudar i cosir, però també necessitava marxar i desconnectar. “Arribaves a casa i tampoc tenies ganes de parlar… va ser una època molt caòtica. Tot el dispositiu de vestimenta era molt complexa: treballar amb doble ullera, la calor, ens posàvem noms a les bates per reconèixer als companys! Els dos mesos que vaig estar a l’UCI no anava ni al lavabo ni a esmorzar pel que suposava haver-te de vestir i desvestir… també recordo aquell neguit de si t’emportaves alguna cosa casa i veure de lluny als pares durant molt de temps…”.

Aquells primers mesos com a infermera d’infeccions i posteriorment a l’UCI els recorda molt durs: “el dia a dia era un malson, cada dia me n’anava a dormir i pensava que l’endemà seria igual, i no li veies un final… era horrorós. Suposo que els sanitaris ho portem a dintre, perquè al final pensaves que havies de seguir endavant, seguir treballant i donant el 100% i ho feies. Els meus fills ja són més grans i no em necessiten, i podia treballar els caps de setmana si em necessitaven, senties que havies de donar tot el possible. En aquella època van fer molt equip, vaig treballar amb gent amb què no havia treballat mai i vam estar molt bé, tothom va aportar la seva part d’experiència”.

Positivisme envers el futur, però amb un nou prisma: “m’he vacunat convençuda, però no acabo de veure que tornem a la normalitat, no acabo de gaudir de les coses com abans… espero que amb el temps vegem les coses diferents. Tornarem a una altra normalitat; la vida, però, la veig diferent. No m’agradaria tornar a passar una situació així, però sí, tornaria a fer tot el que he fet, com a sanitària ho portem a dins del nostre ADN”.

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: Terelu Rodríguez

“La Covid ha visibilitzat la feina de neteja, s’ha vist que fem una tasca essencial”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

TERELU RODRIGUEZ

Membre de l’equip de neteja de l’hospital des de fa més de vint anys. Estava a la 3a planta a Maternitat i ara treballa a la sala de parts

En primera línia de la lluita contra el coronavirus, el personal assistencial de l’hospital ha jugat un paper decisiu. Però no només metges i infermeres, també el personal administratiu i, sobretot, el de neteja: les netejadores són les que esborren el rastre del virus per evitar la seva propagació.

La Terelu fa més de dues dècades que treballa al nostre centre, on sempre s’ha sentit “molt estimada i respectada i això ho he valorat moltíssim”. No obstant això, estant dia rere dia a peu de canó considera que amb la Covid, la seva tasca “ha guanyat importància”. Una experiència que l’ha ajudat a créixer “hem desinfectat perquè ningú es contaminés, ens hem sentit importants”, però que també ha estat molt dura: “marxaves un dia a la tarda i entraves l’endemà i tota la planta era de pacients Covid. La meva planta de maternitat es va transformar en un espai per a pacients semicrítics… va ser molt impactant”.

La majoria de l’equip amb el qual treballa habitualment es va traslladar a la Mútua del Carme (a finals de març l’hospital va començar a prestar l’assistència als parts a aquesta clínica privada) pel que va haver de treballar amb altres professionals, “també meravellós! Va ser un xoc, però de seguida vaig sentir que m’havia d’activar i donar tot el que pogués i més, perquè no és cosa de metges, infermeres o neteja, he sentit que era una cosa d’equip, de tots a una. Ens hem sentit un conjunt en la lluita contra la Covid”.

Malgrat la manca de material dels primers dies de la primera onada, mai li ha faltat res per protegir-se: “al contrari, inclús m’han cedit bates blaves quan algunes infermeres en tenien per diversos dies, perquè entrés a netejar l’habitació. No m’ha faltat una mascareta… Tinc bones paraules per totes les persones amb les quals he treballat”.

No només ha estat haver-se de vestir “com si anessis a l’espai, de la primera onada recordo el contacte amb el pacient. Tu entraves a netejar i te’ls trobaves, moltes vegades desitjant poder saludar a algú… jo els preguntava com es trobaven, si els veia que estaven millor els hi deia… ha estat una experiència que m’ha fet sentir molt bé”.

Els primers dies quasi plorava, nerviosa per no saber si havia repassat o no la maneta de la porta de les habitacions, però mai ha sentit pànic: “entrava a l’habitació amb l’equip de protecció, li he tret el mocador a un pacient amb Covid i no he sentit mai por”.

Recorda que quan algú es moria, obrien la finestra, eren els moments més durs: “en la primera onada, va haver-hi un moment tan crític en què vaig sentir que hauríem de deixar la finestra oberta tot l’any… També quan venia la família a acomiadar-se, aquella por, aquell agafar la mà…”. Amb optimisme també recorda que són molts els pacients als qui s’ha donat d’alta i han marxat cap a casa: “semblarà mentida, però em poso a la planta i et dic el nom de les persones que hi havia ingressades amb la Covid el temps que vaig ser-hi. M’emporto aquesta part maca, d’haver estat amb aquelles persones, haver ajudat a fer que es recuperin una mica. I que em diguessin coses com ‘ahir no vas vindre, et vam trobar a faltar’”.

Quan arribava a casa el primer que feia en travessar la porta era desinfectar calçat i mans i dutxar-se. Al principi sí que estaven preocupats pel desconeixement general que hi havia, però amb el pas de les setmanes “aprens a anar fent vida normal”. Arribava esgotada i no tenia ganes de parlar amb ningú “perquè a la feina has donat més del 100%, i a casa sentia que em queia tot a sobre… em sentia esgotada no només físicament, també emocionalment. Tinc a la mare al poble i em trucava cada dia preocupada, però sempre l’he tranquil·litzat dient-li que no patís per mi, perquè anava ben protegida. La dutxa i la trucada. I de casa a la feina i de la feina a casa… era la nostra rutina… i encara sort que nosaltres podíem sortir!”.

Quan parles amb ella de seguida veus que és una persona forta, sincera, lluitadora i optimista. També sap prendre’s la vida amb bon humor, i bromeja “com estem sempre amb el lleixiu, el bitxo ens té por! Miro al futur amb optimisme, sento que les coses milloraran, i tornarem a ser els que érem abans”.

Per la Terelu, aquest any de pandèmia es resumeix en una paraula: “humanitat”, per com ha vist que les companyes cuidaven al pacient. “Ja no és un tema professional, és l’estima que he vist en el tracte… se’m posa la pell de gallina de recordar-ho. La part dolenta, tots la sabem, la gent meravellosa que s’ha emportat la Covid, tots aquells que no s’han pogut acomiadar de la seva família, els que no han pogut sentir una mà propera”.

“La nostra feina s’ha visibilitzat” explica fent balanç d’aquest últim any. “Amb la Covid la gent ens ha mirat diferent, s’ha adonat que la neteja és també una part important de la gestió d’aquesta malaltia. S’ha vist que fem una feina que també és essencial”. Al final, però, el més important “és fer les coses, cadascú les seves, però fer-les contenta i feliç. Jo treballo a la neteja i em sento molt contenta! No em fa vergonya dir que treballo a la neteja, al contrari, em sento orgullosa! Em sento una part important de l’Hospital”.

Relats en temps de Covid: Terelu Rodriguez — Amb l’equip de la tercera planta

Relats anteriors: