“La Covid ha posat de manifest la importància de la salut emocional”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull de vivències perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

Relats en temps de Covid: Unitat de Psicologia***

UNITAT DE PSICOLOGIA

D’esquerra a dreta, començant per dalt: Marta López (psicòloga EAPS), Sara Carrillo (psicòloga), Raquel Cuevas (psicòloga, cap de la Unitat), Valérie Buscemi (psicòloga EAPS), Mar Montagud (psicòloga) i Jordi Ortiz (psicòleg).

***

La pandèmia de la COVID-19 ha alterat o paralitzat els serveis de salut mental essencials del 93% dels països del món, segons un estudi de ‎l’Organització Mundial de la Salut (OMS), mentre continua augmentant la demanda d’atenció en salut mental. L’estudi, que inclou 130 països, ha aportat les primeres dades mundials sobre els efectes devastadors de la COVID-19 en l’accés als serveis de salut mental.

“La Covid ha destapat la importància de la salut emocional, de l’acompanyament, d’una salut més global, no només física, de la importància del vincle amb les famílies i amb els professionals” explica la Raquel Cuevas, cap de la Unitat de Psicologia de l’Hospital.

Per donar resposta a les necessitats del moment, la Unitat va prioritzar l’atenció a pacients COVID+ i als seus familiars comptant amb el suport de l’EAPS Creu Roja, impulsat pel Programa d’Atenció integral a persones amb malaltia crònica avançada, i els psicòlegs de Benito Menni.

Quan va esclatar la primera onada, la Sara estava embarassada de vuit mesos i d’un dia per l’altre li van dir que treballés des de casa. “Al principi encara no estava establert fer teletreball, fet que va complicar una mica les coses” explica la Raquel. “Si alguna cosa defineix aquests dies de la primera onada era cuidar, ho vam fer amb la Sara perquè no corres cap risc atès que era la més vulnerable en aquell moment, sentia que havia de cuidar el meu equip”.

Ens vam adaptar sobre la marxa dia a dia, amb dedicació plena, entre els equips d’EAPS Creu Roja, Benito Menni i els propis de l’Hospital vam poder donar suport de 8-20h de dilluns a diumenge, a totes les Unitats, començant per Urgències i acabant per les plantes d’hospitalització, el propi personal, les famílies dels pacients, tothom qui podíem abastir.

El dia de l’entrevista és molt especial per la Mar, perquè just feia un any que va entrar a treballar a l’hospital, quan la Sara va agafar la baixa per maternitat. “Venia d’estar teletreballant i quan vaig arribar em vaig sentir segura, molt ben acollida a l’equip, això em va donar tranquil·litat des del primer dia”. Per ella també va ser una oportunitat per conèixer en profunditat el centre perquè feien rondes amb una forta presència, sobretot al principi, a les diferents plantes d’hospitalització i a Urgències. “Quan fèiem les rondes també donaven suport als professionals que ho necessitaven, recordo un dia que em van dir a la cinquena planta que passés a les vuit, i era una passada: es transformava la planta, ballaven, sortien al balcó… tothom aplaudia, era l’hora dels aplaudiments. Era la meva hora de plegar i recordo que aquells moments em feien sentir que estava on havia d’estar”. Aquells aplaudiments també emocionaven al Jordi i l’havien arribat a fer plorar de camí al tren per tornar cap a casa.

Vaig sentir que estava on havia d’estar

“Desbordament emocional” recorda en Jordi, “cansament, por”, però també companyia d’equip i amb altres sanitaris. Al principi vam estar amb la Marta a Urgències i recordo un ambient molt agradable malgrat totes les dificultats”. Per al Jordi, que ve de la neuropsicologia, el canvi a la psicologia d’emergències i de la salut “va ser abismal, però ens vam bolcar en això i va quedar palesa la capacitat de compatir i generar coneixements”.

La Marta va viure aquells primers moments amb molt desconcert, “però de seguida ens vam posar a disposició per poder atendre necessitats molt diferents. Donàvem continuïtat a l’atenció a persones amb malaltia crònica avançada i ens obríem a altres serveis per atendre a pacients COVID”.

“L’impacte de veure l’hospital buit” és una imatge de la qual li costarà despendre’ns a la Raquel, “la tinc gravada en els ulls de la ment”, com “les Consultes Externes amb llits, em va fer molta pena, i el patiment constant dels professionals de l’hospital”. Un impacte que ells assumien com a Unitat, ja que la seva tasca implicava donar tant el suport als professionals que ho necessitaven com l’acompanyament a pacients i familiars. Quan es va tancar l’hospital, el seu paper va ser cabdal: “teníem clar que els pacients havien de poder mantenir el vincle amb l’exterior” explica la Raquel, “tant a través del nostre equip com de les noves tecnologies, i amb l’ajut dels professionals”.

La Marta i la Valérie recorden que els pacients estaven sols, i l’acompanyament a la mort que elles ja feien, implicava una intervenció diferent, ja que faltaven les famílies en aquell procés de comiat. “El nostre paper intentava minimitzar els possibles efectes traumàtics d’aquest procés, sobretot al principi” refereix la Marta, i la Valérie afegeix que “tot i que l’emergència era sanitària, l’acompanyament i la necessitat d’humanització eren necessaris i donaven importància i sentit a la intervenció dels psicòlegs”.

“Vam haver de canviar la manera d’acompanyar” recorda la Marta, “nosaltres sempre hem treballat molt amb el contacte, recordo expressions de por en alguns malalts, que et preguntaven si moririen, i tu no et podies apropar, amb les distàncies i el material de protecció… vam haver de desenvolupar altres actituds i habilitats comunicatives per acollir i estar. Recordo una intervenció a l’UCI, amb les ulleres totalment entelades, no podia veure a la persona i el sentia plorar…”. “Es va intentar humanitzar i apropar-nos” afegeix la Raquel “i hi havia moments en què et tirava més la humanització que la protecció”, i després arribaves a casa i dubtaves si no suposaves un risc per la teva família…”.

“Quan es realitzava el comiat a través de videotrucada algunes famílies tenien la necessitat de saber que algú acariciava la mà del malalt, transmetia les paraules… de vegades el familiar cantava una cançó que era significativa o resava un Pare nostre…” explica la Marta “intentaves ser l’extensió del familiar, sabies que era l’últim moment que es veurien. Ens adaptaven als comiats que necessitaven les famílies i eren moments molt intensos”. També moments molt tendres com el que recorda la Raquel: “alguns familiars ens demanaven, per si no els tornaven a veure, que li donéssim un últim missatge…  et trobaves aquells ulls del malalt, preguntant-te si s’anava a morir, i li donaves el missatge del seu ésser estimat… va ser molt intens. Va ser una gran responsabilitat”.

Érem l’extensió de les mans del familiar. Ens vam adaptar als comiats que necessitaven les famílies i van ser moments molt intensos

La Raquel també recorda especialment la imatge de les “bates penjades que havien rentat per reutilitzar i aquells carrers buits venint cap a l’Hospital, freds i grisos… no veia el final de la pandèmia”.  I com també molts companys en relats anteriors, han sentit que han fet equip “i que els moments que compartia amb els companys eren els més enriquidors del dia”. També “valorar petits detalls com sentir-me afortunada per poder sortir de casa per anar a treballar o gaudir del camí a casa”.

La Marta recorda el “desgast, un cansament nou, físic i emocional, i …. ara em sento agraïda cap a la meva família, perquè hi havia algú a casa que s’encarregava dels fills perquè jo pogués centrar-me amb el que es vivia a  l’Hospital”. També ressalta l’emergència d’una força nova en els equips, “de companyerisme, de disponibilitat, aquesta capacitat d’adaptar-nos”. La Valérie se situa en un espai temps diferent, tot i recordar aquell caos del principi, i aquell hall buit de Consultes Externes que la va fer emocionar-se. “Ens va costar situar-nos en aquest nou escenari perquè tot anava canviant, reunions, protocols, ubicació física… vam fer molta feina sense tenir horaris fixes. La nostra brúixola era la nostra necessitat d’intervenir, d’aportar el nostre coneixement, i cadascú tenia el seu rol i lloc a ocupar”.

Relats en temps de Covid: Unitat de PsicologiaDesprés de la primera onada, la més impactant, la Marta planteja que sorgeix la necessitat de reflexionar “sobre el que podíem canviar després del viscut, del que hem fet i del recorregut que ens queda per fer”.

La sensació del Jordi en el moment actual és que han intentat reprendre les tasques habituals, però “vivim amb una incertesa constant i uns canvis que ho compliquen tot, amb una sensació de certa estabilitat però en una situació que continua sent molt precària”.

“En els moments que estem tots, i parlem i compartim ens adonem que tenim cert estrès posttraumàtic” reflexiona la Raquel, “perquè hi ha situacions actuals que et recorden i tornes a connectar amb aquella incertesa inicial”. La nostra tasca és d’acompanyament,  i a vegades et fa plantejar com podràs seguir acompanyant per donar salut emocional als equips i als usuaris, i aquest és un fet que segueix passant a dia d’avui  i que et fa re connectar amb la situació viscuda”.

La Covid també ha posat de manifest la importància del servei de dol, explica la Marta, la necessitat de cuidar aquest aspecte i el seguiment que es fa amb les famílies. Aquest contacte ha estat molt reparador per les famílies. “Vam trucar a tots els familiars que van perdre un pacient a l’hospital durant la primera onada, els quals ens vam donar a conèixer la seva experiència i van expressar el seu agraïment” explica la Valérie.

Internament, a nivell del personal de l’Hospital, les necessitats han anat canviant a mesura que ha avançat la pandèmia. Si inicialment les persones manifestaven simptomatologia més ansiosa, després va arribar la més depressiva i el burnout, i ara hi ha més fatiga i estrès posttraumàtic a causa de totes les circumstàncies que estem vivint de manera sostinguda.

“Tenir cura a nivell emocional de tothom ha sigut i és la nostra màxima” comenta la Raquel. “Saber transitar per les emocions és una sort, saber reconèixer quan necessitem ajuda és una sort… i la Covid ens ha posat i ens segueix posant a prova cada dia”.

L’equip vol tancar el relat en positiu, perquè malgrat tot el que han viscut, com a equip “hem vist empoderada la nostra Unitat” explica el Jordi, i també s’ha fet més visible i ha guanyat importància el col·lectiu professional: “tinc la sensació que se’ns està valorant més la feina que fem”. La Raquel s’hi suma: “Som persones molt dúctils, el/la psicòleg/a és molt resilient, ens hem adaptat a tot el que ha vingut. És un valor que tenim com equip. Tenim sort d’exercir aquesta professió, crec que tots ens hem reafirmat en la nostra tasca, en la nostra identitat com a psicòlegs.”


Una paraula…

Acompanyar des de l’essencial… aquesta mirada, aquest silenci, aquest gest, aquesta carícia sense tocar-se… redescobrir-se en el ser i l’estar en l’acompanyament” – Marta

La importància de la cura. De l’autocura, la cura col·lectiva” – Jordi

Resiliència” – Mar

Adaptabilitat” – Valérie

… i totes alhora! Hem treballat amb la major eficiència amb el mitjans dels què disposem, resiliència perquè malgrat tot hem crescut, hem tingut cura de tothom qui hem pogut, i s’ha posat en evidència la necessitat bàsica de tenir cura de la salut emocional – Raquel.

Relats anteriors:

By |2021-04-29T16:17:01+00:00abril 29th, 2021|General, Relats en temps de Covid|Comentaris tancats a Relats en temps de Covid: Unitat de Psicologia