#RelatsCentenariHGG: Vivències relacionades amb la pandèmia de la Covid-19

Des de meitats de març de 2020 que la Covid-19 va irrompre al nostre país.

La meva experiència amb la Covid-19 ha sigut des del primer dia una vivència brutal mai viscuda en els meus 25 anys d’experiència. Va venir de cop, sense saber què fer i com, ni saber si ho podríem fer bé.

Ens vam haver d’organitzar: vam improvisar en menys d’una setmana una UCRI (Unitat de Cures Respiratòries Intermèdies) adquirint respiradors, càmeres i monitors, estudiant tot el que es publicava i creant protocols propis al nostre Hospital.

A l’UCSI ingressen pacients extremadament greus amb insuficiència respiratòria aguda, que van precisar sistemes de suport ventilatori no invasiu.

Ens vam cobrir els set dies de la setmana en torns de matí i tarda treballant colze a colze amb metges, pneumòlegs i Infermeria, la figura del fisioterapeuta respiratori, fonamental a l’UCRI, i també a altres unitats d’hospitalització, com a l’UCI.

Va ser un treball intensiu, cada dia casos nous. Una manera de treballar molt diferent; amb els EPI; “mai havia suat tant amb un vestit”. El dia es passava de pressa, moltes vegades sentíem els aplaudiments del carrer i t’adonaves que ja eren les 20h.

Els professionals de la Fisioteràpia Respiratòria érem i, ara molt més, imprescindibles per les cures que donàvem a aquest pacient des del primer dia fins quan marxaven a casa amb totes les pautes de tractament recomanades de fisioteràpia que havien de fer.

Vam fer un equip molt unit amb pneumòlegs i metges d’altres especialitats que ens van venir a ajudar. També companys que van patir la malaltia. Una frase que es va dir és “el pitjor que li pot passar a un pacient és que es quedi sense fisioterapeuta”. I, avui dia, quan ens veiem, ens tenim un afecte especial.

Vaig patir molt per ajudar en una situació molt crítica. Sentiments d’incertesa, cansament físic i mental, angoixa, por, però reconfortant per estar amb els pacients: no sabies què dir, només: “Tot anirà bé!”.

Els pacients quan et veien entrar a l’habitació amb un ventilador estaven molt espantats, però eren molt complidors i confiaven en tots els professionals sanitaris. T’agafaven la mà amb tanta força que no podies evitar emocionar-te. Era un sentiment que notaves per tot el cos en aquell moment.

Com a fisioterapeuta que soc, és gratificant pensar que, potser, li estaves salvant la vida en aquell moment o que, potser, no calia que s’intubés i en poques setmanes podria estar a casa amb la seva família.

Molts pacients s’acomiadaven de la seva família per videotrucada o es van morir sense família.

Quan arribava el dia de descans a casa jo m’enfonsava de pensar en la situació que estàvem passant, però sempre estava recolzada pels companys. Vaig tenir la sort de tenir un bon equip de pneumòlegs, fisioterapeutes i tots els professionals del meu Hospital, que ens han donat suport pel gran esforç que hem fet en el nostre Servei de Pneumologia.

Tot un canvi i una manera de treballar!

Inmaculada Castillo

Relats en temps de Covid: nous rols dels administratius sanitaris

“Amb les donacions hem constatat que la gent estima l’Hospital General de Granollers, que és el seu hospital”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

D’esquerra a dreta: Carolina Ondoño, Judit Albalat i Minerva Bogallo

Judit Albalat, Carolina Ondoño i Minerva Bogallo

Administratives de Gestió de Clients Privats. Durant la primera onada de la pandèmia van formar part de l’equip que va organitzar els donatius, el voluntariat i la gestió de l’hotel-hospital

La pandèmia causada per l’expansió del coronavirus SARS-CoV-2 va arribar de forma inesperada el març de 2020. La primera onada d’aquesta crisi sanitària va portar la institució a una transformació global per poder donar resposta a les noves necessitats assistencials. En paral·lel, destaca la tasca i esforç dels professionals no assistencials, com els serveis administratius, de neteja o infraestructures, que van tenir també un paper fonamental en aquest treball en equip. Dins de l’hospital, els professionals han descobert capacitats, nous rols i un potencial d’organització sense precedents.

“El divendres 13 de març acabava la nostra jornada i a la tarda semblava que s’acabés el món, tot va anar de pressa” recorda la Judit. Un cop tancada la seva tasca a la gestió de clients privats, es van posar al servei de l’hospital per cancel·lar activitat no urgent i per ajudar en allò que es pogués necessitar. “Vam començar a donar suport a la gestió de donatius i de voluntariat. A tothom que se’ls hi anul·lava la visita (perquè es podia anul·lar) ho entenia, ningú s’enfadava i inclús et donaven les gràcies. Va ser molta feina i ens ho van agrair, sabíem que estàvem fent el que s’havia de fer i et senties bé amb tu mateixa”.

El dimarts 17 ja tenien quasi enllestida la seva feina de cancel·lar visites trucant als pacients, i a la Minerva la van traslladar a Compres, on només arribar li van dir “no tenim material” i que calia demanar-ne a les empreses i que ens enviessin el que tinguessin. “Vaig entrar a Google i pensant en quines empreses podien tenir material sanitari, vaig buscar els contactes i començar a trucar a tot el Vallès Oriental. Quan trucaves per telèfon i deies que eres de l’Hospital General de Granollers i necessitem material sanitari tothom et deia ‘SÍ’, i se’t posava la pell de gallina. També rebíem molts ànims amb aquelles trucades, i se’t saltaven les llàgrimes moltes vegades”.

El bus de KH7 que es va habilitar per centralitzar les donacions que arribaven a l’Hospital

A la setmana, es va habilitar un número per gestionar les donacions, i es van començar a rebre centenars de donacions, tant d’empreses com de particulars: “era molt emocionant, no podia desconnectar el telèfon! Veure tota aquella xarxa t’emocionava” recorda la Judit, i la Minerva afegeix: “es va córrer la veu de què necessitàvem material i les donacions no paraven d’arribar i al cap d’uns dies vam posar el bus de KH7 per centralitzar les recollides. Va començar un col·lapse de trucades de particulars, botigues petites, autònoms… tothom volia ajudar!”. Coincideixen que els primers dies van ser d’impactes i emocionants constants.

La Minerva rebent donacions a l’entrada del centre

Era tant el material que rebia l’hospital, que en uns dies el magatzem es va col·lapsar. La Minerva aprofita per ressaltar la tasca del Santi i tot el seu equip, que el van organitzar en temps rècord. “Arribava moltíssim material, pensaves que això els podia anar bé als meus companys que atenien a pacients Covid i ho agafaves. Tot el que fes falta era benvingut!”. No deixaven escapar ni una trucada, perquè sabien que rere de cada trucada hi havia una donació de material que els seus companys podien necessitar. “La gent va ser extremadament solidària, des de la gran empresa com Ikea o Pastas Gallo, per posar un exemple, al petit autònom d’estètica que et donava la seva caixa de mascaretes, o algú que passava per davant i et portava l’impermeable dels seus fills, per si podia servir… et donaven tot” explica la Minerva.

També estaven en contacte amb els ajuntaments que diàriament organitzaven quin material necessitava el centre i coordinaven els grups de cosidores de cada localitat per fer arribar el material, ja fossin davantals o mascaretes. Els agents cívics i la policia local també van ser de gran suport: ajudaven que la gent no hagués de sortir de casa a fer les donacions, les centralitzaven i ho feien arribar a l’Hospital. Destaquen el paper de l’Anna Pareja, infermera del nostre centre, que va coordinar tots els grups de cosidores i va facilitar tutorials perquè ja fossin grups o particulars, poguessin fer el material que es necessitava per protegir als companys assistencials. “I després que la gent donés tot el que era necessari i les empreses tot el que van poder, vam arribar els agraïments als treballadors per l’esforç que s’estava duent a terme: les pizzes, els xuixos, els xurros, les flors, cremes per la cara i les mans…”, recorda la Minerva.

L’equip de voluntaris amb el Josep Maria Fernández (a l’esquerra), cap d’atenció sanitària privada que, durant la crisi de la Covid-19, va estar coordinant les donacions, els voluntaris i l’hotel-hospital

La Minerva estava a donacions i la Carol es va encarregar de coordinar els voluntaris: “la gent s’oferia amb la seva experiència. Infermeres o metges que estaven estudiant, associacions de veïns, constructors, gent de l’obra… vam muntar un equip per muntar l’hotel-hospital”. I s’emociona en recordar una anècdota: “a banda de l’allau de gent per web i telèfon, no tothom va poder col·laborar en la mida que va voler perquè eren moltíssims. Em va emocionar un correu d’un nen de catorze anys, l’edat del meu fill, que entenia que fos petit, però que estava disposat a ajudar-nos en el que fos possible. Increïble!”.

La primera setmana d’abril, en el marc de les mesures per a la prevenció i el control de la infecció per la Covid, es va posar en marxa l’Hotel B&B de Les Franqueses del Vallès com un equipament sanitari addicional als espais que té disponibles l’hospital. Disposava de 80 habitacions individuals per a pacients amb perfil d’hospitalització a domicili que no puguin estar a casa per no complir els criteris socials necessaris. Aquest dispositiu es va muntar des de 0 i va suposar desallotjar un hotel amb voluntaris i professionals del centre, “espectacular la feina dels companys de Manteniment!” recorden.

S’encarregaven cada dia de les admissions i les altres, de passar informació diària al CatSalut de les PCR… “Per mi l’hotel era com una família: el metge, infermera, personal de la neteja, seguretat administratius… estàvem molt units!” recorda la Judit. Una de les tasques de l’equip era portar les FFP2 i portar un control a qui li donaven i quin dia “els havien de donar una setmana, s’havien d’anar racionant” diu la Carol, “els pacients que estaven a l’hotel estaven ingressats dues o tres setmanes, sense poder veure a ningú. Els familiars venien fins a la porta amb menjar, roba neta i tu havies d’anar amb guants i posar-ho a una bossa i pujar-ho a l’habitació. El malalt et tornava els tapers o la roba bruta, i tu li baixaves al familiar perquè li rentés” explica. “La Dra. Rodríguez que estava a l’hotel ens va explicar molt bé com havíem de fer la nostra feina i protegir-nos amb brides i bosses d’escombraries, i aquí estem, totes estem bé!” afegeix la Judit.

Carles Munzón i Judit Albalat, a l’esquerra de la imatge, amb companyes de l’equip de l’hostel-hospital i la pissarra amb les altes

De l’hotel també recorden la pissarra de l’entrada, s’anaven apuntant les altes: “era molt emocionant quan baixava el pacient i el familiar l’esperava a la porta!” recorda la Judit. I moltíssimes anècdotes, que quedaran amb un somriure per al record: “recordo un senyor que venia a portar els diumenges xurros amb xocolata a un familiar, i també ens va portar a nosaltres” explica la Carol; la Judit recorda la imatge de l’alta d’un pacient un dia a la tarda que plovia molt. “El taxi va arribar, nosaltres li vam oferir el paraigües, però ell es va posar sota la pluja amb els braços oberts sentint que estava viu i era lliure!”. Totes, però, coincideixen en el bon record que tenen d’aquella etapa, de la unió que vam fer entre companys, infermeria, metges, neteja, seguretat, restauració… senten que van fer equip. I no es volen deixar de citar el paper d’un company administratiu, en Carles Munzón, que “va anar amb el cotxe amunt i avall per entregar medicació als pacients que ho necessitaven”.

Dies estranys d’impactats carrers buits, sortir tard i saber que eren les 20 h pels aplaudiments i d’estar molt a prop del malalt Covid, i això generava pors, sobretot per les seves famílies. Quan arribaven a casa es treien tota la roba i anaven directes a la dutxa. “Teníem els nens a casa. En aquell moment de la dutxa molt cop era el moment en què t’aturaves en dies vertiginosos, i et senties marejada de la tensió acumulada” explica la Carol, i “la sensació de no poder-te relacionar o poder-te abraçar, veure els teus pares… les videotrucades no són el mateix, aquesta part ha estat molt dura”. Dies que quedaran marcats a la retina, també amb imatges dures, però reals: “feia por veure els ascensors marcats com a “Covid” però a vegades, quan estava al moll per recepcionar material, veia com traslladen els èxitus. Això també era la pandèmia, la gent que ens ha deixat i veure-ho en primera persona era una bufetada de realitat brutal” afegeix la Minerva.

Cinc onades després, la Judit veu el futur amb optimisme “continuarà, però ho afrontarem amb coneixement”, la Carol considera que hem guanyat en experiència i sabrem entomar-ho, però creu que “ens agafarà igual de cop i volta”. Per la Minerva sigui aquesta pandèmia o un altre, ”comptarem amb l’avantatge de material, normativa i circuits establerts”.

3 frases

“Una experiència vertiginosa però emocionant. Tinc clar que la gent estima l’Hospital, que és el seu hospital”, Judit.

“Una feina molt gratificant veure com va sortir la part bona de les persones i les empreses”, Minerva.

“Vam deixar de fer tot el que fèiem aquí i vam fer coses noves que no ens imaginàvem i vam aprendre, però que també ens van omplir, hem treballat amb gent que no coneixíem i amb qui ara mantenim el contacte” Carol.

Relats anteriors:

Tanquem aquest cicle de relats i seguim en la pandèmia. Malgrat que la situació és complexa i el futur incert, afrontem el futur amb més coneixement, recursos i planificació. L’Hospital General de Granollers segueix el Pla de Contingència on es coordinen els diferents dispositius per poder oferir la millor atenció assistencial a les nostres usuàries i usuaris.

Relats en temps de Covid: Inma Castillo i Júlia Tàrrega

“El pitjor que li pot passar a un pacient és que es quedi sense fisioterapeuta”

relats covid pneumologia fisioteràpia — La Dra. Júlia Tàrrega i Ia fisioterapeuta Inma Castillo

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

Dra. Júlia Tárrega, metgessa consultora de la Unitat de Pneumologia
Inma Castillo, fisioterapeuta respiratòria

En la primera onada de la pandèmia es van registrar 655 pacients COVID al nostre hospital, 120 crítics, i es va convertir la planta de Maternoinfantil en una Unitat de Cures Respiratòries Intermitges (UCRI) amb 16 llits, que posteriorment es va traslladar a la sisena planta. En la UCRI ingressaven pacients amb pneumònia COVID19, amb insuficiència respiratòria aguda greu, que precisaven de sistemes de suport ventilatori.

“Es va dur a terme un treball multidisciplinar treballant de costat amb pneumòlegs, infermeres, auxiliars…” explica la Inma, que fa més de vint anys que treballa a l’Hospital. El paper de la fisioteràpia respiratòria ha esdevingut imprescindible a la UCRI, però també a l’UCI: allà s’encarregaven de l’adaptació al suport ventilatori, i del control tècnic dels ventiladors. A més, aplicaven tècniques de treball ventilatori amb dispositius PEEP (Positive End Expiratory Pressure – pressió positiva al final de l’espiració) i entrenament del diafragma i pautes d’entrenament cardiorespiratori per optimitzar l’estat funcional del pacient i qualitat de vida. “El paper del fisioterapeuta respiratori en aquesta pandèmia ha sigut cabdal. Si no hagués estat per elles no hauríem pogut assumir tota la feina que s’ha assumit extra i amb aquest tipus de pacient” matisa la Júlia.

La pandèmia va arribar de cop “sense avisar, i sense saber què fer, com i si ho sabríem fer bé” recorda la Inma. “Ha estat un treball molt intensiu, cada dia amb casos nous, una manera de treballar molt diferent, amb equips de protecció individual (EPIs)… mai havia suat tant amb un vestit!”. Els EPIs les permetien treballar segures, però eren equips que donaven molta calor i que dificultaven la feina. “Una tarda em vaig marejar amb aquella calor” recorda la Inma, “les infermeres em van venir a buscar perquè feia més d’una hora que estava a dins de l’habitació d’un pacient amb COVID que no s’adaptava al suport ventilatori … se t’entelava tot, era complicat treballar així, però teníem clar que faríem tot el possible per ajudar aquells pacients”.

De les primeres setmanes recorden el caos i els canvis constants: “no era anar dia a dia, era anar de cinc minuts en cinc minuts, van ser dies molt caòtics. Ens vam trobar amb nous equips, amb professionals provinents de diferents especialitats, que ens vam organitzar per tirar la feina endavant” diu la Júlia. Els primers dies no sabien ni tan sols el tractament, els protocols canviaven del matí a la tarda. “Un cop entraves a l’Hospital et centraves en la feina, però tenies preocupacions afegides: la família, la logística dels menjars, arribar a fer la compra abans que tanquessin el supermercat…” recorda la Júlia. Van deixar de fer el que estaven fent i posar-se a fer “una cosa nova, que no saps ni on arribaràs ni com” recorda, “amb aquella satisfacció en arribar a casa i constatar que no estava contagiada. Tenia més preocupació per la gent que m’envoltava que per mi mateixa”.

“El Dr. Barbeta, cap de Pneumologia, es va mobilitzar per aconseguir els respiradors, imprescindibles per el tractament d’aquest pacients, i va contactar amb col·legues italians, que anaven unes setmanes per davant, per dissenyar els protocols de suport respiratori. En la primer onada, vam tenir dos pneumòlogues de baixa, i estàvem les doctores Yolanda Galea, Núria Angrill, jo mateixa i tres fisioterapeutes” recorda la Júlia. Van rebre el suport de professionals de Geriatria i Anestèsia. Estem agraïts perquè malgrat ser tan pocs i l’esforç que ha suposat hem pogut tirar la feina endavant i això ha repercutit en el maneig dels pacients”.

Malgrat ser tan pocs i l’esforç que ha suposat hem pogut tirar la feina endavant i això ha repercutit en el maneig dels pacients (Júlia)

La Inma s’emociona inevitablement quan li preguntem pels primers dies. “Ha sigut molt estressant però també molt emocionant. Estic acostumada a poder valorar el pacient, juntament amb els metges, saber qui són. Dels primers quinze dies no recordo els seus noms… anava per les plantes i veia molts pacients, ajustava els aparells de suport ventilatori i en una estona et podien dir que el pacient havia mort o l’havien baixat a l’UCI perquè estava molt greu, va ser molt dur no poder fer el seguiment dels pacients, de saber qui eren, de conèixer quines necessitats tenien”.

Al principi s’enfrontaven a una situació nova i no sabien si aniria bé, la Inma estava a disposada a ajudar en el que fos possible, però després es va veure va ser útil, vam tirar molta pacients endavant i van evitar el col·lapse de la UCI: “això va suposar buscar màquines per on fos, trucar a les empreses… Es necessitaven quantitat de ventiladors. Van poder recuperar alguns ventiladors en desús i finalment no vam tenir problemes de falta d’aparells ni material fungible. Va suposar un logística important pels fisioterapeutes respiratoris tenir material sempre preparat i al dia. Veure que podíem ajudar als pacients et donava esperances”.

Em sentia molt recolzada per tothom, es va tenir en compte en tot moment el meu criteri (Inma)

La Inma també es va formar en el tipus de circuits per evitar la dispersió de partícules i evitar el contagi possible entre els professionals a l’entrar a l’habitació amb pacients COVID i amb el suport ventilatori. Era un risc alt de contagi. Em quedava hores aprenent i coneixent tots els canvis de materials. He après moltíssim. El tema a més m’apassionava, i tot el que aprenia ho retenia. Recordo, a les nits a casa, fer protocols d’informació sobre el funcionament dels ventiladors, canvis de circuits, pautes de tractament de fisio respi pels pacients COVID quan marxaven a casa. Em sentia molt recolzada per tothom, es va tenir en compte en tot moment el meu criteri”.

En la primera onada els pacients estaven molt commoguts: “en veure’t entrar en l’habitació amb un ventilador s’espantaven molt, però també es mostraven molt agraïts pel fet de tenir-ne un, perquè aleshores era molt difícil poder disposar-ne. M’agafaven la mà i em preguntaven si això els ajudaria. T’agafaven amb tanta força que era impossible no emocionar-se! És un sentiment que notes a tot el teu cos. I com a fisioterapeuta és gratificant pensar que potser li estàs salvant la vida en aquell moment, o que potser no l’intubaran o no el sedaran i en unes setmanes podrà estar a casa amb la seva família”.

La Inma és una conjunció equitativa de professionalitat i emoció a flor de pell. Quan els pacients trucaven a les seves famílies, alguns per acomiadar-se per últim cop, ella es protegia sota l’EPI “i sort que el portava i no em veien molt perquè m’emocionava moltíssim! Quan arribava el dia de descans a casa m’enfonsava de pensar en la situació que estàvem passant”. Incertesa, cansament físic i mental, angoixa, por… “Però també ets sents reconfortada quan estàs amb els pacients. Molts cops no sabies què dir… només que tot anirà bé”.

El seu torn acabava a les 10 de la nit, però molts dies allargava fins a les 12, “quan estava de guàrdia me la trobava sovint i l’obligava a marxar a casa!” recorda la Júlia. La Inma no portava rellotge en aquella època, recorda que els dies passaven molt de pressa i que sabien que eren les 20 h, pels aplaudiments. Amb el confinament, els seus fills estaven a casa, es tornava els horaris laborals amb el seu marit per estar amb ells i entre l’estrès, el caos, la feina afegida (estava de tardes, però als matins també treballava, fent seguiment de tot el que succeïa) “em vaig arribar a aprimar 8 quilos!”.

La Júlia també recorda que quan arribava a casa no podia dormir, “era impossible desconnectar. Fèiem jornades maratonianes i no tenies ni temps ni forces per fer res més”. Quan la Inma arribava a casa era el moment del “baixó”, de parlar amb la mare (viu sola) i acabar plorant per la por que tenia la seva mare que es contagiés la seva filla, recorda commocionada.

Ens costarà afrontar una nova onada. Això ha vingut per quedar-se. Sempre estarà present a qualsevol dispositiu assistencial, ens hem d’organitzar en aquesta línia (Júlia)

Ara, després de cinc onades, es palpa el cansament acumulat dels equips. “Al principi l’estrès, l’emoció, el no saber, és el que et fa tirar endavant… però a la llarga ha guanyat el cansament i en aquesta cinquena onada ho hem notat molt” explica la Júlia. “En les diferents onades hem anat aprenent, organitzant, recuperat el temps per veure al pacient. Hem pogut descansar físicament aquestes vacances, però els que estem atenent pacients COVID greus encara no hem fet el “reset”, no hem descansat mentalment d’aquesta pandèmia. Ens costarà afrontar una nova onada. Això ha vingut per quedar-se. Sempre estarà present a qualsevol dispositiu assistencial, ens hem d’organitzar en aquesta línia”.

Per a la Inma seguiran havent-hi casos de COVID, però és positiva i vol creure que no hi haurà una altra onada com la del passat estiu: “crec que ens arribarem a adaptar com ho hem fet amb la grip, que hi hauran alguns casos, però seran més limitats”.

Tanmateix, si haguessin de posar una paraula al que ens ha portat la COVID seria constatar la polivalència que han mostrat tant l’equip de fisioteràpia respiratòria com el de Pneumologia: “perquè tan bon punt has de visitar pacients a la UCI, a la UCRI, fer guàrdies, sortir en diferents horaris…” comenta la Júlia, “i s’han establert vincles més propers entre professionals de l’Hospital i hem vist que en situacions crítiques som capaços de treballar per un objectiu comú i s’ha corroborat que les coses tiren endavant”. I la Inma afegeix: “ha quedat una estima especial, diferent, la COVID també ha portat coses positives, ens ha unit!”

La pandèmia també ens deixa un aprenentatge per a la posteritat: “el pitjor que li pot passar a un pacient és que es quedi sense fisioterapeuta”. Són paraules que recupera la Inma d’un company de l’Hospital, el Dr. Montull, que també va passar per la malaltia: “ara ens veiem cada dia i ens tenim una estima molt especial. Sempre el tindré al meu cor! Perquè vaig patir molt perquè va estar molt greu… però per sort va sortir endavant”.

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: Lluïsa Bancó i Cristina Pedrós (UCI)

“Veiem que anàvem tirant endavant pacients i senties cada pacient com una victòria”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

LLUÏSA BANCÓ, coordinadora d’infermeria UCI
DRA. CRISTINA PEDRÓS, metgessa especialista en Medicina Intensiva

Les Unitats de Cures Intensives (UCI) dels hospitals han pres el pols a la pandèmia. Els professionals que hi treballen han viscut des de primera línia la lluita contra la Covid-19 en el seu vessant més dur. Més de 350 pacients han passat avui dia per aquesta unitat de l’Hospital que va veure incrementats els seus llits de 10 a 60 en la primera onada, una transformació sense precedents.

“Al principi es va viure de manera molt caòtica, mancava el material i no podíem donar l’assistència a la qual estàvem acostumades, a banda de la manca de personal, va ser horrorós. Vam viure casos molt durs… no teníem un monitor central i la resta projectaven molt soroll, hi havia plàstic a les portes… es va fer dur de gestionar. També va suposar un esforç bestial. Al principi recordo molta por, ho vivia com si fos una pel·lícula. Espantats a no tenir material, a contagiar-nos tant nosaltres com a les nostres famílies… recordo aquest sentiment de protecció més cap als altres que cap a tu mateixa. Ho vaig viure molt malament” explica la Lluïsa en recordar la primera onada de la pandèmia.

Durant la primera onada de la pandèmia es va transformar tot l’hospital i també els espais que es van destinar a cures intensives. Per entendre la magnitud de la transformació, s’ha de visualitzar que es va arribar a sextuplicar els llits d’intensius: “teníem l’UCI “mare” plena, la Sala de Reanimació (RE) també la vam fer servir com a UCI no Covid, més trenta llits a planta (hospitalització), la tercera planta d’hospitalització C va ser per pacients de Pneumologia… vam arribar a més d’una seixantena de pacients crítics, tenint en compte que l’UCI preCovid comptava amb deu llits” explica la Cristina. La Lluïsa es va encarregar d’organitzar la infermeria d’UCI en quatre sectors i a cada sector hi havia una infermera experta. Als equips hi havia infermeria no especialitzada, però tenien aquella figura com a referent: “em van demanar que habilités la REA com a UCI en dues hores, i es va muntar un hospital de campanya, amb els materials que teníem en aquell moment”.

Els espais transformats en temps rècord van ser molt “impactants” no només a nivell d’estructures sinó pels pacients que acollien: “mai els havia vist amb aquella cara de por, d’estar sols, un ulls… A la zona que es va habilitar de la REA estava tot obert, potser estaven intubant un pacient i el del costat ho veia perquè no hi havia ni biombo, i ens veiem a nosaltres que anàvem vestits d’aquella manera…” recorda la Lluïsa.

“Nosaltres mai no havíem viscut la sensació dels pacients que estaven ingressats i que no sabien si tornarien a veure les seves famílies, això ens costa perquè no és l’habitual” explica la Cristina. “Estem acostumats a donar informació a les famílies, però no a aquell pacient amb por, de no saber si se’n sortiria, del context de no estar acompanyats pels seus essers estimats, veient als pacients del costat que estaven molt greus, amb la gent vestida amb els EPIs, tot molt fred… a mi això avui dia encara em costa. Aquelles videotrucades plorant amb les famílies… duríssim”.

“Vam fer un gran equip i per mi és el millor que he viscut”, Lluïsa

La segona planta de l’edifici C, un espai d’hospitalització, es va convertir en una UCI en què l’equip va destacar per fer molta pinya. “Era necessari, si no, no tiraves endavant. Havíem de fer equip i el vam fer improvisadament, en vam fer un molt bo i per mi és el millor que he viscut” diu la Lluïsa, i això li ha fet canviar la manera de veure l’Hospital: “hem estat capaços de seguir endavant, quedo parada del que vam arribar a fer”. A aquesta planta habilitada va aparèixer en Jordi, un auxiliar que disposava del títol, però que no exercia: “havien tancat el centre d’arts escèniques on treballava i va venir a donar un cop de mà” recorda la Cristina, “i així es va sumar a l’equip, i van haver-hi més casos com aquest!”

Treballar al límit, per salvar vides: “funcionàvem amb respiradors de trasllat, respiradors per ventilació no invasiva els fèiem servir per a respiració invasiva… es va fer tot el que es va poder” recorda la Cristina. “Recordo el cas d’un pacient acabant d’intubar in extremis, amb cinquanta anys i sense antecedents mèdics, a punt de morir… el vam connectar al respirador (ens arribaven amb comptagotes, però moltes vegades no sabíem d’on) i no va funcionar… recordo sortir al passadís corrents i demanar un respirador… i trobar-lo allà, com un regal! Havia sortit de l’habitació de davant que havien estubat un pacient, i l’havien deixat allà davant per netejar. I això li va salvar la vida a aquella persona”. Al principi, la informació de la qual disposaven era de què es moria el 50% dels pacients ingressats “però nosaltres anàvem veient que els tiràvem endavant, i senties cadascun com una victòria” recorda la Cristina.

“Tothom associa UCI amb tot urgent i és al contrari: la feina a UCI és una feina molt pacient i controlada”, Cristina

A un altre pacient, el Salvador, l’havien d’anar canviant d’habitació perquè no ventilava bé a causa de problemes amb el flux de l’aire: “el sistema no existia i es va muntar per poder posar ventiladors, increïble feina de Manteniment!” diu la Cristina, “són coses que explico que ara mateix serien impensables. Tothom associa UCI amb tot urgent i és el contrari: la feina a UCI és una feina molt pacient i controlada, les coses les has de fer tranquil·lament perquè si vas ràpid van malament… pot arribar a semblar caòtic, però és una feina molt controlada, i amb la primera onada de la Covid aquest mecanisme es van canviar, et portaven diversos pacients per intubar i no tenies temps de situar-te”.

La companyonia, fer equip, l’ajuda dels altres, tothom es va bolcar: “recordo parlar amb una companya, la Dolors, i que em digués com em podia ajudar” explica la Lluïsa, “trucaves per qualsevol problema i tenies la gent de seguida allà. Hem après a entendre que és sortir de la teva zona de confort i posar-te a la pell d’altres serveis, i altres han entès també la nostra feina”. I totes les donacions que vam tenir… va ser impressionant. La meva mare va aplegar a totes les jubilades de Sant Feliu de Codines i van fer moltíssimes mascaretes, bates de plàstic… tota la població ens va donar suport i per això vam tirar endavant”. I és que per la Cristina, “malgrat ser part d’una societat capitalista, aquesta pandèmia ha demostrat molta empatia, la gent ha demostrat ser molt humana”.

Estar a l’UCI ha sigut molt dur, però per la Cristina la família és el que ha portat pitjor: “vaig estar aïllada un mes i mig, tenia el meu raconet al menjador i dormia a l’habitació dels nens, i el meu home i els dos nens dormíem junts en una altra habitació, fèiem vida a part. A banda que no em veien en tot el dia perquè feia torns de 12 hores! I això era cada dia, perquè el dia que descansaves era perquè havies fet el de nit, i tampoc era descansar… aprofitaves per llegir articles, fer protocols… recordo que al mes i escaig la meva filla es va plantar i va dir que no podia ser, els nens són molt carinyosos i ho estaven passant realment malament… sabien que estava passant alguna cosa greu”. L’ajuda de la família de la Lluïsa va ser crucial: “si no hagués estat per ells no hauria ni menjat. El meu home cada dia em feia el dinar i me’l posava a la carmanyola, estava morta, no tenia ganes de res”.

És impossible no emocionar-se sentint-les recordar el que han viscut. Una experiència que et canvia per sempre: “les coses les mires ara diferent. Prioritzes les coses d’una altra manera” diu la Lluïsa. “Tots els que hem viscut això ara som diferents. Ara que he estat de baixa, tothom m’ha enviat missatges, gent que abans no devien saber ni qui era o no en teníem cap mena de relació… i et sents molt estimada, recolzada per tothom”. Una experiència “brutal a tots els nivells” com diu la Cristina.

Relats anteriors:

L’experiència dels professionals a l’hotel medicalitzat B&B

En el marc de les mesures per a la prevenció i el control de la infecció pel SARS-CoV-2, l’Hotel B&B de Les Franqueses del Vallès va ser l’hotel designat pel Servei Català de la Salut per habilitar-lo com a ús sanitari per l’Hospital General de Granollers. El dispositiu ha funcionat com un equipament sanitari addicional als espais que té disponibles l’Hospital General de Granollers i depenia directament del centre sanitari. Disposava de 80 habitacions individuals per a pacients amb perfil d’hospitalització a domicili que no puguin estar a casa per no complir els criteris socials necessaris. L’hotel va entrar en funcionament el 2 d’abril i ha estat operatiu fins el 8 de juny.

Set professionals que hi han treballat comparteixen la seva experiència en aquest article.

S’obre la porta de la recepció de l’hotel B&B de Granollers. Recepció convertida en taulell d’admissions amb personal administratiu encarregat de rebre els pacients COVID que són derivats d’altres hospitals i del nostre Hospital. Una sala de reunions, convertida en magatzem de material sanitari necessari per fer front al dia a dia. Personal de seguretat a l’entrada, 24 h, que vetlla per la seguretat de tot el personal treballador i de les instal·lacions de l’hotel convertit en hospital medicalitzat. Habitacions d’hotel convertides en vestuaris per tot el personal. Més habitacions d’hotel convertides en controls d’infermeria, magatzem per material, preparació de carro de medicació, estoc necessari…

Segona planta de l’hotel oberta. Comencen a arribar pacients amb diagnòstic COVID-19. 20 habitacions que per les persones que ingressen serà casa seva durant molts dies. Augmenta l’activitat. Tercera planta de l’hotel oberta. 20 habitacions més. Es requereix més personal, més recursos materials… I torna a augmentar el nombre de pacients que requereixen aïllament. Quarta planta oberta. 20 habitacions més. A la setmana següent. Cinquena planta oberta. 20 ingressos més.

Persones en procés de recuperació però que fa més de 30 dies que estan en aïllament. Estem pendents de les seves emocions, com podem fer l’estança més agradable. Infermeres que fan pastissos per als seus pacients per endolcir una mica les seves preocupacions. Biblioteques creades per al personal, per als pacients que ho necessitin. Mini festes d’aniversari pels pacients que feien anys durant l’aïllament. Videotrucades amb la família que tant necessitaven. Suport psicològic per part de l’equip de professionals de l’hospital, que tant han ajudat. Analítiques de sang que marxaven en cotxe i medicació que venia en taxi… I tot això amb un personal d’infermeria, mèdic, estudiants, neteja, administratiu, seguretat, magatzem, cuina, manteniment, fent un equip impecable.

Comencen les altes mèdiques. Creem una pissarra de “Pacients recuperats” a l’entrada. Ens emociona veure com va augmentant el marcador. Van disminuint els ingressos, augmenten les altes i es van buidant les plantes. Un total de 112 pacients que han sortit per la porta de l’Hotel Covid Hospital General de Granollers recuperats. Final de l’hotel. Es buiden les habitacions… Organització màxima, escolta activa al personal i molt suport en tot moment.

Mai havíem pensat treballar en un hotel, ni en una pandèmia, en aquestes condicions, i malgrat tot ha sigut una experiència única amb personal únic i amb un equip de professionals de 10. Així és com ens hem sentit. Gràcies a tots i a totes. “Dream Team B&B”.

Carolina, Ingrid, Mireia, Cristina, Abdou, MªJosé i Berni.

Setmana Sense Fum 2020

XXI Setmana Sense Fum 2020: Desconnecta’t de la cigarreta, endollat a la vida

Malgrat la COVID-19 ha canviat el nostre món, el consum de tabac continua matant 10.000 persones cada any a Catalunya. En temps de coronavirus continua sent important portar a terme la XXI Setmana Sense Fum (http://www.setmanasensefum.cat/), encara que de manera diferent i adaptant-nos a aquesta nova realitat però amb el mateix compromís i convenciment, i per això us animem a celebrar-la. L’Hospital General de Granollers s’adhereix a aquesta celebració.

El dia 25 de maig s’inicia la Setmana Sense Fum!

Enguany, sota el lema Desconnecta’t de la cigarreta, endollat a la vida, del 25 al 31 de maig, pretén recordar la necessitat de continuar treballant en la lluita enfront el tabac i les estratègies de les indústries tabaqueres per captar a nous fumadors i a col·lectius més vulnerables, com la població juvenil, amb nous formats de consum de tabac.

En aquesta línia, el comitè organitzador de la Setmana Sense Fum ha dut a terme una enquesta què vol conèixer com va evolucionant el consum de tabac i l‘opinió de la població en general en temes d’actualitat sobre tabaquisme, com és ara la COVID-19. Actualment, ja han participat més de 3000 persones. Consulta els resultats de l’enquesta:

Consulta les activitats a la web: http://www.setmanasensefum.cat/activitats.aspx
Durant aquests dies, a través de les xarxes socials podeu compartir les vostres idees, projectes, activitats, etc. orientades a una vida sense fum.

Publiqueu-les a Twitter, Instagram o Facebook amb l’etiqueta #ssfcat20 i/o #activitatsensefum

Aprofita el moment! Si ens llegeixes i ets treballador/a de l’Hospital i vols que t’ajudin a deixar a fumar contacta amb el personal sanitari del Servei de Prevenció. Només cal que escriguis al correu prevenciosalut@fhag.es

Tabac i COVID-19

En aquests dies han sorgit en diferents fòrums i medis de comunicació controvèrsies sobre la possible relació entre el Tabac i la COVID-19.

Un article recent referint de que la nicotina és bona per la COVID-19 ha pogut ser l’excusa perfecta de moltes persones que fumen per a seguir fumant. Però, quina relació tenen aquestes dues malalties? El passat 30 d‘abril, sota el títol “Tabaco y Covid-19: ¿amistades peligrosas”, la Unitat de Control del Tabac de l’Institut Català d’Oncologia, centre col·laborador de l’OMS, va organitzar el primer seminari web per donar resposta a aquestes preguntes.

Amb la participació de diferents experts us exposem les conclusions científiques més destacades sobre tabac i infecció per SARS-CoV-2:

El nombre d’articles científics publicats durant els últims 3 mesos que parlen sobre COVID-19 és superior als set mil i sobre COVID-19 i tabaquisme o tabac uns 30 articles.
Tot i què els estudis clínic-epidemiològics a data d’avui sobre el “risc” d’infecció per SARS-CoV-2 presenten importants limitacions metodològiques, l’evidència epidemiològica sobre l’associació del tabac com a factor protector o de risc amb la COVID-19 és inadequada.
Sembla que el receptor ECA-2 es clau en la resposta immune, està relacionat amb la nicotina i serveix d’ancoratge del SARS-CoV-2019 (amb evidència traslacional).
Els fumadors i ex-fumadors tenen més risc d’infeccions bacterianes i víriques, incloent MERS-CoV i SARS-CoV.
L’associació del tabac com a factor de progressió de la COVID-19 és consistent i forta. El risc de major gravetat o d’ingressar a la UCI per COVID-19 és el doble en fumadors que en no fumadors.

No hi ha dubtes… Fumar és dolent, fumar amb COVID-19 és encara pitjor.

Informació complementària:

Dia Mundial Sense Tabac 2020 ‘S’ha revelat el secret’

Engany, aquest 31 de maig l’OMS celebra aquesta diada amb el lema S’ha revelat el secret fent una crida a desemmascarar les estratègies de les indústries tabaqueres i evitar l’inici del consum de tabac en els més joves.

La campanya global desacredita mites i exposa les tàctiques enganyoses utilitzades per aquestes indústries. Vol proporcionar als joves el coneixement necessari per a detectar fàcilment la manipulació de la indústria i equipar-los amb les eines per a rebutjar aquestes tàctiques, amb l’objectiu d’ empoderar als joves per fer front a aquestes estratègies. L’OMS fa una crida a tots els joves –amb la necessitat del suport de tota la societat- a unir-se a la lluita per a convertir-se en una generació lliure de tabac.

Sabies què?

Les empreses tabaqueres van gastar més de 8000 milions en màrqueting i publicitat, i el món va perdre 8 milions de vides per causes relacionades amb el consum de tabac i l’exposició al fum aliè.
Ofereixen més de 15 000 sabors, la majoria dels quals resulten atractius a aquest grup de població.
Utilitzen dissenys elegants i sexis per fer més atractius cigarrets i altres dispositius de consum.
Comercialitzen cigarrets solts per a fer que l’addicció sigui menys cara, i inclòs distribueixen mostres gratuïtes en esdeveniments populars per a joves.
Utilitzen anuncis i exhibició de productes de tabac en pel·lícules i programes de televisió i a través de plataformes de xarxes socials amb persones influents a digitals pagats, que arriben a veure’s més de 25 000 milions de vegades.

El consum de tabac és la causa del 25% de totes les morts per càncer en el món. El consum de nicotina i de productes de tabac augmenta el risc de patir càncer, malalties cardiovasculars i pneumopaties. Sens dubtes, cal protegir als joves de la manipulació de la indústria i evitar què s’inicien en el consum de tabac i nicotina.

Si vols saber què impacte té el tabac, et proposem una lectura ràpida i molt interessant sobre dades mundials relacionades amb aquest consum. Consulta The Tobacco Atlas: https://tobaccoatlas.org/

Servei de prevenció riscos laborals i medi ambient
Hospital General de Granollers