Etiqueta: respiradors

Relats en temps de Covid: Lluïsa Bancó i Cristina Pedrós (UCI)

“Veiem que anàvem tirant endavant pacients i senties cada pacient com una victòria”

relats covid UCIAquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

LLUÏSA BANCÓ, coordinadora d’infermeria UCI
DRA. CRISTINA PEDRÓS, metgessa especialista en Medicina Intensiva

Les Unitats de Cures Intensives (UCI) dels hospitals han pres el pols a la pandèmia. Els professionals que hi treballen han viscut des de primera línia la lluita contra la Covid-19 en el seu vessant més dur. Més de 350 pacients han passat avui dia per aquesta unitat de l’Hospital que va veure incrementats els seus llits de 10 a 60 en la primera onada, una transformació sense precedents.

“Al principi es va viure de manera molt caòtica, mancava el material i no podíem donar l’assistència a la qual estàvem acostumades, a banda de la manca de personal, va ser horrorós. Vam viure casos molt durs… no teníem un monitor central i la resta projectaven molt soroll, hi havia plàstic a les portes… es va fer dur de gestionar. També va suposar un esforç bestial. Al principi recordo molta por, ho vivia com si fos una pel·lícula. Espantats a no tenir material, a contagiar-nos tant nosaltres com a les nostres famílies… recordo aquest sentiment de protecció més cap als altres que cap a tu mateixa. Ho vaig viure molt malament” explica la Lluïsa en recordar la primera onada de la pandèmia.

Durant la primera onada de la pandèmia es va transformar tot l’hospital i també els espais que es van destinar a cures intensives. Per entendre la magnitud de la transformació, s’ha de visualitzar que es va arribar a sextuplicar els llits d’intensius: “teníem l’UCI “mare” plena, la Sala de Reanimació (RE) també la vam fer servir com a UCI no Covid, més trenta llits a planta (hospitalització), la tercera planta d’hospitalització C va ser per pacients de Pneumologia… vam arribar a més d’una seixantena de pacients crítics, tenint en compte que l’UCI preCovid comptava amb deu llits” explica la Cristina. La Lluïsa es va encarregar d’organitzar la infermeria d’UCI en quatre sectors i a cada sector hi havia una infermera experta. Als equips hi havia infermeria no especialitzada, però tenien aquella figura com a referent: “em van demanar que habilités la REA com a UCI en dues hores, i es va muntar un hospital de campanya, amb els materials que teníem en aquell moment”.

relat covid uciEls espais transformats en temps rècord van ser molt “impactants” no només a nivell d’estructures sinó pels pacients que acollien: “mai els havia vist amb aquella cara de por, d’estar sols, un ulls… A la zona que es va habilitar de la REA estava tot obert, potser estaven intubant un pacient i el del costat ho veia perquè no hi havia ni biombo, i ens veiem a nosaltres que anàvem vestits d’aquella manera…” recorda la Lluïsa.

“Nosaltres mai no havíem viscut la sensació dels pacients que estaven ingressats i que no sabien si tornarien a veure les seves famílies, això ens costa perquè no és l’habitual” explica la Cristina. “Estem acostumats a donar informació a les famílies, però no a aquell pacient amb por, de no saber si se’n sortiria, del context de no estar acompanyats pels seus essers estimats, veient als pacients del costat que estaven molt greus, amb la gent vestida amb els EPIs, tot molt fred… a mi això avui dia encara em costa. Aquelles videotrucades plorant amb les famílies… duríssim”.

“Vam fer un gran equip i per mi és el millor que he viscut”, Lluïsa

La segona planta de l’edifici C, un espai d’hospitalització, es va convertir en una UCI en què l’equip va destacar per fer molta pinya. “Era necessari, si no, no tiraves endavant. Havíem de fer equip i el vam fer improvisadament, en vam fer un molt bo i per mi és el millor que he viscut” diu la Lluïsa, i això li ha fet canviar la manera de veure l’Hospital: “hem estat capaços de seguir endavant, quedo parada del que vam arribar a fer”. A aquesta planta habilitada va aparèixer en Jordi, un auxiliar que disposava del títol, però que no exercia: “havien tancat el centre d’arts escèniques on treballava i va venir a donar un cop de mà” recorda la Cristina, “i així es va sumar a l’equip, i van haver-hi més casos com aquest!”

Treballar al límit, per salvar vides: “funcionàvem amb respiradors de trasllat, respiradors per ventilació no invasiva els fèiem servir per a respiració invasiva… es va fer tot el que es va poder” recorda la Cristina. “Recordo el cas d’un pacient acabant d’intubar in extremis, amb cinquanta anys i sense antecedents mèdics, a punt de morir… el vam connectar al respirador (ens arribaven amb comptagotes, però moltes vegades no sabíem d’on) i no va funcionar… recordo sortir al passadís corrents i demanar un respirador… i trobar-lo allà, com un regal! Havia sortit de l’habitació de davant que havien estubat un pacient, i l’havien deixat allà davant per netejar. I això li va salvar la vida a aquella persona”. Al principi, la informació de la qual disposaven era de què es moria el 50% dels pacients ingressats “però nosaltres anàvem veient que els tiràvem endavant, i senties cadascun com una victòria” recorda la Cristina.

“Tothom associa UCI amb tot urgent i és al contrari: la feina a UCI és una feina molt pacient i controlada”, Cristina

A un altre pacient, el Salvador, l’havien d’anar canviant d’habitació perquè no ventilava bé a causa de problemes amb el flux de l’aire: “el sistema no existia i es va muntar per poder posar ventiladors, increïble feina de Manteniment!” diu la Cristina, “són coses que explico que ara mateix serien impensables. Tothom associa UCI amb tot urgent i és el contrari: la feina a UCI és una feina molt pacient i controlada, les coses les has de fer tranquil·lament perquè si vas ràpid van malament… pot arribar a semblar caòtic, però és una feina molt controlada, i amb la primera onada de la Covid aquest mecanisme es van canviar, et portaven diversos pacients per intubar i no tenies temps de situar-te”.

relats covid UCILa companyonia, fer equip, l’ajuda dels altres, tothom es va bolcar: “recordo parlar amb una companya, la Dolors, i que em digués com em podia ajudar” explica la Lluïsa, “trucaves per qualsevol problema i tenies la gent de seguida allà. Hem après a entendre que és sortir de la teva zona de confort i posar-te a la pell d’altres serveis, i altres han entès també la nostra feina”. I totes les donacions que vam tenir… va ser impressionant. La meva mare va aplegar a totes les jubilades de Sant Feliu de Codines i van fer moltíssimes mascaretes, bates de plàstic… tota la població ens va donar suport i per això vam tirar endavant”. I és que per la Cristina, “malgrat ser part d’una societat capitalista, aquesta pandèmia ha demostrat molta empatia, la gent ha demostrat ser molt humana”.

Estar a l’UCI ha sigut molt dur, però per la Cristina la família és el que ha portat pitjor: “vaig estar aïllada un mes i mig, tenia el meu raconet al menjador i dormia a l’habitació dels nens, i el meu home i els dos nens dormíem junts en una altra habitació, fèiem vida a part. A banda que no em veien en tot el dia perquè feia torns de 12 hores! I això era cada dia, perquè el dia que descansaves era perquè havies fet el de nit, i tampoc era descansar… aprofitaves per llegir articles, fer protocols… recordo que al mes i escaig la meva filla es va plantar i va dir que no podia ser, els nens són molt carinyosos i ho estaven passant realment malament… sabien que estava passant alguna cosa greu”. L’ajuda de la família de la Lluïsa va ser crucial: “si no hagués estat per ells no hauria ni menjat. El meu home cada dia em feia el dinar i me’l posava a la carmanyola, estava morta, no tenia ganes de res”.

És impossible no emocionar-se sentint-les recordar el que han viscut. Una experiència que et canvia per sempre: “les coses les mires ara diferent. Prioritzes les coses d’una altra manera” diu la Lluïsa. “Tots els que hem viscut això ara som diferents. Ara que he estat de baixa, tothom m’ha enviat missatges, gent que abans no devien saber ni qui era o no en teníem cap mena de relació… i et sents molt estimada, recolzada per tothom”. Una experiència “brutal a tots els nivells” com diu la Cristina.

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: Àrea de Recerca i Innovació

“Facilitar participar en estudis clínics COVID i respiradors es va convertir en una prioritat”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

ÀREA DE RECERCA I INNOVACIÓ

A la imatge, d’esquerra a dreta:

Gemma Armengol, bibliotecària
Marc Jofre, tècnic
Mireia Gustà, secretària
Diana Navarro, cap d’àrea

L’Àrea de Recerca i Innovació de l’Hospital dona resposta a les necessitats dels professionals i de la institució en recerca i innovació i la gestió del coneixement generat per aquestes activitats. L’àrea engloba també el Servei de Biblioteca.

La situació provocada per la COVID-19 ha estat una oportunitat perquè el nostre hospital, a banda d’atendre pacients, busqui respostes a aquesta emergència sanitària a través de la recerca clínica i innovació. El Comitè d’Ètica d’Investigació de l’Hospital (CEI) ha aprovat diversos projectes de recerca sobre el SARS-CoV-2 i Covid-19 on participen els nostres professionals, donant resposta a moltes de les preguntes clíniques per tal de poder avançar en el coneixement d’aquesta infecció i millorar-ne els resultats.

Amb l’esclat de la pandèmia, la feina no assistencial també va canviar, van començar a arribar estudis exclusivament centrats en la Covid que calia gestionar. “Va canviar la dinàmica totalment, i en la primera onada la feina anava principalment destinada a aconseguir respiradors” recorda la Diana “hi havia molta angoixa pel col·lapse de les UCI i la manca de respiradors, així que es va convertir en una prioritat. Amb l’equip de l’UCI hi parlàvem sovint per assegurar-nos que entràvem als assajos clínics amb diferents respiradors”. Les gestions per aconseguir els respiradors van intensificar la feina, recorda la Mireia: “havíem de parlar amb les empreses, amb els promotors de l’estudi, signar els contractes i assegurances, se’ns va magnificar la feina, se’ns va multiplicar d’un dia per un altre, i tenies la sensació d’estar permanentment connectat”.

Es van gestionar nous contractes d’assajos clínics involucrant diferents serveis i especialitats mèdiques, es van habilitar per primera vegada els comitès d’ètica d’investigació virtuals, sessions extraordinàries per agilitzar els tràmits… la dinàmica de treball va fer un gir de 360 graus. “Sempre havíem funcionat presencialment i l’aparició de nous estudis, la flexibilització dels circuits, el canvi constant de la normativa reguladora… t’havies d’adaptar al nou marc regulador que suposava facilitar al màxim les gestions” explica la Diana, i “hores, moltes hores. També recompensades, s’ha de dir: el Dr. Iglesias, de l’UCI, per exemple, ens va estar molt agraït amb els respiradors que s’havien aconseguit. I aquest agraïment i aquesta companyonia que fas amb la gent, amb la que no ens veiem presencialment, però estàvem, hi havia una connexió, és un bon record amb què quedar-se”.

En Marc també recorda les gestions que es van fer amb els grups que van sorgir per a subministrar material fungible obtingut per via de la impressió 3D, els anomenats makers,  una iniciativa que sorgeix de la comunitat d’Internet www.foro.coronavirusmakers.org. En el seu web es podien trobar els plans per a imprimir tota mena de material sanitari. Malgrat que no era material homologat oficialment, el disseny comptava amb l’aprovació del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. “Parlaves amb molta gent vinculada a aquest col·lectiu cada dia. T’avisaven de què el Parc Taulí havia penjat els plànols d’un respirador, per exemple, va ser una nova manera de treballar tots en obert”, recorda la Diana. “Des de la nostra àrea coordinàvem també tot el tema de donacions d’impressions en 3D. Parlàvem amb els companys assistencials per saber quines necessitats hi havia”. La Biblioteca també es va adaptar: “per facilitar tots els estudis i protocols que anaven sorgint que eren molt canviants i facilitar un espai Covid en obert constantment actualitzat”, explica la Gemma, de medicina basada en l’evidència.

La Covid va comportar molta feina, molt esforç, i també molts conflictes emocionals. “Vam veure que el personal assistencial estava posant el risc la seva salut i vam viure un conflicte emocional, no estàvem a la trinxera, però volíem contribuir com fos possible” recorda la Diana. “Senties que havies d’estar connectat tota l’estona perquè sabies que l’hospital ho estaven, que la gent no descansava, i tu volies estar igual, volies oferir com a mínim això, ja que no podies estar tractant pacients o en primera línia”.

Tots recorden per igual l’angoixa que van sentir davant una situació desconeguda. “Angoixa per alguns familiars i coneguts grans o d’edat avançada, que són els més vulnerables” afegeix Marc Jofre, “i desconnexió. Tinc la família a una altra ciutat i els tancaments perimetrals em van deixar aïllat”. En canvi la Mireia té la família a Granollers i va poder sentir la família més a prop “però el no estar en primera línia com els companys assistencials et feia sentir malament, volies estar donant suport malgrat que la teva aportació en aquesta lluita era un altre”.

Del teletreball van passar a un model mixt de teletreball i presencial durant un temps; ara ja fa temps que tornen a estar al 100% presencial: “a nivell de canvis organitzatius o de maneres de funcionar també ha estat un experiment, vist amb retrospectiva ha permès incorporar dinàmiques que no haguéssim incorporat si la Covid no hagués estat aquí, com a coses en positiu a treure” afegeix la Diana.

“La Covid ha suposat un fet inèdit al qual tots ens hem hagut d’adaptar. Som resilients” coincideixen

 

Van fer un recull de projectes que s’anava actualitzant a la intranet perquè tot el personal assistencial sabés en quins projectes relacionats amb la Covid estàvem participant.

 

 

 

Relats anteriors: