Parlar de la mort no és gens freqüent (per desgràcia) i, a més, segur que en moltes ocasions parlar-ne pot resultar incòmode en una societat que viu per a l’ara i que fuig de la reflexió profunda de la vida i la realitat d’una mort segura que ens espera a tots i cadascun de nosaltres.
Em sorprèn aquesta por social a parlar de la mort. Tots ho sabem. No hi ha gaire misteri. Un dia tenim la grandíssima sort de néixer, anar a l’escola, enamorar-nos (o no), uns ens casem i tenim fills meravellosos, altres són feliços d’una altra manera. En definitiva, cadascun de nosaltres avancem pel camí de la vida (amb les seves corbes, amb els seus moments de pujada i de baixada, amb pedres amb les quals ensopeguem i caiem per tornar-nos a aixecar), però per molt diferent que sigui cada camí -perquè tots i cadascun de nosaltres som únics- hi ha alguna cosa que segur que és igual per a totes i tots. Què és el que ens fa iguals al final de la nostra vida? No hi ha cap dubte al respecte: la mort.
Aleshores per què és un tabú parlar de la mort? Per què, a vegades, pot ser incòmode apropar-nos i acompanyar des de l’empatia i la compassió a algú que s’apropa a aquest final?
No és gens estrany. De fet, és massa freqüent, fins i tot per a molts professionals que treballen en l’àmbit sanitari. Parlar de la mort és difícil i, a vegades, adoptem certa “distància emocional”.
I jo em pregunto: com podem acompanyar els pacients que estan en una situació de final de vida, si no hem estat capaços de pensar que un dia també nosaltres morirem?
Serà extremadament difícil o millor dit, pràcticament impossible, que puguem apropar-nos i cuidar des de la tranquil·litat i la serenitat si nosaltres no som capaços de pensar en el nostre propi final com una realitat total.
Els qui ens dediquem a acompanyar i cuidar les persones en situació de final de vida, ens sentim afortunats. Potser algú de vosaltres estigui encara sorprès, desconfiat, escèptic… potser no ho pot encara comprendre (o potser no ha arribat ni tan sols a aquest paràgraf, perquè això de la mort no em ve molt de gust de llegir).
Des de la Unitat de Cures Pal·liatives pensem:
Quantes converses,
Quants moments de llum,
Quants regals i moments de complicitat,
Quants ensenyaments plens de saviesa,
Quants somriures de comprensió,
Quantes llàgrimes que cauen lentament per la galta,
Quantes mans que es deixen sostenir,
Quants riures robats per històries que no tenen res a veure amb la malaltia,
Quanta vida al final de la vida,
Quant amor en aquesta espera,
Quant afecte en aquestes mirades,
Quantes abraçades silencioses,
Quantes maneres tens de cuidar els qui intentem cuidar-te,
Quants moments de dubtes també,
Quants moments de por i tristesa per deixar de veure els que estimes i t’estimen tant,
Quanta força,
Quanta dignitat,
Quanta LLUM en aquest final que és un principi.
Cada matí de dilluns a divendres, durant aproximadament una hora, ens reunim tot l’EQUIP de la Unitat de Cures Pal·liatives: infermera, TCAI, psicòloga i l’equip mèdic, i també una vegada a la setmana, el treballador social i fisioterapeuta. Amb la sort, a més, que en la majoria de les ocasions, ens acompanyen estudiants en formació (infermeria, TCAI i 6è curs de Medicina), i també metges residents que realitzen la rotació per la unitat.
En aquestes reunions intentem repassar cadascun dels deu pacients que tenim ingressats a la Unitat. Repassem les incidències clíniques. Repassem com es troben els familiars. Repassem com es troben emocionalment, si han descansat bé a la nit, si estan menjant (i quin tipus de textura necessiten, perquè moltes vegades en procés de final de vida hem d’adaptar la dieta donat que per la situació de debilitat progressiva és molt freqüent que aparegui dificultat per beure líquids o prendre la medicació oral …), si van de ventre (per poder anar ajustant el tractament laxant, en un context moltes vegades de poca mobilitat, que fa disminuir el ritme intestinal i les complicacions per restrenyiment), i també revisem la medicació que estan prenent i si s’han hagut d’administrar rescats d’analgèsia per controlar el dolor o bé estem davant d’altres símptomes distressants (dificultat per respirar, nàusees, restrenyiment, desorientació, inquietud, malestar emocional, mal descans nocturn …) amb l’objectiu d’aconseguir el millor control possible.
Quina és la nostra experiència com a equip de Cures Pal·liatives?
Donar mil gràcies
GRÀCIES, cada vegada que deixes que et pugui agafar de la mà i acompanyar-te.
GRÀCIES per cada somriure que em regales, moltes vegades des de la debilitat més extrema.
GRÀCIES per cada petit gest d’amor i afecte.
GRÀCIES per compartir amb mi trossets de la teva història de vida.
GRÀCIES per oferir-me els bombons que et porten els familiars.
GRÀCIES per ensenyar-me fotos de quan et vas casar.
GRÀCIES per mostrar-me els quadres que pintes i parlar-me de les teves mascotes.
GRÀCIES per fer-me riure a riallades per algun comentari graciós.
GRÀCIES per plorar també quan estàs trist.
GRÀCIES per ENSENYAR-ME i ser un MESTRE de VIDA.
TANTES GRÀCIES!
Són aquestes lliçons de vida, de cadascun dels pacients i dels seus familiars, les que ens ajuden com a equip a poder sostenir amb compassió, tants i tants comiats.
Són aquests instants de llum els que donen sentit al nostre treball diari, al nostre esforç, i ens deixen continuar a la recerca de l’excel·lència perquè cadascun i tots els pacients tinguin un final de vida digne.
PERQUÈ VIDA ÉS VIDA FINS A L´ÚLTIM INSTANT
Agustí Guillén.
Metge consultor del Servei de Geriatria.
Unitat Cures Pal·liatives.