Era maig del 1949. Ell tenia gairebé quinze anys. La seva mare havia mort el dia 3. De tifus, que es va complicar amb una pneumònia. Tota la família es va vacunar. Ell no. La seva mare no li podia pas encomanar res de dolent, pensava. Estava ingressat a l’Hospital. A l’actual edifici A, banda oest. En aquell moment, l’únic edifici que hi havia. El cuidava la tia Carme, la germana gran de la seva mare.
En el silenci de l’habitació, tot d’un plegat es va començar a sentir un sorollet: «Zup, zup, zup…». Era una gota de sang que anava caient a terra, després de travessar el matalàs. El tifus, en aquell moment, era una malaltia molt greu. Afecta la flora intestinal i fa que els budells quedin molt prims perquè en desapareix la flora.
Van avisar la germana Dolores (no Dolors, Dolores, amb e neutra). La germana Dolors Pla Porteria (nascuda a Agramunt) era de les primeres monges que va venir a l’hospital «nou» i provenia encara de l’hospital del carrer dels Caputxins.
El varen arribar a extremunciar de tan malament que el veien. Va perdre molta sang i l’única solució era una transfusió urgent.
Ell recordava la sensació de retorn a la vida a mesura que li entrava la sang. A cada impuls de sang, sentia que revivia. Li van caure tots els cabells i, tot i que era ros, els que li van sortir eren castanys.
Temps després, quan ja estava una mica refet, es volia aixecar del llit tant sí com no i ho demanava insistentment al Dr. Manel Plana. Finalment, el metge li va dir que s’aixequés quan volgués, però en fer-ho va caure plegat a terra. Estava tan feble… Es va posar a plorar, però el Dr. Plana el va tranquil·litzar i li va dir que era del tot normal el que li havia passat.
Quan li van donar l’alta, al cap de tres mesos, necessitava un bastó per aguantar-se. Però d’aquella se’n va sortir.
Va morir l’any passat, amb vuitanta-vuit anys, i tenia encara ben marcades les cicatrius de les nafres que se li van fer als glutis de tant de temps d’estar enllitat.
Es deia Antoni Mestre i Prades. Era el meu marit. Si jo vaig estudiar Infermeria a l’Hospital va ser gràcies a ell. Després hi vaig treballar més de trenta anys.
Marina Molins i Vilaplana