“El meu rol es va difuminar i vaig ser una peça més”

El 13 de febrer es va complir un any de la primera mort a Espanya d’un malalt per Covid, i el mes vinent també farà 365 dies que l’estat espanyol va decretar l’estat d’alarma, una situació que ho va canviar tot, un gir inesperat que ha trasbalsat les nostres vides i segueix marcant el nostre dia a dia. Aquests testimonis volen posar de manifest com ho han viscut en primera persona professionals del nostre centre. El coordinador del magatzem de l’Hospital General de Granollers reflexiona sobre el seu treball i agraeix als seus companys l’esforç realitzat.

***

SANTI ARAUJO
Responsable del magatzem

En Santi coordina l’equip de magatzem que proveeix materials per a tot l’hospital, una artèria clau –i quasi invisible- perquè tot funcioni. Quan va arribar la Covid ho va trasbalsar tot. Es va haver de modificar tot l’hospital, els protocols, el sistema logístic, de sobte tot va canviar, els primers dies que tot va esclatar no arribava material per entregar: “els proveïdors no servien i nosaltres havíem de dir directament que no a les persones que ens demanàvem els Equips de Protecció Individual (EPI). I aquesta càrrega se l’emportàvem els companys i nosaltres també, va ser molt dur”.

“Veies que realment hi havia molta gent remant en una mateixa direcció i això et donava forces per seguir endavant”

I llavors van començar a arribar les donacions. D’empreses, particulars, la xarxa de costura que es va crear per bates plastificades “tot allò va ser impressionant. Vam passar d’un magatzem -on estem ubicats- a tenir-ne quatre distribuïts per tot l’hospital, buscant espais on vam poder. Tot això va exigir un sobreesforç molt gran, entregar un 200% i vaig descobrir coses de la gent que treballa amb mi que em va emocionar molt. El meu equip va ser conscient de la situació que hi havia i es van oferir contínuament a fer-ne més hores si calia, van fer moltíssimes hores extres, inclús en caps de setmana”. Endreçar les més de 1.700 donacions que van arribar a l’hospital va suposar un esforç afegit i “moltíssim estrès” però també veure “possible solució” als problemes de desproveïment. Segons explica en Santi, “tenies la sensació de marxar a casa cada dia amb res acabat i això és molt dur. Saber que hi ha gent en primera línia que li has de donar un servei, perquè al final la nostra tasca és donar servei, i veure que no arribàvem… aquell dolor se t’anava acumulant”. Juntament amb aquestes donacions van començar a arribar cartes d’ànims per al personal: “trobàvem escrits motivadors agraint l’esforç: era una alegria per al personal assistencial i de seguida que veiem que podíem entregar material, veies que al personal li canviava la cara, això et donava motius per seguir endavant. Veies que realment hi havia molta gent remant en una mateixa direcció i això et donava forces”.

Però el que es vivia des de dins, el dia a dia, treballar en equip, va ser un esclat intern. En Santi s’ha sentit en tot moment molt satisfet per com va respondre el seu equip. “Vam fer molta pinya. Tota aquesta adversitat al final ens va servir per unir-nos i conèixer fins a on podem arribar i les nostres limitacions. Estic molt orgullós de l’equip, de com han tirat fins ara i de com segueixen tirant del carro”.

Tot l’equip ha fet un sobreesforç per adaptar-se a les adversitats, inclòs en Santi, que a efectes pràctics quasi va aparcar el seu rol de coordinador per ajudar als companys: “jo sabia que tots tiraven, i vaig anar a descarregar palets, camions, repartir material al geriàtric, gestionar els enviaments de l’hotel, a quedar-me muntant comandes… el meu rol es va difuminar i vaig ser una peça més. Sí que posava ordre quan la situació ho requeria o es plantejaven dubtes, però volia que veiessin en mi el que ells també haurien de donar”.

“Cada divendres a la tarda enviava al meu equip un missatge donant les gràcies pel que estaven fent i recordant-los que calia seguir endavant”

La motivació en temps difícils va ser el seu repte: “em vaig comprometre i aquí tots ho estaven i jo sentia que havia de ser un més, i motivar-los i empènyer. Recordo la imatge de l’Isaac a sobre d’unes caixes, estirat perquè no podia més, perquè tenia l’esquena rebentada, i li donava les gràcies perquè sabia que aquell dia ho havia donat tot, molt i més”. “Cada divendres a la tarda enviava al meu equip, en el grup de WhatsApp que tenim, un missatge donant les gràcies pel que estaven fent, recordant algun moment concret del què havia passat durant la setmana, i recordant-los que calia seguir endavant, que hi hauria un moment on tot tornaria a la normalitat”.

El magatzem va passar de comptar amb un equip de vuit persones a ser-ne catorze, comptant amb auxiliars d’infermeria que els van ajudar a fer l’entrega dels EPI a planta quan van anar arribant, i voluntaris que es van apuntar desinteressadament a ajudar en tot allò que fos possible. “Vaig començar com a mosso aquí, i sé com funciona això, però m’he trobat amb moltes situacions noves. De sobte tenir voluntaris, gent que venia de forma altruista ajudar-te a portar carros, endreçar el material, portar-lo fins al geriàtric, el nou hotel hospital o l’espai habilitat de sala de parts a la mútua del centre de Granollers… treballes amb un equip amb qui que et coneixes, i de sobre treballes amb noves persones que vénen a ajudar i que als que vols mostrar-te agraït i no posar-los en cap compromís”.

La Covid també ens ha ensenyat moltes coses, sobretot la fragilitat que ens envolta: “sembla que només tenim por de les coses que veiem i al final ha arribat una cosa tan petita capaç de canviar la nostra forma de viure, d’interactuar, de treballar. És increïble com una cosa no veiem, que no podem tocar, que sembla que no existeixi… pugui canviar la nostra vida i el nostre futur”. I també ens ha deixat un grapat d’imatges, algunes ens marcaran per sempre. “Recordo entrar a treballar i veure als treballadors del dipòsit de cadàvers traient els cossos. Aquell dia vaig arribar a casa amb imatge gravada, no vaig dormir i vaig acabar plorant, em va entrar el pànic. És una imatge dura, però és la realitat que hem viscut”.

En la part personal també ha estat un xoc molt gran. “Com la majoria de gent, ningú s’ho esperava, i de la nit al dia tot va esclatar i vam assumir canvis molt importants. Tot va canviar. A casa, intentar mantenir una quotidianitat i normalitat davant el nostre fill. Hem arribat a límits de nerviosisme, de no saber cap a on anar, perquè al principi no hi havia molta informació. De veure com el teu entorn canvia, et comences a preocupar per gent del teu entorn amb qui no tens contacte, i més tenint a la família 1.300 quilòmetres d’aquí, va ser difícil. He tingut sort d’haver tingut un gran suport de la meva família”.

Si hagués de triar una paraula, seria orgull: “ells ho saben: m’he sentit molt orgullós de com s’ha portat el meu equip. De com ho han portat i ho estan portant, i a vegades no es veu reflectit el que aquí passa a altres nivells de l’hospital. Hem rebut un gran suport de Direcció Econòmica, de Compres i del personal assistencial que ens va assessorar aquí per saber com tractar els materials. També sento orgull de formar part de tot això, de saber que estic formant part de la lluita a escala global, sé que em sentiré realitzat per tot el que he pogut aportar”.

I per acabar, un missatge: “Espero que la gent no normalitzi aquesta situació, perquè encara estem com estem, els números són reals”.

L’equip que treballa al magatzem de l’hospital

L’equip que treballa al magatzem de l’hospital

 

 

By |2021-03-01T11:42:22+00:00febrer 19th, 2021|General, Relats en temps de Covid|Comentaris tancats a Relats en temps de Covid: Santi Araujo