“Ningú ha posat un però per fer alguna cosa o donar facilitats als professionals de la casa perquè poguessin treballar millor”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull de vivències perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

***

XAVI TORRUELLA
Cap de helpdesk de la Direcció d’Estratègia Digital

Fa més de quinze anys que en Xavi és tècnic informàtic al nostre hospital. Juntament amb la Ivette Martínez i l’Eric Cubero, constitueixen el departament de helpdesk, que ell coordina, una de les àrees del departament de Direcció d’Estratègia Digital. Són els primers a atendre les necessitats de Sistemes de qualsevol professional del nostre centre i també un dels que s’ha mantingut a peu de canó al llarg de tot aquest any de pandèmia. Un servei que dona servei a la resta “i igual que els companys de manteniment, hem hagut de canviar moltes coses perquè els professionals poguessin fer el seu dia a dia amb el trasbals que ha suposat la Covid.”.

La pandèmia ha suposat “moltíssima feina” i canvis transversals: “Hem passat d’una UCI a muntar-ne quatre d’un dia per un altre. Això ha implicat, a banda d’ordinadors, necessitats tan bàsiques com disposar de monitors de constants que informin de com està el pacient”. Es van encarregar de buscar i contactar amb empreses externes perquè, a través de l’ordinador, els nous espais d’UCI estiguessin equipats tecnològicament. Així mateix, el risc de contaminació que suposava per als professionals entrar a les habitacions es va poder limitar amb un sistema de vigilància a través de càmeres, “una iniciativa senzilla però efectiva, que permetia vigilar als pacients perquè des del control d’infermeria veiessin la seva evolució i fer-ne un seguiment acurat, reduint l’impacte d’entrar a l’habitació del malalt”.

Un altre canvi amb què es van trobar és que si abans de la pandèmia a l’hospital teletreballaven una desena de persones, de sobte van passar a tenir-ne dos centenars, i perquè això funcioni es necessita una infraestructura al darrere que has d’ampliar: “de sobte havíem d’habilitar un gran nombre de portàtils, mòbils, tauletes, webcams… per poder connectar-se remotament. El tema del teletreball ha explotat: abans es feien poques conferències i avui és estrany el dia que no se’n fan cinc o sis, i això implica un suport al darrere perquè es poden produir incidències, dubtes… és un no parar, és una nova realitat que potser ja està per quedar-se”.

També és el cas del dipòsit de cadàvers: abans de la Covid no hi havia un registre informàtic d’èxitus, hi havia el “llibre dels èxitus”, literalment una llibreta de tota la vida on s’escrivia a mà el nom de les persones que es registraven a les dues neveres que hi havia: “amb la pandèmia, i sense poder donar l’abast a la quantitat de morts, es va haver d’ampliar l’espai amb dues neveres més i per tal de facilitar la informació necessària al Departament de Salut perquè es publiquessin els informes diaris, aquest procés es va informatitzar. Vam proveir al dipòsit d’un ordinador perquè el Toni, l’infermer que es fa càrrec, pogués registrar i enviar les dades corresponents a temps. Colpeja perquè al carrer, a banda de gent espantada, hi ha molta gent que no és conscient el que la pandèmia ha fet i segueix fent, molt mal”.

“M’ha agradat veure que la gent fa molta pinya, a l’hospital ens sentim com una família de la qual formes part”

En Xavi reflexiona sobre els canvis que ha suposat la pandèmia, i és inevitable fer un repàs a la seva dilatada trajectòria a l’hospital: “quan vaig entrar a l’hospital, el vaig notar molt proper, familiar. Molta gent ha anat passant i jubilant-se, i a mesura que anava entrant gent nova, s’anaven professionalitzant tots els processos, però també s’ha despersonalitzat el tracte personal”- No obstant això, amb la pandèmia s’ha adonat que anava desencaminat i que en realitat “la gent fa molta pinya, sobretot amb un front comú com és la Covid. Passejo per l’hospital per fer diverses tasques i veus que la gent fa molt equip, inclús en moments durs els he vist fent-se fotografies i donant-se ànims, encarant la situació en grup. He constat que l’hospital és una família de la qual formes part, encara que soni una mica pastelós, és el que he vist i el que sento. I m’ha agradat veure-ho”.

El treball en equip, en una mateixa direcció, és una constant. “He après que entre tots podem amb tot, sona a eslògan però és real. Quan veus que amb una situació tan forta com aquesta tothom va en una mateixa direcció, tot tira endavant. Realment quan tots anem a la una podem moure muntanyes, a tots els nivells!”.

També al seu departament, tots han treballat a la seva parcel·la, però formant part d’un equip. “Ningú ha posat un però per fer alguna cosa o donar facilitats als professionals de la casa perquè poguessin treballar millor. I no m’he sorprès per la resposta dels companys, perquè ja ens coneixem del dia a dia i sabem que podem comptar amb els altres, el que m’ha sorprès és veure-ho en tot l’hospital. Òbviament, sempre hi ha coses que es poden millorar o es podrien haver fet d’una altra manera… però no haurà estat per falta de voluntat”.

En l’àmbit personal, però, el dia a dia pot resultar més difícil. El teletreball o la cura dels fills són situacions que et posen “al límit”: “aquí et capbusses a la feina i vas que no pares, però quan arribes a casa tens l’esgotament físic i mental i ho has de saber gestionar. Tinc dos fills, de 8 i 5 anys, que quasi no saben el que està passant, et demanen el que necessiten i per ells fas el que sigui, però estàs esgotat i costa. En la primera onada, la meva parella es va quedar amb els nens treballant des de casa perquè era més compatible que per a mi, però va ser duríssim. Treballar amb dues criatures que encara tenen demandes compaginar-ho amb la feina… és un infern. És una prova de foc per la parella i la família. Ha estat dur, però hem sortit enfortits”.

“La pandèmia m’ha fet veure que els companys, més enllà de fer la cura i el tractament, tenen sentiments i, d’alguna manera, estimen al pacient”

Treballar a l’hospital durant la Covid comporta dies, setmanes… mesos complicats i “arribes a estar enfonsat i impressionat”. I alguns dies difícils, es queden marcats per sempre a la retina: “recordo entrar l’UCI, havia d’instal·lar la ¡ monitorització, i vaig veure la desesperació d’una infermera a qui havien dit que no es podia fer res més pel pacient, només restava esperar, i es va enfonsar. Els companys la van consolar, però em va impressionar molt. A vegades un pensa equivocadament des de la llunyania (jo tracto amb màquines i potser és més fàcil), que per als professionals de primera línia un pacient és només un número, i que quan no es pot fer res més per ells passa al següent, però ens equivoquem: veient aquella infermera plorant a tu et cau una llàgrima, perquè t’adones que els companys, més enllà de fer la cura i el tractament, tenen sentiments i, d’alguna manera, estimen al pacient. Això em va descol·locar, va ser un impacte emocional molt fort”.

En Xavi també és optimista i els seus ulls el delaten a través de la mascareta: “amb la vacuna començo a veure llum. Veig que fora de l’hospital la gent ho veu tot igual, però aquí, tot i tenir el virus molt a prop tenim la sort de poder-nos vacunar, i sento que és una forma de protegir als meus pares, als meus estimats… crec que quan la vacuna arribi a tothom, la gent també veurà que anem a millor, estic segur!”.

L’equip de Direcció d’Estratègia Digital

Relat anterior:

By |2021-03-08T13:36:07+00:00març 1st, 2021|General, Relats en temps de Covid|Comentaris tancats a Relats en temps de Covid: Xavi Torruella