#RelatsCentenariHGG: La gasa

El cop contra els bancs havia estat descomunal. Encara recordo el soroll de la seva cara contra la pedra. La sang brollava com una font per la boca d’en Jan. Sempre havia pensat que quan als meus fills els hi passés alguna cosa, trauria forces d’on fos, com les heroïnes de les pel·lícules, i sabria què fer en tot moment. No fou així. Em vaig bloquejar.

Sortosament, una de les mares d’escola era llevadora de l’Hospital. Amb veu calmosa, com qui llegeix una recepta, em va informar que millor que anés a l’Hospital, que ja es quedava ella amb l’altra meva filla petita. Vaig fer que sí amb el cap. Crec que no vaig piular. No ho recordo.

El meu marit va treure el cotxe del pàrquing de Can Comas i vaig seure als seients de darrere, al costat del meu fill. El trajecte fins a l’Hospital es va fer etern.

Un cop a Urgències, les antigues, l’entrada amb el meu fill a coll va ser triomfal. Com en aquell programa de la televisió de nom Ha nascut una estrella, la noia de recepció ens va obrir unes portes enormes per a poder entrar directament a boxes.

Crec que vaig veure el núvol de fum i tot. Un cop dins, els metges van agafar en Jan amb celeritat. Ells si sabien què s’havia de fer. El meu marit va entrar després.

Ens van comunicar que un de nosaltres s’havia de quedar a fora, que no podríem estar els dos amb el nen. Crec que va ser bastant evident que havia de ser jo, qui es quedés a l’altra banda de la cortina.

Per una escletxa vaig veure el meu home al costat del Jan. Li acariciava el front. Havia suat un riu sencer. Pobret. Ara estava adormit. I els metges anaven cosint punts. Un, dos, tres, deu, quinze. Era allà a on creia que havia d’estar jo. Però no podia. Les cames ja no em tremolaven tant. Així i tot, em tremolaven.

Una infermera s’acostà i em donà una gasa i aigua oxigenada: “Ves al lavabo, que està en aquella banda, i treu-te la sang de la samarreta”.

Era d’agrair tenir algun objectiu en aquells moments. Com un robot vaig seguir el seu dit índex que m’indicava el camí i vaig apropar-me al mirall. Tant la sang d’en Jan com els meus nervis es traspassaven a la gasa a cada passada que donava. Tot encaixava a la perfecció.

Des de la llevadora, que es quedà amb la meva filla petita, passant per la noia de la recepció, pels metges que van fer-li una obra d’art al Jan, com també la noia de la gasa o la que va córrer la cortina perquè jo no em desmaiés. El Jan farà tretze anys aquest any. En fa vuit d’allò. La cicatriu que té al llavi es veu. I tant que es veu. Sembla en Harrison Ford. Em recorda aquell dia tan intens. I de la sort que vam tenir d’estar a Granollers.

Berta Anglada Oriol

#RelatsCentenariHGG: Tifus 49

Era maig del 1949. Ell tenia gairebé quinze anys. La seva mare havia mort el dia 3. De tifus, que es va complicar amb una pneumònia. Tota la família es va vacunar. Ell no. La seva mare no li podia pas encomanar res de dolent, pensava. Estava ingressat a l’Hospital. A l’actual edifici A, banda oest. En aquell moment, l’únic edifici que hi havia. El cuidava la tia Carme, la germana gran de la seva mare.

En el silenci de l’habitació, tot d’un plegat es va començar a sentir un sorollet: «Zup, zup, zup…». Era una gota de sang que anava caient a terra, després de travessar el matalàs. El tifus, en aquell moment, era una malaltia molt greu. Afecta la flora intestinal i fa que els budells quedin molt prims perquè en desapareix la flora.

Van avisar la germana Dolores (no Dolors, Dolores, amb e neutra). La germana Dolors Pla Porteria (nascuda a Agramunt) era de les primeres monges que va venir a l’hospital «nou» i provenia encara de l’hospital del carrer dels Caputxins.

El varen arribar a extremunciar de tan malament que el veien. Va perdre molta sang i l’única solució era una transfusió urgent.

Ell recordava la sensació de retorn a la vida a mesura que li entrava la sang. A cada impuls de sang, sentia que revivia. Li van caure tots els cabells i, tot i que era ros, els que li van sortir eren castanys.

Temps després, quan ja estava una mica refet, es volia aixecar del llit tant sí com no i ho demanava insistentment al Dr. Manel Plana. Finalment, el metge li va dir que s’aixequés quan volgués, però en fer-ho va caure plegat a terra. Estava tan feble… Es va posar a plorar, però el Dr. Plana el va tranquil·litzar i li va dir que era del tot normal el que li havia passat.

Quan li van donar l’alta, al cap de tres mesos, necessitava un bastó per aguantar-se. Però d’aquella se’n va sortir.

Va morir l’any passat, amb vuitanta-vuit anys, i tenia encara ben marcades les cicatrius de les nafres que se li van fer als glutis de tant de temps d’estar enllitat.

Es deia Antoni Mestre i Prades. Era el meu marit. Si jo vaig estudiar Infermeria a l’Hospital va ser gràcies a ell. Després hi vaig treballar més de trenta anys.

Marina Molins i Vilaplana

#RelatsCentenariHGG: 100 anys d’històries de l’Hospital

L’any 1984 es va inaugurar el Centre Geriàtric Adolfo Montañá, amb 4 plantes assistencials, integrat com històricament sempre havien estat, dins la Fundació Hospital Asil de Granollers. A la primera i segona planta es van ubicar els residents que vivien a l’antic asil de persones grans. A la tercera i quarta planta es va crear el primer Servei de Geriatria de Catalunya.

Tenir dues unitats d’hospitalització, exclusivament amb persones grans malaltes, va comportar, per l’equip de Geriatria, un canvi de model assistencial diferenciat de les persones adultes. Calia tractar la malaltia i aplicar la prevenció, per tal d’evitar problemes afegits (poca mobilitat, incontinència, alimentació deficient, pèrdua de memòria, etc.).

En el moment que la persona ingressada era donada d’alta i tenia cures i tècniques d’infermeria, es requeria un professional d’Infermeria domiciliària per a fer el seu seguiment.

A principis de 1985, des d’infermeria del Servei de Geriatria i d’Atenció Primària vam elaborar el “Programa de coordinació d’infermeria a dos nivells”, amb l’objectiu de millorar la coordinació entre els dos centres i implantar un seguiment del malalt al domicili un cop donat d’alta.

El programa va tenir 4 apartats:

1. Una estada d’infermeria d’Atenció Primària (en aquells moments hi havia els “Practicants”) a les Unitats de Geriatria d’Aguts, per estar al corrent de les atencions i tècniques més habituals que tindrien al domicili.

2. Una planificació de la formació requerida i programació dels dies, horaris i unitats on es realitzaria l’estada.

3. Una presentació entre els professionals dels dos centres i telèfons de contacte per a facilitar la comunicació.

4. Informació a malalts i familiars del programa.

El malalt i el familiar coneixerien a la infermera que aniria al domicili abans de l’alta al domicili.

L’experiència va ser molt positiva i enriquidora pels professionals dels dos centres i va permetre millorar l’atenció domiciliària a casa, va facilitar la coordinació dels professionals, la informació directa del coneixement de les cures a dur a terme i el fet de poder consultar entre els dos nivells els dubtes que hi poguessin haver.

Per part del malalt i la família, eren donats d’alta sabent quina infermera els atendria al domicili.

Aquest projecte va requerir que un responsable de cada centre assistencial fes el seguiment de tot el procés. Es van protocol·litzar de forma conjunta diferents tècniques i cures, per unificar criteris i cures específiques d’Infermeria. Es va crear el primer informe l’alta d’Infermeria a hospitalització de Geriatria, dirigit a la infermera domiciliària on es recollia l’atenció donada durant l’ingrés i les cures del tractament a seguir al domicili, perquè no existia l’evolució actual de xarxes i de mòbils.

Com a responsables del projecte, considerem que va ser molt positiva per part de tots els implicats i es va estendre la divulgació als diferents centres, tant d’Atenció Primària com d’hospitals.

A partir d’aquí vam demostrar que per avançar calia coordinar tots els recursos sanitaris, agilitzant i millorant l’atenció a les persones amb necessitats assistencials, malalts i ciutadans que ho requereixin.

Teresa Riera Pagès

#RelatsCentenariHGG: La senyora de gris

Són moltes les històries que he viscut al nostre Hospital. Algunes m’han fet riure, altres m’han entristit, però totes elles m’han fet reflexionar i aprendre. El que va passar amb la Sra. de Gris és molt difícil d’oblidar. Va succeir al Servei d’Urgències.

La sala d’espera era plena, només quedava una cadira lliure, al final. Al costat d’aquella cadira, hi havia una senyora gran, vestida tota de gris i acompanyant-la, una parella que parlava o, més aviat, xiuxiuejava.

La senyora de gris, aliena a tot el murmuri de l’ambient, tenia els ulls tancats i feia grans esforços per mantenir el cap al seu lloc.

— Mamà — li va dir la filla gairebé cridant. — Ens n’anirem a la cafeteria perquè encara no es farà l’ingrés del pare.

— No trigarem gaire, Lola — va dir el gendre, també en un to molt alt.

— És que no hi sent gaire bé — es va disculpar mirant una senyora rossa, que s’havia assegut al costat de la senyora de gris.

— D’acord — va contestar la Sra. Lola en un valent intent de mantenir els ulls oberts i somrient a la senyora rossa.

Se’n van anar i, a partir d’aquell moment, la senyora de gris es va col·locar amb el cap alt i els ulls molt oberts, observant al seu voltant. Va revisar les seves sabates grises, comprovant que estiguessin ben lligades. Les mitges eren gruixudes i grises. Es va allisar la faldilla grisa i va estirar les mànigues de la seva jaqueta, també de color gris. Es van alliberar algunes cadires, que de seguida es van tornar a ocupar. Hi havia bastant moviment a la sala.

Un auxiliar sanitari amb barba va cridar —Familiars de Miguel Rodríguez!
La senyora de gris es va aixecar ràpidament dient —Sí, és el meu marit— i es va apropar al sanitari. —Ja traslladem al seu marit, senyora, pot acompanyar-nos.
L’auxiliar sanitari li va donar una bossa de plàstic, dient-li —A dins hi ha la roba del seu marit— Ella va agafar-la i li va donar les gràcies.

Al passadís esperava un altre sanitari molt alt, que portava la llitera amb el Sr. Rodríguez, estirat i totalment tapat amb un llençol blanc.
— Perquè va tan tapat el meu marit? — Va preguntar la senyora Lola.
—Sempre els portem així, senyora — respon amablement el sanitari amb barba mirant al seu company amb un gest d’estranyesa.

La Sra. Lola, en silenci, els segueix pel llarg passadís, mentre traslladen el seu marit.

En sentit contrari, venia una germana de la comunitat de l’Hospital. Va mirar a la Sra. Lola i en observar la situació va decidir acompanyar-los. Quan van arribar al seu destí, la Sra. Lola va fixar-se en el rètol de l’entrada, on deia clarament “Morgue”. Amb els ulls oberts com plats, la senyora de gris va tornar a mirar el seu marit, tapat fins dalt, va veure l’expressió de la monja i va adonar-se de la desgràcia que havia passat. Del pit li va sortir un crit desesperat, el seu Manuel ja no hi era.

En aquell terrible moment, mentre la germana i el sanitari alt l’agafaven perquè no caigués, l’altre va comprovar el nom del senyor que traslladaven. No era Manuel Rodríguez, sinó Miguel Rodríguez. Tots junts van acompanyar la Sra. Lola fins al box on era el seu marit.

— Ai Manuel, pensava que eres difunt! — Va dir la Sra. Lola llençant-se damunt, abraçant-lo.

#RelatsCentenariHGG: Col·laboració a l’equip, la clau (AP)

Aquest relat és la història quotidiana d’un grup de persones que treballen juntes: el Servei d’Anatomia Patològica de l’Hospital. És un lloc ple de moviment, on cada dia es reben i s’analitzen moltíssimes mostres de teixit. Tot i això, és un lloc poc conegut, fins i tot per alguns treballadors del mateix Hospital, com ho és la seva funció dins de la institució hospitalària.

Aquest servei el forma un equip d’experts, cadascun dels seus membres ben coneixedors de la seva tasca, que treballen en conjunt per a identificar les malalties que afecten els pacients i proporcionen informació crucial per al diagnòstic i tractament.

Aquest equip està format per metges i metgesses patòlegs experts en l’estudi de mostres de teixits i cèl·lules humanes amb una eina primordial: el microscopi. Però aquest grup es complementa amb histotècniques, citotècniques i administratives. Cadascun dels seus membres exerceix un paper fonamental en el procés i treballen en conjunt per a garantir que s’obtingui el millor resultat possible.

La col·laboració és clau en aquest servei i tots els membres de l’equip entenen la importància del seu paper. Cada mostra de teixit és un trencaclosques que ha de ser resolt i cada peça de l’equip és necessària per completar el puzle.

Els patòlegs són els encarregats d’analitzar les mostres de teixit, fer un diagnòstic i proporcionar recomanacions de tractament. Però, per això, cal rebre la informació clínica important que li ha de facilitar el metge peticionari.

Les tècniques de laboratori processen les mostres i preparen les laminetes de teixit i cèl·lules per analitzar-les. Les mostres citològiques són estudiades prèviament per les citotècniques a la recerca de les cèl·lules patològiques. Però inicialment i per evitar errors de confusió i organització del circuit, les administratives porten un registre precís de cada mostra i coordinen el flux de treball.

Un dia qualsevol arriba al laboratori una mostra de teixit que requereix una resposta ràpida. És el cas d’un pacient molt malalt i els metges necessiten un diagnòstic urgent. És vital conèixer què li passa per posar un remei el més ràpid possible.

Les administratives registren i coordinen tot el procés d’ingrés de la mostra per assegurar-ne l’eficiència. Les histotècniques i citotècniques de laboratori treballen àrduament per processar i preparar la mostra al més aviat possible. La tecnificació del laboratori facilita la feina d’aquestes professionals. Els patòlegs comencen a analitzar la mostra i, ràpidament, s’adonen que és un cas complicat i necessiten consultar-lo entre ells per arribar a una conclusió precisa i identificar el problema que afecta el pacient. Finalment, els patòlegs arriben a una conclusió.

És un cas complex, però amb la col·laboració i el treball en equip poden arribar a un diagnòstic precís. El pacient és tractat en conseqüència i es va poder recuperar completament.

Servei d’Anatomia Patològica

#RelatsCentenariHGG: Temps era temps

A principis dels anys vuitanta del segle passat, quan l’Hospital era una petita-gran família, on tothom coneixia a tothom, vaig aparèixer jo, primer fent pràctiques i després formant part de la plantilla.

Volia ser infermera, però per circumstàncies de la vida no vaig poder estudiar. Una persona em va aconsellar fer un curs d’Auxiliar de Clínica, que es podia fer a Granollers. Així va ser com vaig venir a aquesta casa, vaig fer pràctiques a l’Hospital de Dia, al pavelló Sant Jaume i a la primera planta, damunt d’Urgències.

Hi havia un grupet de jovenets estudiants de Medicina fent el rotatori, Esteve Ll., Sergio A., Josep M., Germà M., etc. Crec que d’aquella època de les infermeres, auxiliars i portalliteres només quedem treballant l’Elo R. i jo.

El nostre uniforme era una bata blanca, jersei blau marí, mitges blanques, esclops de fusta i un mocador blanc al cap tapant tots els cabells. Ens canviàvem a les “golfes”, sobre la capella i sobre la comunitat de les germanes Vedrunes. Manaven les monges, la Pilar Castellanos i la Mª Dolors S. eren les directores, hi havia la Rosa, la Queta, l’Imma, la Fina… treballant d’infermeres o de supervisores. La veritat és que érem molt jovenetes i els hi teníem molt respecte.

Ara tinc un record molt maco de totes elles i quin greu sap que la majoria ja no hi són.

Vaig estar una temporada a esterilització, quan estava ubicada al soterrani, sota els antics quiròfans al passadís que anava cap a Urgències, just a l’esquerra de la porta per la qual entrem ara per anar a Consultes Externes (CCEE).

D’aquella època recordo els tips de bufar guants i omplir-los de talc, es reciclaven! Plegàvem moltes bates, no m’agradava gens perquè no em quedaven mai bé. Els avis de l’asil ens ajudaven plegant les venes umbilicals i les gases, ens omplien les bombones que després posàvem a esterilitzar. Recordo l’alegria que tenien quan ens veien arribar.

L’any 1984 vaig començar a Pediatria, servei on he estat gairebé quaranta anys. Els primers quinze, al torn de nit. No acabaria mai si hagués d’explicar anècdotes d’aquesta etapa. La millor de la meva vida. És impossible fer-ne un resum, però em quedo amb les vivències i amb el record dels fantàstics companys i companyes que he tingut i que han sigut molts.

Fa 26 anys vaig passar al torn de matí. Durant molts temps fent de “corretorns”, uns dies al NIU, uns altres a planta i alguns a materno.

Pediatria enganxa, no hi ha millor pacient i més agraït que un nen. El NIU sempre m’ha agradat moltíssim. Atendre i donar suport als pares durant l’estada del seu fill, acompanyar-los en aquest procés no té preu i pot ser de les coses més gratificants de la nostra feina.

Per mi ha estat un luxe treballar aquí i un gran regal totes les companyes que he tingut. Hem sigut una família i hem estimat al centre com si fos nostre, érem “nenes” i ara ja som àvies, algunes jubilades i algunes ja ens han deixat. La meva última etapa la passaré a CCEE, on fa uns mesos que he començat, lloc que també m’agrada molt i on cada dia aprenc.

Ara soc TCAI i no conec a la majoria dels companys, però el dia que em jubili deixaré una bona herència: les meves filles, la Marta i la Clara, que com a bones infermeres continuaran treballant i tenint cura al mateix servei on jo he sigut tan feliç. És com si una miqueta de mi continués present.

M. Rosa Filbà