El cop contra els bancs havia estat descomunal. Encara recordo el soroll de la seva cara contra la pedra. La sang brollava com una font per la boca d’en Jan. Sempre havia pensat que quan als meus fills els hi passés alguna cosa, trauria forces d’on fos, com les heroïnes de les pel·lícules, i sabria què fer en tot moment. No fou així. Em vaig bloquejar.
Sortosament, una de les mares d’escola era llevadora de l’Hospital. Amb veu calmosa, com qui llegeix una recepta, em va informar que millor que anés a l’Hospital, que ja es quedava ella amb l’altra meva filla petita. Vaig fer que sí amb el cap. Crec que no vaig piular. No ho recordo.
El meu marit va treure el cotxe del pàrquing de Can Comas i vaig seure als seients de darrere, al costat del meu fill. El trajecte fins a l’Hospital es va fer etern.
Un cop a Urgències, les antigues, l’entrada amb el meu fill a coll va ser triomfal. Com en aquell programa de la televisió de nom Ha nascut una estrella, la noia de recepció ens va obrir unes portes enormes per a poder entrar directament a boxes.
Crec que vaig veure el núvol de fum i tot. Un cop dins, els metges van agafar en Jan amb celeritat. Ells si sabien què s’havia de fer. El meu marit va entrar després.
Ens van comunicar que un de nosaltres s’havia de quedar a fora, que no podríem estar els dos amb el nen. Crec que va ser bastant evident que havia de ser jo, qui es quedés a l’altra banda de la cortina.
Per una escletxa vaig veure el meu home al costat del Jan. Li acariciava el front. Havia suat un riu sencer. Pobret. Ara estava adormit. I els metges anaven cosint punts. Un, dos, tres, deu, quinze. Era allà a on creia que havia d’estar jo. Però no podia. Les cames ja no em tremolaven tant. Així i tot, em tremolaven.
Una infermera s’acostà i em donà una gasa i aigua oxigenada: “Ves al lavabo, que està en aquella banda, i treu-te la sang de la samarreta”.
Era d’agrair tenir algun objectiu en aquells moments. Com un robot vaig seguir el seu dit índex que m’indicava el camí i vaig apropar-me al mirall. Tant la sang d’en Jan com els meus nervis es traspassaven a la gasa a cada passada que donava. Tot encaixava a la perfecció.
Des de la llevadora, que es quedà amb la meva filla petita, passant per la noia de la recepció, pels metges que van fer-li una obra d’art al Jan, com també la noia de la gasa o la que va córrer la cortina perquè jo no em desmaiés. El Jan farà tretze anys aquest any. En fa vuit d’allò. La cicatriu que té al llavi es veu. I tant que es veu. Sembla en Harrison Ford. Em recorda aquell dia tan intens. I de la sort que vam tenir d’estar a Granollers.
Berta Anglada Oriol
