Són moltes les històries que he viscut al nostre Hospital. Algunes m’han fet riure, altres m’han entristit, però totes elles m’han fet reflexionar i aprendre. El que va passar amb la Sra. de Gris és molt difícil d’oblidar. Va succeir al Servei d’Urgències.
La sala d’espera era plena, només quedava una cadira lliure, al final. Al costat d’aquella cadira, hi havia una senyora gran, vestida tota de gris i acompanyant-la, una parella que parlava o, més aviat, xiuxiuejava.
La senyora de gris, aliena a tot el murmuri de l’ambient, tenia els ulls tancats i feia grans esforços per mantenir el cap al seu lloc.
— Mamà — li va dir la filla gairebé cridant. — Ens n’anirem a la cafeteria perquè encara no es farà l’ingrés del pare.
— No trigarem gaire, Lola — va dir el gendre, també en un to molt alt.
— És que no hi sent gaire bé — es va disculpar mirant una senyora rossa, que s’havia assegut al costat de la senyora de gris.
— D’acord — va contestar la Sra. Lola en un valent intent de mantenir els ulls oberts i somrient a la senyora rossa.
Se’n van anar i, a partir d’aquell moment, la senyora de gris es va col·locar amb el cap alt i els ulls molt oberts, observant al seu voltant. Va revisar les seves sabates grises, comprovant que estiguessin ben lligades. Les mitges eren gruixudes i grises. Es va allisar la faldilla grisa i va estirar les mànigues de la seva jaqueta, també de color gris. Es van alliberar algunes cadires, que de seguida es van tornar a ocupar. Hi havia bastant moviment a la sala.
Un auxiliar sanitari amb barba va cridar —Familiars de Miguel Rodríguez!
La senyora de gris es va aixecar ràpidament dient —Sí, és el meu marit— i es va apropar al sanitari. —Ja traslladem al seu marit, senyora, pot acompanyar-nos.
L’auxiliar sanitari li va donar una bossa de plàstic, dient-li —A dins hi ha la roba del seu marit— Ella va agafar-la i li va donar les gràcies.
Al passadís esperava un altre sanitari molt alt, que portava la llitera amb el Sr. Rodríguez, estirat i totalment tapat amb un llençol blanc.
— Perquè va tan tapat el meu marit? — Va preguntar la senyora Lola.
—Sempre els portem així, senyora — respon amablement el sanitari amb barba mirant al seu company amb un gest d’estranyesa.
La Sra. Lola, en silenci, els segueix pel llarg passadís, mentre traslladen el seu marit.
En sentit contrari, venia una germana de la comunitat de l’Hospital. Va mirar a la Sra. Lola i en observar la situació va decidir acompanyar-los. Quan van arribar al seu destí, la Sra. Lola va fixar-se en el rètol de l’entrada, on deia clarament “Morgue”. Amb els ulls oberts com plats, la senyora de gris va tornar a mirar el seu marit, tapat fins dalt, va veure l’expressió de la monja i va adonar-se de la desgràcia que havia passat. Del pit li va sortir un crit desesperat, el seu Manuel ja no hi era.
En aquell terrible moment, mentre la germana i el sanitari alt l’agafaven perquè no caigués, l’altre va comprovar el nom del senyor que traslladaven. No era Manuel Rodríguez, sinó Miguel Rodríguez. Tots junts van acompanyar la Sra. Lola fins al box on era el seu marit.
— Ai Manuel, pensava que eres difunt! — Va dir la Sra. Lola llençant-se damunt, abraçant-lo.