Etiqueta: centenari

#RelatsCentenariHGG: La gasa

El cop contra els bancs havia estat descomunal. Encara recordo el soroll de la seva cara contra la pedra. La sang brollava com una font per la boca d’en Jan. Sempre havia pensat que quan als meus fills els hi passés alguna cosa, trauria forces d’on fos, com les heroïnes de les pel·lícules, i sabria què fer en tot moment. No fou així. Em vaig bloquejar.

Sortosament, una de les mares d’escola era llevadora de l’Hospital. Amb veu calmosa, com qui llegeix una recepta, em va informar que millor que anés a l’Hospital, que ja es quedava ella amb l’altra meva filla petita. Vaig fer que sí amb el cap. Crec que no vaig piular. No ho recordo.

El meu marit va treure el cotxe del pàrquing de Can Comas i vaig seure als seients de darrere, al costat del meu fill. El trajecte fins a l’Hospital es va fer etern.

Un cop a Urgències, les antigues, l’entrada amb el meu fill a coll va ser triomfal. Com en aquell programa de la televisió de nom Ha nascut una estrella, la noia de recepció ens va obrir unes portes enormes per a poder entrar directament a boxes.

Crec que vaig veure el núvol de fum i tot. Un cop dins, els metges van agafar en Jan amb celeritat. Ells si sabien què s’havia de fer. El meu marit va entrar després.

Ens van comunicar que un de nosaltres s’havia de quedar a fora, que no podríem estar els dos amb el nen. Crec que va ser bastant evident que havia de ser jo, qui es quedés a l’altra banda de la cortina.

Per una escletxa vaig veure el meu home al costat del Jan. Li acariciava el front. Havia suat un riu sencer. Pobret. Ara estava adormit. I els metges anaven cosint punts. Un, dos, tres, deu, quinze. Era allà a on creia que havia d’estar jo. Però no podia. Les cames ja no em tremolaven tant. Així i tot, em tremolaven.

Una infermera s’acostà i em donà una gasa i aigua oxigenada: “Ves al lavabo, que està en aquella banda, i treu-te la sang de la samarreta”.

Era d’agrair tenir algun objectiu en aquells moments. Com un robot vaig seguir el seu dit índex que m’indicava el camí i vaig apropar-me al mirall. Tant la sang d’en Jan com els meus nervis es traspassaven a la gasa a cada passada que donava. Tot encaixava a la perfecció.

Des de la llevadora, que es quedà amb la meva filla petita, passant per la noia de la recepció, pels metges que van fer-li una obra d’art al Jan, com també la noia de la gasa o la que va córrer la cortina perquè jo no em desmaiés. El Jan farà tretze anys aquest any. En fa vuit d’allò. La cicatriu que té al llavi es veu. I tant que es veu. Sembla en Harrison Ford. Em recorda aquell dia tan intens. I de la sort que vam tenir d’estar a Granollers.

Berta Anglada Oriol

#RelatsCentenariHGG: Tifus 49

Era maig del 1949. Ell tenia gairebé quinze anys. La seva mare havia mort el dia 3. De tifus, que es va complicar amb una pneumònia. Tota la família es va vacunar. Ell no. La seva mare no li podia pas encomanar res de dolent, pensava. Estava ingressat a l’Hospital. A l’actual edifici A, banda oest. En aquell moment, l’únic edifici que hi havia. El cuidava la tia Carme, la germana gran de la seva mare.

En el silenci de l’habitació, tot d’un plegat es va començar a sentir un sorollet: «Zup, zup, zup…». Era una gota de sang que anava caient a terra, després de travessar el matalàs. El tifus, en aquell moment, era una malaltia molt greu. Afecta la flora intestinal i fa que els budells quedin molt prims perquè en desapareix la flora.

Van avisar la germana Dolores (no Dolors, Dolores, amb e neutra). La germana Dolors Pla Porteria (nascuda a Agramunt) era de les primeres monges que va venir a l’hospital «nou» i provenia encara de l’hospital del carrer dels Caputxins.

El varen arribar a extremunciar de tan malament que el veien. Va perdre molta sang i l’única solució era una transfusió urgent.

Ell recordava la sensació de retorn a la vida a mesura que li entrava la sang. A cada impuls de sang, sentia que revivia. Li van caure tots els cabells i, tot i que era ros, els que li van sortir eren castanys.

Temps després, quan ja estava una mica refet, es volia aixecar del llit tant sí com no i ho demanava insistentment al Dr. Manel Plana. Finalment, el metge li va dir que s’aixequés quan volgués, però en fer-ho va caure plegat a terra. Estava tan feble… Es va posar a plorar, però el Dr. Plana el va tranquil·litzar i li va dir que era del tot normal el que li havia passat.

Quan li van donar l’alta, al cap de tres mesos, necessitava un bastó per aguantar-se. Però d’aquella se’n va sortir.

Va morir l’any passat, amb vuitanta-vuit anys, i tenia encara ben marcades les cicatrius de les nafres que se li van fer als glutis de tant de temps d’estar enllitat.

Es deia Antoni Mestre i Prades. Era el meu marit. Si jo vaig estudiar Infermeria a l’Hospital va ser gràcies a ell. Després hi vaig treballar més de trenta anys.

Marina Molins i Vilaplana

#RelatsCentenariHGG: 100 anys d’històries de l’Hospital

L’any 1984 es va inaugurar el Centre Geriàtric Adolfo Montañá, amb 4 plantes assistencials, integrat com històricament sempre havien estat, dins la Fundació Hospital Asil de Granollers. A la primera i segona planta es van ubicar els residents que vivien a l’antic asil de persones grans. A la tercera i quarta planta es va crear el primer Servei de Geriatria de Catalunya.

Tenir dues unitats d’hospitalització, exclusivament amb persones grans malaltes, va comportar, per l’equip de Geriatria, un canvi de model assistencial diferenciat de les persones adultes. Calia tractar la malaltia i aplicar la prevenció, per tal d’evitar problemes afegits (poca mobilitat, incontinència, alimentació deficient, pèrdua de memòria, etc.).

En el moment que la persona ingressada era donada d’alta i tenia cures i tècniques d’infermeria, es requeria un professional d’Infermeria domiciliària per a fer el seu seguiment.

A principis de 1985, des d’infermeria del Servei de Geriatria i d’Atenció Primària vam elaborar el “Programa de coordinació d’infermeria a dos nivells”, amb l’objectiu de millorar la coordinació entre els dos centres i implantar un seguiment del malalt al domicili un cop donat d’alta.

El programa va tenir 4 apartats:

1. Una estada d’infermeria d’Atenció Primària (en aquells moments hi havia els “Practicants”) a les Unitats de Geriatria d’Aguts, per estar al corrent de les atencions i tècniques més habituals que tindrien al domicili.

2. Una planificació de la formació requerida i programació dels dies, horaris i unitats on es realitzaria l’estada.

3. Una presentació entre els professionals dels dos centres i telèfons de contacte per a facilitar la comunicació.

4. Informació a malalts i familiars del programa.

El malalt i el familiar coneixerien a la infermera que aniria al domicili abans de l’alta al domicili.

L’experiència va ser molt positiva i enriquidora pels professionals dels dos centres i va permetre millorar l’atenció domiciliària a casa, va facilitar la coordinació dels professionals, la informació directa del coneixement de les cures a dur a terme i el fet de poder consultar entre els dos nivells els dubtes que hi poguessin haver.

Per part del malalt i la família, eren donats d’alta sabent quina infermera els atendria al domicili.

Aquest projecte va requerir que un responsable de cada centre assistencial fes el seguiment de tot el procés. Es van protocol·litzar de forma conjunta diferents tècniques i cures, per unificar criteris i cures específiques d’Infermeria. Es va crear el primer informe l’alta d’Infermeria a hospitalització de Geriatria, dirigit a la infermera domiciliària on es recollia l’atenció donada durant l’ingrés i les cures del tractament a seguir al domicili, perquè no existia l’evolució actual de xarxes i de mòbils.

Com a responsables del projecte, considerem que va ser molt positiva per part de tots els implicats i es va estendre la divulgació als diferents centres, tant d’Atenció Primària com d’hospitals.

A partir d’aquí vam demostrar que per avançar calia coordinar tots els recursos sanitaris, agilitzant i millorant l’atenció a les persones amb necessitats assistencials, malalts i ciutadans que ho requereixin.

Teresa Riera Pagès

#RelatsCentenariHGG: El senyor de la camisa verda

En aquella època, quan vaig començar a treballar d’infermera a l’Hospital General de Granollers, em va semblar un lloc molt acollidor, petit i molt bonic. Realment, érem una família. Recordo que ens implicàvem molt en els problemes dels nostres pacients i una de les històries que més em va impactar va ser la del senyor Alfred.

L’Alfred tenia 75 anys i es trobava ingressat a la meva planta, sempre vestia una camisa verda. Les meves companyes explicaven que els seus fills no en volien saber res d’ell i ni tan sols es preocupaven de portar-li roba. “Es veia un Sr. tan simpàtic! Ens feia molta pena veure’l tan sol!”. Havíem empatitzat molt amb la seva situació i consideràvem molt injust el que li estava passant. Ens entristia veure’l tan afligit.

L’Hospital va intentar contactar diverses vegades amb la seva família, fins que un dels seus fills va contestar a la trucada. Vam demanar-li que, si us plau, acudís.

El dia que vam informar el Sr. Alfred que aviat li donarien l’alta es va posar molt neguitós, va asseure’s a una cadira de l’habitació agafant-se el cap amb les dues mans i lamentant-se de no tenir cap lloc a on anar. Va buscar un mocador a la calaixera de la tauleta de nit, les seves mans es movien de manera incontrolada. Estava immers en una gran pena, pensant que ningú volia fer-se càrrec d’ell.

L’Alfred explicava que ell sempre havia donat suport a tothom, que havia tingut molts amics i que quan treballava a la fàbrica, a la sortida de la feina, els seus companys sempre volien passar l’estona amb ell. Els convidava sovint i feia riure als altres amb el seu repertori d’acudits.

Una vegada, ens va explicar que en el passat va deixar diners a un amic que es trobava en un embolic i que mai els va retornar. Sempre que va poder, va ajudar als del seu voltant.

A les seves històries, sempre sortia la seva estimada amiga Leonor, explicava que ho va donar tot per mantenir la seva relació, però que quan ell va caure malalt, ella va desaparèixer.

No es podia creure que hagués d’anar a viure a un lloc de beneficència i compartir espai amb indigents i amb tota mena de persones que no li agradaven gens. Creia que no ho podria suportar. Deia que els fills tenen l’obligació de cuidar als pares i que no es poden desentendre d’aquesta manera.

Un parell de dies abans de l’alta es presenta el fill de l’Alfred i demana per la supervisora d’Infermeria. Ella ja estava esperant al despatx. El fill entra i s’asseu en una cadira.

— Som sis germans, hem trobat un centre geriàtric i hem acordat que ho pagarem entre tots — va començar a explicar.

—No volem tenir relació amb el meu pare. Mai hem rebut cap suport de la seva part i encara menys cap mostra d’afecte. Ens va abandonar i la meva mare es va quedar sola amb sis fills a càrrec. Ens va deixar per anar-se’n amb una amiga. Mai es va ocupar de res que tingués a veure amb la seva família. Cap de nosaltres ha pogut estudiar, quan tots teníem capacitat per fer-ho. Vam haver de començar a treballar molt joves per ajudar a casa. En el meu cas, a l’obra amb 14 anys. Ens va costar molt tirar endavant, podria explicar mil coses més, molt dures… però ja hem passat pàgina.

—A la residència estan assabentats de tot— va dir.

Es va fer un gran silenci.

#RelatsCentenariHGG: La senyora de gris

Són moltes les històries que he viscut al nostre Hospital. Algunes m’han fet riure, altres m’han entristit, però totes elles m’han fet reflexionar i aprendre. El que va passar amb la Sra. de Gris és molt difícil d’oblidar. Va succeir al Servei d’Urgències.

La sala d’espera era plena, només quedava una cadira lliure, al final. Al costat d’aquella cadira, hi havia una senyora gran, vestida tota de gris i acompanyant-la, una parella que parlava o, més aviat, xiuxiuejava.

La senyora de gris, aliena a tot el murmuri de l’ambient, tenia els ulls tancats i feia grans esforços per mantenir el cap al seu lloc.

— Mamà — li va dir la filla gairebé cridant. — Ens n’anirem a la cafeteria perquè encara no es farà l’ingrés del pare.

— No trigarem gaire, Lola — va dir el gendre, també en un to molt alt.

— És que no hi sent gaire bé — es va disculpar mirant una senyora rossa, que s’havia assegut al costat de la senyora de gris.

— D’acord — va contestar la Sra. Lola en un valent intent de mantenir els ulls oberts i somrient a la senyora rossa.

Se’n van anar i, a partir d’aquell moment, la senyora de gris es va col·locar amb el cap alt i els ulls molt oberts, observant al seu voltant. Va revisar les seves sabates grises, comprovant que estiguessin ben lligades. Les mitges eren gruixudes i grises. Es va allisar la faldilla grisa i va estirar les mànigues de la seva jaqueta, també de color gris. Es van alliberar algunes cadires, que de seguida es van tornar a ocupar. Hi havia bastant moviment a la sala.

Un auxiliar sanitari amb barba va cridar —Familiars de Miguel Rodríguez!
La senyora de gris es va aixecar ràpidament dient —Sí, és el meu marit— i es va apropar al sanitari. —Ja traslladem al seu marit, senyora, pot acompanyar-nos.
L’auxiliar sanitari li va donar una bossa de plàstic, dient-li —A dins hi ha la roba del seu marit— Ella va agafar-la i li va donar les gràcies.

Al passadís esperava un altre sanitari molt alt, que portava la llitera amb el Sr. Rodríguez, estirat i totalment tapat amb un llençol blanc.
— Perquè va tan tapat el meu marit? — Va preguntar la senyora Lola.
—Sempre els portem així, senyora — respon amablement el sanitari amb barba mirant al seu company amb un gest d’estranyesa.

La Sra. Lola, en silenci, els segueix pel llarg passadís, mentre traslladen el seu marit.

En sentit contrari, venia una germana de la comunitat de l’Hospital. Va mirar a la Sra. Lola i en observar la situació va decidir acompanyar-los. Quan van arribar al seu destí, la Sra. Lola va fixar-se en el rètol de l’entrada, on deia clarament “Morgue”. Amb els ulls oberts com plats, la senyora de gris va tornar a mirar el seu marit, tapat fins dalt, va veure l’expressió de la monja i va adonar-se de la desgràcia que havia passat. Del pit li va sortir un crit desesperat, el seu Manuel ja no hi era.

En aquell terrible moment, mentre la germana i el sanitari alt l’agafaven perquè no caigués, l’altre va comprovar el nom del senyor que traslladaven. No era Manuel Rodríguez, sinó Miguel Rodríguez. Tots junts van acompanyar la Sra. Lola fins al box on era el seu marit.

— Ai Manuel, pensava que eres difunt! — Va dir la Sra. Lola llençant-se damunt, abraçant-lo.

#RelatsCentenariHGG: Con un riñón es suficiente

Hace ya unos cuantos años –cómo pasa el tiempo– que me practicaron aquella intervención laparoscópica.

Meses antes había acudido a Urgencias por un fuerte dolor en el costado derecho y una sensación de mareo. Vivo cerca del hospital, pero me tuvo que llevar en coche L., mi pareja en aquellos tiempos, porque no podía andar por el dolor. Allí, una doctora me diagnosticó un cólico nefrítico. Y no cambió la doctora de idea cuando en la radiografía no apareció cálculo alguno.

– Probablemente es una especie de arenilla –dijo–, que en las radiografías no se ve.

Pasaron dos semanas hasta que, tras una ecografía que me hicieron, por insistencia de L., que es enfermera de la casa, me descubrieron el cáncer.

Recibí el diagnóstico correcto con una sensación extraña, con sorpresa y fatalismo, lo reconozco, hasta el punto de que empecé a preguntarme por mi fecha de caducidad. En los días siguientes incluso preparé algunas cosas considerando hipótesis radicales. Por si acaso.

Aun viviendo en un país de tanta tolerancia al error como este, debe ser posible, pienso, que se mencionen los errores sin que quede feo para evitar su repetición y que se retrasen las medidas necesarias.

Y lo que tenía que decir no era sino: “si un paciente tiene síntomas de cólico nefrítico, o parecidos, y con las radiogra­fías no se detectan piedras en el riñón afectado, es preciso hacer una ecografía para ver si se trata de un cáncer y no de una arenilla invisible”.

De todos modos, dejé el asunto de comentar el error con la doctora que me atendió en Urgencias en manos de L. y me olvidé de él.

De la operación para extirparme el riñón no me enteré. Tanto fue así que pasó una cosa que merece ser contada, en mi opinión. En algún momento me vi en una gran sala, metido en una camilla y en medio de unas cuantas camillas ocupadas más. No sé cuánto tiempo pasó, solo sé que la espera puso a prueba mi paciencia, cuya solidez lamento no poder contar entre mis virtudes.

Cuando finalmente se acercaron mi pareja y mi cuñado, me dirigí a ella con un poco de mal humor:

– ¿Qué pasa, L.? ¿No me has dicho que me iban a operar ya? Llevo una hora esperando aquí.

– ¡Seis horas! –intervino el cuñado, con un leve timbre de escándalo en la voz–. Seis horas han estado operándote.

– ¿Eh? –dije–. O sea… ¿Me han operado ya?

– Sí –confirmó L.–; la doctora tuvo su trabajo contigo. Se ve que tenías un número anormal de vasos conectados con el riñón. Eres raro hasta por dentro.

– ¡Seis horas! –repitió el cuñado innecesariamente.

Durante la convalecencia recibí una visita de la familia con mis hijas, una adoptada en China y otra en Barcelona, salida de la barriga de una inmigrante africana enferma.

(Si doy estos detalles es porque en mi entorno conocen mi decidido antinatalismo por razones que llamo éticas. No hay que aumentar el sufrimiento en el mundo, hay que reducirlo y prevenirlo. El alma es un potencial de sufrimiento, así que todo nuevo individuo es un nuevo escenario para males posiblemente terribles. Desde un enfoque global es evidente que un mayor número de personas también supone un mayor número de víctimas de todos los problemas graves; hambre, enfermedades, violencia, catástrofes y, en cualquier caso, la muerte, habitualmente rodeada de mucho sufrimiento; lo que llamo dimensión demográfica del sufrimiento. Esta es mi postura, en resumen. Por lo demás, viendo a mis hijas, en al menos una cosa podemos estar de acuerdo todos: se benefician, no poco, de no tener mis genes).

Tenía mi familia un plan preparado. Le dieron a mi hija pequeña, que tenía cinco años entonces, un yogur y una cucharita y mi otra hija, dos años mayor, le dijo:

– Ya sabes, tendrás que ayudar a papá a comer, como si fuera un bebé.

La niña se acercó abriéndose paso entre los tubos y perchas con cara de disfrutar de la situación.

– Abre la boca –dijo–, …Muy bien –y me metió una cucharadita de yogur entre los labios.

Luego, la hermana le pasó una servilleta para limpiarme la boca. Y todos sonrieron a mi costa.

Después se fueron a hacer compras, pero dejaron a la suegra conmigo porque le costaba andar. No sabía muy bien cómo mantener una conversación con ella y, para no esforzarme demasiado, cerré los ojos como si me estuviera venciendo el sueño. Pero mi suegra, tal vez porque era casi ciega, rompió el silencio:

—Estuve en la Catedral de Barcelona y recé para que todo fuera bien con la operación. Y encendí una vela por ti.

Yo no creo en las fórmulas paralelas de intervenir en la realidad que pasan por el cielo. Pero también había que mirar el asunto desde otra perspectiva.

Mi suegra, a la que ni de lejos le hacía el caso que ella siempre me hacía a mí y que constantemente me invitaba a comer a su casa junto con sus hijos y yernos, sin apenas resultado, no merecía que no se lo agradeciera. Así que, inspirado, dije:

—Entre sus rezos y el buen oficio de la doctora que me operó todo ha salido bien.

Con un riñón es suficiente. Y aquí sigo una docena de años después, cómo pasa el tiempo, con la salud y los vicios estables.

#RelatsCentenariHGG: Col·laboració a l’equip, la clau (AP)

Aquest relat és la història quotidiana d’un grup de persones que treballen juntes: el Servei d’Anatomia Patològica de l’Hospital. És un lloc ple de moviment, on cada dia es reben i s’analitzen moltíssimes mostres de teixit. Tot i això, és un lloc poc conegut, fins i tot per alguns treballadors del mateix Hospital, com ho és la seva funció dins de la institució hospitalària.

Aquest servei el forma un equip d’experts, cadascun dels seus membres ben coneixedors de la seva tasca, que treballen en conjunt per a identificar les malalties que afecten els pacients i proporcionen informació crucial per al diagnòstic i tractament.

Aquest equip està format per metges i metgesses patòlegs experts en l’estudi de mostres de teixits i cèl·lules humanes amb una eina primordial: el microscopi. Però aquest grup es complementa amb histotècniques, citotècniques i administratives. Cadascun dels seus membres exerceix un paper fonamental en el procés i treballen en conjunt per a garantir que s’obtingui el millor resultat possible.

La col·laboració és clau en aquest servei i tots els membres de l’equip entenen la importància del seu paper. Cada mostra de teixit és un trencaclosques que ha de ser resolt i cada peça de l’equip és necessària per completar el puzle.

Els patòlegs són els encarregats d’analitzar les mostres de teixit, fer un diagnòstic i proporcionar recomanacions de tractament. Però, per això, cal rebre la informació clínica important que li ha de facilitar el metge peticionari.

Les tècniques de laboratori processen les mostres i preparen les laminetes de teixit i cèl·lules per analitzar-les. Les mostres citològiques són estudiades prèviament per les citotècniques a la recerca de les cèl·lules patològiques. Però inicialment i per evitar errors de confusió i organització del circuit, les administratives porten un registre precís de cada mostra i coordinen el flux de treball.

Un dia qualsevol arriba al laboratori una mostra de teixit que requereix una resposta ràpida. És el cas d’un pacient molt malalt i els metges necessiten un diagnòstic urgent. És vital conèixer què li passa per posar un remei el més ràpid possible.

Les administratives registren i coordinen tot el procés d’ingrés de la mostra per assegurar-ne l’eficiència. Les histotècniques i citotècniques de laboratori treballen àrduament per processar i preparar la mostra al més aviat possible. La tecnificació del laboratori facilita la feina d’aquestes professionals. Els patòlegs comencen a analitzar la mostra i, ràpidament, s’adonen que és un cas complicat i necessiten consultar-lo entre ells per arribar a una conclusió precisa i identificar el problema que afecta el pacient. Finalment, els patòlegs arriben a una conclusió.

És un cas complex, però amb la col·laboració i el treball en equip poden arribar a un diagnòstic precís. El pacient és tractat en conseqüència i es va poder recuperar completament.

Servei d’Anatomia Patològica

#RelatsCentenariHGG: Temps era temps

A principis dels anys vuitanta del segle passat, quan l’Hospital era una petita-gran família, on tothom coneixia a tothom, vaig aparèixer jo, primer fent pràctiques i després formant part de la plantilla.

Volia ser infermera, però per circumstàncies de la vida no vaig poder estudiar. Una persona em va aconsellar fer un curs d’Auxiliar de Clínica, que es podia fer a Granollers. Així va ser com vaig venir a aquesta casa, vaig fer pràctiques a l’Hospital de Dia, al pavelló Sant Jaume i a la primera planta, damunt d’Urgències.

Hi havia un grupet de jovenets estudiants de Medicina fent el rotatori, Esteve Ll., Sergio A., Josep M., Germà M., etc. Crec que d’aquella època de les infermeres, auxiliars i portalliteres només quedem treballant l’Elo R. i jo.

El nostre uniforme era una bata blanca, jersei blau marí, mitges blanques, esclops de fusta i un mocador blanc al cap tapant tots els cabells. Ens canviàvem a les “golfes”, sobre la capella i sobre la comunitat de les germanes Vedrunes. Manaven les monges, la Pilar Castellanos i la Mª Dolors S. eren les directores, hi havia la Rosa, la Queta, l’Imma, la Fina… treballant d’infermeres o de supervisores. La veritat és que érem molt jovenetes i els hi teníem molt respecte.

Ara tinc un record molt maco de totes elles i quin greu sap que la majoria ja no hi són.

Vaig estar una temporada a esterilització, quan estava ubicada al soterrani, sota els antics quiròfans al passadís que anava cap a Urgències, just a l’esquerra de la porta per la qual entrem ara per anar a Consultes Externes (CCEE).

D’aquella època recordo els tips de bufar guants i omplir-los de talc, es reciclaven! Plegàvem moltes bates, no m’agradava gens perquè no em quedaven mai bé. Els avis de l’asil ens ajudaven plegant les venes umbilicals i les gases, ens omplien les bombones que després posàvem a esterilitzar. Recordo l’alegria que tenien quan ens veien arribar.

L’any 1984 vaig començar a Pediatria, servei on he estat gairebé quaranta anys. Els primers quinze, al torn de nit. No acabaria mai si hagués d’explicar anècdotes d’aquesta etapa. La millor de la meva vida. És impossible fer-ne un resum, però em quedo amb les vivències i amb el record dels fantàstics companys i companyes que he tingut i que han sigut molts.

Fa 26 anys vaig passar al torn de matí. Durant molts temps fent de “corretorns”, uns dies al NIU, uns altres a planta i alguns a materno.

Pediatria enganxa, no hi ha millor pacient i més agraït que un nen. El NIU sempre m’ha agradat moltíssim. Atendre i donar suport als pares durant l’estada del seu fill, acompanyar-los en aquest procés no té preu i pot ser de les coses més gratificants de la nostra feina.

Per mi ha estat un luxe treballar aquí i un gran regal totes les companyes que he tingut. Hem sigut una família i hem estimat al centre com si fos nostre, érem “nenes” i ara ja som àvies, algunes jubilades i algunes ja ens han deixat. La meva última etapa la passaré a CCEE, on fa uns mesos que he començat, lloc que també m’agrada molt i on cada dia aprenc.

Ara soc TCAI i no conec a la majoria dels companys, però el dia que em jubili deixaré una bona herència: les meves filles, la Marta i la Clara, que com a bones infermeres continuaran treballant i tenint cura al mateix servei on jo he sigut tan feliç. És com si una miqueta de mi continués present.

M. Rosa Filbà

#RelatsCentenariHGG: El senyor dels cabells arrissats

Al cap de poc temps de venir a viure a Granollers, vaig començar a treballar a l’Hospital. Granollers va ser la primera ciutat que vaig conèixer de Catalunya i on vaig escoltar el català per primera vegada.

No sabia quant de temps hi viuria, però tenia molt d’interès per aprendre la llengua. Vaig trobar uns grans aliats en els companys de feina i els pacients per anar coneixent l’idioma. He de dir, amb un gran sentiment de gratitud, que tothom va tenir molta paciència durant el meu procés d’aprenentatge. Cada dia aprenia noves paraules que anava apuntant en una llibreta i utilitzava frases fetes per poder iniciar les converses. A vegades, va haver-hi moments de dificultat, com l’episodi que vaig viure amb el senyor dels cabells arrissats.

Els fets van succeir al Servei d’Urgències que estava ubicat a l’Edifici Històric. Era un espai bastant reduït, on hi havia un passadís amb boxes a cada costat, i un petit control d’infermeria a l’entrada del passadís. L’auxiliar sanitari va portar un pacient de 80 anys al box que estava al costat del Control d’Infermeria.

Quan el pacient estava estès a la llitera vaig entrar al box. El Sr. Ramon tenia molt cabell, totalment blanc i arrissat, cosa que em va cridar molt l’atenció:

—Bon dia, Sr. Ramon, a on li fa mal? – Li vaig preguntar.

—Em fa mal el fetge. – va dir.

Aquella paraula era nova per a mi.

—A on? – Vaig preguntar de nou

—Al fetge noia! – Va dir.

Li vaig demanar que m’assenyalés amb la mà el lloc on li feia mal. Em va mirar amb cara de sorpresa i amb una certa desconfiança i aixecant bastant la veu em va dir:

—A on ha estudiat vostè?, que no sap on està el fetge?

No ens estàvem entenent. En aquell moment, va entrar al box una companya meva aclarint la situació. Tant el pacient com la companya van començar a riure, rialla que de seguida es va estendre pel passadís. Jo estava vermella com un tomàquet, quan el pacient somrient i amb el seu típic accent català em va dir:

—No et preocupis, maca, que aviat aprendràs.

A la meva companya li va explicar que al principi sí que es va espantar una mica, perquè va pensar… si la infermera no sap on està el fetge, malament anem!

Maria Antònia Martos

#RelatsCentenariHGG: Cien años no serán suficientes para olvidar

Él era un chico joven, recién ingresado en la unidad por un Hepatocarcinoma en fase terminal que le estaba generando verdaderos estragos. Acompañándole, siempre se encontraba su pareja. Por desgracia, no iba a ser la primera ni la última vez que nos fuéramos a ver.

Su nombre me recordaba a alguien que marcó mucho mi vida, motivo por el cual jamás lo olvidaría. Uno de los motivos más comunes por los que recibimos a pacientes oncológicos, es el manejo del dolor. El dolor que provoca el cáncer, lejos de lo que cree la opinión popular, es insoportablemente cruel. En ese primer ingreso, el objetivo principal era mantener dicho dolor controlado, así como las náuseas derivadas de la enfermedad.

Él era consciente de su mal pronóstico, pero no estaba dispuesto a tirar la toalla. Su deseo de vivir era enorme. Y luchar hasta el último aliento se convirtió en obligación.

Su pareja no se separaba de su lado. Lo ayudaba en todo y era verdaderamente paciente. Un día que se acercó sutilmente al control me dijo: “Suhaila, ¿le podréis dar algo para la ansiedad sin que él sepa que os lo he dicho? Su madre está ingresada en otro hospital, enferma de cáncer y le queda poco tiempo de vida. Él está intentando ocultarlo para no derrumbarse”.

Realmente no sabía qué decir, pero primero me acerqué a aquella habitación para verlo y así hablar con él. No había mucho de qué hablar, se le notaba bastante afectado. Necesitaba urgentemente una atención psicológica y farmacológica que pudiera ayudarle a sobrellevar aquello con lo que la vida lo había puesto a prueba. Salí de la habitación y hablé con su doctora que, haciendo gala de su buen hacer, ejecutó los mecanismos necesarios para resolver esa situación. En cuestión de minutos, se había quedado dormido, dejando atrás por un momento esa montaña rusa de emociones negativas. Semanas después, ya estabilizado, por fin recibió el alta y pudo despedirse de su madre.

Pasaron un par de meses y regresó a planta en peor estado. Con muchísimos menos kilos, una piel cetrina y un rostro invadido por el miedo y el desconcierto. Pero una vez más, allí estaba su pareja, sosteniendo su mundo y haciendo lo posible para que no se desmoronara cual torre de naipes. Pasaban los días y el equipo sanitario, en su conjunto, hacía un esfuerzo titánico por cumplir su deseo de agotar todas las posibilidades de tratamiento y así poder revertir su enfermedad. Nada fue efectivo y la vida empezaba a claudicar. Todos lo sabíamos, incluido él. Finalmente, aceptó su destino y se dejó cuidar como se cuida a alguien en su final de vida. En el argot lo llamamos aplicar medidas de confort: control de síntomas, sedación según evolucionaba la enfermedad, un entorno que otorgara privacidad para el último adiós y acompañamiento en el duelo.

Un día, apareció su padre. Pensaba que tenían algún conflicto familiar que le había impedido presentarse hasta ese momento, pero el motivo de su ausencia era mucho más doloroso. Su forma de hablar, serena y comedida, me recordó a mi padre. Me senté junto a él y aprovechó para contarme entre lágrimas que, en el periodo de un año, había perdido a un hijo y a su mujer de un cáncer fulminante del que aún no se había recuperado. Y en ese momento, estaba nuevamente allí, frente a su hijo, quien estaba postrado en aquella cama de hospital esperando su final.

Cerró los ojos como consecuencia de la sedación, derramó una lágrima y durmió eternamente.

Suhaila, M. Ziyani.