#RelatsCentenariHGG: El meu món

És dia 6 de desembre de 1979, tinc 24 anys i fa un any que m’he casat. Soc infermera i treballo a l’Hospital General de Granollers, concretament a l’Àrea Quirúrgica, d’ajudant d’anestèsia en horari de 15 a 22 hores.

És un matí tranquil i assolellat. Com cada dia, em llevo tard, poso música, faig les meves coses i em disposo per anar a treballar. En arribar als voltants de l’Hospital, detecto alguna cosa diferent, molt de garbuix, gent pels voltants, molts cotxes i moltes sirenes. Alguna cosa ha passat!

Entro i em dirigeixo cap al vestuari i quedo estorada. Les portes dels quiròfans són obertes i entren i surten professionals contínuament, alguns vestits de carrer i tot.

M’atreveixo a preguntar a un company: “Què passa?”.

I em contesta amb cara d’al·lucinat: “No te n’has assabentat? Aquest matí a les 9.30 h han xocat dos trens a les Franqueses; un que pujava de Barcelona i l’altre que baixava de Ripoll. Hi ha molts morts i molts ferits. Corre que et necessiten!”.

Em costa reaccionar, no puc creure que tot això passés mentre jo escoltava música, em sento fatal, no puc ni respirar, no m’atreveixo ni a entrar, estic plena de pena i de vergonya.

Entro. Dins tot és una disbauxa, tots els passadissos i els quiròfans estan plens de persones ferides, traumatòlegs, cirurgians, anestesistes i infermeria. No donen l’abast. Em quedo amb els malalts que surten i els que estan pendents d’entrar.

El que m’expliquen és com sortit d’una pel·lícula de terror. Els malalts, en estat de xoc pel què han viscut i patit. Un noi ferit amb una ferralla travessada a la cama em repeteix: “La meva germana estava atrapada, la seva sang queia a sobre meu, cridava i plorava molt, li he estat agafant la mà fins que ha deixat de plorar i respirar”.

Com aquesta, moltes anècdotes que prefereixo no repetir.

Passem la tarda com autòmats, en un món ple d’horror, sorprenent i desconegut per nosaltres.

Quan surt l’últim pacient anem a ajudar fora.

El quadre que hi ha a l’exterior encara és més sorprenent.

Per una part, la solidaritat de la gent, els malalts ingressats marxen a casa per cedir el seu llit als malalts ferits, hi ha un munt de professionals. I, per un altre costat, la gestió de les persones que han perdut la vida, famílies angoixades, els mitjans volen saber… Les germanes Vedrunes agafen el lideratge d’aquest tema.

A la planta baixa de l’edifici B hi ha moltes persones a terra tapades amb llençols amb els objectes personals al damunt, pendents de ser identificades pels seus, molts crits, molts plors.

Només podem donar suport. Una experiència inoblidable per la seva duresa. Torno cap a casa esgotada i molt trista.

Varen perdre la vida 22 persones i 50 van restar ferides. Han passat 49 anys i, per sort, la vida continua i tot ho minimitza.

En aquell moment, em va quedar molt clar que havia escollit per treballar un gran hospital, on les persones s’entreguen i s’ajuden en situacions difícils, que la professió que havia decidit fer i que acabava d’estrenar era molt important i vaig decidir que des d’aquell dia, només llevar-me, encendria la ràdio per assabentar-me del que passa fora del meu món.

Vaig iniciar la meva carrera professional amb aquesta catàstrofe i la vaig acabar 42 anys després amb l’epidèmia de la COVID, amb unes situacions d’horror encara més grans i que m’han fet corroborar que he desenvolupat una de les millors feines del món i que he treballat en un dels millors hospitals amb grans professionals.

Carme Tusquelles

#RelatsCentenariHGG: La gasa

El cop contra els bancs havia estat descomunal. Encara recordo el soroll de la seva cara contra la pedra. La sang brollava com una font per la boca d’en Jan. Sempre havia pensat que quan als meus fills els hi passés alguna cosa, trauria forces d’on fos, com les heroïnes de les pel·lícules, i sabria què fer en tot moment. No fou així. Em vaig bloquejar.

Sortosament, una de les mares d’escola era llevadora de l’Hospital. Amb veu calmosa, com qui llegeix una recepta, em va informar que millor que anés a l’Hospital, que ja es quedava ella amb l’altra meva filla petita. Vaig fer que sí amb el cap. Crec que no vaig piular. No ho recordo.

El meu marit va treure el cotxe del pàrquing de Can Comas i vaig seure als seients de darrere, al costat del meu fill. El trajecte fins a l’Hospital es va fer etern.

Un cop a Urgències, les antigues, l’entrada amb el meu fill a coll va ser triomfal. Com en aquell programa de la televisió de nom Ha nascut una estrella, la noia de recepció ens va obrir unes portes enormes per a poder entrar directament a boxes.

Crec que vaig veure el núvol de fum i tot. Un cop dins, els metges van agafar en Jan amb celeritat. Ells si sabien què s’havia de fer. El meu marit va entrar després.

Ens van comunicar que un de nosaltres s’havia de quedar a fora, que no podríem estar els dos amb el nen. Crec que va ser bastant evident que havia de ser jo, qui es quedés a l’altra banda de la cortina.

Per una escletxa vaig veure el meu home al costat del Jan. Li acariciava el front. Havia suat un riu sencer. Pobret. Ara estava adormit. I els metges anaven cosint punts. Un, dos, tres, deu, quinze. Era allà a on creia que havia d’estar jo. Però no podia. Les cames ja no em tremolaven tant. Així i tot, em tremolaven.

Una infermera s’acostà i em donà una gasa i aigua oxigenada: “Ves al lavabo, que està en aquella banda, i treu-te la sang de la samarreta”.

Era d’agrair tenir algun objectiu en aquells moments. Com un robot vaig seguir el seu dit índex que m’indicava el camí i vaig apropar-me al mirall. Tant la sang d’en Jan com els meus nervis es traspassaven a la gasa a cada passada que donava. Tot encaixava a la perfecció.

Des de la llevadora, que es quedà amb la meva filla petita, passant per la noia de la recepció, pels metges que van fer-li una obra d’art al Jan, com també la noia de la gasa o la que va córrer la cortina perquè jo no em desmaiés. El Jan farà tretze anys aquest any. En fa vuit d’allò. La cicatriu que té al llavi es veu. I tant que es veu. Sembla en Harrison Ford. Em recorda aquell dia tan intens. I de la sort que vam tenir d’estar a Granollers.

Berta Anglada Oriol

#RelatsCentenariHGG: Tifus 49

Era maig del 1949. Ell tenia gairebé quinze anys. La seva mare havia mort el dia 3. De tifus, que es va complicar amb una pneumònia. Tota la família es va vacunar. Ell no. La seva mare no li podia pas encomanar res de dolent, pensava. Estava ingressat a l’Hospital. A l’actual edifici A, banda oest. En aquell moment, l’únic edifici que hi havia. El cuidava la tia Carme, la germana gran de la seva mare.

En el silenci de l’habitació, tot d’un plegat es va començar a sentir un sorollet: «Zup, zup, zup…». Era una gota de sang que anava caient a terra, després de travessar el matalàs. El tifus, en aquell moment, era una malaltia molt greu. Afecta la flora intestinal i fa que els budells quedin molt prims perquè en desapareix la flora.

Van avisar la germana Dolores (no Dolors, Dolores, amb e neutra). La germana Dolors Pla Porteria (nascuda a Agramunt) era de les primeres monges que va venir a l’hospital «nou» i provenia encara de l’hospital del carrer dels Caputxins.

El varen arribar a extremunciar de tan malament que el veien. Va perdre molta sang i l’única solució era una transfusió urgent.

Ell recordava la sensació de retorn a la vida a mesura que li entrava la sang. A cada impuls de sang, sentia que revivia. Li van caure tots els cabells i, tot i que era ros, els que li van sortir eren castanys.

Temps després, quan ja estava una mica refet, es volia aixecar del llit tant sí com no i ho demanava insistentment al Dr. Manel Plana. Finalment, el metge li va dir que s’aixequés quan volgués, però en fer-ho va caure plegat a terra. Estava tan feble… Es va posar a plorar, però el Dr. Plana el va tranquil·litzar i li va dir que era del tot normal el que li havia passat.

Quan li van donar l’alta, al cap de tres mesos, necessitava un bastó per aguantar-se. Però d’aquella se’n va sortir.

Va morir l’any passat, amb vuitanta-vuit anys, i tenia encara ben marcades les cicatrius de les nafres que se li van fer als glutis de tant de temps d’estar enllitat.

Es deia Antoni Mestre i Prades. Era el meu marit. Si jo vaig estudiar Infermeria a l’Hospital va ser gràcies a ell. Després hi vaig treballar més de trenta anys.

Marina Molins i Vilaplana

#RelatsCentenariHGG: 100 anys d’històries de l’Hospital

L’any 1984 es va inaugurar el Centre Geriàtric Adolfo Montañá, amb 4 plantes assistencials, integrat com històricament sempre havien estat, dins la Fundació Hospital Asil de Granollers. A la primera i segona planta es van ubicar els residents que vivien a l’antic asil de persones grans. A la tercera i quarta planta es va crear el primer Servei de Geriatria de Catalunya.

Tenir dues unitats d’hospitalització, exclusivament amb persones grans malaltes, va comportar, per l’equip de Geriatria, un canvi de model assistencial diferenciat de les persones adultes. Calia tractar la malaltia i aplicar la prevenció, per tal d’evitar problemes afegits (poca mobilitat, incontinència, alimentació deficient, pèrdua de memòria, etc.).

En el moment que la persona ingressada era donada d’alta i tenia cures i tècniques d’infermeria, es requeria un professional d’Infermeria domiciliària per a fer el seu seguiment.

A principis de 1985, des d’infermeria del Servei de Geriatria i d’Atenció Primària vam elaborar el “Programa de coordinació d’infermeria a dos nivells”, amb l’objectiu de millorar la coordinació entre els dos centres i implantar un seguiment del malalt al domicili un cop donat d’alta.

El programa va tenir 4 apartats:

1. Una estada d’infermeria d’Atenció Primària (en aquells moments hi havia els “Practicants”) a les Unitats de Geriatria d’Aguts, per estar al corrent de les atencions i tècniques més habituals que tindrien al domicili.

2. Una planificació de la formació requerida i programació dels dies, horaris i unitats on es realitzaria l’estada.

3. Una presentació entre els professionals dels dos centres i telèfons de contacte per a facilitar la comunicació.

4. Informació a malalts i familiars del programa.

El malalt i el familiar coneixerien a la infermera que aniria al domicili abans de l’alta al domicili.

L’experiència va ser molt positiva i enriquidora pels professionals dels dos centres i va permetre millorar l’atenció domiciliària a casa, va facilitar la coordinació dels professionals, la informació directa del coneixement de les cures a dur a terme i el fet de poder consultar entre els dos nivells els dubtes que hi poguessin haver.

Per part del malalt i la família, eren donats d’alta sabent quina infermera els atendria al domicili.

Aquest projecte va requerir que un responsable de cada centre assistencial fes el seguiment de tot el procés. Es van protocol·litzar de forma conjunta diferents tècniques i cures, per unificar criteris i cures específiques d’Infermeria. Es va crear el primer informe l’alta d’Infermeria a hospitalització de Geriatria, dirigit a la infermera domiciliària on es recollia l’atenció donada durant l’ingrés i les cures del tractament a seguir al domicili, perquè no existia l’evolució actual de xarxes i de mòbils.

Com a responsables del projecte, considerem que va ser molt positiva per part de tots els implicats i es va estendre la divulgació als diferents centres, tant d’Atenció Primària com d’hospitals.

A partir d’aquí vam demostrar que per avançar calia coordinar tots els recursos sanitaris, agilitzant i millorant l’atenció a les persones amb necessitats assistencials, malalts i ciutadans que ho requereixin.

Teresa Riera Pagès

#RelatsCentenariHGG: Cien años no serán suficientes para olvidar

Él era un chico joven, recién ingresado en la unidad por un Hepatocarcinoma en fase terminal que le estaba generando verdaderos estragos. Acompañándole, siempre se encontraba su pareja. Por desgracia, no iba a ser la primera ni la última vez que nos fuéramos a ver.

Su nombre me recordaba a alguien que marcó mucho mi vida, motivo por el cual jamás lo olvidaría. Uno de los motivos más comunes por los que recibimos a pacientes oncológicos, es el manejo del dolor. El dolor que provoca el cáncer, lejos de lo que cree la opinión popular, es insoportablemente cruel. En ese primer ingreso, el objetivo principal era mantener dicho dolor controlado, así como las náuseas derivadas de la enfermedad.

Él era consciente de su mal pronóstico, pero no estaba dispuesto a tirar la toalla. Su deseo de vivir era enorme. Y luchar hasta el último aliento se convirtió en obligación.

Su pareja no se separaba de su lado. Lo ayudaba en todo y era verdaderamente paciente. Un día que se acercó sutilmente al control me dijo: “Suhaila, ¿le podréis dar algo para la ansiedad sin que él sepa que os lo he dicho? Su madre está ingresada en otro hospital, enferma de cáncer y le queda poco tiempo de vida. Él está intentando ocultarlo para no derrumbarse”.

Realmente no sabía qué decir, pero primero me acerqué a aquella habitación para verlo y así hablar con él. No había mucho de qué hablar, se le notaba bastante afectado. Necesitaba urgentemente una atención psicológica y farmacológica que pudiera ayudarle a sobrellevar aquello con lo que la vida lo había puesto a prueba. Salí de la habitación y hablé con su doctora que, haciendo gala de su buen hacer, ejecutó los mecanismos necesarios para resolver esa situación. En cuestión de minutos, se había quedado dormido, dejando atrás por un momento esa montaña rusa de emociones negativas. Semanas después, ya estabilizado, por fin recibió el alta y pudo despedirse de su madre.

Pasaron un par de meses y regresó a planta en peor estado. Con muchísimos menos kilos, una piel cetrina y un rostro invadido por el miedo y el desconcierto. Pero una vez más, allí estaba su pareja, sosteniendo su mundo y haciendo lo posible para que no se desmoronara cual torre de naipes. Pasaban los días y el equipo sanitario, en su conjunto, hacía un esfuerzo titánico por cumplir su deseo de agotar todas las posibilidades de tratamiento y así poder revertir su enfermedad. Nada fue efectivo y la vida empezaba a claudicar. Todos lo sabíamos, incluido él. Finalmente, aceptó su destino y se dejó cuidar como se cuida a alguien en su final de vida. En el argot lo llamamos aplicar medidas de confort: control de síntomas, sedación según evolucionaba la enfermedad, un entorno que otorgara privacidad para el último adiós y acompañamiento en el duelo.

Un día, apareció su padre. Pensaba que tenían algún conflicto familiar que le había impedido presentarse hasta ese momento, pero el motivo de su ausencia era mucho más doloroso. Su forma de hablar, serena y comedida, me recordó a mi padre. Me senté junto a él y aprovechó para contarme entre lágrimas que, en el periodo de un año, había perdido a un hijo y a su mujer de un cáncer fulminante del que aún no se había recuperado. Y en ese momento, estaba nuevamente allí, frente a su hijo, quien estaba postrado en aquella cama de hospital esperando su final.

Cerró los ojos como consecuencia de la sedación, derramó una lágrima y durmió eternamente.

Suhaila, M. Ziyani.