És dia 6 de desembre de 1979, tinc 24 anys i fa un any que m’he casat. Soc infermera i treballo a l’Hospital General de Granollers, concretament a l’Àrea Quirúrgica, d’ajudant d’anestèsia en horari de 15 a 22 hores.
És un matí tranquil i assolellat. Com cada dia, em llevo tard, poso música, faig les meves coses i em disposo per anar a treballar. En arribar als voltants de l’Hospital, detecto alguna cosa diferent, molt de garbuix, gent pels voltants, molts cotxes i moltes sirenes. Alguna cosa ha passat!
Entro i em dirigeixo cap al vestuari i quedo estorada. Les portes dels quiròfans són obertes i entren i surten professionals contínuament, alguns vestits de carrer i tot.
M’atreveixo a preguntar a un company: “Què passa?”.
I em contesta amb cara d’al·lucinat: “No te n’has assabentat? Aquest matí a les 9.30 h han xocat dos trens a les Franqueses; un que pujava de Barcelona i l’altre que baixava de Ripoll. Hi ha molts morts i molts ferits. Corre que et necessiten!”.
Em costa reaccionar, no puc creure que tot això passés mentre jo escoltava música, em sento fatal, no puc ni respirar, no m’atreveixo ni a entrar, estic plena de pena i de vergonya.
Entro. Dins tot és una disbauxa, tots els passadissos i els quiròfans estan plens de persones ferides, traumatòlegs, cirurgians, anestesistes i infermeria. No donen l’abast. Em quedo amb els malalts que surten i els que estan pendents d’entrar.
El que m’expliquen és com sortit d’una pel·lícula de terror. Els malalts, en estat de xoc pel què han viscut i patit. Un noi ferit amb una ferralla travessada a la cama em repeteix: “La meva germana estava atrapada, la seva sang queia a sobre meu, cridava i plorava molt, li he estat agafant la mà fins que ha deixat de plorar i respirar”.
Com aquesta, moltes anècdotes que prefereixo no repetir.
Passem la tarda com autòmats, en un món ple d’horror, sorprenent i desconegut per nosaltres.
Quan surt l’últim pacient anem a ajudar fora.
El quadre que hi ha a l’exterior encara és més sorprenent.
Per una part, la solidaritat de la gent, els malalts ingressats marxen a casa per cedir el seu llit als malalts ferits, hi ha un munt de professionals. I, per un altre costat, la gestió de les persones que han perdut la vida, famílies angoixades, els mitjans volen saber… Les germanes Vedrunes agafen el lideratge d’aquest tema.
A la planta baixa de l’edifici B hi ha moltes persones a terra tapades amb llençols amb els objectes personals al damunt, pendents de ser identificades pels seus, molts crits, molts plors.
Només podem donar suport. Una experiència inoblidable per la seva duresa. Torno cap a casa esgotada i molt trista.
Varen perdre la vida 22 persones i 50 van restar ferides. Han passat 49 anys i, per sort, la vida continua i tot ho minimitza.
En aquell moment, em va quedar molt clar que havia escollit per treballar un gran hospital, on les persones s’entreguen i s’ajuden en situacions difícils, que la professió que havia decidit fer i que acabava d’estrenar era molt important i vaig decidir que des d’aquell dia, només llevar-me, encendria la ràdio per assabentar-me del que passa fora del meu món.
Vaig iniciar la meva carrera professional amb aquesta catàstrofe i la vaig acabar 42 anys després amb l’epidèmia de la COVID, amb unes situacions d’horror encara més grans i que m’han fet corroborar que he desenvolupat una de les millors feines del món i que he treballat en un dels millors hospitals amb grans professionals.
Carme Tusquelles
