Etiqueta: relat

#RelatsCentenariHGG: El senyor de la camisa verda

En aquella època, quan vaig començar a treballar d’infermera a l’Hospital General de Granollers, em va semblar un lloc molt acollidor, petit i molt bonic. Realment, érem una família. Recordo que ens implicàvem molt en els problemes dels nostres pacients i una de les històries que més em va impactar va ser la del senyor Alfred.

L’Alfred tenia 75 anys i es trobava ingressat a la meva planta, sempre vestia una camisa verda. Les meves companyes explicaven que els seus fills no en volien saber res d’ell i ni tan sols es preocupaven de portar-li roba. “Es veia un Sr. tan simpàtic! Ens feia molta pena veure’l tan sol!”. Havíem empatitzat molt amb la seva situació i consideràvem molt injust el que li estava passant. Ens entristia veure’l tan afligit.

L’Hospital va intentar contactar diverses vegades amb la seva família, fins que un dels seus fills va contestar a la trucada. Vam demanar-li que, si us plau, acudís.

El dia que vam informar el Sr. Alfred que aviat li donarien l’alta es va posar molt neguitós, va asseure’s a una cadira de l’habitació agafant-se el cap amb les dues mans i lamentant-se de no tenir cap lloc a on anar. Va buscar un mocador a la calaixera de la tauleta de nit, les seves mans es movien de manera incontrolada. Estava immers en una gran pena, pensant que ningú volia fer-se càrrec d’ell.

L’Alfred explicava que ell sempre havia donat suport a tothom, que havia tingut molts amics i que quan treballava a la fàbrica, a la sortida de la feina, els seus companys sempre volien passar l’estona amb ell. Els convidava sovint i feia riure als altres amb el seu repertori d’acudits.

Una vegada, ens va explicar que en el passat va deixar diners a un amic que es trobava en un embolic i que mai els va retornar. Sempre que va poder, va ajudar als del seu voltant.

A les seves històries, sempre sortia la seva estimada amiga Leonor, explicava que ho va donar tot per mantenir la seva relació, però que quan ell va caure malalt, ella va desaparèixer.

No es podia creure que hagués d’anar a viure a un lloc de beneficència i compartir espai amb indigents i amb tota mena de persones que no li agradaven gens. Creia que no ho podria suportar. Deia que els fills tenen l’obligació de cuidar als pares i que no es poden desentendre d’aquesta manera.

Un parell de dies abans de l’alta es presenta el fill de l’Alfred i demana per la supervisora d’Infermeria. Ella ja estava esperant al despatx. El fill entra i s’asseu en una cadira.

— Som sis germans, hem trobat un centre geriàtric i hem acordat que ho pagarem entre tots — va començar a explicar.

—No volem tenir relació amb el meu pare. Mai hem rebut cap suport de la seva part i encara menys cap mostra d’afecte. Ens va abandonar i la meva mare es va quedar sola amb sis fills a càrrec. Ens va deixar per anar-se’n amb una amiga. Mai es va ocupar de res que tingués a veure amb la seva família. Cap de nosaltres ha pogut estudiar, quan tots teníem capacitat per fer-ho. Vam haver de començar a treballar molt joves per ajudar a casa. En el meu cas, a l’obra amb 14 anys. Ens va costar molt tirar endavant, podria explicar mil coses més, molt dures… però ja hem passat pàgina.

—A la residència estan assabentats de tot— va dir.

Es va fer un gran silenci.

#RelatsCentenariHGG: El senyor dels cabells arrissats

Al cap de poc temps de venir a viure a Granollers, vaig començar a treballar a l’Hospital. Granollers va ser la primera ciutat que vaig conèixer de Catalunya i on vaig escoltar el català per primera vegada.

No sabia quant de temps hi viuria, però tenia molt d’interès per aprendre la llengua. Vaig trobar uns grans aliats en els companys de feina i els pacients per anar coneixent l’idioma. He de dir, amb un gran sentiment de gratitud, que tothom va tenir molta paciència durant el meu procés d’aprenentatge. Cada dia aprenia noves paraules que anava apuntant en una llibreta i utilitzava frases fetes per poder iniciar les converses. A vegades, va haver-hi moments de dificultat, com l’episodi que vaig viure amb el senyor dels cabells arrissats.

Els fets van succeir al Servei d’Urgències que estava ubicat a l’Edifici Històric. Era un espai bastant reduït, on hi havia un passadís amb boxes a cada costat, i un petit control d’infermeria a l’entrada del passadís. L’auxiliar sanitari va portar un pacient de 80 anys al box que estava al costat del Control d’Infermeria.

Quan el pacient estava estès a la llitera vaig entrar al box. El Sr. Ramon tenia molt cabell, totalment blanc i arrissat, cosa que em va cridar molt l’atenció:

—Bon dia, Sr. Ramon, a on li fa mal? – Li vaig preguntar.

—Em fa mal el fetge. – va dir.

Aquella paraula era nova per a mi.

—A on? – Vaig preguntar de nou

—Al fetge noia! – Va dir.

Li vaig demanar que m’assenyalés amb la mà el lloc on li feia mal. Em va mirar amb cara de sorpresa i amb una certa desconfiança i aixecant bastant la veu em va dir:

—A on ha estudiat vostè?, que no sap on està el fetge?

No ens estàvem entenent. En aquell moment, va entrar al box una companya meva aclarint la situació. Tant el pacient com la companya van començar a riure, rialla que de seguida es va estendre pel passadís. Jo estava vermella com un tomàquet, quan el pacient somrient i amb el seu típic accent català em va dir:

—No et preocupis, maca, que aviat aprendràs.

A la meva companya li va explicar que al principi sí que es va espantar una mica, perquè va pensar… si la infermera no sap on està el fetge, malament anem!

Maria Antònia Martos

#RelatsCentenariHGG: Cien años no serán suficientes para olvidar

Él era un chico joven, recién ingresado en la unidad por un Hepatocarcinoma en fase terminal que le estaba generando verdaderos estragos. Acompañándole, siempre se encontraba su pareja. Por desgracia, no iba a ser la primera ni la última vez que nos fuéramos a ver.

Su nombre me recordaba a alguien que marcó mucho mi vida, motivo por el cual jamás lo olvidaría. Uno de los motivos más comunes por los que recibimos a pacientes oncológicos, es el manejo del dolor. El dolor que provoca el cáncer, lejos de lo que cree la opinión popular, es insoportablemente cruel. En ese primer ingreso, el objetivo principal era mantener dicho dolor controlado, así como las náuseas derivadas de la enfermedad.

Él era consciente de su mal pronóstico, pero no estaba dispuesto a tirar la toalla. Su deseo de vivir era enorme. Y luchar hasta el último aliento se convirtió en obligación.

Su pareja no se separaba de su lado. Lo ayudaba en todo y era verdaderamente paciente. Un día que se acercó sutilmente al control me dijo: “Suhaila, ¿le podréis dar algo para la ansiedad sin que él sepa que os lo he dicho? Su madre está ingresada en otro hospital, enferma de cáncer y le queda poco tiempo de vida. Él está intentando ocultarlo para no derrumbarse”.

Realmente no sabía qué decir, pero primero me acerqué a aquella habitación para verlo y así hablar con él. No había mucho de qué hablar, se le notaba bastante afectado. Necesitaba urgentemente una atención psicológica y farmacológica que pudiera ayudarle a sobrellevar aquello con lo que la vida lo había puesto a prueba. Salí de la habitación y hablé con su doctora que, haciendo gala de su buen hacer, ejecutó los mecanismos necesarios para resolver esa situación. En cuestión de minutos, se había quedado dormido, dejando atrás por un momento esa montaña rusa de emociones negativas. Semanas después, ya estabilizado, por fin recibió el alta y pudo despedirse de su madre.

Pasaron un par de meses y regresó a planta en peor estado. Con muchísimos menos kilos, una piel cetrina y un rostro invadido por el miedo y el desconcierto. Pero una vez más, allí estaba su pareja, sosteniendo su mundo y haciendo lo posible para que no se desmoronara cual torre de naipes. Pasaban los días y el equipo sanitario, en su conjunto, hacía un esfuerzo titánico por cumplir su deseo de agotar todas las posibilidades de tratamiento y así poder revertir su enfermedad. Nada fue efectivo y la vida empezaba a claudicar. Todos lo sabíamos, incluido él. Finalmente, aceptó su destino y se dejó cuidar como se cuida a alguien en su final de vida. En el argot lo llamamos aplicar medidas de confort: control de síntomas, sedación según evolucionaba la enfermedad, un entorno que otorgara privacidad para el último adiós y acompañamiento en el duelo.

Un día, apareció su padre. Pensaba que tenían algún conflicto familiar que le había impedido presentarse hasta ese momento, pero el motivo de su ausencia era mucho más doloroso. Su forma de hablar, serena y comedida, me recordó a mi padre. Me senté junto a él y aprovechó para contarme entre lágrimas que, en el periodo de un año, había perdido a un hijo y a su mujer de un cáncer fulminante del que aún no se había recuperado. Y en ese momento, estaba nuevamente allí, frente a su hijo, quien estaba postrado en aquella cama de hospital esperando su final.

Cerró los ojos como consecuencia de la sedación, derramó una lágrima y durmió eternamente.

Suhaila, M. Ziyani.

#RelatsCentenariHGG: Granollers. Hospital General

Jo, com Jesucrist, vaig néixer la nit del vint-i-quatre de desembre, però mil nou-cents seixanta anys després. A mi no em van parir en un pessebre entre un bou i una mula, sinó que vaig entrar a la vida en una cambra blanca i freda, sota l’atenta mirada d’un doctor amb nom de jugador de futbol, el Dr. Reixach, i d’una llevadora que es deia Dolors, i que intentava calmar el seu nom. Jo vaig néixer molt jove, tan jove que deu mesos després de fer-ho, encara no havia complert un any.

Jo vaig néixer en una cambra de marbre de l’Hospital General de Granollers i des de l’instant que em tallaren el cordó umbilical, vaig sentir-me lligat a aquesta “U” modernista de totxo i de teula antiga. Me’l sento meu, no només per haver-hi nascut o per diverses ferides cosides pels boxs d’Urgències, sinó també perquè el meu avi fou patró i redactà els primers estatuts de la Fundació. Perquè la meva mare, poc després de la guerra incivil i quan en aquesta vila encara s’hi podia percebre un regust de mort, va ser una de les infermeres de bata bruta de sang, còfia blanca i creu vermella. Perquè el meu pare, encara que a Barcelona, va néixer el mateix any de la inauguració de l’Hospital i morí seixanta-set anys després allà, a la maleïda habitació 424. Perquè el meu tiet va exercir de metge analista del Centre. Perquè la meva germana (oh, la tercera planta) formava part d’un grup d’amics i d’amigues, que treballaven intensament, reien i, si la nit era tranquil·la, es feien més amigues.

Però encara n’hi ha més. La meva neboda és llevadora i, si et despistes, et fa parir per qualsevol racó dels quiròfans de la primera planta, entre freqüències cardíaques, anestèsia peridural, fòrceps i plors de dolor i de benvinguda. I també, perquè la meva filla i a conseqüència del meu caràcter desballestat, estudià Psicologia i ara exerceix allà, sí, a l’Hospital General de Granollers, vestida de blanc, fent tot el possible per a prevenir, intervenir i deslligar conflictes i trastorns dels quals tots anem plens.

Jo, de tant en tant, faig alguna visita a la meva endocrina d’ulls clars perquè em faci un repàs general i així poder anar tirant uns quants quilòmetres més per aquest camí tan curiós i misteriós que és la vida. Aleshores, mentre espero el meu torn, obro calaixos de l’antiga memòria i apareixen històries antigues de l’edat mitjana i en Bertran de Seva, d’un edifici gòtic en un carrer estret, del Convent dels Caputxins, d’un empresari anomenat Francesc Ribas, de vendes de retaules, d’inauguracions, de monges Vedrunes, d’ocells de ferro i de bombes italianes. O m’omplo els ulls de la boira d’un matí de desembre i revisc el xoc del tren fantasma i tots aquells estudiants morts o malferits. I les ampliacions de l’edifici, les vagues actives, els dies i nits de pandèmia, de llàgrimes, d’aplaudiments i de furgons dels serveis funeraris (per què han de ser tan grisos?) que anaven i venien mentre jo passejava amb el meu gos en un temps de silenci, de màscares i d’heroïnes inoblidables.

Avui, després de viure en set llocs diferents, el tinc a prop, dormo als peus del Puig de les Forques (visca les bruixes!), entre el meu Hospital i el Cementiri. Sempre va bé anar-t’hi acostant. Ja tenim una o més d’una edat i, ja sabeu, les flors ens agraden tant com sempre, però comencen a fer-nos por.

Santi Montagud Montañà