Jo, com Jesucrist, vaig néixer la nit del vint-i-quatre de desembre, però mil nou-cents seixanta anys després. A mi no em van parir en un pessebre entre un bou i una mula, sinó que vaig entrar a la vida en una cambra blanca i freda, sota l’atenta mirada d’un doctor amb nom de jugador de futbol, el Dr. Reixach, i d’una llevadora que es deia Dolors, i que intentava calmar el seu nom. Jo vaig néixer molt jove, tan jove que deu mesos després de fer-ho, encara no havia complert un any.
Jo vaig néixer en una cambra de marbre de l’Hospital General de Granollers i des de l’instant que em tallaren el cordó umbilical, vaig sentir-me lligat a aquesta “U” modernista de totxo i de teula antiga. Me’l sento meu, no només per haver-hi nascut o per diverses ferides cosides pels boxs d’Urgències, sinó també perquè el meu avi fou patró i redactà els primers estatuts de la Fundació. Perquè la meva mare, poc després de la guerra incivil i quan en aquesta vila encara s’hi podia percebre un regust de mort, va ser una de les infermeres de bata bruta de sang, còfia blanca i creu vermella. Perquè el meu pare, encara que a Barcelona, va néixer el mateix any de la inauguració de l’Hospital i morí seixanta-set anys després allà, a la maleïda habitació 424. Perquè el meu tiet va exercir de metge analista del Centre. Perquè la meva germana (oh, la tercera planta) formava part d’un grup d’amics i d’amigues, que treballaven intensament, reien i, si la nit era tranquil·la, es feien més amigues.
Però encara n’hi ha més. La meva neboda és llevadora i, si et despistes, et fa parir per qualsevol racó dels quiròfans de la primera planta, entre freqüències cardíaques, anestèsia peridural, fòrceps i plors de dolor i de benvinguda. I també, perquè la meva filla i a conseqüència del meu caràcter desballestat, estudià Psicologia i ara exerceix allà, sí, a l’Hospital General de Granollers, vestida de blanc, fent tot el possible per a prevenir, intervenir i deslligar conflictes i trastorns dels quals tots anem plens.
Jo, de tant en tant, faig alguna visita a la meva endocrina d’ulls clars perquè em faci un repàs general i així poder anar tirant uns quants quilòmetres més per aquest camí tan curiós i misteriós que és la vida. Aleshores, mentre espero el meu torn, obro calaixos de l’antiga memòria i apareixen històries antigues de l’edat mitjana i en Bertran de Seva, d’un edifici gòtic en un carrer estret, del Convent dels Caputxins, d’un empresari anomenat Francesc Ribas, de vendes de retaules, d’inauguracions, de monges Vedrunes, d’ocells de ferro i de bombes italianes. O m’omplo els ulls de la boira d’un matí de desembre i revisc el xoc del tren fantasma i tots aquells estudiants morts o malferits. I les ampliacions de l’edifici, les vagues actives, els dies i nits de pandèmia, de llàgrimes, d’aplaudiments i de furgons dels serveis funeraris (per què han de ser tan grisos?) que anaven i venien mentre jo passejava amb el meu gos en un temps de silenci, de màscares i d’heroïnes inoblidables.
Avui, després de viure en set llocs diferents, el tinc a prop, dormo als peus del Puig de les Forques (visca les bruixes!), entre el meu Hospital i el Cementiri. Sempre va bé anar-t’hi acostant. Ja tenim una o més d’una edat i, ja sabeu, les flors ens agraden tant com sempre, però comencen a fer-nos por.
Santi Montagud Montañà