Des de meitats de març de 2020 que la Covid-19 va irrompre al nostre país.
La meva experiència amb la Covid-19 ha sigut des del primer dia una vivència brutal mai viscuda en els meus 25 anys d’experiència. Va venir de cop, sense saber què fer i com, ni saber si ho podríem fer bé.
Ens vam haver d’organitzar: vam improvisar en menys d’una setmana una UCRI (Unitat de Cures Respiratòries Intermèdies) adquirint respiradors, càmeres i monitors, estudiant tot el que es publicava i creant protocols propis al nostre Hospital.
A l’UCSI ingressen pacients extremadament greus amb insuficiència respiratòria aguda, que van precisar sistemes de suport ventilatori no invasiu.
Ens vam cobrir els set dies de la setmana en torns de matí i tarda treballant colze a colze amb metges, pneumòlegs i Infermeria, la figura del fisioterapeuta respiratori, fonamental a l’UCRI, i també a altres unitats d’hospitalització, com a l’UCI.
Va ser un treball intensiu, cada dia casos nous. Una manera de treballar molt diferent; amb els EPI; “mai havia suat tant amb un vestit”. El dia es passava de pressa, moltes vegades sentíem els aplaudiments del carrer i t’adonaves que ja eren les 20h.
Els professionals de la Fisioteràpia Respiratòria érem i, ara molt més, imprescindibles per les cures que donàvema aquest pacient des del primer dia fins quan marxaven a casa amb totes les pautes de tractament recomanades de fisioteràpia que havien de fer.
Vam fer un equip molt unit amb pneumòlegs i metges d’altres especialitats que ens van venir a ajudar. També companys que van patir la malaltia. Una frase que es va dir és “el pitjor que li pot passar a un pacient és que es quedi sense fisioterapeuta”. I, avui dia, quan ens veiem, ens tenim un afecte especial.
Vaig patir molt per ajudar en una situació molt crítica. Sentiments d’incertesa, cansament físic i mental, angoixa, por, però reconfortant per estar amb els pacients: no sabies què dir, només: “Tot anirà bé!”.
Els pacients quan et veien entrar a l’habitació amb un ventilador estaven molt espantats, però eren molt complidors i confiaven en tots els professionals sanitaris. T’agafaven la mà amb tanta força que no podies evitar emocionar-te. Era un sentiment que notaves per tot el cos en aquell moment.
Com a fisioterapeuta que soc, és gratificant pensar que, potser, li estaves salvant la vida en aquell moment o que, potser, no calia que s’intubés i en poques setmanes podria estar a casa amb la seva família.
Molts pacients s’acomiadaven de la seva família per videotrucada o es van morir sense família.
Quan arribava el dia de descans a casa jo m’enfonsava de pensar en la situació que estàvem passant, però sempre estava recolzada pels companys. Vaig tenir la sort de tenir un bon equip de pneumòlegs, fisioterapeutes i tots els professionals del meu Hospital, que ens han donat suport pel gran esforç que hem fet en el nostre Servei de Pneumologia.
Él era un chico joven, recién ingresado en la unidad por un Hepatocarcinoma en fase terminal que le estaba generando verdaderos estragos. Acompañándole, siempre se encontraba su pareja. Por desgracia, no iba a ser la primera ni la última vez que nos fuéramos a ver.
Su nombre me recordaba a alguien que marcó mucho mi vida, motivo por el cual jamás lo olvidaría. Uno de los motivos más comunes por los que recibimos a pacientes oncológicos, es el manejo del dolor. El dolor que provoca el cáncer, lejos de lo que cree la opinión popular, es insoportablemente cruel. En ese primer ingreso, el objetivo principal era mantener dicho dolor controlado, así como las náuseas derivadas de la enfermedad.
Él era consciente de su mal pronóstico, pero no estaba dispuesto a tirar la toalla. Su deseo de vivir era enorme. Y luchar hasta el último aliento se convirtió en obligación.
Su pareja no se separaba de su lado. Lo ayudaba en todo y era verdaderamente paciente. Un día que se acercó sutilmente al control me dijo: “Suhaila, ¿le podréis dar algo para la ansiedad sin que él sepa que os lo he dicho? Su madre está ingresada en otro hospital, enferma de cáncer y le queda poco tiempo de vida. Él está intentando ocultarlo para no derrumbarse”.
Realmente no sabía qué decir, pero primero me acerqué a aquella habitación para verlo y así hablar con él. No había mucho de qué hablar, se le notaba bastante afectado. Necesitaba urgentemente una atención psicológica y farmacológica que pudiera ayudarle a sobrellevar aquello con lo que la vida lo había puesto a prueba. Salí de la habitación y hablé con su doctora que, haciendo gala de su buen hacer, ejecutó los mecanismos necesarios para resolver esa situación. En cuestión de minutos, se había quedado dormido, dejando atrás por un momento esa montaña rusa de emociones negativas. Semanas después, ya estabilizado, por fin recibió el alta y pudo despedirse de su madre.
Pasaron un par de meses y regresó a planta en peor estado. Con muchísimos menos kilos, una piel cetrina y un rostro invadido por el miedo y el desconcierto. Pero una vez más, allí estaba su pareja, sosteniendo su mundo y haciendo lo posible para que no se desmoronara cual torre de naipes. Pasaban los días y el equipo sanitario, en su conjunto, hacía un esfuerzo titánico por cumplir su deseo de agotar todas las posibilidades de tratamiento y así poder revertir su enfermedad. Nada fue efectivo y la vida empezaba a claudicar. Todos lo sabíamos, incluido él. Finalmente, aceptó su destino y se dejó cuidar como se cuida a alguien en su final de vida. En el argot lo llamamos aplicar medidas de confort: control de síntomas, sedación según evolucionaba la enfermedad, un entorno que otorgara privacidad para el último adiós y acompañamiento en el duelo.
Un día, apareció su padre. Pensaba que tenían algún conflicto familiar que le había impedido presentarse hasta ese momento, pero el motivo de su ausencia era mucho más doloroso. Su forma de hablar, serena y comedida, me recordó a mi padre. Me senté junto a él y aprovechó para contarme entre lágrimas que, en el periodo de un año, había perdido a un hijo y a su mujer de un cáncer fulminante del que aún no se había recuperado. Y en ese momento, estaba nuevamente allí, frente a su hijo, quien estaba postrado en aquella cama de hospital esperando su final.
Cerró los ojos como consecuencia de la sedación, derramó una lágrima y durmió eternamente.
El càncer colorectal és el segon càncer més freqüent en els països occidentals. Segons ‘Les xifres del càncer a Espanya’, un informe anual editat per la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica, el càncer de còlon i recte serà el segon càncer més diagnosticat aquest any en homes (26.862), igual que al 2021, precedit pel de pròstata (30.884). També en dones (16.508), després del de mama (34.750). Serà, per tant, el càncer més diagnosticat amb 43.370 nous casos. En 2021 es van detectar a Catalunya 4.757 casos de càncer de còlon, recte i anus, els més freqüents entre els homes (un 5% menys que en 2019) i 4.960 casos de càncer de mama, el majoritari en les dones (un 3,7% menys) segons el Departament de Salut.
El Dr. Ribé amb una pacient a la consulta
“Des de fa molts anys a molts hospitals i al món de l’organització sanitària s’ha vist que en processos que són molt prevalents és adient treballar d’una manera transversal, posant el pacient al centre” explica el Dr. Dídac Ribé, metge Adjunt del Servei de Cirurgia General i impulsor i coordinador de la Unitat Funcional de Càncer Colorectal de l’Hospital General de Granollers. Amb l’objectiu prioritari de donar als malalts de càncer de còlon i recte una atenció assistencial excel·lent, vetllant per la millora continua dels processos assistencials, amb un treball multidisciplinari i una gestió eficient, va sorgir l’oportunitat de crear aquesta Unitat, un projecte que donarà pas a crear noves unitats funcionals més endavant.
La implicació dels professionals sanitaris que intervenen en l’atenció d’aquests malalts és la premissa bàsica per poder assolir l’objectiu de la Unitat. Des de la seva posada en marxa fa un any, s’ha passat de treballar per serveis jerarquitzats, de manera vertical, a incentivar la creació d’equips multidisciplinars, que treballen eficaçment de manera transversal. “Ens trobem en fase de revisió de tots els circuits, equips que intervenen… ho estem endreçant tot” explica Ribé. “La meva funció és revisar tot el procés que, malgrat que ja es feia bé, hem detectat que hi havia marge de millora, es pot fer més dinàmic. Això ha de revertir en un millor tracte al pacient i en millors resultats clínics. La idea és que en un futur sigui extrapolable a l’atenció primària i la resta de recursos sanitaris”.
Reunió del Comitè Oncològic amb tots els equips implicats de diferents serveis per valorar els pacients
L’equip d’aquesta unitat de treball el formen tots els professionals que participen en l’atenció al pacient amb càncer de còlon i recte, des que entra a l’hospital fins que rep l’alta. “Volem que tot l’equip que intervé en el procés d’atenció al pacient actuï de manera cohesionada, des de que se’l diagnostica fins a una possible intervenció quirúrgica, tractament quimioteràpic, o si s’ha de plantejar un tractament pal·liatiu… que se senti acompanyat, tenint referents i rebent una informació detallada i personalitzada” comenta Ribé. “Hi ha un nucli del procés que és el Comitè Oncològic: setmanalment ens reunim tots els equips implicats de diferents serveis per valorar al pacient. També s’ha creat la figura de la infermera referent de la Unitat –a punt de posar-se en marxa, ja que per la Covid s’ha vist endarrerit: serà el referent per al pacient, des del diagnòstic fins al primer tractament, i les intervencions que hi pugui haver”. En aquest primer any de funcionament s’han atès 140 malalts amb neoplàsies de còlon i recte al nostre centre.
El Programa Concòrdia és el nom que rep actualment el programa de donació de sang de cordó. Des de fa més de dos anys s’ha tornat a posar en marxa a l’Hospital General de Granollers i funciona amb un notable èxit, gràcies a l’esforç de l’equip de parts i Consultes Externes de l’hospital que s’encarreguen tant de la informació, de l’extracció, del processament de la sang, i de la seva entrega al missatger pel seu processament i utilització al Banc de Sang i Teixits.
La donació de sang de cordó és un acte altruista que genera components de la sang pel tractament de malalties hematològiques i oncològiques. La sang s’obté del cordó del nounat mitjançant un dispositiu estèril i aquesta no afecta ni al nadó ni a la mare.
La informació, recollida i preparació de les mostres les realitzen, també de manera altruista, tots els professionals que treballen a sala de parts, a vegades representant un sobreesforç afegit a les tasques habituals de sala de parts.
Però llavors, per què ho fan? Hi ha molt motius, alguns són professionals, pel benefici social que comport, però com sempre en aquests casos podem explicar una història més personal: “Ho fem pel Pol i l’Aina. Pol és el fill d’una infermera que molts dies treballava al servei de parts amb nosaltres. Pol va morir de leucèmia l’any passat després d’una llarga lluita i la seva mare és ara la que lluita per tornar a la normalitat. L’Aina és la filla d’una altra companya del nostre servei, l’Aina ha patit molt, però ha superat la malaltia i ha tornat a l’escola, i vol ser oncòloga pediàtrica quan sigui gran per ajudar a altres nens”, explica la Dra. Ana Pereda, coordinadora del programa al nostre centre.
“Des del Banc de sang i teixits ens feliciten repetidament perquè, a més d’aconseguir més donacions de les esperades pel nostre volum de feina, aconseguim que aquestes donacions siguin de molta qualitat, que és imprescindible per poder-les introduir al programa de trasplantaments que és el que tothom desitja” afegeix el Dr. Felipe Ojeda, director de Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’hospital. “De totes maneres quan no assolim el volum necessari, la sang es fa servir per cobrir les necessitats de col·liris de malalts crònics de còrnia. No es desaprofita res. Teniu la certesa que quan una mare dona sang de cordó, tota s’utilitza per curar o millorar a algú”.
Metodologia en la donació en el cas de cesàries, preses al nostre hospital
Durant els mesos de novembre del 2020 a abril 2021, només es van mantenir a vuit maternitats funcionant en el programa a tota Catalunya a causa de la Covid i la de l’Hospital General de Granollers va ser una de les seleccionades.
“De fet, aquest any ens van fer una auditoria per revisar metodologia i circuits, i ens van felicitar una altra vegada fins al punt en el qual ens van dir que se’ns estava valorant com a centre representatiu de l’estat espanyol per fer una auditoria internacional” explica la Dra. Pereda, ”i això és fruit del treball de totes, però també de la generositat de les dones de la nostra àrea per donar sang del cordó”.
“Animen a totes les dones de la comarca a continuar sent generoses i donants de sang del cordó” comenta el Dr. Ojeda, “nosaltres la recollirem i la farem arribar a un bon destí: millorar o curar a pacients que ho precisen”.
“Amb les donacions hem constatat que la gent estima l’Hospital General de Granollers, que és el seu hospital”
Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.
D’esquerra a dreta: Carolina Ondoño, Judit Albalat i Minerva Bogallo
Judit Albalat, Carolina Ondoño i Minerva Bogallo
Administratives de Gestió de Clients Privats. Durant la primera onada de la pandèmia van formar part de l’equip que va organitzar els donatius, el voluntariat i la gestió de l’hotel-hospital
La pandèmia causada per l’expansió del coronavirus SARS-CoV-2 va arribar de forma inesperada el març de 2020. La primera onada d’aquesta crisi sanitària va portar la institució a una transformació global per poder donar resposta a les noves necessitats assistencials. En paral·lel, destaca la tasca i esforç dels professionals no assistencials, com els serveis administratius, de neteja o infraestructures, que van tenir també un paper fonamental en aquest treball en equip. Dins de l’hospital, els professionals han descobert capacitats, nous rols i un potencial d’organització sense precedents.
“El divendres 13 de març acabava la nostra jornada i a la tarda semblava que s’acabés el món, tot va anar de pressa” recorda la Judit. Un cop tancada la seva tasca a la gestió de clients privats, es van posar al servei de l’hospital per cancel·lar activitat no urgent i per ajudar en allò que es pogués necessitar. “Vam començar a donar suport a la gestió de donatius i de voluntariat. A tothom que se’ls hi anul·lava la visita (perquè es podia anul·lar) ho entenia, ningú s’enfadava i inclús et donaven les gràcies. Va ser molta feina i ens ho van agrair, sabíem que estàvem fent el que s’havia de fer i et senties bé amb tu mateixa”.
El dimarts 17 ja tenien quasi enllestida la seva feina de cancel·lar visites trucant als pacients, i a la Minerva la van traslladar a Compres, on només arribar li van dir “no tenim material” i que calia demanar-ne a les empreses i que ens enviessin el que tinguessin. “Vaig entrar a Google i pensant en quines empreses podien tenir material sanitari, vaig buscar els contactes i començar a trucar a tot el Vallès Oriental. Quan trucaves per telèfon i deies que eres de l’Hospital General de Granollers i necessitem material sanitari tothom et deia ‘SÍ’, i se’t posava la pell de gallina. També rebíem molts ànims amb aquelles trucades, i se’t saltaven les llàgrimes moltes vegades”.
El bus de KH7 que es va habilitar per centralitzar les donacions que arribaven a l’Hospital
A la setmana, es va habilitar un número per gestionar les donacions, i es van començar a rebre centenars de donacions, tant d’empreses com de particulars: “era molt emocionant, no podia desconnectar el telèfon! Veure tota aquella xarxa t’emocionava” recorda la Judit, i la Minerva afegeix: “es va córrer la veu de què necessitàvem material i les donacions no paraven d’arribar i al cap d’uns dies vam posar el bus de KH7 per centralitzar les recollides. Va començar un col·lapse de trucades de particulars, botigues petites, autònoms… tothom volia ajudar!”. Coincideixen que els primers dies van ser d’impactes i emocionants constants.
La Minerva rebent donacions a l’entrada del centre
Era tant el material que rebia l’hospital, que en uns dies el magatzem es va col·lapsar. La Minerva aprofita per ressaltar la tasca del Santi i tot el seu equip, que el van organitzar en temps rècord. “Arribava moltíssim material, pensaves que això els podia anar bé als meus companys que atenien a pacients Covid i ho agafaves. Tot el que fes falta era benvingut!”. No deixaven escapar ni una trucada, perquè sabien que rere de cada trucada hi havia una donació de material que els seus companys podien necessitar. “La gent va ser extremadament solidària, des de la gran empresa com Ikea o Pastas Gallo, per posar un exemple, al petit autònom d’estètica que et donava la seva caixa de mascaretes, o algú que passava per davant i et portava l’impermeable dels seus fills, per si podia servir… et donaven tot” explica la Minerva.
També estaven en contacte amb els ajuntaments que diàriament organitzaven quin material necessitava el centre i coordinaven els grups de cosidores de cada localitat per fer arribar el material, ja fossin davantals o mascaretes. Els agents cívics i la policia local també van ser de gran suport: ajudaven que la gent no hagués de sortir de casa a fer les donacions, les centralitzaven i ho feien arribar a l’Hospital. Destaquen el paper de l’Anna Pareja, infermera del nostre centre, que va coordinar tots els grups de cosidores i va facilitar tutorialsperquè ja fossin grups o particulars, poguessin fer el material que es necessitava per protegir als companys assistencials. “I després que la gent donés tot el que era necessari i les empreses tot el que van poder, vam arribar els agraïments als treballadors per l’esforç que s’estava duent a terme: les pizzes, els xuixos, els xurros, les flors, cremes per la cara i les mans…”, recorda la Minerva.
L’equip de voluntaris amb el Josep Maria Fernández (a l’esquerra), cap d’atenció sanitària privada que, durant la crisi de la Covid-19, va estar coordinant les donacions, els voluntaris i l’hotel-hospital
La Minerva estava a donacions i la Carol es va encarregar de coordinar els voluntaris: “la gent s’oferia amb la seva experiència. Infermeres o metges que estaven estudiant, associacions de veïns, constructors, gent de l’obra… vam muntar un equip per muntar l’hotel-hospital”. I s’emociona en recordar una anècdota: “a banda de l’allau de gent per web i telèfon, no tothom va poder col·laborar en la mida que va voler perquè eren moltíssims. Em va emocionar un correu d’un nen de catorze anys, l’edat del meu fill, que entenia que fos petit, però que estava disposat a ajudar-nos en el que fos possible. Increïble!”.
La primera setmana d’abril, en el marc de les mesures per a la prevenció i el control de la infecció per la Covid, es va posar en marxa l’Hotel B&B de Les Franqueses del Vallès com un equipament sanitari addicional als espais que té disponibles l’hospital. Disposava de 80 habitacions individuals per a pacients amb perfil d’hospitalització a domicili que no puguin estar a casa per no complir els criteris socials necessaris. Aquest dispositiu es va muntar des de 0 i va suposar desallotjar un hotel amb voluntaris i professionals del centre, “espectacular la feina dels companys de Manteniment!” recorden.
S’encarregaven cada dia de les admissions i les altres, de passar informació diària al CatSalut de les PCR… “Per mi l’hotel era com una família: el metge, infermera, personal de la neteja, seguretat administratius… estàvem molt units!” recorda la Judit. Una de les tasques de l’equip era portar les FFP2 i portar un control a qui li donaven i quin dia “els havien de donar una setmana, s’havien d’anar racionant” diu la Carol, “els pacients que estaven a l’hotel estaven ingressats dues o tres setmanes, sense poder veure a ningú. Els familiars venien fins a la porta amb menjar, roba neta i tu havies d’anar amb guants i posar-ho a una bossa i pujar-ho a l’habitació. El malalt et tornava els tapers o la roba bruta, i tu li baixaves al familiar perquè li rentés” explica. “La Dra. Rodríguez que estava a l’hotel ens va explicar molt bé com havíem de fer la nostra feina i protegir-nos amb brides i bosses d’escombraries, i aquí estem, totes estem bé!” afegeix la Judit.
Carles Munzón i Judit Albalat, a l’esquerra de la imatge, amb companyes de l’equip de l’hostel-hospital i la pissarra amb les altes
De l’hotel també recorden la pissarra de l’entrada, s’anaven apuntant les altes: “era molt emocionant quan baixava el pacient i el familiar l’esperava a la porta!” recorda la Judit. I moltíssimes anècdotes, que quedaran amb un somriure per al record: “recordo un senyor que venia a portar els diumenges xurros amb xocolata a un familiar, i també ens va portar a nosaltres” explica la Carol; la Judit recorda la imatge de l’alta d’un pacient un dia a la tarda que plovia molt. “El taxi va arribar, nosaltres li vam oferir el paraigües, però ell es va posar sota la pluja amb els braços oberts sentint que estava viu i era lliure!”. Totes, però, coincideixen en el bon record que tenen d’aquella etapa, de la unió que vam fer entre companys, infermeria, metges, neteja, seguretat, restauració… senten que van fer equip. I no es volen deixar de citar el paper d’un company administratiu, en Carles Munzón, que “va anar amb el cotxe amunt i avall per entregar medicació als pacients que ho necessitaven”.
Dies estranys d’impactats carrers buits, sortir tard i saber que eren les 20 h pels aplaudiments i d’estar molt a prop del malalt Covid, i això generava pors, sobretot per les seves famílies. Quan arribaven a casa es treien tota la roba i anaven directes a la dutxa. “Teníem els nens a casa. En aquell moment de la dutxa molt cop era el moment en què t’aturaves en dies vertiginosos, i et senties marejada de la tensió acumulada” explica la Carol, i “la sensació de no poder-te relacionar o poder-te abraçar, veure els teus pares… les videotrucades no són el mateix, aquesta part ha estat molt dura”. Dies que quedaran marcats a la retina, també amb imatges dures, però reals: “feia por veure els ascensors marcats com a “Covid” però a vegades, quan estava al moll per recepcionar material, veia com traslladen els èxitus. Això també era la pandèmia, la gent que ens ha deixat i veure-ho en primera persona era una bufetada de realitat brutal” afegeix la Minerva.
Cinc onades després, la Judit veu el futur amb optimisme “continuarà, però ho afrontarem amb coneixement”, la Carol considera que hem guanyat en experiència i sabrem entomar-ho, però creu que “ens agafarà igual de cop i volta”. Per la Minerva sigui aquesta pandèmia o un altre, ”comptarem amb l’avantatge de material, normativa i circuits establerts”.
3 frases
“Una experiència vertiginosa però emocionant. Tinc clar que la gent estima l’Hospital, que és el seu hospital”, Judit.
“Una feina molt gratificant veure com va sortir la part bona de les persones i les empreses”, Minerva.
“Vam deixar de fer tot el que fèiem aquí i vam fer coses noves que no ens imaginàvem i vam aprendre, però que també ens van omplir, hem treballat amb gent que no coneixíem i amb qui ara mantenim el contacte” Carol.
Tanquem aquest cicle de relats i seguim en la pandèmia. Malgrat que la situació és complexa i el futur incert, afrontem el futur amb més coneixement, recursos i planificació. L’Hospital General de Granollers segueix el Pla de Contingència on es coordinen els diferents dispositius per poder oferir la millor atenció assistencial a les nostres usuàries i usuaris.
L’Hospital General de Granollers ha liderat i contribuït, respectivament, en dos articles científics en col·laboracions a nivell europeu, on es presentenresultats sobre aspectes de ciberseguretat i privacitat de la informació digital en entorns hospitalaris. Aquests treballs han estat promoguts dins el marc del projecte Europeu CUREX, on hi participem. El projecte CUREX està enfocat en facilitar noves solucions digitals que permetin protegir millor les institucions sanitàries enfront als riscs de ciberseguretat i privacitat, cada vegades més freqüents i de conseqüències cada cop més severes.
Els resultats publicats mostren la potencial efectivitat de noves solucions tecnològiques, basades en Intel·ligència Artificial, Bigdata i Blockchain, en la identificació de riscs de ciberseguretat en els entorns informàtics desenvolupats per al projecte. Aquests entorns informàtics simulen (sempre utilitzant dades simulades – dades no reals) l’estructura de les infraestructures informàtiques en els hospitals, i com exemple a l’Hospital General de Granollers. Els resultats d’aquests estudis obren el camí a les institucions sanitàries per disposar de solucions tecnològiques demostrades per monitoritzar i prevenir els riscs de ciberseguretat, i aconseguir un gran impacte tant sanitari-econòmic, com per als professionals de la salut i els usuaris.
La participació en articles científics i projectes de recerca i innovació d’aquest nivell és un reflex de l’aposta que té l’Hospital General de Granollers per a l’impuls a la Recerca i la Innovació, convertint-les en un eix estratègic per a la institució no només pel prestigi que representen sinó també com avalador de la qualitat científica del centre.
“El pitjor que li pot passar a un pacient és que es quedi sense fisioterapeuta”
La Dra. Júlia Tàrrega i Ia fisioterapeuta Inma Castillo
Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.
Dra. Júlia Tárrega, metgessa consultora de la Unitat de Pneumologia
Inma Castillo, fisioterapeuta respiratòria
En la primera onada de la pandèmia es van registrar 655 pacients COVID al nostre hospital, 120 crítics, i es va convertir la planta de Maternoinfantil en una Unitat de Cures Respiratòries Intermitges (UCRI) amb 16 llits, que posteriorment es va traslladar a la sisena planta. En la UCRI ingressaven pacients amb pneumònia COVID19, amb insuficiència respiratòria aguda greu, que precisaven de sistemes de suport ventilatori.
“Es va dur a terme un treball multidisciplinar treballant de costat amb pneumòlegs, infermeres, auxiliars…” explica la Inma, que fa més de vint anys que treballa a l’Hospital. El paper de la fisioteràpia respiratòria ha esdevingut imprescindible a la UCRI, però també a l’UCI: allà s’encarregaven de l’adaptació al suport ventilatori, i del control tècnic dels ventiladors. A més, aplicaven tècniques de treball ventilatori amb dispositius PEEP (Positive End Expiratory Pressure – pressió positiva al final de l’espiració) i entrenament del diafragma i pautes d’entrenament cardiorespiratori per optimitzar l’estat funcional del pacient i qualitat de vida. “El paper del fisioterapeuta respiratori en aquesta pandèmia ha sigut cabdal. Si no hagués estat per elles no hauríem pogut assumir tota la feina que s’ha assumit extra i amb aquest tipus de pacient” matisa la Júlia.
La pandèmia va arribar de cop “sense avisar, i sense saber què fer, com i si ho sabríem fer bé” recorda la Inma. “Ha estat un treball molt intensiu, cada dia amb casos nous, una manera de treballar molt diferent, amb equips de protecció individual (EPIs)… mai havia suat tant amb un vestit!”. Els EPIs les permetien treballar segures, però eren equips que donaven molta calor i que dificultaven la feina. “Una tarda em vaig marejar amb aquella calor” recorda la Inma, “les infermeres em van venir a buscar perquè feia més d’una hora que estava a dins de l’habitació d’un pacient amb COVID que no s’adaptava al suport ventilatori … se t’entelava tot, era complicat treballar així, però teníem clar que faríem tot el possible per ajudar aquells pacients”.
De les primeres setmanes recorden el caos i els canvis constants: “no era anar dia a dia, era anar de cinc minuts en cinc minuts, van ser dies molt caòtics. Ens vam trobar amb nous equips, amb professionals provinents de diferents especialitats, que ens vam organitzar per tirar la feina endavant” diu la Júlia. Els primers dies no sabien ni tan sols el tractament, els protocols canviaven del matí a la tarda. “Un cop entraves a l’Hospital et centraves en la feina, però tenies preocupacions afegides: la família, la logística dels menjars, arribar a fer la compra abans que tanquessin el supermercat…” recorda la Júlia. Van deixar de fer el que estaven fent i posar-se a fer “una cosa nova, que no saps ni on arribaràs ni com” recorda, “amb aquella satisfacció en arribar a casa i constatar que no estava contagiada. Tenia més preocupació per la gent que m’envoltava que per mi mateixa”.
“El Dr. Barbeta, cap de Pneumologia, es va mobilitzar per aconseguir els respiradors, imprescindibles per el tractament d’aquest pacients, i va contactar amb col·legues italians, que anaven unes setmanes per davant, per dissenyar els protocols de suport respiratori. En la primer onada, vam tenir dos pneumòlogues de baixa, i estàvem les doctores Yolanda Galea, Núria Angrill, jo mateixa i tres fisioterapeutes” recorda la Júlia. Van rebre el suport de professionals de Geriatria i Anestèsia. Estem agraïts perquè malgrat ser tan pocs i l’esforç que ha suposat hem pogut tirar la feina endavant i això ha repercutit en el maneig dels pacients”.
Malgrat ser tan pocs i l’esforç que ha suposat hem pogut tirar la feina endavant i això ha repercutit en el maneig dels pacients (Júlia)
La Inma s’emociona inevitablement quan li preguntem pels primers dies. “Ha sigut molt estressant però també molt emocionant. Estic acostumada a poder valorar el pacient, juntament amb els metges, saber qui són. Dels primers quinze dies no recordo els seus noms… anava per les plantes i veia molts pacients, ajustava els aparells de suport ventilatori i en una estona et podien dir que el pacient havia mort o l’havien baixat a l’UCI perquè estava molt greu, va ser molt dur no poder fer el seguiment dels pacients, de saber qui eren, de conèixer quines necessitats tenien”.
Al principi s’enfrontaven a una situació nova i no sabien si aniria bé, la Inma estava a disposada a ajudar en el que fos possible, però després es va veure va ser útil, vam tirar molta pacients endavant i van evitar el col·lapse de la UCI: “això va suposar buscar màquines per on fos, trucar a les empreses… Es necessitaven quantitat de ventiladors. Van poder recuperar alguns ventiladors en desús i finalment no vam tenir problemes de falta d’aparells ni material fungible. Va suposar un logística important pels fisioterapeutes respiratoris tenir material sempre preparat i al dia. Veure que podíem ajudar als pacients et donava esperances”.
Em sentia molt recolzada per tothom, es va tenir en compte en tot moment el meu criteri (Inma)
La Inma també es va formar en el tipus de circuits per evitar la dispersió de partícules i evitar el contagi possible entre els professionals a l’entrar a l’habitació amb pacients COVID i amb el suport ventilatori. Era un risc alt de contagi. Em quedava hores aprenent i coneixent tots els canvis de materials. He après moltíssim. El tema a més m’apassionava, i tot el que aprenia ho retenia. Recordo, a les nits a casa, fer protocols d’informació sobre el funcionament dels ventiladors, canvis de circuits, pautes de tractament de fisio respi pels pacients COVID quan marxaven a casa. Em sentia molt recolzada per tothom, es va tenir en compte en tot moment el meu criteri”.
La Inma dóna la mà a un pacient que atén
En la primera onada els pacients estaven molt commoguts: “en veure’t entrar en l’habitació amb un ventilador s’espantaven molt, però també es mostraven molt agraïts pel fet de tenir-ne un, perquè aleshores era molt difícil poder disposar-ne. M’agafaven la mà i em preguntaven si això els ajudaria. T’agafaven amb tanta força que era impossible no emocionar-se! És un sentiment que notes a tot el teu cos. I com a fisioterapeuta és gratificant pensar que potser li estàs salvant la vida en aquell moment, o que potser no l’intubaran o no el sedaran i en unes setmanes podrà estar a casa amb la seva família”.
La Inma és una conjunció equitativa de professionalitat i emoció a flor de pell. Quan els pacients trucaven a les seves famílies, alguns per acomiadar-se per últim cop, ella es protegia sota l’EPI “i sort que el portava i no em veien molt perquè m’emocionava moltíssim! Quan arribava el dia de descans a casa m’enfonsava de pensar en la situació que estàvem passant”. Incertesa, cansament físic i mental, angoixa, por… “Però també ets sents reconfortada quan estàs amb els pacients. Molts cops no sabies què dir… només que tot anirà bé”.
El seu torn acabava a les 10 de la nit, però molts dies allargava fins a les 12, “quan estava de guàrdia me la trobava sovint i l’obligava a marxar a casa!” recorda la Júlia. La Inma no portava rellotge en aquella època, recorda que els dies passaven molt de pressa i que sabien que eren les 20 h, pels aplaudiments. Amb el confinament, els seus fills estaven a casa, es tornava els horaris laborals amb el seu marit per estar amb ells i entre l’estrès, el caos, la feina afegida (estava de tardes, però als matins també treballava, fent seguiment de tot el que succeïa) “em vaig arribar a aprimar 8 quilos!”.
La Júlia també recorda que quan arribava a casa no podia dormir, “era impossible desconnectar. Fèiem jornades maratonianes i no tenies ni temps ni forces per fer res més”. Quan la Inma arribava a casa era el moment del “baixó”, de parlar amb la mare (viu sola) i acabar plorant per la por que tenia la seva mare que es contagiés la seva filla, recorda commocionada.
Ens costarà afrontar una nova onada. Això ha vingut per quedar-se. Sempre estarà present a qualsevol dispositiu assistencial, ens hem d’organitzar en aquesta línia (Júlia)
Ara, després de cinc onades, es palpa el cansament acumulat dels equips. “Al principi l’estrès, l’emoció, el no saber, és el que et fa tirar endavant… però a la llarga ha guanyat el cansament i en aquesta cinquena onada ho hem notat molt” explica la Júlia. “En les diferents onades hem anat aprenent, organitzant, recuperat el temps per veure al pacient. Hem pogut descansar físicament aquestes vacances, però els que estem atenent pacients COVID greus encara no hem fet el “reset”, no hem descansat mentalment d’aquesta pandèmia. Ens costarà afrontar una nova onada. Això ha vingut per quedar-se. Sempre estarà present a qualsevol dispositiu assistencial, ens hem d’organitzar en aquesta línia”.
Per a la Inma seguiran havent-hi casos de COVID, però és positiva i vol creure que no hi haurà una altra onada com la del passat estiu: “crec que ens arribarem a adaptar com ho hem fet amb la grip, que hi hauran alguns casos, però seran més limitats”.
Tanmateix, si haguessin de posar una paraula al que ens ha portat la COVID seria constatar la polivalència que han mostrat tant l’equip de fisioteràpia respiratòria com el de Pneumologia: “perquè tan bon punt has de visitar pacients a la UCI, a la UCRI, fer guàrdies, sortir en diferents horaris…” comenta la Júlia, “i s’han establert vincles més propers entre professionals de l’Hospital i hem vist que en situacions crítiques som capaços de treballar per un objectiu comú i s’ha corroborat que les coses tiren endavant”. I la Inma afegeix: “ha quedat una estima especial, diferent, la COVID també ha portat coses positives, ens ha unit!”
La pandèmia també ens deixa un aprenentatge per a la posteritat: “el pitjor que li pot passar a un pacient és que es quedi sense fisioterapeuta”. Són paraules que recupera la Inma d’un company de l’Hospital, el Dr. Montull, que també va passar per la malaltia: “ara ens veiem cada dia i ens tenim una estima molt especial. Sempre el tindré al meu cor! Perquè vaig patir molt perquè va estar molt greu… però per sort va sortir endavant”.
“Veiem que anàvem tirant endavant pacients i senties cada pacient com una victòria”
Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.
Les Unitats de Cures Intensives (UCI) dels hospitals han pres el pols a la pandèmia. Els professionals que hi treballen han viscut des de primera línia la lluita contra la Covid-19 en el seu vessant més dur. Més de 350 pacients han passat avui dia per aquesta unitat de l’Hospital que va veure incrementats els seus llits de 10 a 60 en la primera onada, una transformació sense precedents.
“Al principi es va viure de manera molt caòtica, mancava el material i no podíem donar l’assistència a la qual estàvem acostumades, a banda de la manca de personal, va ser horrorós. Vam viure casos molt durs… no teníem un monitor central i la resta projectaven molt soroll, hi havia plàstic a les portes… es va fer dur de gestionar. També va suposar un esforç bestial. Al principi recordo molta por, ho vivia com si fos una pel·lícula. Espantats a no tenir material, a contagiar-nos tant nosaltres com a les nostres famílies… recordo aquest sentiment de protecció més cap als altres que cap a tu mateixa. Ho vaig viure molt malament” explica la Lluïsa en recordar la primera onada de la pandèmia.
Durant la primera onada de la pandèmia es va transformar tot l’hospital i també els espais que es van destinar a cures intensives. Per entendre la magnitud de la transformació, s’ha de visualitzar que es va arribar a sextuplicar els llits d’intensius: “teníem l’UCI “mare” plena, la Sala de Reanimació (RE) també la vam fer servir com a UCI no Covid, més trenta llits a planta (hospitalització), la tercera planta d’hospitalització C va ser per pacients de Pneumologia… vam arribar a més d’una seixantena de pacients crítics, tenint en compte que l’UCI preCovid comptava amb deu llits” explica la Cristina. La Lluïsa es va encarregar d’organitzar la infermeria d’UCI en quatre sectors i a cada sector hi havia una infermera experta. Als equips hi havia infermeria no especialitzada, però tenien aquella figura com a referent: “em van demanar que habilités la REA com a UCI en dues hores, i es va muntar un hospital de campanya, amb els materials que teníem en aquell moment”.
Els espais transformats en temps rècord van ser molt “impactants” no només a nivell d’estructures sinó pels pacients que acollien: “mai els havia vist amb aquella cara de por, d’estar sols, un ulls… A la zona que es va habilitar de la REA estava tot obert, potser estaven intubant un pacient i el del costat ho veia perquè no hi havia ni biombo, i ens veiem a nosaltres que anàvem vestits d’aquella manera…” recorda la Lluïsa.
“Nosaltres mai no havíem viscut la sensació dels pacients que estaven ingressats i que no sabien si tornarien a veure les seves famílies, això ens costa perquè no és l’habitual” explica la Cristina. “Estem acostumats a donar informació a les famílies, però no a aquell pacient amb por, de no saber si se’n sortiria, del context de no estar acompanyats pels seus essers estimats, veient als pacients del costat que estaven molt greus, amb la gent vestida amb els EPIs, tot molt fred… a mi això avui dia encara em costa. Aquelles videotrucades plorant amb les famílies… duríssim”.
“Vam fer un gran equip i per mi és el millor que he viscut”, Lluïsa
La segona planta de l’edifici C, un espai d’hospitalització, es va convertir en una UCI en què l’equip va destacar per fer molta pinya. “Era necessari, si no, no tiraves endavant. Havíem de fer equip i el vam fer improvisadament, en vam fer un molt bo i per mi és el millor que he viscut” diu la Lluïsa, i això li ha fet canviar la manera de veure l’Hospital: “hem estat capaços de seguir endavant, quedo parada del que vam arribar a fer”. A aquesta planta habilitada va aparèixer en Jordi, un auxiliar que disposava del títol, però que no exercia: “havien tancat el centre d’arts escèniques on treballava i va venir a donar un cop de mà” recorda la Cristina, “i així es va sumar a l’equip, i van haver-hi més casos com aquest!”
Treballar al límit, per salvar vides: “funcionàvem amb respiradors de trasllat, respiradors per ventilació no invasiva els fèiem servir per a respiració invasiva… es va fer tot el que es va poder” recorda la Cristina. “Recordo el cas d’un pacient acabant d’intubar in extremis, amb cinquanta anys i sense antecedents mèdics, a punt de morir… el vam connectar al respirador (ens arribaven amb comptagotes, però moltes vegades no sabíem d’on) i no va funcionar… recordo sortir al passadís corrents i demanar un respirador… i trobar-lo allà, com un regal! Havia sortit de l’habitació de davant que havien estubat un pacient, i l’havien deixat allà davant per netejar. I això li va salvar la vida a aquella persona”. Al principi, la informació de la qual disposaven era de què es moria el 50% dels pacients ingressats “però nosaltres anàvem veient que els tiràvem endavant, i senties cadascun com una victòria” recorda la Cristina.
“Tothom associa UCI amb tot urgent i és al contrari: la feina a UCI és una feina molt pacient i controlada”, Cristina
A un altre pacient, el Salvador, l’havien d’anar canviant d’habitació perquè no ventilava bé a causa de problemes amb el flux de l’aire: “el sistema no existia i es va muntar per poder posar ventiladors, increïble feina de Manteniment!” diu la Cristina, “són coses que explico que ara mateix serien impensables. Tothom associa UCI amb tot urgent i és el contrari: la feina a UCI és una feina molt pacient i controlada, les coses les has de fer tranquil·lament perquè si vas ràpid van malament… pot arribar a semblar caòtic, però és una feina molt controlada, i amb la primera onada de la Covid aquest mecanisme es van canviar, et portaven diversos pacients per intubar i no tenies temps de situar-te”.
La companyonia, fer equip, l’ajuda dels altres, tothom es va bolcar: “recordo parlar amb una companya, la Dolors, i que em digués com em podia ajudar” explica la Lluïsa, “trucaves per qualsevol problema i tenies la gent de seguida allà. Hem après a entendre que és sortir de la teva zona de confort i posar-te a la pell d’altres serveis, i altres han entès també la nostra feina”. I totes les donacions que vam tenir… va ser impressionant. La meva mare va aplegar a totes les jubilades de Sant Feliu de Codines i van fer moltíssimes mascaretes, bates de plàstic… tota la població ens va donar suport i per això vam tirar endavant”. I és que per la Cristina, “malgrat ser part d’una societat capitalista, aquesta pandèmia ha demostrat molta empatia, la gent ha demostrat ser molt humana”.
Estar a l’UCI ha sigut molt dur, però per la Cristina la família és el que ha portat pitjor: “vaig estar aïllada un mes i mig, tenia el meu raconet al menjador i dormia a l’habitació dels nens, i el meu home i els dos nens dormíem junts en una altra habitació, fèiem vida a part. A banda que no em veien en tot el dia perquè feia torns de 12 hores! I això era cada dia, perquè el dia que descansaves era perquè havies fet el de nit, i tampoc era descansar… aprofitaves per llegir articles, fer protocols… recordo que al mes i escaig la meva filla es va plantar i va dir que no podia ser, els nens són molt carinyosos i ho estaven passant realment malament… sabien que estava passant alguna cosa greu”. L’ajuda de la família de la Lluïsa va ser crucial: “si no hagués estat per ells no hauria ni menjat. El meu home cada dia em feia el dinar i me’l posava a la carmanyola, estava morta, no tenia ganes de res”.
És impossible no emocionar-se sentint-les recordar el que han viscut. Una experiència que et canvia per sempre: “les coses les mires ara diferent. Prioritzes les coses d’una altra manera” diu la Lluïsa. “Tots els que hem viscut això ara som diferents. Ara que he estat de baixa, tothom m’ha enviat missatges, gent que abans no devien saber ni qui era o no en teníem cap mena de relació… i et sents molt estimada, recolzada per tothom”. Una experiència “brutal a tots els nivells” com diu la Cristina.
“Facilitar participar en estudis clínics COVID i respiradors es va convertir en una prioritat”
Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.
ÀREA DE RECERCA I INNOVACIÓ
A la imatge, d’esquerra a dreta:
Gemma Armengol, bibliotecària
Marc Jofre, tècnic
Mireia Gustà, secretària
Diana Navarro, cap d’àrea
L’Àrea de Recerca i Innovació de l’Hospital dona resposta a les necessitats dels professionals i de la institució en recerca i innovació i la gestió del coneixement generat per aquestes activitats. L’àrea engloba també el Servei de Biblioteca.
La situació provocada per la COVID-19 ha estat una oportunitat perquè el nostre hospital, a banda d’atendre pacients, busqui respostes a aquesta emergència sanitària a través de la recerca clínica i innovació. El Comitè d’Ètica d’Investigació de l’Hospital (CEI) ha aprovat diversos projectes de recerca sobre el SARS-CoV-2 i Covid-19 on participen els nostres professionals, donant resposta a moltes de les preguntes clíniques per tal de poder avançar en el coneixement d’aquesta infecció i millorar-ne els resultats.
Amb l’esclat de la pandèmia, la feina no assistencial també va canviar, van començar a arribar estudis exclusivament centrats en la Covid que calia gestionar. “Va canviar la dinàmica totalment, i en la primera onada la feina anava principalment destinada a aconseguir respiradors” recorda la Diana “hi havia molta angoixa pel col·lapse de les UCI i la manca de respiradors, així que es va convertir en una prioritat. Amb l’equip de l’UCI hi parlàvem sovint per assegurar-nos que entràvem als assajos clínics amb diferents respiradors”. Les gestions per aconseguir els respiradors van intensificar la feina, recorda la Mireia: “havíem de parlar amb les empreses, amb els promotors de l’estudi, signar els contractes i assegurances, se’ns va magnificar la feina, se’ns va multiplicar d’un dia per un altre, i tenies la sensació d’estar permanentment connectat”.
Es van gestionar nous contractes d’assajos clínics involucrant diferents serveis i especialitats mèdiques, es van habilitar per primera vegada els comitès d’ètica d’investigació virtuals, sessions extraordinàries per agilitzar els tràmits… la dinàmica de treball va fer un gir de 360 graus. “Sempre havíem funcionat presencialment i l’aparició de nous estudis, la flexibilització dels circuits, el canvi constant de la normativa reguladora… t’havies d’adaptar al nou marc regulador que suposava facilitar al màxim les gestions” explica la Diana, i “hores, moltes hores. També recompensades, s’ha de dir: el Dr. Iglesias, de l’UCI, per exemple, ens va estar molt agraït amb els respiradors que s’havien aconseguit. I aquest agraïment i aquesta companyonia que fas amb la gent, amb la que no ens veiem presencialment, però estàvem, hi havia una connexió, és un bon record amb què quedar-se”.
En Marc també recorda les gestions que es van fer amb els grups que van sorgir per a subministrar material fungible obtingut per via de la impressió 3D, els anomenats makers, una iniciativa que sorgeix de la comunitat d’Internet www.foro.coronavirusmakers.org. En el seu web es podien trobar els plans per a imprimir tota mena de material sanitari. Malgrat que no era material homologat oficialment, el disseny comptava amb l’aprovació del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. “Parlaves amb molta gent vinculada a aquest col·lectiu cada dia. T’avisaven de què el Parc Taulí havia penjat els plànols d’un respirador, per exemple, va ser una nova manera de treballar tots en obert”, recorda la Diana. “Des de la nostra àrea coordinàvem també tot el tema de donacions d’impressions en 3D. Parlàvem amb els companys assistencials per saber quines necessitats hi havia”. La Biblioteca també es va adaptar: “per facilitar tots els estudis i protocols que anaven sorgint que eren molt canviants i facilitar un espai Covid en obert constantment actualitzat”, explica la Gemma, de medicina basada en l’evidència.
La Covid va comportar molta feina, molt esforç, i també molts conflictes emocionals. “Vam veure que el personal assistencial estava posant el risc la seva salut i vam viure un conflicte emocional, no estàvem a la trinxera, però volíem contribuir com fos possible” recorda la Diana. “Senties que havies d’estar connectat tota l’estona perquè sabies que l’hospital ho estaven, que la gent no descansava, i tu volies estar igual, volies oferir com a mínim això, ja que no podies estar tractant pacients o en primera línia”.
Tots recorden per igual l’angoixa que van sentir davant una situació desconeguda. “Angoixa per alguns familiars i coneguts grans o d’edat avançada, que són els més vulnerables” afegeix Marc Jofre, “i desconnexió. Tinc la família a una altra ciutat i els tancaments perimetrals em van deixar aïllat”. En canvi la Mireia té la família a Granollers i va poder sentir la família més a prop “però el no estar en primera línia com els companys assistencials et feia sentir malament, volies estar donant suport malgrat que la teva aportació en aquesta lluita era un altre”.
Del teletreball van passar a un model mixt de teletreball i presencial durant un temps; ara ja fa temps que tornen a estar al 100% presencial: “a nivell de canvis organitzatius o de maneres de funcionar també ha estat un experiment, vist amb retrospectiva ha permès incorporar dinàmiques que no haguéssim incorporat si la Covid no hagués estat aquí, com a coses en positiu a treure” afegeix la Diana.
“La Covid ha suposat un fet inèdit al qual tots ens hem hagut d’adaptar. Som resilients” coincideixen
Van fer un recull de projectes que s’anava actualitzant a la intranet perquè tot el personal assistencial sabés en quins projectes relacionats amb la Covid estàvem participant.
“Emociona veure com som de forts els treballadors de l’Hospital”
Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.
Laura Almansa (estudiant d’Infermeria) Mar Busquets (DUI) Marta Cladellas (DUI) Montse Francàs (TCAI) Ana B. Rodríguez (DUI) Núria Sala (TCAI)
Treballen a la sisena planta de Medicina Interna (planta COVID) en el torn de nit
“Silenci”. Aquesta és la primera paraula que els hi ve al cap en recordar els primers dies de la pandèmia que ja dura més d’un any. La Laura, la Mar, la Marta, la Montse, l’Ana i la Núria treballen a la sisena planta d’hospitalització de Medicina Interna de l’Hospital en el torn de nit, la primera planta destinada als pacients COVID.
“El silenci, però, no era una paraula que hagués definit la sisena o cap altra planta” recorden, “timbres, familiars, malalts passejant pels passadissos… tot allò es va esborrar en qüestió de pocs dies. Ja no érem Medicina Interna, érem planta COVID com la resta de l’hospital i d’altres hospitals arreu del món”.
Cada nit que passava entenien una mica més aquest virus, “eren nits llargues on no hi havia més que silenci i trucades a les famílies per donar males notícies. La soledat dels malalts i la por reflectida a les seves cares era una sensació que traspassava les bosses d’escombraries i les mascaretes reciclades amb les què havíem de treballar durant dies”.
“Veiem famílies senceres i sabíem que un dels membres mai podria tornar a casa i havíem de dir-li que ja no hi havia res a fer… que aquest virus havia guanyat”. Tot això anava acumulant-se a la por, angoixa i tristesa que patien com a treballadores fins que no podien més i ploraven “per alliberar-nos d’aquesta càrrega que ens havíem auto imposat; no parlar per no preocupar a les nostres famílies es va convertir en rutina”. I és que les seves famílies era precisament el que els feia perdre la son: “aquells dies el terror a contagiar era latent i era una de les converses més escoltades entre nosaltres. Separar-nos físicament d’elles era dolorós, però necessari, ens dèiem, perquè teníem la certesa que ens contagiaríem, l’únic que no sabíem era quan”. Aquesta separació física també era una realitat a la feina: “decidíem no ajuntar-nos per minimitzar el risc ja important de contagi, aquells descansos en el que ens ajuntàvem que encara trobem a faltar” expliquen.
Recorden també les onades de solidaritat: “van inundar el nostre centre del material tan necessari, i, abans de venir a treballar escoltàvem els aplaudiments de la gent, de les forces i cossos de seguretat de l’estat, bombers, etc. estarem sempre agraïts”.
Així van passar les nits, fins que van poder respirar una mica “però al carrer ja no era igual, la sensació d’irrealitat i perplexitat va deixar pas a una realitat que no era la nostra, però que es quedaria amb nosaltres durant molt temps. La culpabilitat que sentíem per intentar fer una vida normal després de tot el que havíem viscut es va instal·lar amb nosaltres i no hi va haver temps a recuperar-nos que ja teníem aquí la segona onada, i amb aquesta, una nova transformació de la sisena, aquest cop en una unitat d’UCRI (Unitat de Cures Intermèdies Respiratòries)”. De la nit al dia van passar a portar malalts greus, i malgrat que no hi havia el problema inicial manca de materials “novament havíem d’aprendre a marxes forçades. El sentiment de ràbia i esgotament per tornar a viure les cares de terror dels malalts i les morts cruelment solitàries començava a aparèixer. Tornàvem a haver de cuidar dels nostres propis companys, havíem de viure els nostres propis contagis i tot això amb la sensació que mai acabaria”.
Han passat molts mesos després d’això, i noves onades han arribat i han marxat, però hi ha un fet immutable: “la cara de por dels malalts quan els rebem a la nostra unitat i l’alegria i agraïment que senten i sentim quan marxen recuperats”.
Amb la perspectiva que dóna el temps no es poden creure tot el que han viscut i tot el que han aconseguit: “emociona veure com som de forts els treballadors i dels grandíssims professionals que formen part d’aquest hospital”.
Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-vos la millor experiència d'usuari. Si continues navegant, entenem que autoritzeu l'ús d'aquestes cookies.D'acordMés informació
Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.
Els espais transformats en temps rècord van ser molt “impactants” no només a nivell d’estructures sinó pels pacients que acollien: “mai els havia vist amb aquella cara de por, d’estar sols, un ulls… A la zona que es va habilitar de la REA estava tot obert, potser estaven intubant un pacient i el del costat ho veia perquè no hi havia ni biombo, i ens veiem a nosaltres que anàvem vestits d’aquella manera…” recorda la Lluïsa.
La companyonia, fer equip, l’ajuda dels altres, tothom es va bolcar: “recordo parlar amb una companya, la Dolors, i que em digués com em podia ajudar” explica la Lluïsa, “trucaves per qualsevol problema i tenies la gent de seguida allà. Hem après a entendre que és sortir de la teva zona de confort i posar-te a la pell d’altres serveis, i altres han entès també la nostra feina”. I totes les donacions que vam tenir… va ser impressionant. La meva mare va aplegar a totes les jubilades de Sant Feliu de Codines i van fer moltíssimes mascaretes, bates de plàstic… tota la població ens va donar suport i per això vam tirar endavant”. I és que per la Cristina, “malgrat ser part d’una societat capitalista, aquesta pandèmia ha demostrat molta empatia, la gent ha demostrat ser molt humana”.
ÀREA DE RECERCA I INNOVACIÓ
Van fer un recull de projectes que s’anava actualitzant a la intranet perquè tot el personal assistencial sabés en quins projectes relacionats amb la Covid estàvem participant.
Laura Almansa (estudiant d’Infermeria)