Des de meitats de març de 2020 que la Covid-19 va irrompre al nostre país.
La meva experiència amb la Covid-19 ha sigut des del primer dia una vivència brutal mai viscuda en els meus 25 anys d’experiència. Va venir de cop, sense saber què fer i com, ni saber si ho podríem fer bé.
Ens vam haver d’organitzar: vam improvisar en menys d’una setmana una UCRI (Unitat de Cures Respiratòries Intermèdies) adquirint respiradors, càmeres i monitors, estudiant tot el que es publicava i creant protocols propis al nostre Hospital.
A l’UCSI ingressen pacients extremadament greus amb insuficiència respiratòria aguda, que van precisar sistemes de suport ventilatori no invasiu.
Ens vam cobrir els set dies de la setmana en torns de matí i tarda treballant colze a colze amb metges, pneumòlegs i Infermeria, la figura del fisioterapeuta respiratori, fonamental a l’UCRI, i també a altres unitats d’hospitalització, com a l’UCI.
Va ser un treball intensiu, cada dia casos nous. Una manera de treballar molt diferent; amb els EPI; “mai havia suat tant amb un vestit”. El dia es passava de pressa, moltes vegades sentíem els aplaudiments del carrer i t’adonaves que ja eren les 20h.
Els professionals de la Fisioteràpia Respiratòria érem i, ara molt més, imprescindibles per les cures que donàvem a aquest pacient des del primer dia fins quan marxaven a casa amb totes les pautes de tractament recomanades de fisioteràpia que havien de fer.
Vam fer un equip molt unit amb pneumòlegs i metges d’altres especialitats que ens van venir a ajudar. També companys que van patir la malaltia. Una frase que es va dir és “el pitjor que li pot passar a un pacient és que es quedi sense fisioterapeuta”. I, avui dia, quan ens veiem, ens tenim un afecte especial.
Vaig patir molt per ajudar en una situació molt crítica. Sentiments d’incertesa, cansament físic i mental, angoixa, por, però reconfortant per estar amb els pacients: no sabies què dir, només: “Tot anirà bé!”.
Els pacients quan et veien entrar a l’habitació amb un ventilador estaven molt espantats, però eren molt complidors i confiaven en tots els professionals sanitaris. T’agafaven la mà amb tanta força que no podies evitar emocionar-te. Era un sentiment que notaves per tot el cos en aquell moment.
Com a fisioterapeuta que soc, és gratificant pensar que, potser, li estaves salvant la vida en aquell moment o que, potser, no calia que s’intubés i en poques setmanes podria estar a casa amb la seva família.
Molts pacients s’acomiadaven de la seva família per videotrucada o es van morir sense família.
Quan arribava el dia de descans a casa jo m’enfonsava de pensar en la situació que estàvem passant, però sempre estava recolzada pels companys. Vaig tenir la sort de tenir un bon equip de pneumòlegs, fisioterapeutes i tots els professionals del meu Hospital, que ens han donat suport pel gran esforç que hem fet en el nostre Servei de Pneumologia.
Tot un canvi i una manera de treballar!
Inmaculada Castillo