Etiqueta: Hospital Granollers

Relats en temps de Covid: infermeres de la planta de Medicina Interna

“Emociona veure com som de forts els treballadors de l’Hospital”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

 

Relats en temps de Covid: infermeres de la planta de Medicina InternaLaura Almansa (estudiant d’Infermeria)
Mar Busquets (DUI)
Marta Cladellas (DUI)
Montse Francàs (TCAI)
Ana B. Rodríguez (DUI)
Núria Sala (TCAI)

Treballen a la sisena planta de Medicina Interna (planta COVID) en el torn de nit

 

“Silenci”. Aquesta és la primera paraula que els hi ve al cap en recordar els primers dies de la pandèmia que ja dura més d’un any. La Laura, la Mar, la Marta, la Montse, l’Ana i la Núria treballen a la sisena planta d’hospitalització de Medicina Interna de l’Hospital en el torn de nit, la primera planta destinada als pacients COVID.

“El silenci, però, no era una paraula que hagués definit la sisena o cap altra planta” recorden, “timbres, familiars, malalts passejant pels passadissos… tot allò es va esborrar en qüestió de pocs dies. Ja no érem Medicina Interna, érem planta COVID com la resta de l’hospital i d’altres hospitals arreu del món”.

Cada nit que passava entenien una mica més aquest virus, “eren nits llargues on no hi havia més que silenci i trucades a les famílies per donar males notícies. La soledat dels malalts i la por reflectida a les seves cares era una sensació que traspassava les bosses d’escombraries i les mascaretes reciclades amb les què havíem de treballar durant dies”.

“Veiem famílies senceres i sabíem que un dels membres mai podria tornar a casa i havíem de dir-li que ja no hi havia res a fer… que aquest virus havia guanyat”. Tot això anava acumulant-se a la por, angoixa i tristesa que patien com a treballadores fins que no podien més i ploraven “per alliberar-nos d’aquesta càrrega que ens havíem auto imposat; no parlar per no preocupar a les nostres famílies es va convertir en rutina”. I és que les seves famílies era precisament el que els feia perdre la son: “aquells dies el terror a contagiar era latent i era una de les converses més escoltades entre nosaltres. Separar-nos físicament d’elles era dolorós, però necessari, ens dèiem, perquè teníem la certesa que ens contagiaríem, l’únic que no sabíem era quan”. Aquesta separació física també era una realitat a la feina: “decidíem no ajuntar-nos per minimitzar el risc ja important de contagi, aquells descansos en el que ens ajuntàvem que encara trobem a faltar” expliquen.

Recorden també les onades de solidaritat: “van inundar el nostre centre del material tan necessari, i, abans de venir a treballar escoltàvem els aplaudiments de la gent, de les forces i cossos de seguretat de l’estat, bombers, etc. estarem sempre agraïts”.

Relats en temps de Covid: infermeres de la planta de Medicina Interna

Així van passar les nits, fins que van poder respirar una mica “però al carrer ja no era igual, la sensació d’irrealitat i perplexitat va deixar pas a una realitat que no era la nostra, però que es quedaria amb nosaltres durant molt temps. La culpabilitat que sentíem per intentar fer una vida normal després de tot el que havíem viscut es va instal·lar amb nosaltres i no hi va haver temps a recuperar-nos que ja teníem aquí la segona onada, i amb aquesta, una nova transformació de la sisena, aquest cop en una unitat d’UCRI (Unitat de Cures Intermèdies Respiratòries)”. De la nit al dia van passar a portar malalts greus, i malgrat que no hi havia el problema inicial manca de materials “novament havíem d’aprendre a marxes forçades. El sentiment de ràbia i esgotament per tornar a viure les cares de terror dels malalts i les morts cruelment solitàries començava a aparèixer. Tornàvem a haver de cuidar dels nostres propis companys, havíem de viure els nostres propis contagis i tot això amb la sensació que mai acabaria”.

Han passat molts mesos després d’això, i noves onades han arribat i han marxat, però hi ha un fet immutable: “la cara de por dels malalts quan els rebem a la nostra unitat i l’alegria i agraïment que senten i sentim quan marxen recuperats”.

Amb la perspectiva que dóna el temps no es poden creure tot el que han viscut i tot el que han aconseguit: “emociona veure com som de forts els treballadors i dels grandíssims professionals que formen part d’aquest hospital”.

 

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: Marta Checa

“Quan no tens medis, busques solucions ràpides i econòmiques amb el material del qual disposàvem”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

Relats en temps de Covid: Marta ChecaMARTA CHECA
Infermera de quiròfan, va engegar el projecte de cosidores a l’hospital. Els primers mesos de pandèmia va formar part de l’equip d’infeccions nosocomials i també va estar a l’UCI

La manca d’equipaments per al personal sanitari que estava abordant l’emergència per la Covid va ser una de les grans preocupacions els primers dies que esclatà la pandèmia.

L’hospital va rebre donacions de persones i empreses que van voler aportar el seu gra de sorra davant la propagació de la malaltia. En aquest context, l’hospital va iniciar un projecte entre els mateixos treballadors per cosir bates fetes a partir de bosses de plàstic. La iniciativa la va engegar la Marta, infermera de quiròfan, aficionada a cosir en el seu temps lliure.

Tot va sorgir quan la Tere Riu, coordinadora de Recursos Materials,  li va demanar un cop de mà per afrontar la manca de material. “Com tinc el postgrau d’infeccions, vaig ajudar la infermera d’infeccions nosocomials. Quan portava allà un parell de dies, la Tere Riu, em va trucar per si se m’acudia alguna idea per fer material, una necessitat que en aquell moment era urgent”. Així va sorgir la idea de cosir aquestes bates perquè metges, infermeres i auxiliars poguessin treballar amb la suficient protecció.

“Com un dels meus hobbies és cosir, em van plantejar la possibilitat de fer tutorials. Se’m va acudir un patró senzill amb una bossa gran de plàstic, tallada pel mig: fem l’obertura i si tallem un tros fem el forat de les mànigues i amb una bossa petita partida per la meitat es fan les dues mànigues” explica. “Ens van cedir un espai davant del despatx de Comissions Obreres de l’hospital, moltes companyes es van apuntar, es va crear un grup de cosidores. Tot va anar molt de pressa!”, recorda.

Van fer una xarxa d’ajuda amb cosidores de l’hospital, però també gent de fora, la gent s’apuntava i va arribar a ser molt gran. Eren professionals que sortien de treballar a les tardes i s’unien al grup de cosidores i es quedaven fora de les hores de feina. Es van facilitar màquines i anaven cosint amb els plàstics, tot voluntàriament. Inclús van crear vídeos tutorials per fer extensiva la producció de bates fora de l’hospital. “Les monges de l’hospital també s’hi van sumar! Es va engrescar molta gent, inclús gent de fora, familiars o amics de treballadors que s’oferien per cosir des de casa”.

Relats en temps de Covid: Marta Checa“Quan no tens medis i has d’inventar… busques solucions ràpides i econòmiques amb el material del qual disposàvem. El plàstic era un material que donava moltíssima calor, perquè no transpirava, però davant d’una situació tan límit com la que vam viure, sentíem que aquella bossa potser et podia salvar de no contagiar-te. Des del Servei de Compres ens subministraven les bosses i la gent de fora també venia a buscar-les i les cosia a casa” explica la Marta. Com no sabien el nivell de contagi aquelles primeres setmanes, el material que feien cosidores de fora el deixaven en quarantena en un espai airejat. També moltes empreses i botigues en van donar bosses per cosir.

El grup de cosidores va augmentar fins a la trentena de persones. Quan ja rodava sol, estava ben encarrilat i organitzat, la Marta va tenir un punt d’inflexió. “Un dia vaig pujar a quiròfan i a l’UCI i vaig veure a les companyes, una va sortir plorant, és una persona amb la qual treballo i conec molt bé, i vaig pensar que si ella estava així és que la situació era molt greu… em va impactar. Des que em van traslladar a processos infecciosos vaig veure una altra part del caos, però allò em va fer tornar al meu lloc, sóc infermera assistencial, i vaig sentir que el meu lloc era tornar a quiròfan, sóc una infermera de batalla! ” En aquell moment eren moltes les persones amb idees noves cosint no només bates sinó també mascaretes i davantals. “Vaig sentir que havia començat el projecte, però que era el moment que altres ho portessin, hi havia gent molt bona, i vaig entrar l’UCI i em vaig desconnectar del grup”.

Relats en temps de Covid: Marta ChecaEstant a l’UCI acabava tan desgastada que alguns dies em quedava a ajudar i cosir, però també necessitava marxar i desconnectar. “Arribaves a casa i tampoc tenies ganes de parlar… va ser una època molt caòtica. Tot el dispositiu de vestimenta era molt complexa: treballar amb doble ullera, la calor, ens posàvem noms a les bates per reconèixer als companys! Els dos mesos que vaig estar a l’UCI no anava ni al lavabo ni a esmorzar pel que suposava haver-te de vestir i desvestir… també recordo aquell neguit de si t’emportaves alguna cosa casa i veure de lluny als pares durant molt de temps…”.

Aquells primers mesos com a infermera d’infeccions i posteriorment a l’UCI els recorda molt durs: “el dia a dia era un malson, cada dia me n’anava a dormir i pensava que l’endemà seria igual, i no li veies un final… era horrorós. Suposo que els sanitaris ho portem a dintre, perquè al final pensaves que havies de seguir endavant, seguir treballant i donant el 100% i ho feies. Els meus fills ja són més grans i no em necessiten, i podia treballar els caps de setmana si em necessitaven, senties que havies de donar tot el possible. En aquella època van fer molt equip, vaig treballar amb gent amb què no havia treballat mai i vam estar molt bé, tothom va aportar la seva part d’experiència”.

Positivisme envers el futur, però amb un nou prisma: “m’he vacunat convençuda, però no acabo de veure que tornem a la normalitat, no acabo de gaudir de les coses com abans… espero que amb el temps vegem les coses diferents. Tornarem a una altra normalitat; la vida, però, la veig diferent. No m’agradaria tornar a passar una situació així, però sí, tornaria a fer tot el que he fet, com a sanitària ho portem a dins del nostre ADN”.

Relats anteriors: