“Emociona veure com som de forts els treballadors de l’Hospital”
Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.
Laura Almansa (estudiant d’Infermeria)
Mar Busquets (DUI)
Marta Cladellas (DUI)
Montse Francàs (TCAI)
Ana B. Rodríguez (DUI)
Núria Sala (TCAI)
Treballen a la sisena planta de Medicina Interna (planta COVID) en el torn de nit
“Silenci”. Aquesta és la primera paraula que els hi ve al cap en recordar els primers dies de la pandèmia que ja dura més d’un any. La Laura, la Mar, la Marta, la Montse, l’Ana i la Núria treballen a la sisena planta d’hospitalització de Medicina Interna de l’Hospital en el torn de nit, la primera planta destinada als pacients COVID.
“El silenci, però, no era una paraula que hagués definit la sisena o cap altra planta” recorden, “timbres, familiars, malalts passejant pels passadissos… tot allò es va esborrar en qüestió de pocs dies. Ja no érem Medicina Interna, érem planta COVID com la resta de l’hospital i d’altres hospitals arreu del món”.
Cada nit que passava entenien una mica més aquest virus, “eren nits llargues on no hi havia més que silenci i trucades a les famílies per donar males notícies. La soledat dels malalts i la por reflectida a les seves cares era una sensació que traspassava les bosses d’escombraries i les mascaretes reciclades amb les què havíem de treballar durant dies”.
“Veiem famílies senceres i sabíem que un dels membres mai podria tornar a casa i havíem de dir-li que ja no hi havia res a fer… que aquest virus havia guanyat”. Tot això anava acumulant-se a la por, angoixa i tristesa que patien com a treballadores fins que no podien més i ploraven “per alliberar-nos d’aquesta càrrega que ens havíem auto imposat; no parlar per no preocupar a les nostres famílies es va convertir en rutina”. I és que les seves famílies era precisament el que els feia perdre la son: “aquells dies el terror a contagiar era latent i era una de les converses més escoltades entre nosaltres. Separar-nos físicament d’elles era dolorós, però necessari, ens dèiem, perquè teníem la certesa que ens contagiaríem, l’únic que no sabíem era quan”. Aquesta separació física també era una realitat a la feina: “decidíem no ajuntar-nos per minimitzar el risc ja important de contagi, aquells descansos en el que ens ajuntàvem que encara trobem a faltar” expliquen.
Recorden també les onades de solidaritat: “van inundar el nostre centre del material tan necessari, i, abans de venir a treballar escoltàvem els aplaudiments de la gent, de les forces i cossos de seguretat de l’estat, bombers, etc. estarem sempre agraïts”.

Així van passar les nits, fins que van poder respirar una mica “però al carrer ja no era igual, la sensació d’irrealitat i perplexitat va deixar pas a una realitat que no era la nostra, però que es quedaria amb nosaltres durant molt temps. La culpabilitat que sentíem per intentar fer una vida normal després de tot el que havíem viscut es va instal·lar amb nosaltres i no hi va haver temps a recuperar-nos que ja teníem aquí la segona onada, i amb aquesta, una nova transformació de la sisena, aquest cop en una unitat d’UCRI (Unitat de Cures Intermèdies Respiratòries)”. De la nit al dia van passar a portar malalts greus, i malgrat que no hi havia el problema inicial manca de materials “novament havíem d’aprendre a marxes forçades. El sentiment de ràbia i esgotament per tornar a viure les cares de terror dels malalts i les morts cruelment solitàries començava a aparèixer. Tornàvem a haver de cuidar dels nostres propis companys, havíem de viure els nostres propis contagis i tot això amb la sensació que mai acabaria”.
Han passat molts mesos després d’això, i noves onades han arribat i han marxat, però hi ha un fet immutable: “la cara de por dels malalts quan els rebem a la nostra unitat i l’alegria i agraïment que senten i sentim quan marxen recuperats”.
Amb la perspectiva que dóna el temps no es poden creure tot el que han viscut i tot el que han aconseguit: “emociona veure com som de forts els treballadors i dels grandíssims professionals que formen part d’aquest hospital”.
Relats anteriors:
- Santi Araujo, responsable del magatzem
- Xavi Torruella, cap de helpdesk de la Direcció d’Estratègia Digital
- Glòria Floriach i Carme Ruiz, residència Adolfo Montañá
- Mertxe Fernández, TCAI de Semicrítics
- Servei de Prevenció de Riscos Laborals
- Olga Navarro, infermera de la 6a planta
- Unitat de Psicologia
- Terelu Rodríguez, equip de neteja
- Marta Checa, infermera de quiròfan, va engegar el projecte de cosidores a l’hospital
- Maxi Garcia, fisioterapeuta
- Raquel Benavent, metgessa geriatra

MARTA CHECA
“Quan no tens medis i has d’inventar… busques solucions ràpides i econòmiques amb el material del qual disposàvem. El plàstic era un material que donava moltíssima calor, perquè no transpirava, però davant d’una situació tan límit com la que vam viure, sentíem que aquella bossa potser et podia salvar de no contagiar-te. Des del Servei de Compres ens subministraven les bosses i la gent de fora també venia a buscar-les i les cosia a casa” explica la Marta. Com no sabien el nivell de contagi aquelles primeres setmanes, el material que feien cosidores de fora el deixaven en quarantena en un espai airejat. També moltes empreses i botigues en van donar bosses per cosir.
Estant a l’UCI acabava tan desgastada que alguns dies em quedava a ajudar i cosir, però també necessitava marxar i desconnectar. “Arribaves a casa i tampoc tenies ganes de parlar… va ser una època molt caòtica. Tot el dispositiu de vestimenta era molt complexa: treballar amb doble ullera, la calor, ens posàvem noms a les bates per reconèixer als companys! Els dos mesos que vaig estar a l’UCI no anava ni al lavabo ni a esmorzar pel que suposava haver-te de vestir i desvestir… també recordo aquell neguit de si t’emportaves alguna cosa casa i veure de lluny als pares durant molt de temps…”.