Relats en temps de Covid: infermeres de la planta de Medicina Interna

“Emociona veure com som de forts els treballadors de l’Hospital”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

Laura Almansa (estudiant d’Infermeria)
Mar Busquets (DUI)
Marta Cladellas (DUI)
Montse Francàs (TCAI)
Ana B. Rodríguez (DUI)
Núria Sala (TCAI)

Treballen a la sisena planta de Medicina Interna (planta COVID) en el torn de nit

“Silenci”. Aquesta és la primera paraula que els hi ve al cap en recordar els primers dies de la pandèmia que ja dura més d’un any. La Laura, la Mar, la Marta, la Montse, l’Ana i la Núria treballen a la sisena planta d’hospitalització de Medicina Interna de l’Hospital en el torn de nit, la primera planta destinada als pacients COVID.

“El silenci, però, no era una paraula que hagués definit la sisena o cap altra planta” recorden, “timbres, familiars, malalts passejant pels passadissos… tot allò es va esborrar en qüestió de pocs dies. Ja no érem Medicina Interna, érem planta COVID com la resta de l’hospital i d’altres hospitals arreu del món”.

Cada nit que passava entenien una mica més aquest virus, “eren nits llargues on no hi havia més que silenci i trucades a les famílies per donar males notícies. La soledat dels malalts i la por reflectida a les seves cares era una sensació que traspassava les bosses d’escombraries i les mascaretes reciclades amb les què havíem de treballar durant dies”.

“Veiem famílies senceres i sabíem que un dels membres mai podria tornar a casa i havíem de dir-li que ja no hi havia res a fer… que aquest virus havia guanyat”. Tot això anava acumulant-se a la por, angoixa i tristesa que patien com a treballadores fins que no podien més i ploraven “per alliberar-nos d’aquesta càrrega que ens havíem auto imposat; no parlar per no preocupar a les nostres famílies es va convertir en rutina”. I és que les seves famílies era precisament el que els feia perdre la son: “aquells dies el terror a contagiar era latent i era una de les converses més escoltades entre nosaltres. Separar-nos físicament d’elles era dolorós, però necessari, ens dèiem, perquè teníem la certesa que ens contagiaríem, l’únic que no sabíem era quan”. Aquesta separació física també era una realitat a la feina: “decidíem no ajuntar-nos per minimitzar el risc ja important de contagi, aquells descansos en el que ens ajuntàvem que encara trobem a faltar” expliquen.

Recorden també les onades de solidaritat: “van inundar el nostre centre del material tan necessari, i, abans de venir a treballar escoltàvem els aplaudiments de la gent, de les forces i cossos de seguretat de l’estat, bombers, etc. estarem sempre agraïts”.

Així van passar les nits, fins que van poder respirar una mica “però al carrer ja no era igual, la sensació d’irrealitat i perplexitat va deixar pas a una realitat que no era la nostra, però que es quedaria amb nosaltres durant molt temps. La culpabilitat que sentíem per intentar fer una vida normal després de tot el que havíem viscut es va instal·lar amb nosaltres i no hi va haver temps a recuperar-nos que ja teníem aquí la segona onada, i amb aquesta, una nova transformació de la sisena, aquest cop en una unitat d’UCRI (Unitat de Cures Intermèdies Respiratòries)”. De la nit al dia van passar a portar malalts greus, i malgrat que no hi havia el problema inicial manca de materials “novament havíem d’aprendre a marxes forçades. El sentiment de ràbia i esgotament per tornar a viure les cares de terror dels malalts i les morts cruelment solitàries començava a aparèixer. Tornàvem a haver de cuidar dels nostres propis companys, havíem de viure els nostres propis contagis i tot això amb la sensació que mai acabaria”.

Han passat molts mesos després d’això, i noves onades han arribat i han marxat, però hi ha un fet immutable: “la cara de por dels malalts quan els rebem a la nostra unitat i l’alegria i agraïment que senten i sentim quan marxen recuperats”.

Amb la perspectiva que dóna el temps no es poden creure tot el que han viscut i tot el que han aconseguit: “emociona veure com som de forts els treballadors i dels grandíssims professionals que formen part d’aquest hospital”.

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: Olga Navarro

“La Covid m’ha ensenyat a ser millor professional i millor persona”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull de vivències perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.

***

OLGA NAVARRO

Infermera. Treballa des de fa quasi tres dècades a l’hospital i des de fa 11 anys és coordinadora assistencial a la planta de Medicina Interna (6a planta), la primera que va començar a tenir pacients Covid.

“Els tres primers mesos de pandèmia van ser caòtics. M’entristia veure com estava l’hospital, tot canviat, vam muntar plantes a Consultes Externes, cada dia eren protocols diferents, la sala de parts es va traslladar… i recordo que veníem amb por. A l’hospital me l’estimo molt i em feia molta pena veure’l així… porto tota la vida treballant aquí, quasi trenta anys!”.

Quan es va plantejar ser infermera no es va imaginar mai que arribaria a passar el que ha passat. “La pandèmia ens ha fet créixer. Crec que tot el col·lectiu d’infermeria ha estat donant el 100%: al principi va ser dur, però ens hem adaptat totes molt bé”. També, igual que companys en relats anteriors, destaca que el companyonia que ha estat sempre present. “Nosaltres ja treballem molt a gust i amb la Covid hem treballat molt durament però fent molta pinya, hem estat molt unides. Veies companyes que s’anaven contagiant, i no volíem fer-nos PCR per no haver d’agafar la baixa i deixar a les companyes soles!”. També recorda d’aquells primers mesos que “tot i que al sortir d’aquí estàvem esgotades, tan física com emocionalment, tot i no tenir por de contagiar-me a l’hospital sí que el tenia en arribar a casa, tenia por de contagiar als meus. En sortir extenuades , quan agafaves el cotxe i veies tot buit eres més conscient del que estava passant”.

L’Olga és sincera i transparent, quan parles amb ella ràpidament entreveus una persona molt treballadora, eficaç i optimista. Malgrat haver passat moments molt durs, té bones paraules per definir la seva experiència: “com a infermera sento que la Covid ha estat gratificant, perquè m’he sentit realitzada: he cuidat molt més del que ho feia abans, la nostra feina és cuidar i ho he fet molt perquè les persones en necessitaven moltes cures… Abans de la pandèmia molts malalts estaven acompanyats, i les necessitats les suplia la família; amb la Covid el malalt depèn només de tu, i malalts molt dependents de nosaltres… molta feina i molt dura, però gratificant”.

Les primeres setmanes va participar en l’adaptació de l’Àrea Ambulatòria per convertir-la en unitats d’hospitalització: “va ser un caos haver de muntar les habitacions, poder comptar amb el material per poder treballar… però ens vam en sortir. Gràcies a això vam poder ingressar molts malalts allà. Recordo lo ràpid que es va emplenar l’hospital de malalts Covid. La nostra planta la vam dividir en dos, per a malalts Covid i malalts no Covid, però en un dia ja estava la planta plena”.

Passats els dos-tres primers mesos, les coses van canviar perquè es van familiaritzar amb la malaltia i s’han acostumat a conviure-hi, i també a tractar els malalts, que havien d’estar aïllats. “Aquest punt és important perquè ens va costar molt, ja que els malalts ho passaven molt malament tot i que alhora, es van portar molt bé en tot moment, ja que no eren demandants per res. Veien que ens havíem de vestir d’aquella manera per anar a veure’ls, entenien la gravetat de la situació. Picaven molt poc al timbre, les famílies quan fèiem la videotrucada estaven molt agraïdes… al final va ser una experiència molt productiva i molt satisfactòria, tant a nivell professional com a nivell personal” recorda l’Olga.

Relats en temps de Covid: Olga Navarro — L’equip de la 6a planta de Medicina Interna a finals del mes d’abril de l’any passat

Intentaven trucar a les famílies cada dia, per rebaixar el seu neguit: “els metges ja intentaven fer la trucada diària, però nosaltres també quan fèiem la higiene o entràvem el menjar els hi preguntàvem si volien parlar amb els seus familiars i ens trobàvem a la gent molt agraïda. Sabíem la preocupació per la qual passaven i era una manera d’intentar minvar-la. També estar sol aquí dintre es fa molt dur i sense salut, t’impacta molt”. Això t’ensenya a tenir molta empatia: “n’has de tenir molta amb aquests pacients tan complexes. Estar a l’altre costat no és el mateix que estar al nostre, perquè a l’altre et falta la salut”.

Tot aquest esforç va revertir en agraïment, tant per part dels malalts com de la ciutadania: “increïble com s’han portat amb nosaltres: com et portaven les bates, amb missatges d’ànims que em fan posar la pell de gallina: seguiu endavant, vinga, moltes gràcies per tot… ens recordava que la nostra feina val la pena i que calia seguir treballant així. Hi havia gent que ens portava directament coses a la nostra planta. Sóc de Montmeló i hi havia gent que em trucava per dir-me que em deixaven pantalles que havien fet a la porta de casa meva”.

Les mostres d’agraïment ens recordaven que la nostra feina valia la pena i que calia seguir treballant així

Han viscut moments molt durs que quedaran per a la memòria. “Ens vam trobar amb situacions en què en només en una hora havies de baixar a un pacient a l’UCI, és el cas d’una noia embarassada que vam haver de portar corrents a crítics perquè se’ns ofegava i la vam haver d’intubar. També hem tingut malalts molts grans que no poden anar a UCI perquè no suportarien la intubació, els cuidem tot el que podem a la planta i alguns s’han en sortit, i altres no… que estiguessin ben cuidats era la nostra prioritat”.

La cap de la seva àrea, la Gemma Pérez, ens acompanya en aquest relat, i afegeix l’impacte que li va suposar veure professionals a fora de les habitacions plorant, assentats a terra, impactats per la situació: “els professionals tenien por. Mai havia vist a treballadors abatuts a terra com els primers mesos de pandèmia. També em van impactar molt els aplaudiments dels professionals que donaven l’alta, tenien llàgrimes als ulls perquè veiem que la gent se’n sortia, se m’ha quedat marcat”.

I també han viscut moments molt emocionants: és el cas del company Pedro, un cas amb que va acabar feliçment, ja que després de passar molts dies a l’UCI, el van traslladar a la seva planta: “quan va pujar ens va explicar que li van dir que truqués a la seva dona abans d’intubar-lo… li van dir que no es preocupés, que es despertaria, però ell no ho veia clar…”. Quan li van donar d’alta, l’hospital va viure un dels moments més emotius d’aquesta pandèmia: “va pujar molta gent a la planta per aplaudir-lo i acomiadar-lo… i quan va baixar es va trobar que a Consultes Externes estava quasi tot l’hospital per rebre’l i aplaudir-lo de nou, se’m posa la pell de gallina de recordar-ho! I també amb les gràcies de tots els malalts quan han marxat”.

Aquestes experiències i tot el que ha viscut l’han ensenyat a ser “millor professional i millor persona. Hem vist gent que ho ha passat molt malament, i això t’ensenya a valorar molt les coses. Famílies senceres ingressades… gent de totes les edats, també joves que han estat ingressats a l’UCI i quan han pujat a la nostra planta d’hospitalització encara ho han passat molt malament, a vegades sense poder ni respirar”. I això et fa valorar moltes coses, especialment la salut: “abans ja valorava molt la salut, però ara la valoro el triple. Ens queixem per coses insignificants, quan el que realment el que ens ha de preocupar és tenir salut. He après a valorar les coses més petites i a valorar més la vida. Ja li dic al meu fill: valors i respecte. Valorarem el que tenim, la família és el més important. No hi ha res més a la vida, valors i respecte, abans que els diners”.

La Covid, però, no ha marxat: “anem cap a la normalitat, però tindrem pacient Covid durant molt de temps. Estem cansats però veig el futur amb optimisme. Quan la població estigui vacunada tot serà molt diferent. Hem de ser positives, ens hem de vacunar, ho veig molt clar!”.

Com ha succeït amb altres companys amb qui hem compartit el seu relat en temps de Covid, l’Olga també vol donar gràcies sinceres a la Gemma Pérez “a vegades em queixo, però amb mi s’ha portat molt bé. Ha estat molt dur, però sort de la Gemma i de l’equip, estic molt agraïda” explica emocionada entre llàgrimes. Perquè al final, darrere de cada història, de cada professional, tenim la persona.

Relats anteriors:

Unitat de Reumatologia

Dia Mundial de les Malalties Reumàtiques

El dia 12 d’octubre es commemora el Dia Mundial de les Malalties Reumàtiques. Aquestes malalties inclouen les que afecten les estructures de l’aparell locomotor, o sistema musculoesquelètic, és a dir, que recauen en els ossos, les articulacions, els teixits que envolten les articulacions, els tendons o els lligaments i els músculs. Es tracta per tant de malalties tan diferents com l’artrosi, les artritis com la reumatoide, les malalties òssies com l’osteoporosi, les malalties sistèmiques del teixit connectiu com el lupus eritematós sistèmic, els reumatismes de les parts toves i el dolor musculoesquelètic difús o regional. En conjunt constitueixen més d’un centenar de malalties diferents.

Artrosi — Desgast de l’articulació del genoll

Les malalties reumàtiques són el principal problema crònic declarat per la població segons les enquestes de salut, i malgrat que poden aparèixer a qualsevol edat, en general afecten més les persones d’edat avançada i, en concret, les dones. Les malalties reumàtiques són la primera causa de dolor crònic i de discapacitat física en els països desenvolupats i, a més a més, alteren de forma significativa l’estat psicosocial dels individus afectats i també el de les seves famílies i cuidadors. Aquestes malalties són, d’altra banda, el problema de salut més freqüent que incapacita per al treball i, així, més de la meitat de persones amb invalidesa ho són per causa d’una malaltia reumàtica, circumstància que contribueix a un augment considerable de les despeses econòmiques associades.

Unitat de Reumatologia

Hi ha molts professionals de la salut que tenen dedicació a aquestes malalties (metges de família, traumatòlegs, metges rehabilitadors, anestesiòlegs, fisioterapeutes, infermeres…) encara que l’especialitat mèdica que es dedica en exclusiva al seu tractament és la reumatologia. El Servei de Medicina Interna de l’Hospital de Granollers compta amb una Unitat de Reumatologia que dóna servei als territoris del Vallès Oriental Central i Baix Montseny i que compta amb un equip de cinc especialistes mèdics i una consulta infermera. Aquests professionals, que compten amb una alta especialització, desenvolupen una sèrie de consultes monogràfiques que, acompanyada del suport la resta de serveis de l’Hospital, poden atendre qualsevol patologia reumàtica amb els millors mitjans tecnològics, farmacològics i humans. Alhora, la nostra Unitat s’ha caracteritzat per un afany notable de mantenir una bona coordinació assistencial amb la resta de serveis de l’Hospital i, especialment, amb els professionals d’atenció primària per poder donar a la nostra població un millor servei. Concretament, la unitat disposa de professionals que tenen una especial dedicació a les malalties articulars cròniques (artritis reumatoide i espondilartritis), malalties del teixit connectiu (lupus, esclerodèrmia, etc.), malalties òssies metabòliques (osteoporosi entre d’altres), i compta amb un gabinet tècnic (ecografia, capilaroscòpia i microscòpia de llum polaritzada) que permet complementar l’estudi clínic de les malalties i aprofundir en el seu coneixement.

Finalment, tots els membres de l’equip participen activament de les societats científiques pròpies de l’especialitat i mantenen una tasca docent activa tant en pregrau com en postgrau i una activitat investigadora constant que es tradueix un nombre considerable de comunicacions a congressos i articles publicats en revistes nacionals i internacionals, que contribueixen a posicionar el nostre hospital com a centre de recerca universitari.

Enguany i coincidint amb el Dia Mundial de les Malalties Reumàtiques també celebrem anunciar que ben aviat tindrem una seu de la Lliga Reumatològica Catalana (principal associació de pacients amb malalties reumàtiques a Catalunya) a Granollers. Gràcies a l’esforç d’un grup de pacients entusiastes i als professionals del centre, les persones en general, pacients i familiars interessats a col·laborar a millorar la qualitat de vida en aquestes malalties ho podran fer a través d’aquesta seu i, si volen, associant-se a la Lliga. Podeu trobar més informació al respecte a la seva adreça web lligateumatologica.org.

Dr. Xavier Surís i Armangué
Cap de Secció de la Unitat de Reumatologia. Servei de Medicina Interna

Servei de Medicina Interna: programa del malalt crònic de l’Hospital de Dia

Programa del malalt crònic de l’Hospital de Dia

En les darreres dècades, la millora en la qualitat de vida (de condicions socioeconòmiques, culturals i mediambientals), ha fet que hagi augmentat l’esperança de vida de la nostra població. Aquest fet, però, va lligat a la presència de diferents malalties cròniques en la gent gran.

Des de la Medicina Interna podem oferir una visió global en l’atenció a les persones amb diverses patologies (amb pluripatologia).

En aquest sentit, el 2007 es va crear dins de l’Hospital de Dia, el Programa al pacient pluripatològic reingressador. En aquesta unitat atenem un subgrup de pacients que presenten diverses malalties (incloent-hi la insuficiència cardíaca o la MPOC: malaltia pulmonar obstructiva crònica) que hagin reingressat a l’hospital o hagin estat atesos diverses vegades al servei d’urgències per descompensació d’aquestes malalties cròniques. El fet d’escollir concretament aquestes patologies és degut al fet que són les més prevalents en el nostre medi i les que són motiu d’ingrés, a part de les infeccions.

L’equip del programa està format per una infermera experta en el malalt crònic (Rosa Encinas) i les doctores Mònica Vila i Anna Soler.

Aquests pacients s’atenen dins l’àrea de l’Hospital de Dia. El paper de la infermera és cabdal, ja que és el vincle amb el pacient i la seva família. L’educació en la dieta, l’exercici i la manera de prendre la medicació, és un dels punts més importants per al control de les malalties. Els pacients del programa disposen de contacte directe amb la infermera, que entrena al pacient i als seus familiars a detectar precoçment una descompensació i evitar, en la mesura del possible, acudir al Servei d’urgències, fins i tot sovint evita ingressar.

En aquests 7 anys s’han beneficiat del Programa 333 pacients, quasi la tercera part homes, amb una edat mitjana de 76 anys. La mitjana de medicaments presos pels nostres pacients és de 10, indicatiu de la quantitat de malalties que presenten i es tracten. Val a dir que els pacients es valen per si mateixos i tenen majoritàriament un bon suport familiar. Quan hem analitzat respecte a l’any anterior a entrar al programa, hem vist que s’han pogut reduir un 67% les visites a urgències i per tant, els ingressos des d’aquest Servei.

Creiem que l’èxit del programa es deu al lligam que es crea entre el pacient, la seva família i l’equip. La tranquil·litat de saber que podrem atendre’ls telefònicament o presencialment i així evitar anar a altres àrees menys familiars, els tranquil·litza molt.

Tot plegat ens encoratja a seguir treballant a millorar l’atenció als pacients amb pluripatologia de manera conjunta amb atenció primària, que continua sent el referent principal pel pacient.

Dra. Anna Soler Sendra
Dra. Mònica Vila Vall-Llovera
Servei de Medicina Interna de l’Hospital General de Granollers

La infermeria del malalt mèdic

Infermeria del malalt mèdic

Al Servei de Medicina Interna de l’Hospital de Granollers tenim l’objectiu de donar una atenció integral a les persones, considerant-los l’element central de la salut respectant els seus principis de llibertat, autonomia, igualtat, dignitat i compromesos amb el model sanitari de Catalunya.

La missió de la nostra unitat és proporcionar una atenció òptima als pacients ingressats i familiars, per tal de satisfer les necessitats de salut i les seves expectatives, proporcionant unes cures d’infermeria amb la màxima qualitat i seguretat basades en el model de Virginia Henderson.

Els professionals de la unitat tenen una visió oberta i integradora, ja que el servei engloba pràcticament totes les especialitats mèdiques. Amb aquesta realitat hi ha una inquietud formativa per tal de poder donar resposta a les necessitats canviants i creixents de la nostra societat.

L’any 2011 es va realitzar una aposta des de la direcció d’infermeria de l’Hospital per redissenyar el nostre model d’atenció i, per tant, d’organització dins la unitat d’hospitalització. Aquest model pivota en uns pilars fonamentals:

La malaltia com a “procés”
El pacient com a centre de l’atenció
Infermera Referent “primary nursing”
El treball interdisciplinar

Aquest model d’infermeria, inspirat en el de Marie Manthey de dècada dels 60, permet d’individualització de les cures, ja que cada persona hospitalitzada té un grup de professionals de referència que vetllaran durant tot el seu procés d’hospitalització mitjançant una relació interpersonal i humana.

De moment els resultats de les cures d’infermeria aplicades a la unitat de medicina interna recollides anualment a través dels indicadors de qualitat del “model” són excel·lents, destacant aspectes com el tracte i el suport emocional a pacients i familiars i la confiança amb equip d’atenció.

Gemma Pérez Giménez
Cap d’Àrea del Malalt Mèdic i Alternatives a l’Hospitalització.
Hospital General de Granollers

Potser també t’interessa: