Etiqueta: Granollers

#RelatsCentenariHGG: Col·laboració a l’equip, la clau (AP)

Aquest relat és la història quotidiana d’un grup de persones que treballen juntes: el Servei d’Anatomia Patològica de l’Hospital. És un lloc ple de moviment, on cada dia es reben i s’analitzen moltíssimes mostres de teixit. Tot i això, és un lloc poc conegut, fins i tot per alguns treballadors del mateix Hospital, com ho és la seva funció dins de la institució hospitalària.

Aquest servei el forma un equip d’experts, cadascun dels seus membres ben coneixedors de la seva tasca, que treballen en conjunt per a identificar les malalties que afecten els pacients i proporcionen informació crucial per al diagnòstic i tractament.

Aquest equip està format per metges i metgesses patòlegs experts en l’estudi de mostres de teixits i cèl·lules humanes amb una eina primordial: el microscopi. Però aquest grup es complementa amb histotècniques, citotècniques i administratives. Cadascun dels seus membres exerceix un paper fonamental en el procés i treballen en conjunt per a garantir que s’obtingui el millor resultat possible.

La col·laboració és clau en aquest servei i tots els membres de l’equip entenen la importància del seu paper. Cada mostra de teixit és un trencaclosques que ha de ser resolt i cada peça de l’equip és necessària per completar el puzle.

Els patòlegs són els encarregats d’analitzar les mostres de teixit, fer un diagnòstic i proporcionar recomanacions de tractament. Però, per això, cal rebre la informació clínica important que li ha de facilitar el metge peticionari.

Les tècniques de laboratori processen les mostres i preparen les laminetes de teixit i cèl·lules per analitzar-les. Les mostres citològiques són estudiades prèviament per les citotècniques a la recerca de les cèl·lules patològiques. Però inicialment i per evitar errors de confusió i organització del circuit, les administratives porten un registre precís de cada mostra i coordinen el flux de treball.

Un dia qualsevol arriba al laboratori una mostra de teixit que requereix una resposta ràpida. És el cas d’un pacient molt malalt i els metges necessiten un diagnòstic urgent. És vital conèixer què li passa per posar un remei el més ràpid possible.

Les administratives registren i coordinen tot el procés d’ingrés de la mostra per assegurar-ne l’eficiència. Les histotècniques i citotècniques de laboratori treballen àrduament per processar i preparar la mostra al més aviat possible. La tecnificació del laboratori facilita la feina d’aquestes professionals. Els patòlegs comencen a analitzar la mostra i, ràpidament, s’adonen que és un cas complicat i necessiten consultar-lo entre ells per arribar a una conclusió precisa i identificar el problema que afecta el pacient. Finalment, els patòlegs arriben a una conclusió.

És un cas complex, però amb la col·laboració i el treball en equip poden arribar a un diagnòstic precís. El pacient és tractat en conseqüència i es va poder recuperar completament.

Servei d’Anatomia Patològica

Guia completa per a controlar l’asma: símptomes, diagnòstic i seguiment

L’asma és una malaltia crònica inflamatòria que afecta els pulmons i les vies respiratòries, fent que aquestes s’inflamin i s’obstrueixin. Això pot dificultar la respiració i provocar símptomes com tos o sibilàncies. Els símptomes de l’asma poden ser intermitents, apareixent i desapareixent amb el temps, o poden ser persistents en algunes persones.

Durant un episodi d’asma, les vies respiratòries es tornen sensibles a diversos desencadenants externs com a al·lergògens (per exemple, àcars, pol·len, fongs, animals), irritants (fum, olors fortes), infeccions respiratòries, exercici físic intens o canvis en el clima.

L’asma varia en gravetat i pot afectar persones de totes les edats. Encara que no té cura, aquesta malaltia es pot controlar amb medicaments i mesures d’estil de vida adequades, permetent als qui la pateixen portar una vida activa i saludable.

 

 

#RelatsCentenariHGG: Temps era temps

A principis dels anys vuitanta del segle passat, quan l’Hospital era una petita-gran família, on tothom coneixia a tothom, vaig aparèixer jo, primer fent pràctiques i després formant part de la plantilla.

Volia ser infermera, però per circumstàncies de la vida no vaig poder estudiar. Una persona em va aconsellar fer un curs d’Auxiliar de Clínica, que es podia fer a Granollers. Així va ser com vaig venir a aquesta casa, vaig fer pràctiques a l’Hospital de Dia, al pavelló Sant Jaume i a la primera planta, damunt d’Urgències.

Hi havia un grupet de jovenets estudiants de Medicina fent el rotatori, Esteve Ll., Sergio A., Josep M., Germà M., etc. Crec que d’aquella època de les infermeres, auxiliars i portalliteres només quedem treballant l’Elo R. i jo.

El nostre uniforme era una bata blanca, jersei blau marí, mitges blanques, esclops de fusta i un mocador blanc al cap tapant tots els cabells. Ens canviàvem a les “golfes”, sobre la capella i sobre la comunitat de les germanes Vedrunes. Manaven les monges, la Pilar Castellanos i la Mª Dolors S. eren les directores, hi havia la Rosa, la Queta, l’Imma, la Fina… treballant d’infermeres o de supervisores. La veritat és que érem molt jovenetes i els hi teníem molt respecte.

Ara tinc un record molt maco de totes elles i quin greu sap que la majoria ja no hi són.

Vaig estar una temporada a esterilització, quan estava ubicada al soterrani, sota els antics quiròfans al passadís que anava cap a Urgències, just a l’esquerra de la porta per la qual entrem ara per anar a Consultes Externes (CCEE).

D’aquella època recordo els tips de bufar guants i omplir-los de talc, es reciclaven! Plegàvem moltes bates, no m’agradava gens perquè no em quedaven mai bé. Els avis de l’asil ens ajudaven plegant les venes umbilicals i les gases, ens omplien les bombones que després posàvem a esterilitzar. Recordo l’alegria que tenien quan ens veien arribar.

L’any 1984 vaig començar a Pediatria, servei on he estat gairebé quaranta anys. Els primers quinze, al torn de nit. No acabaria mai si hagués d’explicar anècdotes d’aquesta etapa. La millor de la meva vida. És impossible fer-ne un resum, però em quedo amb les vivències i amb el record dels fantàstics companys i companyes que he tingut i que han sigut molts.

Fa 26 anys vaig passar al torn de matí. Durant molts temps fent de “corretorns”, uns dies al NIU, uns altres a planta i alguns a materno.

Pediatria enganxa, no hi ha millor pacient i més agraït que un nen. El NIU sempre m’ha agradat moltíssim. Atendre i donar suport als pares durant l’estada del seu fill, acompanyar-los en aquest procés no té preu i pot ser de les coses més gratificants de la nostra feina.

Per mi ha estat un luxe treballar aquí i un gran regal totes les companyes que he tingut. Hem sigut una família i hem estimat al centre com si fos nostre, érem “nenes” i ara ja som àvies, algunes jubilades i algunes ja ens han deixat. La meva última etapa la passaré a CCEE, on fa uns mesos que he començat, lloc que també m’agrada molt i on cada dia aprenc.

Ara soc TCAI i no conec a la majoria dels companys, però el dia que em jubili deixaré una bona herència: les meves filles, la Marta i la Clara, que com a bones infermeres continuaran treballant i tenint cura al mateix servei on jo he sigut tan feliç. És com si una miqueta de mi continués present.

M. Rosa Filbà

#RelatsCentenariHGG: El senyor dels cabells arrissats

Al cap de poc temps de venir a viure a Granollers, vaig començar a treballar a l’Hospital. Granollers va ser la primera ciutat que vaig conèixer de Catalunya i on vaig escoltar el català per primera vegada.

No sabia quant de temps hi viuria, però tenia molt d’interès per aprendre la llengua. Vaig trobar uns grans aliats en els companys de feina i els pacients per anar coneixent l’idioma. He de dir, amb un gran sentiment de gratitud, que tothom va tenir molta paciència durant el meu procés d’aprenentatge. Cada dia aprenia noves paraules que anava apuntant en una llibreta i utilitzava frases fetes per poder iniciar les converses. A vegades, va haver-hi moments de dificultat, com l’episodi que vaig viure amb el senyor dels cabells arrissats.

Els fets van succeir al Servei d’Urgències que estava ubicat a l’Edifici Històric. Era un espai bastant reduït, on hi havia un passadís amb boxes a cada costat, i un petit control d’infermeria a l’entrada del passadís. L’auxiliar sanitari va portar un pacient de 80 anys al box que estava al costat del Control d’Infermeria.

Quan el pacient estava estès a la llitera vaig entrar al box. El Sr. Ramon tenia molt cabell, totalment blanc i arrissat, cosa que em va cridar molt l’atenció:

—Bon dia, Sr. Ramon, a on li fa mal? – Li vaig preguntar.

—Em fa mal el fetge. – va dir.

Aquella paraula era nova per a mi.

—A on? – Vaig preguntar de nou

—Al fetge noia! – Va dir.

Li vaig demanar que m’assenyalés amb la mà el lloc on li feia mal. Em va mirar amb cara de sorpresa i amb una certa desconfiança i aixecant bastant la veu em va dir:

—A on ha estudiat vostè?, que no sap on està el fetge?

No ens estàvem entenent. En aquell moment, va entrar al box una companya meva aclarint la situació. Tant el pacient com la companya van començar a riure, rialla que de seguida es va estendre pel passadís. Jo estava vermella com un tomàquet, quan el pacient somrient i amb el seu típic accent català em va dir:

—No et preocupis, maca, que aviat aprendràs.

A la meva companya li va explicar que al principi sí que es va espantar una mica, perquè va pensar… si la infermera no sap on està el fetge, malament anem!

Maria Antònia Martos

#RelatsCentenariHGG: Cien años no serán suficientes para olvidar

Él era un chico joven, recién ingresado en la unidad por un Hepatocarcinoma en fase terminal que le estaba generando verdaderos estragos. Acompañándole, siempre se encontraba su pareja. Por desgracia, no iba a ser la primera ni la última vez que nos fuéramos a ver.

Su nombre me recordaba a alguien que marcó mucho mi vida, motivo por el cual jamás lo olvidaría. Uno de los motivos más comunes por los que recibimos a pacientes oncológicos, es el manejo del dolor. El dolor que provoca el cáncer, lejos de lo que cree la opinión popular, es insoportablemente cruel. En ese primer ingreso, el objetivo principal era mantener dicho dolor controlado, así como las náuseas derivadas de la enfermedad.

Él era consciente de su mal pronóstico, pero no estaba dispuesto a tirar la toalla. Su deseo de vivir era enorme. Y luchar hasta el último aliento se convirtió en obligación.

Su pareja no se separaba de su lado. Lo ayudaba en todo y era verdaderamente paciente. Un día que se acercó sutilmente al control me dijo: “Suhaila, ¿le podréis dar algo para la ansiedad sin que él sepa que os lo he dicho? Su madre está ingresada en otro hospital, enferma de cáncer y le queda poco tiempo de vida. Él está intentando ocultarlo para no derrumbarse”.

Realmente no sabía qué decir, pero primero me acerqué a aquella habitación para verlo y así hablar con él. No había mucho de qué hablar, se le notaba bastante afectado. Necesitaba urgentemente una atención psicológica y farmacológica que pudiera ayudarle a sobrellevar aquello con lo que la vida lo había puesto a prueba. Salí de la habitación y hablé con su doctora que, haciendo gala de su buen hacer, ejecutó los mecanismos necesarios para resolver esa situación. En cuestión de minutos, se había quedado dormido, dejando atrás por un momento esa montaña rusa de emociones negativas. Semanas después, ya estabilizado, por fin recibió el alta y pudo despedirse de su madre.

Pasaron un par de meses y regresó a planta en peor estado. Con muchísimos menos kilos, una piel cetrina y un rostro invadido por el miedo y el desconcierto. Pero una vez más, allí estaba su pareja, sosteniendo su mundo y haciendo lo posible para que no se desmoronara cual torre de naipes. Pasaban los días y el equipo sanitario, en su conjunto, hacía un esfuerzo titánico por cumplir su deseo de agotar todas las posibilidades de tratamiento y así poder revertir su enfermedad. Nada fue efectivo y la vida empezaba a claudicar. Todos lo sabíamos, incluido él. Finalmente, aceptó su destino y se dejó cuidar como se cuida a alguien en su final de vida. En el argot lo llamamos aplicar medidas de confort: control de síntomas, sedación según evolucionaba la enfermedad, un entorno que otorgara privacidad para el último adiós y acompañamiento en el duelo.

Un día, apareció su padre. Pensaba que tenían algún conflicto familiar que le había impedido presentarse hasta ese momento, pero el motivo de su ausencia era mucho más doloroso. Su forma de hablar, serena y comedida, me recordó a mi padre. Me senté junto a él y aprovechó para contarme entre lágrimas que, en el periodo de un año, había perdido a un hijo y a su mujer de un cáncer fulminante del que aún no se había recuperado. Y en ese momento, estaba nuevamente allí, frente a su hijo, quien estaba postrado en aquella cama de hospital esperando su final.

Cerró los ojos como consecuencia de la sedación, derramó una lágrima y durmió eternamente.

Suhaila, M. Ziyani.

#RelatsCentenariHGG: Granollers. Hospital General

Jo, com Jesucrist, vaig néixer la nit del vint-i-quatre de desembre, però mil nou-cents seixanta anys després. A mi no em van parir en un pessebre entre un bou i una mula, sinó que vaig entrar a la vida en una cambra blanca i freda, sota l’atenta mirada d’un doctor amb nom de jugador de futbol, el Dr. Reixach, i d’una llevadora que es deia Dolors, i que intentava calmar el seu nom. Jo vaig néixer molt jove, tan jove que deu mesos després de fer-ho, encara no havia complert un any.

Jo vaig néixer en una cambra de marbre de l’Hospital General de Granollers i des de l’instant que em tallaren el cordó umbilical, vaig sentir-me lligat a aquesta “U” modernista de totxo i de teula antiga. Me’l sento meu, no només per haver-hi nascut o per diverses ferides cosides pels boxs d’Urgències, sinó també perquè el meu avi fou patró i redactà els primers estatuts de la Fundació. Perquè la meva mare, poc després de la guerra incivil i quan en aquesta vila encara s’hi podia percebre un regust de mort, va ser una de les infermeres de bata bruta de sang, còfia blanca i creu vermella. Perquè el meu pare, encara que a Barcelona, va néixer el mateix any de la inauguració de l’Hospital i morí seixanta-set anys després allà, a la maleïda habitació 424. Perquè el meu tiet va exercir de metge analista del Centre. Perquè la meva germana (oh, la tercera planta) formava part d’un grup d’amics i d’amigues, que treballaven intensament, reien i, si la nit era tranquil·la, es feien més amigues.

Però encara n’hi ha més. La meva neboda és llevadora i, si et despistes, et fa parir per qualsevol racó dels quiròfans de la primera planta, entre freqüències cardíaques, anestèsia peridural, fòrceps i plors de dolor i de benvinguda. I també, perquè la meva filla i a conseqüència del meu caràcter desballestat, estudià Psicologia i ara exerceix allà, sí, a l’Hospital General de Granollers, vestida de blanc, fent tot el possible per a prevenir, intervenir i deslligar conflictes i trastorns dels quals tots anem plens.

Jo, de tant en tant, faig alguna visita a la meva endocrina d’ulls clars perquè em faci un repàs general i així poder anar tirant uns quants quilòmetres més per aquest camí tan curiós i misteriós que és la vida. Aleshores, mentre espero el meu torn, obro calaixos de l’antiga memòria i apareixen històries antigues de l’edat mitjana i en Bertran de Seva, d’un edifici gòtic en un carrer estret, del Convent dels Caputxins, d’un empresari anomenat Francesc Ribas, de vendes de retaules, d’inauguracions, de monges Vedrunes, d’ocells de ferro i de bombes italianes. O m’omplo els ulls de la boira d’un matí de desembre i revisc el xoc del tren fantasma i tots aquells estudiants morts o malferits. I les ampliacions de l’edifici, les vagues actives, els dies i nits de pandèmia, de llàgrimes, d’aplaudiments i de furgons dels serveis funeraris (per què han de ser tan grisos?) que anaven i venien mentre jo passejava amb el meu gos en un temps de silenci, de màscares i d’heroïnes inoblidables.

Avui, després de viure en set llocs diferents, el tinc a prop, dormo als peus del Puig de les Forques (visca les bruixes!), entre el meu Hospital i el Cementiri. Sempre va bé anar-t’hi acostant. Ja tenim una o més d’una edat i, ja sabeu, les flors ens agraden tant com sempre, però comencen a fer-nos por.

Santi Montagud Montañà

Dia de la Infermera al Vallès Oriental

Celebrem el Dia de la Infermera al Vallès Oriental

Enguany es va celebrar aquesta efemèride a la nostra comarca el 28 de juny al Centre Tecnològic i Universitari de Roca Umbert de Granollers. Gràcies a la Col·laboració del Col·legi Oficial d’Infermers i Infermeres de Barcelona (COIB), l’Ajuntament de Granollers, els hospitals de Granollers,  Mollet i Sant Celoni, l’ASSIR i  l’atenció primària de la comarca. La jornada que va tenir lloc el 28 de juny tenia com a objectiu conèixer, analitzar, reflexionar sobre els canvis que s’han esdevingut en tenir cura en pediatria, de com ens coordinem entre nivells  i com donem resposta en l’actualitat.

Vàrem parlar del programa Salut i Escola en la conferència inaugural. A la primera taula rodona es van tractar diversos temes d’interès per al col·lectiu: web de Sexe Jove, web infermera virtual, programa del nen sa i la continuïtat de cures neonatals a l’Hospital de Mollet; en la segona taula es va parlar de l’abordatge a l’obesitat, l’hospital de dia pediàtric a l’Hospital General de Granollers, les urgències pediàtriques a l’Hospital de Sant Celoni -una col·laboració amb l’Hospital de Granollers- i de la humanització de la Unitat d’hospitalització de pediatria també a l’Hospital de Granollers. Una de les conclusions que es va arribar va ser que la infermeria fa molt bona feina tot però que la manca de recursos impedeix que els programes no es duguin a terme en el temps i resultats esperats.

Dia de la Infermera Vallès Oriental

Presentació de pòsters

A la jornada també va haver-hi un espai de presentació de pòsters i comunicacions per difondre, evidenciar i reflexionar sobre la producció científica de la infermeria de la comarca. Es van presentar 38 pòsters, dels que va resultar premiat: “Si tu no decideixes, decidiran per tu” autors A. Guimet, T. Balcells, M. Garcia, S. Sancho N. Laiva i H. Roig.

Així mateix, es varen atorgar 4 reconeixements:

  • Premi al Servei de Pediatria de l’Hospital General de Granollers

    A la BONA PRÀCTICA PROFESSIONAL al personal d’infermeria del Servei de Pediatria de l’Hospital General de Granollers, pel desenvolupament de la seva tasca assistencial de manera excel·lent des dels anys 70, actualitzant-se i sent pioneres davant de noves tècniques i noves cures infermeres. La majoria del personal d’infermeria ha dedicat la seva vida laboral a la pediatria i juntament amb la part mèdica han aconseguit un Servei de pediatria de referència a la comarca.

  • Premi a la Comissió de Lactància de l’Hospital General de Granollers

    A la INNOVACIÓ a la Comissió de lactància de l’Hospital General de Granollers, pel seu impuls de la comissió l’any 2007 que actualment componen membres de diferents disciplines i centres d’atenció. Pel treball en equip que desenvolupen que dona una atenció integral a la dona i al nen en l’alletament matern i aconsegueix una millor comunicació entre primària i hospital, revisant i unificant pautes d’actuació.

  • I dos reconeixements a la TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL: a Lora Stoyanova Ivanova, infermera pediàtrica de l’Hospital de Mollet, que des de l’any 87 fins al 2002 creix com infermera a l’UCI Neonatal de l’Hospital General de Vraza Bulgària i actualment treballa al servei de nounats de l’Hospital de Mollet, sent una referent en les cures del nadó i l’acompanyament  a les dones en la lactància materna. I a Carme Climent Sánchez, infermera jubilada: durant la seva trajectòria ha estat impulsora de la professió infermera, potenciant el seu paper a la sanitat publica (on ha treballat durant 40 anys) potenciant la seva independència professional i el treball de col·laboració amb el metge, sempre treballant al costat de les persones. No abandona del tot el camp de treball de pediatria després de la jubilació. Actualment fa de voluntària al Servei d’Educació de l’Ajuntament de Granollers en un programa d’ajuda als pares novells en la criança dels seus fills i té dos grups de WhatsApp de mares, amb horari d’atenció personalitzada.

Es va tancar la jornada  amb l’actuació dels pallassos d’hospital Pallapupas que varen fer que tots marxéssim amb un somriure a la cara.

Eulàlia Guix Llistuella
Delegada del COIB al Vallès Oriental
Tècnic de programes de formació de la FHAG, Direcció de persones