Al cap de poc temps de venir a viure a Granollers, vaig començar a treballar a l’Hospital. Granollers va ser la primera ciutat que vaig conèixer de Catalunya i on vaig escoltar el català per primera vegada.
No sabia quant de temps hi viuria, però tenia molt d’interès per aprendre la llengua. Vaig trobar uns grans aliats en els companys de feina i els pacients per anar coneixent l’idioma. He de dir, amb un gran sentiment de gratitud, que tothom va tenir molta paciència durant el meu procés d’aprenentatge. Cada dia aprenia noves paraules que anava apuntant en una llibreta i utilitzava frases fetes per poder iniciar les converses. A vegades, va haver-hi moments de dificultat, com l’episodi que vaig viure amb el senyor dels cabells arrissats.
Els fets van succeir al Servei d’Urgències que estava ubicat a l’Edifici Històric. Era un espai bastant reduït, on hi havia un passadís amb boxes a cada costat, i un petit control d’infermeria a l’entrada del passadís. L’auxiliar sanitari va portar un pacient de 80 anys al box que estava al costat del Control d’Infermeria.
Quan el pacient estava estès a la llitera vaig entrar al box. El Sr. Ramon tenia molt cabell, totalment blanc i arrissat, cosa que em va cridar molt l’atenció:
—Bon dia, Sr. Ramon, a on li fa mal? – Li vaig preguntar.
—Em fa mal el fetge. – va dir.
Aquella paraula era nova per a mi.
—A on? – Vaig preguntar de nou
—Al fetge noia! – Va dir.
Li vaig demanar que m’assenyalés amb la mà el lloc on li feia mal. Em va mirar amb cara de sorpresa i amb una certa desconfiança i aixecant bastant la veu em va dir:
—A on ha estudiat vostè?, que no sap on està el fetge?
No ens estàvem entenent. En aquell moment, va entrar al box una companya meva aclarint la situació. Tant el pacient com la companya van començar a riure, rialla que de seguida es va estendre pel passadís. Jo estava vermella com un tomàquet, quan el pacient somrient i amb el seu típic accent català em va dir:
—No et preocupis, maca, que aviat aprendràs.
A la meva companya li va explicar que al principi sí que es va espantar una mica, perquè va pensar… si la infermera no sap on està el fetge, malament anem!
Maria Antònia Martos