#RelatsCentenariHGG: La gasa

El cop contra els bancs havia estat descomunal. Encara recordo el soroll de la seva cara contra la pedra. La sang brollava com una font per la boca d’en Jan. Sempre havia pensat que quan als meus fills els hi passés alguna cosa, trauria forces d’on fos, com les heroïnes de les pel·lícules, i sabria què fer en tot moment. No fou així. Em vaig bloquejar.

Sortosament, una de les mares d’escola era llevadora de l’Hospital. Amb veu calmosa, com qui llegeix una recepta, em va informar que millor que anés a l’Hospital, que ja es quedava ella amb l’altra meva filla petita. Vaig fer que sí amb el cap. Crec que no vaig piular. No ho recordo.

El meu marit va treure el cotxe del pàrquing de Can Comas i vaig seure als seients de darrere, al costat del meu fill. El trajecte fins a l’Hospital es va fer etern.

Un cop a Urgències, les antigues, l’entrada amb el meu fill a coll va ser triomfal. Com en aquell programa de la televisió de nom Ha nascut una estrella, la noia de recepció ens va obrir unes portes enormes per a poder entrar directament a boxes.

Crec que vaig veure el núvol de fum i tot. Un cop dins, els metges van agafar en Jan amb celeritat. Ells si sabien què s’havia de fer. El meu marit va entrar després.

Ens van comunicar que un de nosaltres s’havia de quedar a fora, que no podríem estar els dos amb el nen. Crec que va ser bastant evident que havia de ser jo, qui es quedés a l’altra banda de la cortina.

Per una escletxa vaig veure el meu home al costat del Jan. Li acariciava el front. Havia suat un riu sencer. Pobret. Ara estava adormit. I els metges anaven cosint punts. Un, dos, tres, deu, quinze. Era allà a on creia que havia d’estar jo. Però no podia. Les cames ja no em tremolaven tant. Així i tot, em tremolaven.

Una infermera s’acostà i em donà una gasa i aigua oxigenada: “Ves al lavabo, que està en aquella banda, i treu-te la sang de la samarreta”.

Era d’agrair tenir algun objectiu en aquells moments. Com un robot vaig seguir el seu dit índex que m’indicava el camí i vaig apropar-me al mirall. Tant la sang d’en Jan com els meus nervis es traspassaven a la gasa a cada passada que donava. Tot encaixava a la perfecció.

Des de la llevadora, que es quedà amb la meva filla petita, passant per la noia de la recepció, pels metges que van fer-li una obra d’art al Jan, com també la noia de la gasa o la que va córrer la cortina perquè jo no em desmaiés. El Jan farà tretze anys aquest any. En fa vuit d’allò. La cicatriu que té al llavi es veu. I tant que es veu. Sembla en Harrison Ford. Em recorda aquell dia tan intens. I de la sort que vam tenir d’estar a Granollers.

Berta Anglada Oriol

#RelatsCentenariHGG: Tifus 49

Era maig del 1949. Ell tenia gairebé quinze anys. La seva mare havia mort el dia 3. De tifus, que es va complicar amb una pneumònia. Tota la família es va vacunar. Ell no. La seva mare no li podia pas encomanar res de dolent, pensava. Estava ingressat a l’Hospital. A l’actual edifici A, banda oest. En aquell moment, l’únic edifici que hi havia. El cuidava la tia Carme, la germana gran de la seva mare.

En el silenci de l’habitació, tot d’un plegat es va començar a sentir un sorollet: «Zup, zup, zup…». Era una gota de sang que anava caient a terra, després de travessar el matalàs. El tifus, en aquell moment, era una malaltia molt greu. Afecta la flora intestinal i fa que els budells quedin molt prims perquè en desapareix la flora.

Van avisar la germana Dolores (no Dolors, Dolores, amb e neutra). La germana Dolors Pla Porteria (nascuda a Agramunt) era de les primeres monges que va venir a l’hospital «nou» i provenia encara de l’hospital del carrer dels Caputxins.

El varen arribar a extremunciar de tan malament que el veien. Va perdre molta sang i l’única solució era una transfusió urgent.

Ell recordava la sensació de retorn a la vida a mesura que li entrava la sang. A cada impuls de sang, sentia que revivia. Li van caure tots els cabells i, tot i que era ros, els que li van sortir eren castanys.

Temps després, quan ja estava una mica refet, es volia aixecar del llit tant sí com no i ho demanava insistentment al Dr. Manel Plana. Finalment, el metge li va dir que s’aixequés quan volgués, però en fer-ho va caure plegat a terra. Estava tan feble… Es va posar a plorar, però el Dr. Plana el va tranquil·litzar i li va dir que era del tot normal el que li havia passat.

Quan li van donar l’alta, al cap de tres mesos, necessitava un bastó per aguantar-se. Però d’aquella se’n va sortir.

Va morir l’any passat, amb vuitanta-vuit anys, i tenia encara ben marcades les cicatrius de les nafres que se li van fer als glutis de tant de temps d’estar enllitat.

Es deia Antoni Mestre i Prades. Era el meu marit. Si jo vaig estudiar Infermeria a l’Hospital va ser gràcies a ell. Després hi vaig treballar més de trenta anys.

Marina Molins i Vilaplana

Dia Mundial de l’Ictus: la importància de la detecció precoç per salvar vides

L’ictus és una de les principals causes de discapacitat i mortalitat a tot el món, i actuar a temps és essencial per minimitzar els danys que pot causar. En el marc del Dia Mundial de l’Ictus, volem destacar la importància de la detecció precoç davant qualsevol sospita d’ictus.

Què és un ictus i per què és tan perillós?

Un ictus es produeix quan el flux sanguini cap a una part del cervell s’interromp o es redueix, impedint que el cervell rebi l’oxigen i els nutrients necessaris. Cada minut que passa, el cervell perd aproximadament 2 milions de neurones, cosa que pot derivar en danys cerebrals greus i permanents. Per això, la detecció precoç i una resposta ràpida són clau per millorar el pronòstic dels pacients i reduir o evitar les seqüeles.

Senyals d’alerta: quan cal actuar?

Reconèixer els signes d’ictus és vital per poder actuar a temps. Els símptomes més freqüents són:

  • Pèrdua sobtada de força o sensació de debilitat a la cara, el braç o la cama, especialment en un costat del cos.
  • Dificultat per parlar o entendre el que es diu.
  • Pèrdua de visió en un o ambdós ulls, de manera parcial o total.
  • Mareig o falta de coordinació.
  • Mal de cap intens i sobtat sense causa aparent.

Si tu o algú del teu entorn experimenta algun d’aquests símptomes, és fonamental dirigir-te a Urgències o trucar al 112. Cada segon que passa pot marcar la diferència.

Què pots fer per prevenir un ictus?

Encara que no es poden evitar tots els ictus, sí que hi ha mesures que poden ajudar a reduir el risc, com ara:

  • Controlar la pressió arterial i els nivells de colesterol.
  • Mantenir un estil de vida saludable.
  • Evitar el consum excessiu d’alcohol i no fumar.
  • Controlar malalties com la diabetis i mantenir el pes corporal adequat.
Una resposta ràpida salva vides

L’Hospital General de Granollers compta amb una unitat d’ictus operativa les 24 hores del dia, preparada per atendre aquests casos amb la màxima rapidesa i eficàcia. Aquest servei inclou guàrdies neurològiques diàries per oferir una resposta immediata, així com estudis vasculars complets des del moment en què arriba el pacient.

Gràcies a aquesta resposta multidisciplinària, molts pacients aconsegueixen recuperar-se completament o amb mínimes seqüeles, la qual cosa els permet reprendre les seves activitats diàries.

La prevenció és clau, però en cas que es produeixi un ictus, la detecció precoç salsa vides.

La salut mental importa, però… com cuidar-la?

Avui dia 10 d’octubre, commemorem el Dia Mundial de la Salut Mental, una iniciativa promoguda per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) amb l’objectiu de crear consciència sobre els problemes de salut mental, però també promoure el benestar emocional.

A l’Hospital General de Granollers, professionals de la psicologia treballen de forma directa i coordinada en xarxa per a vetllar per la salut mental dels i de les usuaris/àries, familiars i també professionals de la institució.

Atura’t! Et proposem fer tres respiracions profundes i centrar-te, durant una estona, en reflexionar sobre la salut mental i com tens cura d’ella…

Què és la salut mental?

La salut mental té a veure, entre moltes coses, amb com afronto la vida, com cuido el meu cos, com gestiono les situacions difícils i com em relaciono amb la meva gent i amb la comunitat.

En el fons, és la capacitat de sentir, pensar i actuar per poder gaudir de la vida i fer front als nostres reptes. És sentir que existeix un equilibri en totes les dimensions de la nostra vida.

PERÒ, A VEGADES AQUEST EQUILIBRI ES TRENCA… QUINES SÓN LES SENYALS QUE INDIQUEN QUE PODRIA TENIR UN PROBLEMA DE SALUT MENTAL?

Hi ha 5 senyals d’alerta que m’ajudaran a detectar que aquest equilibri s’ha trencat.

  1. No em sento jo mateix/a.
  2. Em sento nerviós/a o de mal humor.
  3. Tinc tendència a aïllar-me.
  4. Em cuido menys que de costum.
  5. Sento desesperança.
I què puc fer per a tenir cura de la meva salut mental?

És important incorporar hàbits i accions en la meva vida que m’ajudin a restaurar i sentir que torno a estar en equilibri com, per exemple:

  • Aprendre a escoltar-me.
  • Acceptar-me tal com soc i acceptar els i les altres.
  • Ajustar el que vull fer al que puc fer i plantejar-me reptes realistes.
  • Fer activitat física regular.
  • Afavorir relacions sanes i crear noves connexions.
  • Afavorir activitats variades que suposin un repte, amb les quals aprengui coses noves i em generin interès.
  • Tenir moments regulars de desconnectar del mòbil i de les pantalles.
  • Evitar el consum d’alcohol, tabac i altres drogues.
  • Penses en alguna cosa més o diferent?

Ara bé, no sempre és fàcil restaurar o recuperar aquest equilibri. De vegades no ens en sortim. Per això, és important saber a qui puc acudir i com fer-ho.

Si no m’en surto, podria…
  • Compartir-ho amb el meu entorn proper.
  • Anar al meu centre de salut de referència, i comentar-ho amb professionals sanitaris.
  • Si soc professional de l’Hospital General de Granollers, puc acudir al Servei de Prevenció de Riscos Laborals.

Cuidar d’un mateix és vetllar pel benestar de tots(es, suma-t’hi!”

Per acabar, et proposem iniciar la teva farmaciola emocional, és a dir, una caixa de recursos per aquells moments en els quals et sents sobrepassat/da.

Raquel Cuevas i Valérie Buscemi
Servei de Psicologia Clínica i Servei de Prevenció de Riscos Laborals de l’Hospital General de Granollers

#RelatsCentenariHGG: 100 anys d’històries de l’Hospital

L’any 1984 es va inaugurar el Centre Geriàtric Adolfo Montañá, amb 4 plantes assistencials, integrat com històricament sempre havien estat, dins la Fundació Hospital Asil de Granollers. A la primera i segona planta es van ubicar els residents que vivien a l’antic asil de persones grans. A la tercera i quarta planta es va crear el primer Servei de Geriatria de Catalunya.

Tenir dues unitats d’hospitalització, exclusivament amb persones grans malaltes, va comportar, per l’equip de Geriatria, un canvi de model assistencial diferenciat de les persones adultes. Calia tractar la malaltia i aplicar la prevenció, per tal d’evitar problemes afegits (poca mobilitat, incontinència, alimentació deficient, pèrdua de memòria, etc.).

En el moment que la persona ingressada era donada d’alta i tenia cures i tècniques d’infermeria, es requeria un professional d’Infermeria domiciliària per a fer el seu seguiment.

A principis de 1985, des d’infermeria del Servei de Geriatria i d’Atenció Primària vam elaborar el “Programa de coordinació d’infermeria a dos nivells”, amb l’objectiu de millorar la coordinació entre els dos centres i implantar un seguiment del malalt al domicili un cop donat d’alta.

El programa va tenir 4 apartats:

1. Una estada d’infermeria d’Atenció Primària (en aquells moments hi havia els “Practicants”) a les Unitats de Geriatria d’Aguts, per estar al corrent de les atencions i tècniques més habituals que tindrien al domicili.

2. Una planificació de la formació requerida i programació dels dies, horaris i unitats on es realitzaria l’estada.

3. Una presentació entre els professionals dels dos centres i telèfons de contacte per a facilitar la comunicació.

4. Informació a malalts i familiars del programa.

El malalt i el familiar coneixerien a la infermera que aniria al domicili abans de l’alta al domicili.

L’experiència va ser molt positiva i enriquidora pels professionals dels dos centres i va permetre millorar l’atenció domiciliària a casa, va facilitar la coordinació dels professionals, la informació directa del coneixement de les cures a dur a terme i el fet de poder consultar entre els dos nivells els dubtes que hi poguessin haver.

Per part del malalt i la família, eren donats d’alta sabent quina infermera els atendria al domicili.

Aquest projecte va requerir que un responsable de cada centre assistencial fes el seguiment de tot el procés. Es van protocol·litzar de forma conjunta diferents tècniques i cures, per unificar criteris i cures específiques d’Infermeria. Es va crear el primer informe l’alta d’Infermeria a hospitalització de Geriatria, dirigit a la infermera domiciliària on es recollia l’atenció donada durant l’ingrés i les cures del tractament a seguir al domicili, perquè no existia l’evolució actual de xarxes i de mòbils.

Com a responsables del projecte, considerem que va ser molt positiva per part de tots els implicats i es va estendre la divulgació als diferents centres, tant d’Atenció Primària com d’hospitals.

A partir d’aquí vam demostrar que per avançar calia coordinar tots els recursos sanitaris, agilitzant i millorant l’atenció a les persones amb necessitats assistencials, malalts i ciutadans que ho requereixin.

Teresa Riera Pagès

Com garantir la seguretat del pacient a l’hospital?

Avui 17 de setembre, commemorem el Dia Mundial de la Seguretat del Pacient, una iniciativa promoguda per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) amb l’objectiu de conscienciar sobre la importància de la seguretat en l’atenció sanitària. A l’Hospital General de Granollers, treballem cada dia per a garantir un entorn segur per als nostres pacients, impulsant la millora contínua en els nostres processos i pràctiques.

Enguany, sota el lema “Diagnòstics correctes, Pacients segurs”, l’OMS destaca el paper fonamental dels diagnòstics precisos en la seguretat del pacient. Un diagnòstic adequat és clau per a oferir el tractament correcte i evitar complicacions.

A l’Hospital General de Granollers, apliquem una sèrie d’estratègies per a vetllar per la seguretat dels nostres pacients en cada fase del procés assistencial.

  1. Millorar la comunicació:

Una comunicació clara entre pacients, familiars i professionals de la salut és essencial per a prevenir errors i assegurar una cura efectiva. Per això, fomentem el diàleg constant perquè tots els implicats estiguin ben informats i col·laborin en la cura del pacient. Més informació.

  1. Identificació correcta dels pacients:

Utilitzem braçalets identificatius i la identificació activa preguntant al pacient el seu nom per a evitar errors en els tractaments o procediments. Això garanteix que cada intervenció es realitzi al pacient correcte. Més informació.

  1. Utilitzar els medicaments de manera segura:

Treballem per a garantir que l’administració de medicaments sigui segura, seguint protocols estrictes que minimitzen els riscos d’errors en les dosis o interaccions. Més informació.

  1. Prevenir les infeccions:

El nostre equip realitza diferents talls observacionals per a avaluar l’adherència a la higiene de mans dels professionals. A més, realitzem rondes de seguretat per avaluar indicadors relacionats  amb la infecció ( revisió de vies perifèriques i centrals, el sondatge vesical … ) i el Programa d’Optimització de l’Ús d’Antimicrobians (PROA), entre altres mesures. Més informació.

  1. Identificar riscos per a la seguretat del pacient:

Prestem especial atenció a la prevenció de caigudes, l’aparició d’úlceres per pressió i el control del dolor, treballem per a prevenir errors en els procediments mèdics i quirúrgics, etc. Tot això, mitjançant indicadors de qualitat que garanteixin la plena seguretat del pacient.

  1. Prevenir errors en la cirurgia:

Seguim un protocol rigorós de verificació quirúrgica, que inclou la comprovació de la identitat del pacient abans, durant i després de cada operació.

  1. Hemovigilància:

Garantim la seguretat en tot el procés de donació i transfusió sanguínia, des de l’extracció i processament, fins a la verificació i emmagatzematge dels components sanguinis.

  1. Gestió d’incidents i esdeveniments adversos:

Comptem amb un sistema de notificació d’incidents que ens permet analitzar la causa dels esdeveniments adversos per a evitar que tornin a ocórrer, contribuint així a una millora constant en l’atenció sanitària.

Compromesos amb la teva seguretat

A l’Hospital, estem compromesos amb la seguretat dels nostres pacients, implementant aquestes bones pràctiques i adaptant-nos a les recomanacions més avançades del sector. La seguretat del pacient és una responsabilitat compartida entre professionals, pacients i les seves famílies.

Treballem junts/es per a assegurar diagnòstics correctes i mantenir als pacients segurs!

Us animem a seguir-nos al nostre Instagram i a compartir la publicació.

#RelatsCentenariHGG: El senyor de la camisa verda

En aquella època, quan vaig començar a treballar d’infermera a l’Hospital General de Granollers, em va semblar un lloc molt acollidor, petit i molt bonic. Realment, érem una família. Recordo que ens implicàvem molt en els problemes dels nostres pacients i una de les històries que més em va impactar va ser la del senyor Alfred.

L’Alfred tenia 75 anys i es trobava ingressat a la meva planta, sempre vestia una camisa verda. Les meves companyes explicaven que els seus fills no en volien saber res d’ell i ni tan sols es preocupaven de portar-li roba. “Es veia un Sr. tan simpàtic! Ens feia molta pena veure’l tan sol!”. Havíem empatitzat molt amb la seva situació i consideràvem molt injust el que li estava passant. Ens entristia veure’l tan afligit.

L’Hospital va intentar contactar diverses vegades amb la seva família, fins que un dels seus fills va contestar a la trucada. Vam demanar-li que, si us plau, acudís.

El dia que vam informar el Sr. Alfred que aviat li donarien l’alta es va posar molt neguitós, va asseure’s a una cadira de l’habitació agafant-se el cap amb les dues mans i lamentant-se de no tenir cap lloc a on anar. Va buscar un mocador a la calaixera de la tauleta de nit, les seves mans es movien de manera incontrolada. Estava immers en una gran pena, pensant que ningú volia fer-se càrrec d’ell.

L’Alfred explicava que ell sempre havia donat suport a tothom, que havia tingut molts amics i que quan treballava a la fàbrica, a la sortida de la feina, els seus companys sempre volien passar l’estona amb ell. Els convidava sovint i feia riure als altres amb el seu repertori d’acudits.

Una vegada, ens va explicar que en el passat va deixar diners a un amic que es trobava en un embolic i que mai els va retornar. Sempre que va poder, va ajudar als del seu voltant.

A les seves històries, sempre sortia la seva estimada amiga Leonor, explicava que ho va donar tot per mantenir la seva relació, però que quan ell va caure malalt, ella va desaparèixer.

No es podia creure que hagués d’anar a viure a un lloc de beneficència i compartir espai amb indigents i amb tota mena de persones que no li agradaven gens. Creia que no ho podria suportar. Deia que els fills tenen l’obligació de cuidar als pares i que no es poden desentendre d’aquesta manera.

Un parell de dies abans de l’alta es presenta el fill de l’Alfred i demana per la supervisora d’Infermeria. Ella ja estava esperant al despatx. El fill entra i s’asseu en una cadira.

— Som sis germans, hem trobat un centre geriàtric i hem acordat que ho pagarem entre tots — va començar a explicar.

—No volem tenir relació amb el meu pare. Mai hem rebut cap suport de la seva part i encara menys cap mostra d’afecte. Ens va abandonar i la meva mare es va quedar sola amb sis fills a càrrec. Ens va deixar per anar-se’n amb una amiga. Mai es va ocupar de res que tingués a veure amb la seva família. Cap de nosaltres ha pogut estudiar, quan tots teníem capacitat per fer-ho. Vam haver de començar a treballar molt joves per ajudar a casa. En el meu cas, a l’obra amb 14 anys. Ens va costar molt tirar endavant, podria explicar mil coses més, molt dures… però ja hem passat pàgina.

—A la residència estan assabentats de tot— va dir.

Es va fer un gran silenci.

#RelatsCentenariHGG: La senyora de gris

Són moltes les històries que he viscut al nostre Hospital. Algunes m’han fet riure, altres m’han entristit, però totes elles m’han fet reflexionar i aprendre. El que va passar amb la Sra. de Gris és molt difícil d’oblidar. Va succeir al Servei d’Urgències.

La sala d’espera era plena, només quedava una cadira lliure, al final. Al costat d’aquella cadira, hi havia una senyora gran, vestida tota de gris i acompanyant-la, una parella que parlava o, més aviat, xiuxiuejava.

La senyora de gris, aliena a tot el murmuri de l’ambient, tenia els ulls tancats i feia grans esforços per mantenir el cap al seu lloc.

— Mamà — li va dir la filla gairebé cridant. — Ens n’anirem a la cafeteria perquè encara no es farà l’ingrés del pare.

— No trigarem gaire, Lola — va dir el gendre, també en un to molt alt.

— És que no hi sent gaire bé — es va disculpar mirant una senyora rossa, que s’havia assegut al costat de la senyora de gris.

— D’acord — va contestar la Sra. Lola en un valent intent de mantenir els ulls oberts i somrient a la senyora rossa.

Se’n van anar i, a partir d’aquell moment, la senyora de gris es va col·locar amb el cap alt i els ulls molt oberts, observant al seu voltant. Va revisar les seves sabates grises, comprovant que estiguessin ben lligades. Les mitges eren gruixudes i grises. Es va allisar la faldilla grisa i va estirar les mànigues de la seva jaqueta, també de color gris. Es van alliberar algunes cadires, que de seguida es van tornar a ocupar. Hi havia bastant moviment a la sala.

Un auxiliar sanitari amb barba va cridar —Familiars de Miguel Rodríguez!
La senyora de gris es va aixecar ràpidament dient —Sí, és el meu marit— i es va apropar al sanitari. —Ja traslladem al seu marit, senyora, pot acompanyar-nos.
L’auxiliar sanitari li va donar una bossa de plàstic, dient-li —A dins hi ha la roba del seu marit— Ella va agafar-la i li va donar les gràcies.

Al passadís esperava un altre sanitari molt alt, que portava la llitera amb el Sr. Rodríguez, estirat i totalment tapat amb un llençol blanc.
— Perquè va tan tapat el meu marit? — Va preguntar la senyora Lola.
—Sempre els portem així, senyora — respon amablement el sanitari amb barba mirant al seu company amb un gest d’estranyesa.

La Sra. Lola, en silenci, els segueix pel llarg passadís, mentre traslladen el seu marit.

En sentit contrari, venia una germana de la comunitat de l’Hospital. Va mirar a la Sra. Lola i en observar la situació va decidir acompanyar-los. Quan van arribar al seu destí, la Sra. Lola va fixar-se en el rètol de l’entrada, on deia clarament “Morgue”. Amb els ulls oberts com plats, la senyora de gris va tornar a mirar el seu marit, tapat fins dalt, va veure l’expressió de la monja i va adonar-se de la desgràcia que havia passat. Del pit li va sortir un crit desesperat, el seu Manuel ja no hi era.

En aquell terrible moment, mentre la germana i el sanitari alt l’agafaven perquè no caigués, l’altre va comprovar el nom del senyor que traslladaven. No era Manuel Rodríguez, sinó Miguel Rodríguez. Tots junts van acompanyar la Sra. Lola fins al box on era el seu marit.

— Ai Manuel, pensava que eres difunt! — Va dir la Sra. Lola llençant-se damunt, abraçant-lo.

#RelatsCentenariHGG: Con un riñón es suficiente

Hace ya unos cuantos años –cómo pasa el tiempo– que me practicaron aquella intervención laparoscópica.

Meses antes había acudido a Urgencias por un fuerte dolor en el costado derecho y una sensación de mareo. Vivo cerca del hospital, pero me tuvo que llevar en coche L., mi pareja en aquellos tiempos, porque no podía andar por el dolor. Allí, una doctora me diagnosticó un cólico nefrítico. Y no cambió la doctora de idea cuando en la radiografía no apareció cálculo alguno.

– Probablemente es una especie de arenilla –dijo–, que en las radiografías no se ve.

Pasaron dos semanas hasta que, tras una ecografía que me hicieron, por insistencia de L., que es enfermera de la casa, me descubrieron el cáncer.

Recibí el diagnóstico correcto con una sensación extraña, con sorpresa y fatalismo, lo reconozco, hasta el punto de que empecé a preguntarme por mi fecha de caducidad. En los días siguientes incluso preparé algunas cosas considerando hipótesis radicales. Por si acaso.

Aun viviendo en un país de tanta tolerancia al error como este, debe ser posible, pienso, que se mencionen los errores sin que quede feo para evitar su repetición y que se retrasen las medidas necesarias.

Y lo que tenía que decir no era sino: “si un paciente tiene síntomas de cólico nefrítico, o parecidos, y con las radiogra­fías no se detectan piedras en el riñón afectado, es preciso hacer una ecografía para ver si se trata de un cáncer y no de una arenilla invisible”.

De todos modos, dejé el asunto de comentar el error con la doctora que me atendió en Urgencias en manos de L. y me olvidé de él.

De la operación para extirparme el riñón no me enteré. Tanto fue así que pasó una cosa que merece ser contada, en mi opinión. En algún momento me vi en una gran sala, metido en una camilla y en medio de unas cuantas camillas ocupadas más. No sé cuánto tiempo pasó, solo sé que la espera puso a prueba mi paciencia, cuya solidez lamento no poder contar entre mis virtudes.

Cuando finalmente se acercaron mi pareja y mi cuñado, me dirigí a ella con un poco de mal humor:

– ¿Qué pasa, L.? ¿No me has dicho que me iban a operar ya? Llevo una hora esperando aquí.

– ¡Seis horas! –intervino el cuñado, con un leve timbre de escándalo en la voz–. Seis horas han estado operándote.

– ¿Eh? –dije–. O sea… ¿Me han operado ya?

– Sí –confirmó L.–; la doctora tuvo su trabajo contigo. Se ve que tenías un número anormal de vasos conectados con el riñón. Eres raro hasta por dentro.

– ¡Seis horas! –repitió el cuñado innecesariamente.

Durante la convalecencia recibí una visita de la familia con mis hijas, una adoptada en China y otra en Barcelona, salida de la barriga de una inmigrante africana enferma.

(Si doy estos detalles es porque en mi entorno conocen mi decidido antinatalismo por razones que llamo éticas. No hay que aumentar el sufrimiento en el mundo, hay que reducirlo y prevenirlo. El alma es un potencial de sufrimiento, así que todo nuevo individuo es un nuevo escenario para males posiblemente terribles. Desde un enfoque global es evidente que un mayor número de personas también supone un mayor número de víctimas de todos los problemas graves; hambre, enfermedades, violencia, catástrofes y, en cualquier caso, la muerte, habitualmente rodeada de mucho sufrimiento; lo que llamo dimensión demográfica del sufrimiento. Esta es mi postura, en resumen. Por lo demás, viendo a mis hijas, en al menos una cosa podemos estar de acuerdo todos: se benefician, no poco, de no tener mis genes).

Tenía mi familia un plan preparado. Le dieron a mi hija pequeña, que tenía cinco años entonces, un yogur y una cucharita y mi otra hija, dos años mayor, le dijo:

– Ya sabes, tendrás que ayudar a papá a comer, como si fuera un bebé.

La niña se acercó abriéndose paso entre los tubos y perchas con cara de disfrutar de la situación.

– Abre la boca –dijo–, …Muy bien –y me metió una cucharadita de yogur entre los labios.

Luego, la hermana le pasó una servilleta para limpiarme la boca. Y todos sonrieron a mi costa.

Después se fueron a hacer compras, pero dejaron a la suegra conmigo porque le costaba andar. No sabía muy bien cómo mantener una conversación con ella y, para no esforzarme demasiado, cerré los ojos como si me estuviera venciendo el sueño. Pero mi suegra, tal vez porque era casi ciega, rompió el silencio:

—Estuve en la Catedral de Barcelona y recé para que todo fuera bien con la operación. Y encendí una vela por ti.

Yo no creo en las fórmulas paralelas de intervenir en la realidad que pasan por el cielo. Pero también había que mirar el asunto desde otra perspectiva.

Mi suegra, a la que ni de lejos le hacía el caso que ella siempre me hacía a mí y que constantemente me invitaba a comer a su casa junto con sus hijos y yernos, sin apenas resultado, no merecía que no se lo agradeciera. Así que, inspirado, dije:

—Entre sus rezos y el buen oficio de la doctora que me operó todo ha salido bien.

Con un riñón es suficiente. Y aquí sigo una docena de años después, cómo pasa el tiempo, con la salud y los vicios estables.

Com cuidar la teva pell per a prevenir el càncer?

Cada any, el Dia Europeu de la Prevenció del Càncer de Pell ens recorda la importància de protegir i cuidar la nostra pell. Aquest tipus de càncer afecta, principalment, a persones majors de 70 anys amb pell clara i que han tingut una alta exposició solar al llarg de la seva vida, però també a persones de mitjana edat amb exposicions intermitents intenses. Aquestes persones, que han estat exposades al sol per motius professionals o recreatius durant dècades, presenten un risc més elevat de desenvolupar aquesta malaltia.

Segons recull el Canal Salut de la Generalitat de Catalunya, més del 80% dels casos es podrien prevenir evitant l’exposició intensa al sol i les cremades solars, especialment durant la infància i l’adolescència. Per això, la conscienciació, la prevenció i el diagnòstic precoç són essencials per reduir la incidència i millorar el pronòstic del càncer de pell en aquesta població vulnerable.

1. TIPUS DE CÀNCER DE PELL I COM DETECTAR-LOS

Actualment, es distingeixen dos tipus principals de càncer de pell:

  • Melanoma: és el menys comú, però el més agressiu. Es pot detectar per l’aparició de pigues que creixen, canvien de grandària, piquen o sagnen.
  • Càncer de pell no melanoma: és el que es diagnostica en la majoria dels casos. Es pot detectar per l’aparició de lesions amb crosta i tumorals que creixen i no cicatritzen en àrees on hi ha hagut exposició solar crònica.
2. TRACTAMENTS DISPONIBLES

La detecció precoç és clau per al tractament efectiu del càncer de pell. Depenent de la seva tipologia i de l’etapa en la qual es trobi el càncer, hi ha diferents tractaments que un especialista podrà determinar: cirurgia per a casos localitzats i radioteràpia o immunoteràpia per a casos més avançats.

3. MÈTODES DE PREVENCIÓ

La prevenció del càncer de pell és fonamental, encara més en temporada d’estiu, i es pot realitzar mitjançant algunes senzilles mesures que trobaràs a continuació.

  • Evita l’exposició solar intensa. Especialment, entre les 12 h i les 16 h quan els raig ultraviolats són més forts. Consulta aquí com combatre la calor, especialment a l’estiu.
  • Utilitza protecció solar. Aplica de manera regular (cada 2 h aproximadament) una crema solar amb un factor de protecció solar (FPS) adequat (mínim FPS 30).
  • Cobreix la teva pell. Per a reduir l’exposició directa a la pell, i més si estàs a la platja o a la piscina, es recomana utilitzar roba de protecció, gorra o barret i ulleres de sol amb protecció UV.
  • Busca ombra. Si és possible, especialment en les hores de més calor, busca espais on hi hagi ombra si està a l’aire lliure.
  • Fes-te autoexploracions. Examina la teva pell de manera regular per a poder detectar a temps qualsevol canvi o anomalia. Si notes algun canvi, consulta amb un dermatòleg.

Adoptar aquestes mesures de prevenció pot ajudar a reduir el risc de desenvolupar càncer de pell i protegir la salut de la teva pell a llarg termini.

Cuida la teva pell!