“He tingut el privilegi d’experimentar la bondat de les persones en una situació històrica excepcional”
Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.
DRA. RAQUEL BENAVENT
Metgessa del Servei de Geriatria
Quan la Dra. Benavent fa memòria del que ha suposat la Covid per ella s’enfronta a una espiral d’emocions i records perquè l’ha hagut de viure com a metgessa i comandament intermedi, però també com a malalta i familiar d’un malalt de Covid.
La primera onada reflecteix imatges que relat rere relat es repeteixen: els carrers buits, extenuació a la feina, tothom en guàrdia, colpits pel que vivien, els vestuaris de l’hospital buits i en silenci. “Mirar per la finestra de les habitacions vestida amb l’EPI (equip de protecció individual) i fora tot buit, tot trist” recorda. La Covid ha estat “una època d’emocions a flor de pell”. Radiografies que quedaran per a la posteritat de tantes retines dels nostres professionals.
Com a geriatra, recorda la cruesa i la duresa d’aquells dies que ho han tragirat tot: “quan entràvem a les habitacions dels pacients Covid, semblava que estàvem en una altra dimensió: tot i portar els EPIs, al principi teníem por de tocar els malalts… Pobres pacients, sobretot els malalts geriàtrics: estaven sols, molts d’ells amb deteriorament cognitiu, sense poder entendre per què la seva família no estava amb ells, dependents… només infermeria i el personal de neteja que entrava a les habitacions els podia donar una mica de companyia i escalf humà, tan necessaris”.
En l’àmbit familiar, estant confinats no podia veure ni abraçar la família amb qui no convivia. “Va haver de passar més d’un any abans de poder abraçar els meus pares sense por, quan ja es van vacunar. No vam celebrar dinars familiars, aniversaris, ni Nadals… res. Només ens reuníem a espais oberts amb distància i mascareta, encara ara ho fem així”.
Una de les coses més dures que recorda d’aquells primers mesos era trucar a famílies amb qui no havia parlat mai, haver d’informar que el seu familiar estava molt malament i tornar a trucar al cap d’una estona per notificar la seva mort. “Plors al telèfon, molts plors… angoixa. Quedaves buit i esgotat intentant consolar per telèfon el que no tenia consol. I després la fredor de venir a veure la seva persona estimada uns moments, una vegada ja havia mort sol… duríssim”.
Una de les coses més dures era haver d’informar a famílies amb qui no havia parlat que el seu familiar estava molt malament i tornar a trucar al cap d’una estona per notificar la seva mort
També recorda establir lligams “telefònics” amb famílies a qui mai veien, a qui mai coneixerien, famílies amb qui parlaven diàriament durant una o dues setmanes. “Dins del patiment, ens animaven, ens desitjaven bon cap de setmana, ens deien que ens cuidéssim i sovint ens feien emocionar quan ens agraïen la feina feta”.
Al Servei de Geriatria es van haver de reinventar: fer reforços, canviar horaris, cobrir les baixes… El nivell d’estrès durant la setmana era tal que el cap de setmana que no treballava estava tan intranquil·la a casa que havia anat a treballar “per ajudar en el que fos, com molta gent de l’hospital feia”.
La Dra. Benavent també va viure la COVID com a comanament intermedi: “havia d’anar a les reunions de crisis diàries amb direcció medica, direcció d’infermeria i molts altres companys. Quina angoixa aquelles primeres reunions on es feia palès que ens mancava material, professionals, espais… Sortia amb l’estómac encongit i llavors anava a veure malalts i a intentar ajudar la resta de l’equip. Recordo l’emoció en aquestes reunions quan arribava material: EPIs per protegir-nos, ventiladors, llits!”. El que més por li feia, però, era pensar que es pogués morir algun treballador. “Les imatges repetides a les xarxes socials de comiats de sanitaris per culpa de la Covid m’aterraven, com es pot continuar amb pèrdues humanes de gent que coneixes…? Eren gent que feia el mateix que fèiem nosaltres en el dia a dia!”.
Perdre a algun treballador de l’equip era el que més por em feia
Per desgràcia, a banda de lamentar pèrdues personals per la Covid, l’Hospital va acomiadar persones molt estimades. La Raquel recorda especialment la Dra. Vicky Yetano, “persona molt estimada i admirada pels qui vam tenir la sort de conèixer-la, i la Pilar Castellanos, Piluca per nosaltres, també molt estimada a l’Hospital, formava part de la seva història. Vaig ser el seu metge quan va emmalaltir per Covid, vaig atendre-la durant quinze dies… no va poder ser i ens va deixar. Molta tristor”. També recorda patir molt quan algun company va estar greu i va haver d’ingressar a l’UCI o la UCRI.
En la primera onada quasi tot el Servei de Geriatria va entrar en contacte amb algun positiu i va haver de marxar a fer quarantena, la situació va esdevenir insostenible: “al final érem menys de la meitat de la plantilla i ens havíem de desdoblar, però el pitjor va ser quan vam anar caient malalts un per un, fins a onze dels catorze adjunts que som al servei, alguns amb símptomes menors, altres amb pneumònies (un va estar ingressat) però tots amb la por al cos de què podia passar”. Ella també es va contagiar a principis d’abril: “un dia em vaig sentir molt cansada, pensava que era normal amb el ritme que portàvem i l’endemà em vaig aixecar amb dolors ossis, vaig anar a treballar però no podia amb la meva ànima, tenia tos… Vaig passar visita com vaig poder i a la tarda ja tenia febre, a Urgències em van dir que tenia una pneumònia bilateral… Per sort vaig poder anar cap a casa”. Va ser dur per als seus pares que també patien per la seva germana, que és fisioterapeuta i també estava exposada al virus, i dur per ella, perquè també patia per la seva filla Leire de catorze anys, que va passar la malaltia al mateix moment que ella amb un quadre clínic digestiu d’un mes, “sort de la meva amiga i companya de l’hospital Maite Coll que per telèfon em va ajudar molt!”. Quan va tornar a la feina després d’un mes recorda especialment l’escalf de tothom “i l’abraçada del Dr. Barbeta, en aquella època en què no ens tocàvem per res! Em va dir que havien patit per mi”.
Quan va tornar a la feina recorda especialment l’escalf de tothom i l’abraçada del Dr. Barbeta
A banda del cansament i la tos, que van acabar marxant al cap de tres mesos, es va quedar sense olfacte ni gust durant setmanes, i quan va començar a recuperar-se va experimentar la paròsmia: “tenia absolutament distorsionats les olors i gustos de certs aliments i substàncies (cafè, xocolata, pa torrat, ceba, all, gasolina… inclús les olors corporals). Tot tenia una olor/gust semblant, molt desagradable”. Encara no està bé del tot, però va millorant, “ja he pogut prendre tres cafès en el darrer any!”.
La Dra. Benavent vol aprofitar aquest espai per donar les gràcies, i destacar “la increïble feina dels companys de l’UCI, que van viure situacions límit i molt dures, dels companys de Pneumologia, que de la mà del Dr. Barbeta van muntar la UCRI, dels anestesistes que es van posar a fer d’intensivistes, de les especialitats mèdiques que es van dedicar a veure malalts de Covid i a fer guàrdies, i dels quirúrgics que també es van arremangar per ajudar-nos. També vull recordar tots els serveis centrals, sense els quals no podríem haver treballat com ho vam fer, i també els companys de medicina, que van rebre el tsunami de malalts com nosaltres… el Dr. Bustamante, que feia poc que havia arribat com a Cap d’Urgències i va haver de reinventar el servei una i una altra vegada… i a l’estimat Dr. Cuquet, un dels metges probablement amb més pressió durant la pandèmia com a cap de Procés d’Infeccions. També el treball de tot l’equip d’infermeria va ser espectacular, dels fisioterapeutes i de l’equip d’higiene hospitalària, eren la connexió dels pacients amb el món exterior. També he d’agrair als meus comandaments la feina feta, les hores invisibles dedicades a organitzar el caos i haver dirigit el vaixell en uns moments molt difícils i plens d’incertesa. I sobretot vull donar les gràcies al meu equip, que una vegada més m’ha demostrat la vàlua que tenen com a persones i com a professionals. Sempre han estat allà, sempre ajudant i donant el millor de cada un. Sóc molt afortunada per formar part d’aquest equip humà”.
Mentre vivia la primera onada tenia clar que tot el viscut la canviaria: “probablement sóc una mica més dura, però també sóc conscient que he tingut el privilegi d’experimentar la bondat de les persones en una situació històrica excepcional que espero cap de nosaltres hagi de tornar a viure”.
Imatges de l’equip de Geriatria:
Relats anteriors:
- Santi Araujo, responsable del magatzem
- Xavi Torruella, cap de helpdesk de la Direcció d’Estratègia Digital
- Glòria Floriach i Carme Ruiz, residència Adolfo Montañá
- Mertxe Fernández, TCAI de Semicrítics
- Servei de Prevenció de Riscos Laborals
- Olga Navarro, infermera de la 6a planta
- Unitat de Psicologia
- Terelu Rodríguez, equip de neteja
- Marta Checa, infermera de quiròfan, va engegar el projecte de cosidores a l’hospital
- Maxi Garcia, fisioterapeuta
El passat mes de març va finalitzar el projecte europeu de recerca i desenvolupament tecnològic RADIO. RADIO “Robots in Assisted Living Environment” ha estat un projecte dins del programa marc Horitzó 2020 de la Unió Europea, en resposta a una convocatòria de solucions tècniques per promoure la vida independent. El projecte de recerca i d’innovació interdisciplinari s’ha dut a terme en els darrers 3 anys juntament amb 9 institucions europees més entre centres de recerca, universitats, empreses i hospitals. El sistema RADIO desenvolupat consta d’una “llar intel·ligent” i “robòtica” per oferir solucions no intrusives, eficients, fiables i modulars per a l’envelliment actiu i saludable.
European Union’s Horizon 2020 research and innovation program under grant agreement Nº 643892