Relats en temps de Covid: Inma Castillo i Júlia Tàrrega

“El pitjor que li pot passar a un pacient és que es quedi sense fisioterapeuta”

relats covid pneumologia fisioteràpia
La Dra. Júlia Tàrrega i Ia fisioterapeuta Inma Castillo

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.


Dra. Júlia Tárrega, metgessa consultora de la Unitat de Pneumologia
Inma Castillo, fisioterapeuta respiratòria


En la primera onada de la pandèmia es van registrar 655 pacients COVID al nostre hospital, 120 crítics, i es va convertir la planta de Maternoinfantil en una Unitat de Cures Respiratòries Intermitges (UCRI) amb 16 llits, que posteriorment es va traslladar a la sisena planta. En la UCRI ingressaven pacients amb pneumònia COVID19, amb insuficiència respiratòria aguda greu, que precisaven de sistemes de suport ventilatori.

“Es va dur a terme un treball multidisciplinar treballant de costat amb pneumòlegs, infermeres, auxiliars…” explica la Inma, que fa més de vint anys que treballa a l’Hospital. El paper de la fisioteràpia respiratòria ha esdevingut imprescindible a la UCRI, però també a l’UCI: allà s’encarregaven de l’adaptació al suport ventilatori, i del control tècnic dels ventiladors. A més, aplicaven tècniques de treball ventilatori amb dispositius PEEP (Positive End Expiratory Pressure – pressió positiva al final de l’espiració) i entrenament del diafragma i pautes d’entrenament cardiorespiratori per optimitzar l’estat funcional del pacient i qualitat de vida. “El paper del fisioterapeuta respiratori en aquesta pandèmia ha sigut cabdal. Si no hagués estat per elles no hauríem pogut assumir tota la feina que s’ha assumit extra i amb aquest tipus de pacient” matisa la Júlia.

La pandèmia va arribar de cop “sense avisar, i sense saber què fer, com i si ho sabríem fer bé” recorda la Inma. “Ha estat un treball molt intensiu, cada dia amb casos nous, una manera de treballar molt diferent, amb equips de protecció individual (EPIs)… mai havia suat tant amb un vestit!”. Els EPIs les permetien treballar segures, però eren equips que donaven molta calor i que dificultaven la feina. “Una tarda em vaig marejar amb aquella calor” recorda la Inma, “les infermeres em van venir a buscar perquè feia més d’una hora que estava a dins de l’habitació d’un pacient amb COVID que no s’adaptava al suport ventilatori … se t’entelava tot, era complicat treballar així, però teníem clar que faríem tot el possible per ajudar aquells pacients”.

De les primeres setmanes recorden el caos i els canvis constants: “no era anar dia a dia, era anar de cinc minuts en cinc minuts, van ser dies molt caòtics. Ens vam trobar amb nous equips, amb professionals provinents de diferents especialitats, que ens vam organitzar per tirar la feina endavant” diu la Júlia. Els primers dies no sabien ni tan sols el tractament, els protocols canviaven del matí a la tarda. “Un cop entraves a l’Hospital et centraves en la feina, però tenies preocupacions afegides: la família, la logística dels menjars, arribar a fer la compra abans que tanquessin el supermercat…” recorda la Júlia.  Van deixar de fer el que estaven fent i posar-se a fer “una cosa nova, que no saps ni on arribaràs ni com” recorda, “amb aquella satisfacció en arribar a casa i constatar que no estava contagiada. Tenia més preocupació per la gent que m’envoltava que per mi mateixa”.

“El Dr. Barbeta, cap de Pneumologia, es va mobilitzar per aconseguir els respiradors, imprescindibles per el tractament d’aquest pacients, i va contactar amb col·legues italians, que anaven unes setmanes per davant, per dissenyar els protocols de suport respiratori. En la primer onada, vam tenir dos pneumòlogues  de baixa, i estàvem les doctores Yolanda Galea, Núria Angrill, jo mateixa i tres fisioterapeutes” recorda la Júlia. Van rebre el suport de professionals de Geriatria i Anestèsia. Estem agraïts perquè malgrat ser tan pocs i l’esforç que ha suposat hem pogut tirar la feina endavant i això ha repercutit en el maneig dels pacients”.

Malgrat ser tan pocs i l’esforç que ha suposat hem pogut tirar la feina endavant i això ha repercutit en el maneig dels pacients (Júlia)

La Inma s’emociona inevitablement quan li preguntem pels primers dies. “Ha sigut molt estressant però també molt emocionant. Estic acostumada a poder valorar el pacient, juntament amb els metges, saber qui són. Dels primers quinze dies no recordo els seus noms… anava per les plantes i veia molts pacients, ajustava els aparells de suport ventilatori i en una estona et podien dir que el pacient havia mort o l’havien baixat a l’UCI perquè estava molt greu, va ser molt dur no poder fer el seguiment dels pacients, de saber qui eren, de conèixer quines necessitats tenien”.

Al principi s’enfrontaven a una situació nova i no sabien si aniria bé, la Inma estava a disposada a ajudar en el que fos possible, però després es va veure va ser útil,  vam tirar molta pacients  endavant i van evitar el col·lapse de  la UCI: “això va suposar buscar màquines per on fos, trucar a les empreses… Es necessitaven quantitat de ventiladors. Van poder recuperar alguns ventiladors en desús i finalment no vam tenir problemes de falta d’aparells ni material fungible. Va suposar un logística important pels fisioterapeutes respiratoris tenir material sempre preparat i al dia.  Veure que podíem ajudar als pacients et donava esperances”.

Em sentia molt recolzada per tothom, es va tenir en compte en tot moment el meu criteri (Inma)

La Inma també es va formar en el tipus de circuits per evitar la dispersió de partícules i evitar el contagi possible entre els professionals a l’entrar a l’habitació amb pacients COVID i amb el suport ventilatori. Era un risc alt de contagi. Em quedava hores aprenent i coneixent tots els canvis de materials. He après moltíssim. El tema a més m’apassionava, i tot el que aprenia ho retenia. Recordo, a les nits a casa, fer protocols d’informació sobre el funcionament dels ventiladors, canvis de circuits, pautes de tractament de fisio respi pels pacients COVID quan marxaven a casa. Em sentia molt recolzada per tothom, es va tenir en compte en tot moment el meu criteri”.

relats covid pneumologia fisioteràpia
La Inma dóna la mà a un pacient que atén

En la primera onada els pacients estaven molt commoguts: “en veure’t entrar en l’habitació amb un ventilador s’espantaven molt, però  també es mostraven molt agraïts pel fet de tenir-ne un, perquè aleshores era molt difícil poder disposar-ne. M’agafaven la mà i em preguntaven si això els ajudaria. T’agafaven amb tanta força que era impossible no emocionar-se! És un sentiment que notes a tot el teu cos. I com a fisioterapeuta és gratificant pensar que potser li estàs salvant la vida en aquell moment, o que potser no l’intubaran o no el sedaran i en unes setmanes podrà estar a casa amb la seva família”.

La Inma és una conjunció equitativa de professionalitat i emoció a flor de pell. Quan els pacients trucaven a les seves famílies, alguns per acomiadar-se per últim cop, ella es protegia sota l’EPI “i sort que el portava i no em veien molt perquè m’emocionava moltíssim! Quan arribava el dia de descans a casa m’enfonsava de pensar en la situació que estàvem passant”. Incertesa, cansament físic i mental, angoixa, por… “Però també ets sents reconfortada quan estàs amb els pacients. Molts cops no sabies què dir… només que tot anirà bé”.

El seu torn acabava a les 10 de la nit, però molts dies allargava fins a les 12, “quan estava de guàrdia me la trobava sovint i l’obligava a marxar a casa!” recorda la Júlia. La Inma no portava rellotge en aquella època, recorda que els dies passaven molt de pressa i que sabien que eren les 20 h, pels aplaudiments. Amb el confinament, els seus fills estaven a casa, es tornava els horaris laborals amb el seu marit per estar amb ells i entre l’estrès, el caos, la feina afegida (estava de tardes, però als matins també treballava, fent seguiment de tot el que succeïa) “em vaig arribar a aprimar 8 quilos!”.

La Júlia també recorda que quan arribava a casa no podia dormir, “era impossible desconnectar. Fèiem jornades maratonianes i no tenies ni temps ni forces per fer res més”. Quan la Inma arribava a casa era el moment del “baixó”, de parlar amb la mare (viu sola) i acabar plorant per la por que tenia la seva mare que es contagiés la seva filla, recorda commocionada.

Ens costarà afrontar una nova onada. Això ha vingut per quedar-se. Sempre estarà present a qualsevol dispositiu assistencial, ens hem d’organitzar en aquesta línia (Júlia)

Ara, després de cinc onades, es palpa el cansament acumulat dels equips. “Al principi l’estrès, l’emoció, el no saber, és el que et fa tirar endavant… però a la llarga ha guanyat el cansament i en aquesta cinquena onada ho hem notat molt” explica la Júlia. “En les diferents onades hem anat aprenent, organitzant, recuperat el temps per veure al pacient. Hem pogut descansar físicament aquestes vacances, però els que estem atenent pacients COVID greus encara no hem fet el “reset”, no hem descansat mentalment d’aquesta pandèmia. Ens costarà afrontar una nova onada. Això ha vingut per quedar-se. Sempre estarà present a qualsevol dispositiu assistencial, ens hem d’organitzar en aquesta línia”.

Per a la Inma seguiran havent-hi casos de COVID, però és positiva i vol creure que no hi haurà una altra onada com la del passat estiu: “crec que ens arribarem a adaptar com ho hem fet amb la grip, que hi hauran alguns casos, però seran més limitats”.

Tanmateix, si haguessin de posar una paraula al que ens ha portat la COVID seria constatar la polivalència que han mostrat tant l’equip de fisioteràpia respiratòria com el de Pneumologia: “perquè tan bon punt has de visitar pacients a la UCI, a la UCRI, fer guàrdies, sortir en diferents horaris…” comenta la Júlia, “i s’han establert vincles més propers entre professionals de l’Hospital i hem vist que en situacions crítiques som capaços de treballar per un objectiu comú i s’ha corroborat que les coses tiren endavant”. I la Inma afegeix: “ha quedat una estima especial, diferent, la COVID també ha portat coses positives, ens ha unit!”

La pandèmia també ens deixa un aprenentatge per a la posteritat: “el pitjor que li pot passar a un pacient és que es quedi sense fisioterapeuta”. Són paraules que recupera la Inma d’un company de l’Hospital, el Dr. Montull, que també va passar per la malaltia: “ara ens veiem cada dia i ens tenim una estima molt especial. Sempre el tindré al meu cor! Perquè vaig patir molt perquè va estar molt greu… però per sort va sortir endavant”.

relats covid pneumologia fisioteràpia
Equip UCRI primera onada de la pandèmia

Relats anteriors:

Relats en temps de Covid: Maxi Garcia

“Ens hem enfrontat a un repte i és gratificant veure que l’estem superant gràcies a l’esforç que hem demostrat tots”

Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.


Relats en temps de Covid: Maxi Garcia

MAXI GARCIA

Fisioterapeuta de l’equip d’hospitalització d’aguts

Treballa a l’Hospital des de fa 25 anys


Els fisioterapeutes són professionals sanitaris vitals en el tractament de persones infectades per la COVID-19. El seu treball als hospitals està sent clau per a la recuperació d’aquests pacients. L’equip dels que forma part el Maxi compta amb tres professionals fixes, i amb la Covid han rebut el suport d’un quart professional –que encara està a l’equip- que venia de l’equip de convalescència. Els metges demanen la seva intervenció i sempre donen resposta en menys de 24 hores. A banda, tenen companys de fisioteràpia-respiratòria que treballen a la planta de Pneumologia i amb qui treballen conjuntament compartint pacients.

“La Covid ens ha suposat un repte davant una cosa que no coneixíem, una situació nova, a tots els nivells, tant professional com de relacions humanes. El fet de venir aquí a treballar des de fa 25 anys, en què tot és més rutinari… de sobte tot va canviar i t’hi has d’enfrontar. Hem vist que la feina que fem serveix, i que realment ajudem als malalts” explica el Maxi. Des de la seva part de fisioteràpia intenten ajudar sempre en tot el que poden, perquè els pacients puguin mantenir autonomia i funcionalitat: “en altres èpoques els pacients es visitaven de manera més ràpida, la Covid ens ha portat malalts als qui hem hagut d’ajudar durant molt temps”.

El malalt Covid és un pacient amb una trajectòria més llarga i complexa. “Nosaltres tenim la sort de veure aquests pacients Covid des de l’inici fins que se’n van, perquè els comencem a visitar quan estan a l’UCI molt malalts i els anem fent seguiment durant tota l’evolució fins que marxen d’alta a casa seva” explica. “Sobretot els casos eren més complicats en la primera onada, perquè encara no sabíem gestionar la malaltia com ara: nosaltres treballem molt el tema múscul-esquelètic, de força, de capacitats de moviment, i veiem que aquests pacients poder no estaven tan malament, però de seguida que els posàvem drets i caminaven, feien tres metres i no podien seguir, no toleraven gens l’esforç”. L’aprenentatge de la malaltia s’ha anat adquirint amb el temps: s’han mantingut informats a través del Col·legi de Fisioterapeutes amb xerrades i formació, les xarxes socials i el contacte amb altres companys de professió.

En la primera onada l’equip es va reorganitzar per minimitzar riscos: “tenim pacients Covid i altres que no, i vam fer rotacions per setmanes i àrees de treball, de manera que la possibilitat de contagi per part nostra fos mínima per a pacients que no eren Covid. A mesura que ha anat passant la pandèmia, ho hem articulat tot d’una altra manera i avui primer fem tot el que no implica Covid i després passem a aquests pacients (higiene, dutxes, etc.) intentant sempre minimitzar el contacte entre pacients Covid i no Covid”.

La Covid ens ha fet reinventar els tractaments, hem estat molt flexibles

A l’hospital molts companys els coneixen perquè surten molt amb els pacients pel passadís, però amb la Covid van haver de reinventar els tractaments perquè els pacients es poguessin moure a les habitacions: “ho fèiem mitjançant la simulació: simulant que caminàvem, que pujàvem escales… la nostra tasca és valorar si el nostre pacient pot anar cap a casa o requereix altres cures, així que ho vam haver de decidir d’acord amb aquesta simulació, ens vam adaptar, hem estat molt flexibles”.

Després de més d’un any de pandèmia, el Maxi sent que ha après a valorar moltes coses que abans no valorava o no valorava en el grau que ho valora ara: “en la primera onada recordo els carrers buits, l’hospital desert, i això que sempre està ple de vida! De sobte es va establir el silenci, passadissos buits… semblava un escenari molt diferent. Quan venia cap a la feina pensava sovint en què els meus avis van viure la guerra i els meus pares una postguerra, i a nosaltres ens ha tocat això i hem de superar-ho! Ells ho van fer i nosaltres també podem. Hem tingut capacitat de superació d’aquest repte, sempre pots una mica més del que penses, és com a l’esport: quan sembla que no pots més, sempre pots una miqueta més!”.

La comunitat hospitalària ha donat una lliçó amb la seva capacitat d’adaptació: “Era molt sorprenent veure especialistes dedicats a altres especialitats. Recordo especialment un cap de setmana enviar-li un WhatsApp a la meva cap per oferir-me per ajudar en el que fos, va estar molt agraïda! Em va comentar que dilluns potser podia anar a repartir carros de farmàcia; al final no es va necessitar la meva ajuda, però crec que en general, igual que jo, els professionals de la casa van oferir la seva ajuda per fer el que calgués”.

Fent memòria, i igual que molts companys en aquests relats, el Maxi recorda que els moments més difícils van ser al principi, per la incertesa, el desconeixement, l’angunia i la por: “tinc nens petits i ja no era tant per mi, com pel contagi que hi podia haver quan tornava a casa. La gent del carrer no sabia si estava al costat d’una persona contagiada de Covid, jo sí que sabia que havia tractat amb pacients Covid, i malgrat les precaucions, tampoc tenies la certesa que fos suficient. A la feina també van ser molt dures les primeres setmanes: recordo entrar a l’UCI de la segona planta, posar-te l’EPI i fer 12 o 13 malalts durant tot el matí sense treure’t la protecció… van ser dies complicats”.

És impossible xerrar amb el Maxi i no contagiar-se del seu optimisme i esperit de superació. “Gratificant és saber que cap de l’equip ha desenvolupat la malaltia, ho parlem sovint entre nosaltres, potser ha estat sort o que alguna cosa hem fet bé. I saber que entre tots hem estat capaços de superar-ho. Veig el futur amb optimisme, sempre he pensat que la ciència havia de donar una resposta a aquesta pandèmia. Em quedo amb la capacitat d’adaptació que hem tingut tots a nivell personal, laboral, social… i l’esforç que hem demostrat tots, ens hem enfrontat a un repte i l’estem superant, és gratificant!”.

Equip de fisioteràpia de l’Hospital General de Granollers

Relats anteriors: