“El pitjor que li pot passar a un pacient és que es quedi sense fisioterapeuta”
Aquests testimonis volen posar de manifest les vivències en primera persona de professionals del nostre centre. Com han viscut, i estan vivint, la pandèmia que ha provocat la Covid-19. Un recull perquè no quedin en l’oblit els testimonis directes d’una situació que ho ha trasbalsat tot.
Dra. Júlia Tárrega, metgessa consultora de la Unitat de Pneumologia
Inma Castillo, fisioterapeuta respiratòria
En la primera onada de la pandèmia es van registrar 655 pacients COVID al nostre hospital, 120 crítics, i es va convertir la planta de Maternoinfantil en una Unitat de Cures Respiratòries Intermitges (UCRI) amb 16 llits, que posteriorment es va traslladar a la sisena planta. En la UCRI ingressaven pacients amb pneumònia COVID19, amb insuficiència respiratòria aguda greu, que precisaven de sistemes de suport ventilatori.
“Es va dur a terme un treball multidisciplinar treballant de costat amb pneumòlegs, infermeres, auxiliars…” explica la Inma, que fa més de vint anys que treballa a l’Hospital. El paper de la fisioteràpia respiratòria ha esdevingut imprescindible a la UCRI, però també a l’UCI: allà s’encarregaven de l’adaptació al suport ventilatori, i del control tècnic dels ventiladors. A més, aplicaven tècniques de treball ventilatori amb dispositius PEEP (Positive End Expiratory Pressure – pressió positiva al final de l’espiració) i entrenament del diafragma i pautes d’entrenament cardiorespiratori per optimitzar l’estat funcional del pacient i qualitat de vida. “El paper del fisioterapeuta respiratori en aquesta pandèmia ha sigut cabdal. Si no hagués estat per elles no hauríem pogut assumir tota la feina que s’ha assumit extra i amb aquest tipus de pacient” matisa la Júlia.
La pandèmia va arribar de cop “sense avisar, i sense saber què fer, com i si ho sabríem fer bé” recorda la Inma. “Ha estat un treball molt intensiu, cada dia amb casos nous, una manera de treballar molt diferent, amb equips de protecció individual (EPIs)… mai havia suat tant amb un vestit!”. Els EPIs les permetien treballar segures, però eren equips que donaven molta calor i que dificultaven la feina. “Una tarda em vaig marejar amb aquella calor” recorda la Inma, “les infermeres em van venir a buscar perquè feia més d’una hora que estava a dins de l’habitació d’un pacient amb COVID que no s’adaptava al suport ventilatori … se t’entelava tot, era complicat treballar així, però teníem clar que faríem tot el possible per ajudar aquells pacients”.
De les primeres setmanes recorden el caos i els canvis constants: “no era anar dia a dia, era anar de cinc minuts en cinc minuts, van ser dies molt caòtics. Ens vam trobar amb nous equips, amb professionals provinents de diferents especialitats, que ens vam organitzar per tirar la feina endavant” diu la Júlia. Els primers dies no sabien ni tan sols el tractament, els protocols canviaven del matí a la tarda. “Un cop entraves a l’Hospital et centraves en la feina, però tenies preocupacions afegides: la família, la logística dels menjars, arribar a fer la compra abans que tanquessin el supermercat…” recorda la Júlia. Van deixar de fer el que estaven fent i posar-se a fer “una cosa nova, que no saps ni on arribaràs ni com” recorda, “amb aquella satisfacció en arribar a casa i constatar que no estava contagiada. Tenia més preocupació per la gent que m’envoltava que per mi mateixa”.
“El Dr. Barbeta, cap de Pneumologia, es va mobilitzar per aconseguir els respiradors, imprescindibles per el tractament d’aquest pacients, i va contactar amb col·legues italians, que anaven unes setmanes per davant, per dissenyar els protocols de suport respiratori. En la primer onada, vam tenir dos pneumòlogues de baixa, i estàvem les doctores Yolanda Galea, Núria Angrill, jo mateixa i tres fisioterapeutes” recorda la Júlia. Van rebre el suport de professionals de Geriatria i Anestèsia. Estem agraïts perquè malgrat ser tan pocs i l’esforç que ha suposat hem pogut tirar la feina endavant i això ha repercutit en el maneig dels pacients”.
Malgrat ser tan pocs i l’esforç que ha suposat hem pogut tirar la feina endavant i això ha repercutit en el maneig dels pacients (Júlia)
La Inma s’emociona inevitablement quan li preguntem pels primers dies. “Ha sigut molt estressant però també molt emocionant. Estic acostumada a poder valorar el pacient, juntament amb els metges, saber qui són. Dels primers quinze dies no recordo els seus noms… anava per les plantes i veia molts pacients, ajustava els aparells de suport ventilatori i en una estona et podien dir que el pacient havia mort o l’havien baixat a l’UCI perquè estava molt greu, va ser molt dur no poder fer el seguiment dels pacients, de saber qui eren, de conèixer quines necessitats tenien”.
Al principi s’enfrontaven a una situació nova i no sabien si aniria bé, la Inma estava a disposada a ajudar en el que fos possible, però després es va veure va ser útil, vam tirar molta pacients endavant i van evitar el col·lapse de la UCI: “això va suposar buscar màquines per on fos, trucar a les empreses… Es necessitaven quantitat de ventiladors. Van poder recuperar alguns ventiladors en desús i finalment no vam tenir problemes de falta d’aparells ni material fungible. Va suposar un logística important pels fisioterapeutes respiratoris tenir material sempre preparat i al dia. Veure que podíem ajudar als pacients et donava esperances”.
Em sentia molt recolzada per tothom, es va tenir en compte en tot moment el meu criteri (Inma)
La Inma també es va formar en el tipus de circuits per evitar la dispersió de partícules i evitar el contagi possible entre els professionals a l’entrar a l’habitació amb pacients COVID i amb el suport ventilatori. Era un risc alt de contagi. Em quedava hores aprenent i coneixent tots els canvis de materials. He après moltíssim. El tema a més m’apassionava, i tot el que aprenia ho retenia. Recordo, a les nits a casa, fer protocols d’informació sobre el funcionament dels ventiladors, canvis de circuits, pautes de tractament de fisio respi pels pacients COVID quan marxaven a casa. Em sentia molt recolzada per tothom, es va tenir en compte en tot moment el meu criteri”.
En la primera onada els pacients estaven molt commoguts: “en veure’t entrar en l’habitació amb un ventilador s’espantaven molt, però també es mostraven molt agraïts pel fet de tenir-ne un, perquè aleshores era molt difícil poder disposar-ne. M’agafaven la mà i em preguntaven si això els ajudaria. T’agafaven amb tanta força que era impossible no emocionar-se! És un sentiment que notes a tot el teu cos. I com a fisioterapeuta és gratificant pensar que potser li estàs salvant la vida en aquell moment, o que potser no l’intubaran o no el sedaran i en unes setmanes podrà estar a casa amb la seva família”.
La Inma és una conjunció equitativa de professionalitat i emoció a flor de pell. Quan els pacients trucaven a les seves famílies, alguns per acomiadar-se per últim cop, ella es protegia sota l’EPI “i sort que el portava i no em veien molt perquè m’emocionava moltíssim! Quan arribava el dia de descans a casa m’enfonsava de pensar en la situació que estàvem passant”. Incertesa, cansament físic i mental, angoixa, por… “Però també ets sents reconfortada quan estàs amb els pacients. Molts cops no sabies què dir… només que tot anirà bé”.
El seu torn acabava a les 10 de la nit, però molts dies allargava fins a les 12, “quan estava de guàrdia me la trobava sovint i l’obligava a marxar a casa!” recorda la Júlia. La Inma no portava rellotge en aquella època, recorda que els dies passaven molt de pressa i que sabien que eren les 20 h, pels aplaudiments. Amb el confinament, els seus fills estaven a casa, es tornava els horaris laborals amb el seu marit per estar amb ells i entre l’estrès, el caos, la feina afegida (estava de tardes, però als matins també treballava, fent seguiment de tot el que succeïa) “em vaig arribar a aprimar 8 quilos!”.
La Júlia també recorda que quan arribava a casa no podia dormir, “era impossible desconnectar. Fèiem jornades maratonianes i no tenies ni temps ni forces per fer res més”. Quan la Inma arribava a casa era el moment del “baixó”, de parlar amb la mare (viu sola) i acabar plorant per la por que tenia la seva mare que es contagiés la seva filla, recorda commocionada.
Ens costarà afrontar una nova onada. Això ha vingut per quedar-se. Sempre estarà present a qualsevol dispositiu assistencial, ens hem d’organitzar en aquesta línia (Júlia)
Ara, després de cinc onades, es palpa el cansament acumulat dels equips. “Al principi l’estrès, l’emoció, el no saber, és el que et fa tirar endavant… però a la llarga ha guanyat el cansament i en aquesta cinquena onada ho hem notat molt” explica la Júlia. “En les diferents onades hem anat aprenent, organitzant, recuperat el temps per veure al pacient. Hem pogut descansar físicament aquestes vacances, però els que estem atenent pacients COVID greus encara no hem fet el “reset”, no hem descansat mentalment d’aquesta pandèmia. Ens costarà afrontar una nova onada. Això ha vingut per quedar-se. Sempre estarà present a qualsevol dispositiu assistencial, ens hem d’organitzar en aquesta línia”.
Per a la Inma seguiran havent-hi casos de COVID, però és positiva i vol creure que no hi haurà una altra onada com la del passat estiu: “crec que ens arribarem a adaptar com ho hem fet amb la grip, que hi hauran alguns casos, però seran més limitats”.
Tanmateix, si haguessin de posar una paraula al que ens ha portat la COVID seria constatar la polivalència que han mostrat tant l’equip de fisioteràpia respiratòria com el de Pneumologia: “perquè tan bon punt has de visitar pacients a la UCI, a la UCRI, fer guàrdies, sortir en diferents horaris…” comenta la Júlia, “i s’han establert vincles més propers entre professionals de l’Hospital i hem vist que en situacions crítiques som capaços de treballar per un objectiu comú i s’ha corroborat que les coses tiren endavant”. I la Inma afegeix: “ha quedat una estima especial, diferent, la COVID també ha portat coses positives, ens ha unit!”
La pandèmia també ens deixa un aprenentatge per a la posteritat: “el pitjor que li pot passar a un pacient és que es quedi sense fisioterapeuta”. Són paraules que recupera la Inma d’un company de l’Hospital, el Dr. Montull, que també va passar per la malaltia: “ara ens veiem cada dia i ens tenim una estima molt especial. Sempre el tindré al meu cor! Perquè vaig patir molt perquè va estar molt greu… però per sort va sortir endavant”.
Relats anteriors:
- Santi Araujo, responsable del magatzem
- Xavi Torruella, cap de helpdesk de la Direcció d’Estratègia Digital
- Glòria Floriach i Carme Ruiz, residència Adolfo Montañá
- Mertxe Fernández, TCAI de Semicrítics
- Servei de Prevenció de Riscos Laborals
- Olga Navarro, infermera de la 6a planta
- Unitat de Psicologia
- Terelu Rodríguez, equip de neteja
- Marta Checa, infermera de quiròfan, va engegar el projecte de cosidores a l’hospital
- Maxi Garcia, fisioterapeuta
- Dra. Raquel Benavent, metgessa del Servei de Geriatria
- Infermeres a la planta de Medicina Interna
- Àrea d’Experiència Pacient: Telèfons d’Atenció a les Famílies
- Àrea de Recerca i Innovació
- Lluïsa Bancó i Cristina Pedrós (UCI)
