Nens amb immunodeficiències

La majoria de nens amb immunodeficiències primàries són diagnosticats amb retard

La majoria dels nens amb immunodeficiències primàries (IDP) són diagnosticats amb retard, segons adverteix la Societat Espanyola d’Immunologia Clínica, Al·lergologia i Asma Pediàtrica (SEICAP) amb motiu de la Setmana Mundial de les IDP, que es celebra del 22 al 29 d’abril.

És necessari conscienciar sobre la importància de la sospita clínica de totes les IDP i del cribratge neonatal de les IDP combinades greus per millorar el pronòstic i la qualitat de vida i, fins i tot, la supervivència d’aquests menors, ja que tenen major risc de patir infeccions, malalties al·lèrgiques i autoimmunes i neoplàsies. Les IDP poden manifestar-se a qualsevol edat, però cal tenir en compte que la majoria es presenten en l’edat pediàtrica i que, en algunes ocasions com en les IDP combinades greus, es tracta de veritables emergències pediàtriques que s’han de sospitar per poder diagnosticar i tractar el més aviat possible.

Les IDP són malalties genètiques que afecten el sistema immune. En l’actualitat es coneixen més de 250 IDP diferents i estan descrits uns 300 gens com a responsables d’aquestes patologies i el seu coneixement va en augment cada any. La incidència total és major a un cas per cada dos mil persones, més gran que fins i tot la de la diabetis tipus 1 o la fibrosi quística. Es tradueixen en anormalitats en el desenvolupament, maduració o funció del sistema immunitari i per això els menors que les pateixen tenen més possibilitats de patir infeccions greus, freqüents i oportunistes. Sovint el problema de les IDP és la manca de diagnòstic, en tractar-se d’infeccions comunes no es pensa que el nen pugui estar patint una immunodeficiència. No obstant això, la reiteració de les mateixes ha de fer sospitar, ja que existeix un risc de que s’augmenti la mortalitat i d’altres seqüeles que podrien evitar-se. Un estudi recent publicat a la revista Immunological Investigations conclou que el diagnòstic precoç i el seguiment de la malaltia fan possible prevenir complicacions i ajudar a que els menors amb immunodeficiència primària per defecte d’anticossos tinguin una millor qualitat de vida.

Una de les més freqüents és la immunodeficiència comuna variable, que comporta infeccions respiratòries de repetició, astènia, falta de gana o diarrea com a símptomes principals. El millor mètode per identificar la immunodeficiència comuna variable és una anàlisi dirigida, amb la dosificació de les immunoglobulines, que permet identificar-les per així poder instaurar un tractament específic. Aquest consisteix en l’administració d’immunoglobulines per via venosa o subcutània, el que possibilita el poder normalitzar la vida diària dels menors afectats .

Per tot això insisteixo que és fonamental tenir un alt índex de sospita d’IDP davant infeccions no habituals o freqüents, un retard en el creixement i / o fenòmens autoimmunes.

Nens bombolla

Cada any a Espanya neixen entre 8 i 10 nens amb una immunodeficiència combinada greu, anomenats popularment nens bombolla. Es tracta d’una IDP menys freqüent però la més greu, ja que afecta a lactants petits i si no es tracta de manera adequada pot suposar la seva mort abans dels 12 mesos d’edat. Es caracteritza per defectes severs en la immunitat tant humoral com cel·lular. Amb el cribratge neonatal es pot detectar de manera precoç a partir d’una mostra de sang extreta del taló. No obstant això, a dia d’avui no està disponible a tot Espanya. Catalunya és el primer país d’Europa que en disposa des de gener d’enguany. Estem ara en la fase inicial però ja està en marxa i això és una gran notícia que volem celebrar durant aquesta setmana mundial de les immunodeficiències.  El cribratge neonatal universal millorà la supervivència i el pronòstic d’aquests nadons, sent possible la curació mitjançant trasplantament de progenitors hematopoètics o teràpia gènica. Aquests tractaments, que ja estan disponibles i mostren millors resultats en aquells que els reben abans de la seva primera infecció greu (fase presimptomàtica), per la qual cosa el cribratge és molt important.

Signes d’avís

El Grup de Treball d’Immunologia Clínica de la SEICAP i els professionals que es dediquen a les Immunodeficiències volem fer difusió dels  signes  de sospita, adaptats del decàleg de la Jeffrey Modell Foundation (JMF), que ajuden a detectar els nens que estan en risc i han d’acudir a l’especialista per estudiar el seu cas en cas de patir:

  1. 8 o més otitis mitjanes en un any
  2. 2 o més pneumònies o sinusitis en un any
  3. Abscessos profunds o viscerals recidivants
  4. 2 o més infeccions sistèmiques
  5. Retard del creixement
  6. Aftes o muguet recidivant després del primer any d’edat
  7. Necessitat de 2 mesos d’antibiòtic parenteral
  8. Fenòmens autoimmunes freqüents
  9. Febre amb sospita de periodicitat
  10. IgE> 2000 UI / ml amb infeccions de repetició
  11. Bronquiectàsies sense causa aparent
  12. Antecedents familiars d’IDP.
  13. Trets dismòrfics associats a infeccions de repetició

Dra. Pilar Llobet Agullo
Metge Adjunt del Servei de Pediatria i Al·lergòloga Infantil

La cirurgia de cataracta avui: un vestit a mida

La cirurgia de cataracta avui: un vestit a mida

Dins de l’ull tenim una lent natural que serveix per enfocar correctament les imatges que veiem a la retina. Aquesta lent hade ser perfectament transparent i nítida per poder desenvolupar bé la seva funció. amb el pas dels anys i l’efecte de la llum, aquesta lent va perdent lentament la seva transparència i es va tornant opaca. Quan això succeeix es va perdent visió i apareix la cataracta. Avui dia és una patologia molt freqüent, ja que ha augmentat l’esperança de vida i també les exigències visuals de les persones grans.

El tractament de la cataracta és la cirurgia. Actualment la tècnica que es fa servir per operar-la s’anomena facoemulsificació. És un procediment que utilitza la tecnologia dels ultrasons i té uns magnífics resultats. Aquest mètode ens permet extreure la part de la nostra lent natural que ha perdut transparència, respectant i deixant intactes aquelles estructures que ens permetran implantar una lent intraocular, coneguda pels pacients com “la lentilla”, exactament en el mateix lloc on hi havia la lent natural, i això farà possible mantenir les funcions de la lent natural que teníem, és a dir, enfocar adequadament les imatges a la retina.

Una pregunta freqüent és si les cataractes s’operen amb làser. La resposta era, fins fa molt poc, que no, ja que actualment està desenvolupada una nova tecnologia amb un nou làser de femptosegons que permet millorar encara més certs passos de la tècnica actual. Un cop extreta la lent natural opacificada i substituïda per una lent intraocular artificial, la cataracta mai més tornarà a aparèixer. El que sí que sol passar de vegades és que la membrana que deixem durant la cirurgia i que serveix per mantenir la lent intraocular fixada en la mateixa posició que la lent natural de l’ull, amb el temps es pot fibrosar i enfosquir. En aquest cas, el pacient tornarà a notar una pèrdua de visió i visió borrosa que li recordarà a la situació d’abans d’operar-se de cataractes. Si això passa s’ha de treure aquesta fibrosi, i això es fa amb un tractament làser que es porta a terme en la mateixa consulta.

Avui dia, la tècnica de la cirurgia de cataracta ha arribat a estàndards molt elevats i ens permet adaptar-la a cada pacient de manera que aprofitem la cirurgia per poder corregir altres problemas refractius de l’ull com els astigmatismes, la vista cansada, etc., i és per això que podríem parlar de fer en cada cas un vestit a mida.

Les possibilitats que ens obren els nous materials i les noves tecnologies ens permet tenir lents intraoculars amb característiques molt diverses entre elles i que corregeixen aspectes diferents. Hi ha lents que corregeixen la visió de lluny però per veure-hi de prop necessitarem ulleres, altres que corregirán visions de lluny i de prop a la vegada, conegudes com a lents multifocals, i és d’aquesta manera que podem corregir la vista cansada. Un altre grup de lents corregeixen l’astigmatisme o irregularitats de graduació que tenen alguns pacients abans de la cirurgia.

Amb això ens referim que les possibilitats són múltiples, però cada pacient té unes necessitats específiques, una anatomía determinada i l’existència o no d’altres patologies oculars, cosa que fa que a cada pacient se li pugui oferir una solució buscant, el millor resultat possible.

És molt important explicar sempre al pacient quina és la millor solución per al seu cas concret i per què, tenint en compte que en certs casos ara podrem incorporar un nou element com és la utilització d’un làser per poder ajustar encara millor aquest vestit.

Dra. Mercè Guarro Miralles
Cap del Servei d’Oftalmologia

Humanització UCI

Humanització UCI

Les Unitats de Cures Intensives (UCIs) han estat tradicionalment espais tancats, centrats en l’atenció del pacient greu en un espai controlat, molt medicalitzat i amb un estricte horari de visites per a les famílies.

Amb l’avenç tecnològic i científic s’ha millorat la pràctica mèdica però, probablement, els aspectes humans han quedat una mica aparcats. El pacient crític és un pacient especialment vulnerable, en situació límit i necessita una atenció especialment confortable i humana.

A causa de la complexitat dels tractaments i en un context d’estrès, la UCI és un lloc on hi ha sorolls (respiradors, alarmes), massa llums encesos i un gran volum de converses. Tot això dificulta mantenir el ritme del son i, juntament amb l’abundant medicació que rep el pacient, pot afavorir l’aparició d’un estat confusional. En aquesta situació, el contacte amb les persones conegudes i estimades pot mantenir la connexió amb la realitat i fer prevenció de l’aparició de desconcert.

Tenint en compte que hi ha suficient evidència científica al respecte, cal proposar-se fer un procés de canvi per integrar a les famílies en les cures del pacient greu ingressat a la UCI. És per això que la restricció de visites a les unitats de cures intensives s’està qüestionant. En els últims anys es comença a parlar d’humanitzar l’atenció al malalt crític i, a la vegada, tenir en compte als seus familiars en una doble vessant: d’una banda, aprofitar l’efecte beneficiós per al pacient que té el contacte amb els seus familiars i, d’altra, donant resposta també a les necessitats emocionals que aquests puguin tenir.

La UCI de l’Hospital General de Granollers s’ha plantejat un canvi de model centrat en el pacient i la família, seguint el projecte “Humanitzant les UCIs“. Es tracta d’organitzar la UCI per millorar la privacitat, el benestar i el confort de pacients i famílies tenint en compte les seves necessitats personals i emocionals. En aquest sentit s’ha iniciat un procés de millora en la relació assistencial amb els següents objectius: ampliar els horaris de visita per tal que un familiar pugui estar sempre al costat del pacient; intentar que els familiars participin en la cura del pacient i fer-los-hi una atenció individualitzada; potenciar la formació continuada de l’equip assistencial; millorar la comunicació amb els familiars, tant la informació com l’acollida i fer enquestes de satisfacció, tant a pacients i familiars, com al personal assistencial.

Dr. Pau Garro Martínez
Cap del Servei de Medicina Intensiva

Dra. Xènia Sist Viaplana
Cap d’Àrea del Malalt Crític